I OWN YOU THIS BRANDEN C. WALLACE (MY FRIEND NOW)

New York also happens to be a wide range of colours. It’s an impossible game to classify. The story is like living on a scary movie. A thriller.  An uncertain film. But among those that end well.

Branden C. Wallace

I walk. It’s cold. It’s a sunny day. I look up, while I walk down. Someone is checking me out, I can feel it. It must be a man. I sense him about 50 meters away. A stranger is coming. He is mature and walks proudly. He has a nice look on his face. He walks those very last 25 meters staring at my face. He keeps his  eyes right on my eyes. Right when he gets 3 steps further, he looks down and walks by me. Only 10 steps after my back is touched by someone’s hand. It’s him. He scares me and as I turn to see him I also scare him. His eyes are blue. He is the sort of man with a mysterious halo around him: ”I’d like to paint you…you have something I want” he says. Right there. Nothing more, nothing less. A sugarless question pursuing a basic need, aggressive yet honest enough to simply present the need to be fulfilled. I give him my e-mail. So that’s it, a man saw me down the street and wants to paint me. We talk about it and I’m going back home nervous. So very nervous.

Two hours later, I’ve received an email. I’ve read it carefully. There is simply nothing quite unexpected to understand: he insisted on painting me, he needed to do so. His look leaded him to touch my back. My back to the e-mail. The e-mail to my messenger. The messenger to the skype. And the skype leaded me to the subway, on the way to his place with all the doubts within me.

Then the fairy tale starts: a breathtaking building in the heart of Tribeca. A swinging door. Two doormen. Four elevators. 17 floors. 2 dogs waiting at the door. Some huge Windows. 40 paintings on the floor. 70 brushes.7 sculptures and a standing man staring at me. Still his eyes are blue. He welcomes me and followed by his dogs I walk down the aisle all the way to the living room where he lives, surrounded by paintings, brushes, paint tubes and sculptures precisely untidy. I sit down on a black-haired sofa. It’s warm. He covers it with a sheet. I undress myself and the trip begins.

You can probably guess the end. While he painted me, I could see the canvas and it’s progress. I was mesmerized. Then I’ve said to him that rather than finishing it in just two hours, as agreed beforehand, he could and should do it slowly, until he got the results he wanted and I wanted, I would certainly be pleased. He said to me that in four three-hour sessions he would be done. First one down. Three to go. At the end of the day, I still have two weeks ahead in New York city and I’ve already been so many times in here, that the idea of an stranger touching my back, the blue eyes, the e-mail, the messenger and the skype flatters me and I want him to end his work well. Hopefully he’ll give it to me, but sounds like something hard. He sells similar paintings for $5.000. No way!

Anyway, we left it here. When I left his house the painting looked like this...

"Public Profiles" - Documentary from Magus Pictures on Vimeo.

CIRCUS OZ - MADRID

ENGLISH VERSION BELOW

Sóc a Madrid i estic produint per primer cop Circ. Una molt bona proposta de la companyia Australiana "Circus Oz" i que està a Madrid amb el seu espectacle "See it to believe it" del 4 al 27 de Març al Teatro Circo Price.. 

L’espectacle és tant bo com accidentat, fet que m'ha portat a un seguit de reunions tenses, visites inesperades a hospitals i tensos assajos continus que han aconseguit fer-me perdre la capacitat de gaudir del Circ, d'ells mateixos, de la ciutat i que han acabat per fer-me posar d'esquena a les adversitats.

Però, tot comença i tot acaba, i sembla que ara estem en aquest punt. Ara que ja portem dues setmanes des de l'estrena no sé jo si som a temps de remuntar la taquilla amb una afluència massiva d'espectadors, que ara si poden dir en veure-ho que és un espectacle rodó.

M'és difícil explicar millor la vàlua de l’espectacle ja que no sóc (tot i apassionar-me) un entès en Circ, així doncs que valoreu vosaltres mateixos....

I mai millor dit: "Passin, passin i vegin...".

ENGLISH

Right now, I’m in Madrid producing for my very first time a Circus show. It’s quite an amazing show from an Australian company, “Circus Oz” whose show “See it to believe it” will be at Madrid’s Teatro Circo Price from March 4th to March 27th.

The performance itself is as good as unfortunate, and therefore I’ve suffered some tense meetings, unexpected visits to hospitals and continuous rehearsals that led myself to a place where I am unable to enjoy the Circus, enjoy their company or the city and at the end of the day, I haven’t been able to deal with all of it as I would do otherwise.

Yet, everything starts and comes to an end, and looks like we are almost there. There have been two weeks since the opening, yet I’m not quite sure whether we will be able to overcome the lack of sales even if we happen to recruit an abnormal number of visitors somehow. It’s funny though, since from now on the show will definitely be all right.

It gets hard to me to explain the precise value of the show as I am no expert in Circus, but I’m passionate about it, so I guess the best you can do is watch it for yourselves.

It's a real shame that everything led me to this place where I wasn't able of enjoying  the warmth and love I feel for all and each one of them.

So, “Come on in, and join us…” 

M'AGRADA MÉS AMB LES MANS

A mi m'agraden els metges, m'agraden més enllà de la bata blanca i el fonendoscopi que em posen calent, m'agrada perque en general totes les professions vinculades a la ciència em semblen molt més humils que les professions lligades a les lletres. Potser fins i tot perquè són aquests (els científics) els que estudien directament tot allò que inspira als altres... Però a mi els que més em motiven són els que treballen amb les mans; les mans que veuen, mans palpen. A mi m'agrada la gent que toca de la mateixa manera que es taca. Em posa més els que ho intenta entendre a través d'un microscopi que els que intenta fer-ho clavant un clau....no sé si m’explico?

JO NO TINC MEMÒRIA / I HAVE NO MEMORY

ENGLISH VERSION BELOW

La infància és la primera memòria i la última que es perd. A la infantesa s'hi torna sempre, és on hi resideix l'arrel de la memòria, quan els records s’esvaeixen, l'últim bastió és la infantesa. La infantesa és la caixa negra de la memòria, ens envia constantment postals en forma de records. El metabolisme sentimental de les persones el marca la infantesa, i la memòria que es nodreix d'aquest metabolisme és un camp pantanós, com un banc de núvols que deixa passar la llum o la nega.

D'on provenen els teus records? D'on ve marcat el teu sentiment de soledat? En què associes el teu sentiment de calor humana? Sembla ser que tots aquests records els construïm entre els 3 i els 16 anys, a partir d’aquí tot son tolls d’aigua, que passen a ser  llacs per acabar convertint-se en oceans a partir dels 60.

Entenc que a mi m'agrada tantíssim guardar i ordenar les fotos de la meva vida com a guerra interna que intenta guanyar batalles a l’oblit. Jo no tinc memòria...o si que en tinc, però, és de peix!  He llegit que tenim dues memòries; la meves memòries son, per un cantó destra, tot i que capriciosa: escull, abandona i en el cas de la infantesa sempre recompensa....l'altre sempre em titlla d'imbècil, em fa sentir inferior; no m'acompanya mai en temes de feina, ni en els records més espontanis i recents. Llegeixo que: la memòria en la que ens recolzem és en la que ens dóna la identitat. Doncs vaig "apanyat"!

Potser també per això vaig decidir-me a fer un blog: per recordar. La memòria és un moviment continuu....i en un futur no molt llunyà em servirà per reconstruir-la doncs si aquesta actua m’ha d’enganxar recordant. El que no acabo d’entendre és que si la infantesa és intensiva i la maduresa és extensiva en els records, perquè no segueixo emmagatzemant records als 40 sent tant intens com segueixo sent? . Per mi la infantesa dura res i la maduresa ens maltracta tota la vida.

Si desapareixen els records, desapareix la identitat.

I HAVE NO MEMORY

Childhood is our very first memory and actually is the last one to leave. We always go back to childhood, where the roots of our memories rely, when memories vanish, the last thing we spot is our childhood. Our childhood is like the black box of our memory; she constantly sends us postcards that happen to come as memories. Our feelings metabolism is hallmarked by our main childhood, and the memory that feeds this metabolism is a swampland, a cloud that lets the light in or out.

Where do your memories come from? Where is your loneliness coming from? How do you link your feeling of human warmth? It appears to be that all those memories are built between ages 3 and 16, and after that whatever comes our way are just tiny puddles that grow into lakes to become oceans in our sixties.

I guess that I love to store and sort my lifetime pictures as my personal battle against memory. I have no memory, or if I do have it it’s fish sized. I’ve read somewhere that we have two memories; one of my memories is straight, but picky: chooses and rewards…and when it comes to childhood always rewards me…the other one always makes me feel dumb, less than my fellows; she never comes along at work, or in my more spontaneous and recent memories. I’ve read that the memory we lay on is the one that provides us with an identity. I’m fucked up! 

It may have also been the reason to start my blog: to remember. Memory is a perpetual movement…and in the future will probably help me rebuild it, if she makes her move I’ll be caught remembering. There is actually a thing I don’t quite understand: if our childhood is intensive in memories while our adult life is extensive in them, why can’t I just keep storing memories being forty and as intense as I truly am? As I see it, childhood lasts nothing, and maturity bullies us the rest of our lives.

When memories disappear, there is no identity left.

PRADA - Menswere movie

Em fascina aquest vídeo de PRADA

I just love this video

LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU / SAINT MATTHEW PASSION

ENGLISH VERSION BELOW

No se si saps que "La passió segons Sant Mateu" està considerada l'obra més colosal de la història de la música. Jo no ho sé, ho vaig llegir, però, el que si en canvi crec és en les  casualitat; i a vegades les casualitats no passen perquè si. 

Ahir vaig lidiar, lidio i ara hi lidiaré un temps més amb un passat que ara vull fer present. Mateu és el teu nom. La barreja de la teva autentiquíssima frivolitat convertida ara en una proximitat que aclapara....personatge que tots compràvem a un preu caríssim de basta inaccessibilitat en trobar-te i que ara tu et vols treure de sobre. Murs que tu vas construir amb una base indestructible que ara et faran cridar de ràbia la dificultat en avenca’ls. 

Tot està bé quan ha estat construït amb mira. Quan no has intentat dir el que no era i quan et mostraves tal qual...deixa'm seguir pensant que tu també em semblaves així, ho ets encara! ahir m'ho vas constatar desde la realitat cibernètica que ens separa ara mateix (19383.39km per si no ho sabies) . Que bonic es veure't ara tant lluny i sentir-te tant proper: de sinceritat, de històries viscudes, de complicitat, de dolors que es claven i no sabem com treure'ns, de veritats sotmeses a un implacable silenci que et va matant per dintre.

Estimat company, fas tanta enveja, ara vols desafiar-te per entrar tu sol on els teus dos més antics companys -un noi de 13 i un de 36- no volien que entressis, et tenien presoner i tu hi erets tant còmode! Però alguna ratlla vas traspassar o d'alguna manera vas obrir els ulls que sense mirar enrere vas fer el salt. Benvingut a la caiguda lliure. Ves al tanto que ara no hi ha xarxa! només els cops esmorteiran la teva insultant soledat. Jo intentaré ser prop teu, tan a prop com m'ho permetin aquesta burrada de kilòmetres que ens separa per alleugerir-t'ho tot una mica si pogués!

Et veig i em veig. Tu amb 36, jo vaig fer-ho amb 23 a San Francisco i l'hòstia va ser descomunal. El dolor insuportable. Em nego a definir-te la soledat que vaig sentir. Fes de la teva persona i el teu entorn més immediat la teva fortalesa. Mira com miraves -era molt creïble i enamorava-. Parla com parlaves -era molt creïble i enamorava-. Camina com caminaves - era molt creïble i enamorava-. Fes-ho tot igual i segueix sent tu. Aprèn a sentir diferent si s'escau o sent com senties abans també, honestament!

Obvia el camí difícil de la passió; on les grans paraules van acompanyades de tons de corda que es fan llargs, no les utilitzis com a símbol de divinitat, fes-ho tot en un baix continu. I calla quan et pronunciïn les últimes paraules. Parla aleshores quan tornis a ser tu. Ho veuràs quan et miris al mirall, un dia qualsevol a no sé quin coi de ciutat et trobis. Aleshores t'hi veuràs i és aleshores quan t'hauràs d'afrontar a tu. I tornar a decidir: què, qui, quan i com...que aquest em va semblar ahir el teu gran "issue". Com?

Doncs això: Com ho faràs? 

M'estic delint de sentir-te una resposta quan la tinguis, quan sigui, sense pressa....ningú t'espera! Si et creus això, hauràs guanyat! Venim sols i marxem sols! Si et quedes que sigui perquè has trencat literalment les cadenes....

Bona sort i bon viatge

Bach - Matthaus Passion - 39. Aria A - Erbarme dich

(ho sento no la trobo cantada per sempre fascinant Philippe Jaroussky)

ENGLISH

I’m not quite sure if you knew that St. Mathew’s passion is considered to be the most impressing piece in music history. I don’t know it myself for a fact, yet I read it somewhere. What I do believe in is in destiny, and sometimes our destiny is not as random as we think it is.

Yesterday I dealt with it, I’m doing it right now and I know I will still deal with a past that I want to become a present. Matthew is your name. The mix of your very frivolity now turned into a closeness that outshines. You were a character that we all bought at the highest price due to how hard to find you were and now you want to push that away. Walls that you built to be unbeatable that will see you crying in your way to cross them.

Everything stays fine when you build it carefully. When you never try to say something meaningless, when you happen to be as you are. Let me still believe that you were like I thought you were, that you still are. You confirmed it yesterday regardless of the cyber distance between us - 19383.39km by the way -. How nice to see you so far and feel you so close, with your honesty, with the stories you lived, with our connection, with the pain that remains and we can’t erase, with the truth we shut with a silence that kills us inside out.

Dear friend, I do envy you. Now you are defying yourself to get where your oldest friends – a 13 year old boy and a 36 year old man – never wanted you to go, holding you prisoner yet you were so confortable. But you might have drawn a line on the sand, or opened your eyes and you jumped never looking back. Welcome to free falling. Watch out though, there is no net. Many times, your loneliness will stop the impact. I’ll try to be close to you, as close as this very real distance allows me to smooth your landing too.

I watch you and I see myself. You are 36 and I was 23 in San Francisco and the crash was astounding. The pain was intolerable. I refuse to define the loneliness I felt. Let your very own self and your closest reality become your strength. Watch as you used to watch – it was very believable and easy to love -; speak as you used to speak – it was very believable and easy to love -; walk as you used to walk – it was very believable and easy to love -. Just do everything exactly the same and be yourself. Learn how to feel differently if you need it of feel as you used to feel too, honestly.

Forget the hard way of passion, where words come with long string notes, don’t use them as divinities, do everything you can low profile. And remain silent when they say the last words. Speak when you become yourself again. You’ll notice it when you see yourself in the mirror, a random day who knows where. You will see yourself and you’ll have to face it. And you’ll have to decide: what, who, when and how being this one, as I see it, yesterday’s biggest issue. How? Then be it: how will you do it?

I can’t wait to see your answer when you have it, whatever it takes, there is no rush. No one will be waiting. If you believe my words you’ll have won already. If you stay there, you’ll have broken your chains, literally.

Good luck and have a safe trip.

THIS IS NOT FUNNY, YOU CAN'T IMAGINE HOW HAPPY I'VE BEEN!

I am 40. I wanna be there. I’m scared of when. I don’t wanna suffer now, I don’t wanna get rid of the advantages that put me in front of the continuum order. My instinct keeps pushing me to defying gravity – literally. I hate to hide, because honesty is my religion and has always defined my persona. It is a trait that defines big confrontations. My honesty I consider as my truth, as a gift –even when I have unintentionally hurt somebody with it-. But having a gift or many can be nothing else than losing yourself, if you don’t see clearly, with enough time to straighten the rises, and not taking them all downhill.

Listen to me! I'm talking to you who I’m sure will read this. If you’ve ever had the feeling of being scared of me, because you think this is going to crash, be braver than me, look me in the eye, and tell me to get off. I never make a fuzz in these cases. I simply fade away in silence.

This very last weekend I laughed again (I blame you for this), and you know what? Like the heart and the sex, laughing works by means of an erection. It doesn’t arise without excitement. It never catches you off guard, or almost never, unless a “good” thought betrays you and makes you smile. This last weekend I got it again: in 72 hours I have touched, licked, and smelled the disbelief of seeing myself going back to the track where I used to place myself when I was younger.

What a fucking need of hanging myself to what I tend to see as the key of the human condition: love and commitment. Love, I have usually known how to turn it into friendship. Yes, friendship, the friendship that balances the abandonment of the air given to me by the urge of love. Commitment, commitment like a won battle… that always ends up making me proud.

I sometimes think that my everlasting longing for friendship comes from all my failed children. The children yet to come. The child I have got. Just a matter of time.

Friendship is so essential to me. So much. I know very well that as a young man I looked for friendship in dynamics that were too fast and got empty dramatically. Nowadays, the paternal instinct I feel drives my away from them, and brings me closer to friends in whose eyes I can see youth telling me how they will be when they are old. As I once heard – I don’t remember by who- nature gives us a face when we are born, at forty we have the face built by ourselves, and when we die we have the face of our very own. Maybe it is not true, but I love to believe it is.

The fact of living often puzzles me more than thinking that I will die someday.

SSSSHHT!!!

sssshh!

DID I TELL YOU I'M NOT AFRAID ANYMORE?

Am I scared? Right now I am not scared. Are you scared? Well, if you are, let me just tell you that you are for the same reasons that I am. I am scared that future weekends won’t be even a shadow of this last one, that they will limit the option of being as free as you/I want. From now on everything is losing. Everything is less. Who said the world is just made for the brave ones? Yes, indeed, I don’t forget it –I don’t forget you-: the world if full of self-satisfied, …., courageous people, whose hearts are fullfilled (don’t you worry about sex, I have already been served). I’ve no idea whether I’ll prefer missing you again or having you again. I don’t know whether I’ll like looking for you again, or having you for the first time.

My hands have never been on your hands, my voice has never been silent, and my lack of conformism will make you go away; I am a coward and I am scared… I haven’t even told you yet, but my wise grandma used to say to me that I am a bird of the forest, not a bird in a cage, because I am scared of commitment – I’m letting you know right now-. Just like Buenafuente said: I want you to love me and to be in love with me, but in some hidden way I can’t perceive. You know what I mean?

This last weekend I have flown like I haven’t flown in ages (yet I’ve spent my life on planes): Barcelona – Madrid - Damascus – Madrid – Rome – Barceloneta – Madrid – Barcelona… And I wasn’t scared. But living without fear scares the shit out of me. We get used to live in fear, and when it is not there anymore then it is as if it couldn’t be right. Where are you, my enemy? It is as if the past had not been hurtful enough to get to you and have an impulse. Today I feel no rage, as if  my vains were bloodless. But I am just nobody without blood, that is not me. I lose direction and I smile because I just can’t believe it

As healthy as that, and as corrupted as the most perverse mind could imagine, I wanna thank you.

What a fucking awesome weekend have you offered me!

Thank you.

T'HE DIT QUE NO TINC POR?

Por? Ara mateix no tinc por. Tens por? doncs si la tens, deixa'm dir-te que la por que tens tu és la mateixa que tinc jo. La por de que els caps de setmana que pugin venir no puguin fer mai ombra aquest cap de setmana passat, limiten l'opció de poder seguir sent una mica més lliure del que realment vols/vull. D'aqui en endevant tot és perdre. Tot és menys. Qui va dir-me que el món era fet de valents? Si, és clar, no l'oblido -t'oblido-: de valents amb la panxa plena i el cor servit -del sexe no te'n preocupis; vaig servit-! No sé si m'agradarà més seguir trobant-te a faltar com fins ara o tornar-te a tenir, no sé si m'agradarà buscar-te de nou o tenir-te per primer cop. Les meves mans no han estat mai les teves, la meva veu no ha estat mai silenciosa i la meva disconformitat et farà marxar; soc covard i poruc.... no t'ho he dit mai encara, però, la meva sàvia avia sempre m'ha dit que sóc ocell de bosc que no de gàbia! per por a comprometre’m -això t'ho dic jo ara-! Com diu el Buenafuente: Jo vull que m'estimis i estiguis enamorat de mi però que no se't noti! No se si m'explico?

Aquest cap de setmana he volat com feia temps no ho feia (i això que la meva vida passa bastant dintre dels avions) : Barcelona - Madrid- Damasco -Madrid - Roma - Madrid - Barceloneta - Madrid -Barcelona....i no he tingut por! I viure sense por m'espanta. Ens acostumen a viure amb por i quan no la tens sembla que no pot ser!

On ets enemic?. Sembla que el passat no m'hagi fet prou mal com per recórrer a tu i tenir impuls. Avui no tinc ràbia i sembla que no em passi sang per les venes. I jo sense sang no soc ningú, no sóc jo..... perdo la direcció i se m'esboça un somriure d'incredulitat.

Tant sà com això i tant corrupte com la ment més perversa vulgui imaginar-se et dono les gràcies.

Quim cap de setmana m'has regalat collons!

Gràcies

JO, ME, MYSELF -THE WAY I SEE MYSELF-

ENGLISH & SPANISH VERSION BELOW

No tinc hipoteca. Soc puntual. No tinc patins –ni els vull-. No tinc fregidora. Tinc 1 Imac, 1 Mackbook, 2 Ipod, 1 Iphone4 i 2 Blackberry. No tinc Ipad –encara-. El meu matalàs no és pikolin. Tinc una foto original de Mapplethorpe. No tinc acne – peque no toca als 41 anys-. Tinc una feina que m’apasiona. No tinc dutxa. –tinc banyera-. Tinc sempre Ibuprofens a mà. Tinc 5 ex, però, només 1 compta per mi. No tinc una casa a Cadaquès, algún dia la tindré sense dubte. Per mi 1 + 1 mai han fet dos, sinó les coses m'haguessin anat d'una altra manera. No tinc temps a perdre. Tinc ganes de tenir més ganes de llegir. Nespresso va canviar la meva vida -whatelse- No tinc cap disc de Raphael. Tinc tota la discografia de Pat Metheny. No he fet la comunió -gràcies a Déu- No he estat objector, ni he fet la mili, però, he pelat més de 500kg. de patates. Sóc obsessiu. L’Artur Martorell és la meva religió. Tinc tota la col·lecció de Tintin en francès. He estudiat, per lo tant he suspès. He escrit un llibre que encara no he publicat. El meu CD es "Köln Concert" de Keith Jarrett. Tornaria avui mateix a l'últim dimecres que vaig veure "Vacaciones en el Mar" a casa els avis. Col·lecciono “El petit príncep” en totes les llengües possibles. He plorat veient “Un lugar en el mundo” i seguiré fen-t’ho cada cop que la miri. Només 1 persona m'hagués estalviat a la meva vida. Esquiar em fa sentir ocell. He aterrissat a Buenos Aires en un avió sense rodes. He pujat gairabé a 500 avions. He fet 35 programes de radio amb amor, pudor i moltes hores teclejant, en và! Veig al meu germà molt menys del que voldria. He passejat sol. M’han humiliat. No he mirat mai a través d’un microscopi. He passat un cap de setmana a la Provença amb Philip Glass. He somniat. M’he adormit unes quantes vegades. Fes veure que no m'estimes i em tindras. Soc puntual. Tinc sexe a diari, amb tu o amb la mà dreta. Vull tenir un fill amb els ulls blaus com els de la meva -imprescindible- mare. No he estat mai a Grenlàndia. Me les he menjat doblegades –literalment-. El compromís em mata. No vull acabar sol. 3 nebots que son els meus pulmons. He portat en una bossa de plàstic del Carrefour 4 milions de pessetes assegut en un tren direcció Valencia. M’agradaria aprendre més ràpidament. No m’agrada patir. M'agraden les pomes amb una mossegada a la butxaca. M’agradaria compartir una mirada intensa amb un home realment lliure. He estat amb Annie Leibovitz . Vaig conèixer de petit a un pastor (en Tino) a Grèixer que em va commoure. Vull el cap de Sabina i el nas de Suskind.Un setembre a Menorca. No m’agrada que em toquin la panxa. Si és Armani, és el que vull tot i no poguer-ho pagar. No m’agraden les navalles. Una nit sencera escoltant l'intermezzo de "Cavalleria Rusticana" un cop rer un altre assegut devant del mar. M’agrada la gent que porta les mans a les butxaques i el cap baix. La vida sense música no té sentit, la música sense vida tampoc. M’he abraçat a Mistislav Rostropovich i em vaig quedar atrapat a ell. Tinc por de trencar-me el canell dret. El "Zoo d'en Pitus" a un pam del llit. Prefereixo la humilitat a la intel.lectualitat. He carregat un Stradivarius amb uns quants de cents de mils de pessetes dintre amagats. Vull esriure més i millor del que escric. Lluitant encara a diari perque el meu pare deixi de ser un referent. M’agradaria conèixer-te personalment. Pornografia gay a dojo. No m'agrada tenir fred als peus. Aquí només hi ha escrita 1 mentida. Vaig estar a una conferència de Thomas Kuhn on no vaig entendre res. He tingut una converça absurda amb Sam Mendes. Vull més flors a casa meva. San Francisco d'Asis no ho sé, San Francisco ciutat cada dia abans de tancar els ulls. 5 dits a cada ma. 7 diòptries a cada ull. Una fortuna gastada amb lentilles. M’agraden les mirades que s’amaguen sota unes ulleres de sol. 20.000 km. recorreguts en moto per Barcelona –hi ha unes quantes multes que ho poden demostrar- 1300 CD –bàsicament d’òpera- Més de 1000 llibres. 77 kg. 20 cm d’amor entre les cames. 08006 de codi postal. 6 anys a la UB repartits en 2 carreres inacabades. He fet escultura a La Massana. 1 any a Califòrnia. 11 operacions a les cames. No tinc gos ni en vull, amb un Galgo a casa ja n’hi ha prou.. 42 de peu. 9 rellotges. 1.000.000 de gràcies (la majoria donades en persona i amb el cor a la mà)

ENGLISH VERSION

I ain’t (got) a mortgage. I’m punctual. I’m always on time. I ain’t got skaterollers – don’t want them either. I ain’t got a fryer. I’ve got and iMac, a MacBook, two iPods, an iPhone 4, and 2 BlackBerrys. I ain’t got and iPad – yet. My mattress ain’t Pikolin. I’ve got an original photo by Mapplethorpe. I ain’t got acne – 41 isn’t the time for it.  I’m really passionate about my job. I ain’t got a shower, i’ve got a bathtub. I always keep Tylenol handy.  I’ve got five ex-bfs, although only one really counts for me. I ain’t got a place in Cadaquès. Yet. I will some day. For me, one plus one never equaled two. Things would’ve come out differently otherwise.  I ain’t got no time to waste. I look forward to looking forward to wanting to read. Nespresso changed my life – What else? I ain’t got no record by Raphael. I’ve got the complete works by Pat Metheny. I haven’t been given communion. I’m obsessive. Artur Martorell is my religion. I’ve got all Tintin’s comic books in french. I’ve been to college, therefore I’ve failed. I wrote a book I never published. My album is Keith Jarrett’s “Köln Concert”. I wouldn’t hesitate in going back TODAY to the last Wednesday I saw “The Love Boat” at my grandpas’.  I collect Le Petit Prince in all lenguages I could.  I cried watching “A place in the world” by Aristarain, and I will always cry whenever I watch it again.  In my whole life, there’s only one person I would’ve skipped over.  Skiing makes me feel like a real bird. I landed in Buenos Aires in a plane without wheels. I’ve been in almost 500 planes. I’ve done 35 radio shows with love, modesty, and many hours typing, in vain! I see my brother much less than I’d like to. I’ve taken walks alone. I’ve been humiliated. I’ve never looked through a microscope. I’ve spent a weekend in Provence with Philip Glass. I’ve dreamed and I'll keep doing it all my life. I’ve slept in a few times. Make it look you don’t love me and you’ll have me. I am punctual / I’m always on time. I have sex daily, with you or my right hand. I wanna have a baby with blue eyes, like the eyes of my –indispensable– mother. I’ve never been to Greenland. I’ve eaten them bent, literally. Commitment kills me. I don’t wanna end my life alone. I’ve got three nephews, and they are my lungs. I carried fourty thousand dollars in a plastic bag, sitting on a train to Valencia. I’d like to be a faster learner. I don’t like suffering. I like to carry bitten apples in my pocket telling me what's happening in the worls around me. I’d like to share an intense look with a really free man. I’ve been with Annie Leibovitz. When I was a child, I met a shepperd once (Tino), and I was really enthused.

 I want Dylan’s mind, and Suskind’s nose. A September in Menorca. I don’t like being touched in the belly.  If it’s Armani, I want it, even when I can’t pay it. I don’t like pocketknives. One night sitting in front of the sea, listening over and over again to the Intermezzo of Mascagni's Cavalleria Rusticana. Never met Andrea yet but I will never leave him when I will.

I like people with their hands in their pockets and their heads down. Life without music is meaningless. Music without life is too. I hugged Mistislav Rostropovich and got united to him forever. I’m scared of breaking my right wrist. “Zoo d’en Pitus” right by my bed since I was a child.

I prefer humbleness to intellectuality. I’ve carried a Stradivarius with some hundred thousand dollars inside. I wanna write more and better than I do. I still fight daily in order to stop my father from being a reference. I’d like to meet you personally. Lots of gay pornography, I don’t like getting my feet cold. I’ve only written one lie here. I’ve been to a talk by Thomas Kuhn and I didn’t get a thing. I had an absurd conversation with Sam Mendes. I want more flowers at home. I don’t know about Saint Francis d’Assissi. I do know about San Francisco, every day, shortly before falling asleep. Five fingers in both hands. Seven dioptries in both eyes. A fortune spent on contacts. I like those looks hidden behind sunglasses. 20,000 kilometers riding my scooter in Barcelona – some fines can verify this. 1,300 CDs, mostly operas. More than one thousand books. 77 kilograms (170 pounds). 20 centimeters (8 inches) of love between my legs.

08006 as a zip code. Six years at the University of Barcelona, distributed in two unfinished degrees. I studied sculpture in La Massana. One year in California. 11 surgery operations in my legs. I ain’t got no dog, nor I want it. One Galgo (Greyhound) at home is enough. 9.5 feet size.  Nine watches. A million thanks, most of them given in person and with all of my heart.

VERSIÓN ESPAÑOLA

No tengo hipoteca. Soy puntual. No tengo patines –ni los quiero- No tengo freidora. Tengo 1 IMac, 1 MacBook, 2 Ipod, 1 IPhone4 i 2 Blacberry. No tengo IPad –todavía- Mi colchón no es Pikolin. Tengo una foto original de Mapplethorpe. No tengo acné –porque a los 41 años-. Tengo un trabajo que me apasiona. No tengo ducha – tengo bañera- Tengo siempre Iboprufenos a mano. Tengo 5 ex, pero, solo 1 cuenta para mi. No tengo una casa en Cadaques, algún dia la tendré sin duda alguna. Para mi 1 + 1 nunca fueron 2, de haber sido así todo me hubiera ido diferente. No tengo tiempo que perder. Tengo ganas de tener más tiempo para leer. Nespresso cambió mi vida –whatelse- No tengo ningún disco de Raphael. Tengo toda la discográfica de  Pat Metheny. No he hecho la comunión –gracias a Dios-  No he sigo objetor, ni he hecho la mili, pero, he pelado más de 500kg. de patatas. Soy obsesivo El Artur Martorell (mi colegio) es mi religión. Tengo toda la colección de Tintín en francés. He estudiado, por lo tanto he suspendido. He escrito un libro que todavía no he publicado. Mi disco es “Köln Concert” de Keith Jarrett. Volvería hoy mismo al último miércoles que vi “Vacaciones en el mar” en casa de mis abuelos. Colecciono “El Principito” en todas las lenguas posibles. He llorado viendo “Un lugar en el mundo” y seguiré haciéndolo cada vez que la vuelva a ver. Solo 1 persona me hubiera ahorrado en mi vida. Esquiar me convierte en pájaro. Aterricé en Buenos Aires en un avión sin ruedas. He subido en más de 500 aviones. He hecho 35 programas de radio con amor, pudor y un montón de horas tecleando palabras en vano! Veo a mi hermano mucho menos de lo que quisiera. He paseado solo. Me han humillado. Nunca mire a través de un microscopio. He pasado un fin de semana en la Provenza con Philip Glass. He soñado. Me dormí unas cuantas veces. Nunca perdí un avión. Haz ver que no me quieres y me tendrás. Soy puntual. Tengo sexo a diario, contigo con  la mano derecha. Quiero tener un hijo con los ojos azules como los de mi –imprescindible- madre. Nunca estuve en Groenlandia. Me las comí dobladas –literalmente- El compromiso mata mi ilusión. No quiero terminar solo. 3 sobrinos que son mis pulmones. He cargado en una bolsa del Carrefour 4 millones de pesetas en un tren dirección a Valencia. Me gustaría aprender más rápidamente. No me gusta sufrir. Me gustan las manzanas mordidas en mi bolsillo. Me gustaría cruzar una mirada intensa con un hombre realmente libre. He estado con Annie Leibovitz. Conoci de pequeño un pastor (Tino) en Grèixer –Pirineo Catalán- que me conmovió. Quiero la cabeza de Sabina y la nariz de Suskind. Un setiembre en Menorca. No me gusta que me toquen la barriga. Si es Armani és lo que quiero aunque no pueda pagarlo. No me gustan las navajas. Una noche entera escuchando el Intermezzo de “Cavalleria Rusticana” una vez tras otra sentado en la orilla del mar. Me gusta la gente que lleva las manos en los bolsillos cabizbajos. La vida sin música no tiene sentido la música sin vida tampoco. Me abracé a Mistislav Rostropovich i me quedé enganchado a él de por vida. Tengo medio de romperme la muñeca derecha. El “Zoo d’en pitus” a un palmo  de mi cama. Prefiero la humildad a la intelectualidad. He cargado un Stradivarius con unos cuantos cientos de miles de pesetas dentro. Quiero escribir más y mejor de lo que escribo. Luchando a diario para que mi padre deje de ser un referente. Me gustaría conocerte personalmente. Pornografía gay a tutti planee. No me gusta tener frío en los pies. Aquí solo hay escrita una mentira. Estuve en una conferencia de Thomas Kuhn donde no entendí nada. Tuve una conversación absurda con Sam Mendes. Quiero más flores en mi casa. San Francisco de Asís no sé, San Francisco ciudad cada día antes de cerrar los ojos. 5 dedos en cada mano. 7 dioptrías en cada ojo. Una fortuna gastada en lentillas. Me gustan las miradas que se esconden detrás de unas gafas de sol. 20.000km recorridos en moto por Barcelona –hay unas cuantas multas que lo pueden demostrar- 1300 CD –mayoritariamente ópera- Más de 1000 libros. 77kg. 20 cm de amor entre las piernas. 08006 de código postal. 6 años en la Universidad de Barcelona repartidos en dos carreras inacabadas.  Estudié escultura en La Massana. 1 año en California. 11 operaciones en mis piernas. No tengo perro ni quiero, con un Galgo en casa ya hago. 42 de pié. 9 relojes. 1.000.000 de gracias (la mayoría dadas en persona y con el corazón en la mano)

ODA AL MEU LLIT

Llit. Tinc un llit de humors i de colors. Que bé s’hi dorm al meu llit. Té molts anys, però, quan hi agafo la posició adequada es que em transporto….tant em vaig transportar ahir a la nit, que em vaig anar adormint mentre pensava amb les històries que hi han passat.

La llum de l'habitació

El meu llit deu tenir uns 10 anys i té tants anys com records, i ha (han) passat de tot. Si el llit parles podria explicar tantes coses! tantes com podria explicar el gos que no tinc: no has pensat mai els que teniu gos tot el que ha vist i mai delatarà? Doncs jo que no tinc gos si tinc l’habitació plena de  fotos, fotos d’amics que m’estimo molt especialment: la Càrol Saliner, l’Àngel Dominguez (com no!!!), el Jordi Cervera, la Montse Vilalta, la Rosa Manaut, la Lolo Noguera, el Jordi Alsina, la Sandra Casals (obviamente!), el Mistislav Rostropovich (que ja m’explicaràs!), el Txuss Martín, el Carles Cucurella,  en Pau, en Nil i la Noa (els meus nebots!) i el meu pare i la meva mare –psicològicament analitzable- aquests dos últims que són aquells que mai haurien de veure el que hi passa i a qui tinc allà omnipresents –serà perquè ho han fet molt bé i a modus d’homenatge em fan grata companyia-. El fet és que molts cops em trobo fent coses d’aquelles que un fa a la seva habitació i segons com estàs col·locat de sobte et trobes amb la mirada d’un d’ells que fixament et mira i se m’esbossa un somriure en un moment que millor obvio!

Al meu llit hi he tingut grans moments i no em refereixo només a grans moments sexuals. Hi he pres decisions importants, hi he rigut i hi he plorat, hi he escrit escoltant música i en silenci, hi he llegit, hi he passat hores d’insomni escoltant ara la radio ara la tv, hi he rigut i m’he desesperat, hi he xatejat i m’han ensenyat països i situacions llunyanes amb la webcam i hi he conegut gent que mai he vist encara. Al meu llit hi he après moltes coses, jo solet i amb companyia....al llit, al meu llit. Llit de tots.