Ara us juro que ja res és culpa meva! Ahir vaig arribar a casa tard, bastant tard, culpa dels meus amics socials, tant socials com generosos! Ara ja no sóc ningú sense ells!
Quina gran nit ahir! nits com aquestes son les que fan llevar-me amb la boca seca, la llengua aspre i els records absents d'alguns moments. Em llevo amb boca de cendrer. La nevera mai suficientment a prop d'aigua freda. Quan cada petita sensació estan sol es converteix en un "llatigaço" a la médula que em fulmina al cap. De tornada al llit, entro al bany de cortesia per agafar un Iboprufé -sé que demà ho agrairé-. Passo pel menjador i mig tembalejant-me veig de reull el cendrer plé a bessar de "colilles"i la paperina oberta al costat del bitllet de 50€ recargolat brut de sang.
Obro la finestra i em tiro al llit. Veig que al coixií hi ha sang, no faig cas. Fot molta podor a tabac. Estiro la ma buscant la companyia que no existeix. Tinc el nas absolutament embussat. M'adormo.
Prou! Estic cansat de dir que avui és l'últim dia. Estic fart de que cada ahir acabi sent un demà, sense passar per un ara seré. Que tot va començar fa 10 anys a una cuina en broma per probar-ho i ara em paso el dia lidiant amb les meves frustracions xupant targetes agenes, perque la meva ja no dona de sí. Buscant el mateix telèfon cada divendres a la tarda, per assegurar-me un cap de setmana prometedor que sempre acaba per regala-se’m igual d'hostil i solitari i que ja fa temps no em puc costejar. Viure unes hores edicitves i falsament felices que acaben pesant com a lloses la resta de la setmana, setmanes que acaben sent mesos que destrocen el meu empeny i s'esnifen la meva força de voluntat. Segueixo baixant escales que cada cop costen més de pujar. No puc mantenir aquest ritme de vida. Els amics ara em costegen el meu final. Sense ells el futur no té sentit i s'acaba, amb ells també. Quan estic sol lluito contra deserts plens de serps que em segueixen. Forats negres que m'imantan al lloc sense retorn.
I a mi ara qui em treu d'aqui? Qui és el meu amic? Qui sóc jo? On està aquell noi que li agradava caçar papallones de petit? Que lluny queda aquella cuina i aquells amics! Qui cony m'estima? Jo us asseguro que no!
Hòstia! perdó! Si avui no he dormit a casa. Precisament a això em refereixo quan parlo de nits socials que em maten! Que no sé ara ja ni on sóc i no sé si seré a temps de saber-ho mai!
Jugo a la vida com la visc, com me la vec, com me l'esnifo. Amb intensitat. I no sóc feliç perque això tampoc ho he escollit jo! No sóc ni capaç ni valent ni madur suficientment com per responsabilitzar-me d’això.
