EL CEMENTIRI DEL CÓLERA

Frederic

Molts dies en llevar-me baixava a casa l’avia, que vivia sota casa el pares a jugar . Recordo aquell dia que vaig agafar del calaix més gran de la calaixera que presidia el menjador dels avis, un munt de fotos de color antic salmonat per mirar-me-les detingudament. M’encantava mirar fotos i imaginar-me les històries de familiars passats. Rere cada foto hi havia la data.

Hi havia fotos del segle passat. En moltes de les fotos hi havia el mateix home, un home recolzat a la proa d’un vaixell on darrera hi deia: “Frederic, tornant de Cuba 1870”. Ni havia varies d’ell. Amb un posat seriós i un vestit blanc posava conqueridor amb el braç estirat senyalant en direcció la seva estimada Barcelona imagino. En moltes fotos sortia el Frederic acompanyat de negres culgrosses amb mocadors al cap. Fumant-se un puro immens al Malecón. Assegut a una barra de bar amb un Ron a la ma brindant per tots nosaltres suposo. Totes eren del mateix any, i en el 90% de les fotos hi sortia el Frederic.

Aquell dia m’havia llevat amb ganes de treure’m una espina, i en descobrir la cara del Frederic vaig saber el què.

Jo em deia Frederic, com s’hi havia dit ell també, el de Cuba, el germà bessó del meu besavi, qui havia mort el 1870 durant l’epidèmia de febre groga que va aparèixer al barri mariner de La Barceloneta a causa de l’arribada d’un vaixell infectat que provenia de Cuba. Epidèmia que malgrat els esforços de les autoritats, es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona, i que no només va acabar amb moltíssim gent sinó que va fer emigrar a 11.000 veïns del barri a pobles del Vallés. Pobles del Vallés on s’hi van establir els meus avis, i on encara hi visc jo. Imagino que per això quan sóc a la Barceloneta m’hi sento a casa. Perquè jo sóc d’allà.

Aquell dia, li vaig demanar a la mare si em podia acompanyar a un lloc, havia sentit molts diumenges assegut a casa els avis mentre menjàvem, com sovint parlaven del cementiri del còlera a Tiana on hi havia enterrat el Frederic.

Cementiri del Cólera - Tiana

Així doncs la mare va agafar el cotxe i quan vam arribar-hi vaig anar un moment al bosc a fer un pipi i de passada recollir unes flors per posar-li a la tomba. Pensava que em trobaria la seva tomba, sola i única de marbre blanc, amb un bust seu al capdamunt amb el braç estirat assenyalant la seva Barceloneta estimada, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que no era un cementiri de tombes, era una fossa comú on hi havia enterrades cents de persones que van morir durant aquella epidèmia.

Vaig sanglotar i em vaig agafar a la mare en saber-ho. No em podia fer a la idea del que era una fossa comú.

La mare va explicar-me històries del Frederic i va començar a dir-me amb totes les coses en que jo mi semblava. Totes les coses que jo ja sabia perquè sempre els avis feien referència a ell cada cop que jo feia coses dolentes.

Vaig aixecar-me i sense saber massa bé que fer amb el ram, vaig dirigir-me sobre una gran pedra rodona en forma de pedra de molí i la vaig deixar allà.

Vaig girar-me a buscar la mare i li vaig donar les gràcies per haver-m’hi portat. La mare, generosa com era, aquell dia em va portar a la Barceloneta i em va ensenyar d’on provenia jo i a quina casa de mariners havíen viscut.

Va ser un dia màgic on em vaig conèixer unamica més mitjançant els carrers, parets i olors que havien deixat els meus avantpassats a la Barceloneta.

DEIXARÉ D'ARRIBAR SEMPRE A LA MATEIXA HORA

Obro la porta del portal de casa escoltant “Una furtiva lágrima” a tot drap a l’iPhone, suposo que intento evitar el coi de violí. Pujo a l’ascensor, cada dia a la mateixa hora, cada dia em toca pujar-hi amb el mateix veí. El Raimon. El conec. El tinc vist des de fa sis any. Els anys que fa que visc on visc. El conec molt més bé del que ell es pensa, no pel que haguem parlat cada vegada que pujo en un metre quadrat quatre pisos. El conec per què l’escolto quan camina sobre meu, quan obre la finestra i sento la música que li agrada i l’emissora que escolta, sento com li parla a la seva filla -la del violí-, com desafortunadament es pregunta moltes nits pel seu càncer que intenta dissimular amb una gorra que li tapa els cabells que ja no té. La seva educació tardana l’obliga a obviar i a presentar-se’m ferm i poc màrtir. Jo el sento plorar (que no és poc!). Plorar i grinyolar amb la seva dona. El sento cobrir de silenci el seu gest més indefens cada cop que estima la seva dona, dona que no hi he vist mai a l’ascensor. Se’m presenta educat sempre, impecable sempre. Net. Polit. Té els ulls tristos i el somriure extens. Té les ganes que ja no li pertoquen.

Si algun dia arribo abans d’hora i ell no està esperant l’ascensor el trobo a faltar. No m’agrada no poder fer el meu diagnòstic cada dia. El seu diagnòstic acaba sent l’allegro andante de la seva filla rascant un violí. Jo ja sé si ha tingut o no un bon dia en veure’l. El seu to de veu m’ho imprimeix d’entrada, la música del després m’ho corrobora en un tempo incomprès per mi. És la seva filla. Toca el violí perquè li agrada o perquè l’obliguen? No ho sé! Però a mi m’està torturant cada vespre de 8 a 9.

Sempre em pregunta per la meva feina. Sembla que realment li importa el que faig. A mi m’acomplexa aquest senyor. Només em sento còmode quan pugem ell, jo i la seva filla, la del insofrible violí. Una noia que enamora quan no té un violí a la mà. Una noia amb ganes de viure i amb una vitalitat que exaspera.

Fa dies que no el veig. Em preocupo per ell. Però no puc preguntar a ningú de l’escala. Tots ens portem catalanament bé, però no podem preguntar-nos coses d’aquest tipus. Cadascú viu a casa seva i ningú fa preguntes privades sobre els altres. És una escala meravellosament correcta i prudentment incisiva, però incòmoda de mena. Tots ens saludem però gairebé mai ens fem preguntes. “Sí, sí, esclar, l’estiu, l’hivern, plou, neva” i poca cosa més! I jo en sé tantes coses. Els escolto tantíssim!

Són quarts de 8, obro la porta del portal i et veig. M’agafa una eufòria en veure’t tot i saber que no creuaré cap paraula amb tu. Estàs d’esquena. Tan prudent com sempre. Veig que avui no tens un mal dia, Raimon, només noto que avui tens el pitjor dia de la teva vida. “Per què? Què coi et passa?” -em pregunto!

L’endemà al matí em desperto d’hora perquè no paro de sentir cops a l’escala, portes i ascensors amunt i avall. Cops de fusta al terra just sobre meu. Què coi hi deu passar avui aquí sobre?

Jo no sóc gents xafarder! Però si no tinc les respostes a les meves preguntes les vaig a buscar. Avui fot un dia de merda. Un dia gris. Fastigosament incòmode. Em llevo, em dutxo, faig un cafè i surto a comprar el diari. Premo el botó de l'ascensor. Baixo. Un cop a baix, obro la porta del portal i veig un cotxe negre. Llarg i negre. Dintre no hi ha ningú. Davant seu dempeus hi ha el Raimon, que veu com treuen una caixa llarga i fosca. Sense creu. Plora perquè s’hi veu a dins? Plora perquè s’ha mort el del 1r-2a que és el seu cunyat? Plora perquè la mort l’impressiona? No.

Treuen la caixa i ell s’hi acosta. Amb el pes impossible del dolor hi posa a sobre el violí de la seva filla. Jo me’l miro amb uns ulls oberts com plats. Torna a pujar. Se m’acosta i no sé què preguntar-li. “Que ha passat?”. Em toca l’espatlla i em diu: “Jordi, la Clara ha mort!”.

La Clara del coi de violí ha mort. Qui s’ho podia pensar. Trobo a faltar la impertinència d’una noia que aprenia a tocar el violí. Ja no el tocarà mai més. Ella no tocarà el violi, el Raimon no es posarà mai més la gorra i jo intentaré deixar d’arribar sempre a la mateixa hora.

PARE, TU TAMBÉ ETS GRAN!

En Marcel està mirant per la finestra del menjador com en Marc, el seu germà corre pel camp d’òmfals darrera una papallona quan de reüll veu com el seu pare deixa l’embolcall de plàstic del paquet de Ducados al costat del cendrer, s’acosta dissimuladament, l’agafa i d’una corredissa se’n va a la seva habitació. Tanca la porta, treu una caixa de sabates que guarda sota el llit i hi posa dintre el plàstic. Ensenya les dents de tant com somriu. Tira tots els plàstics a sobre la catifa i veu que en té molts. L’avi els hi guarda tots...i com que l’avi fuma com un carreter n’hi ha donat moltíssim!

-145,146,147,148,149...

El pare el sent comptar des de el menjador.

- 150, 151, 152, 153,154 i 155! En tinc 155 pare, ja en tinc 155! 155! Ja en tinc 155!!!! Crida mentre surt corrents de l’habitació fent ziga-zagues pel passadís en direcció a la porta d’entrada. Salta i riu emocionat mentre es gronxa agafat a les cortines de plàstic de l’entrada al jardí on hi ha els gronxadors.

La mare està acabant de fer el dinar. La Meteque de Moustaky acompanya al pare mentre llegeix i en Marc, el germà d’en Marcel s’entreté encara saltant pel vell mig del camp darrera una papallona que sembla se li resisteix! La mare surt d’una revolada de la cuina i els crida a tots per dinar.  Avui hi ha mongeta tendra, cosa que fa posar de morros els nanos.

-Marcel que fas amb aquests plàstics que comptes cada dia? He sentit que ja en tens 155, no?

-Si, si...ja en tinc 155! Una cosa pare, tu quan creus que pesen aquests 155 plàstics de tabac?

-Que quan pesen 155 plàstics d’un paquet de tabac? Doncs no deuen pesar ni un gram Marcel!

-Una cosa pare i quants grams són 1 kg? Pregunta en Marcel mentre aparta la mongeta del plat per atipar-se només de patates.

-Un kg. son 1000 grams!

-Una cosa pare, i aleshores quant falta per tenir un Kg.!

-Perquè vols un Kg. de plàstics de paquets de tabac? Això et costarà moltíssim Marcel. No veus que no pesen gents! Ni tots els plàstics dels paquets de puros que es fuma l’Andreu, ni amb els que es fumen tots els habitants de Cànoves....en tindries prou!

En Marcel tira la forquilla al plat enfadat. El Marc segueix menjant amb la parsimònia que el caracteritzarà tota la seva vida.

-Però perquè vols un kg. de plàstics de paquets de tabac? –Pregunta el pare amb cara de no entendre res.

-Perquè amb els de la meva classe estem recollint tots els plàstics que podem i hem de recollir-ne un kg.

-Però perquè els recolliu –Insisteix el pare.

-Perquè quan tinguem un kg. ens ha dit el Jaume que ens regalaran una cadira de rodes!

En sentir això al pare li cau la forquilla al plat i amb la seriositat que sempre el caracteritza li diu:

-Una cadira de rodes?!?!?!? I perquè la voleu la cadira de rodes? – Se’l mira més intensament i com qui parla amb un adult li diu:

-Com vols que una tabacalera us regali una cadira de rodes a canvi d’un kg. d’embolcalls de plàstic de tabac? Pensa una mica amb el que dius, home! Que ja ets gran!

Al Marcel s’entristeix de cop. Havien quedat amb el Manel, la Clara, l’Alex, el Xavi i el Pau que portarien la cadira de rodes a la platja i la posarien de cadira de timó de la Filomena –una barca abandonada a la platja de Badalona on anaven a jugar quan sortien de l’escola-

Van acabar de sopar i se’n van anar de pet al llit.

El pare, l’endemà es va aixecar d’hora per anar a Barcelona a treballar com feia encara durant el mes de Juliol. El Marcel, estava emocionat imaginant-se la festa d’aniversari. En dues setmanes feria 10 anys.

Va caure la tarda i va arribar al pare a la vegada que el Marc arribava de Can Cavaller, el Mas del costat on hi anaven a buscar la llet. El pare venia molt seriòs. S’adreçà dins la casa a parlar amb la mare, en Marc feia els últims passos d’equilibri per no vessar la lletera. La mare, ulls humits, boca closa a la cuina, el sopar l’espera.

S’asseuen tots quatre a taula i el pare, que és ben poc amic de les corbes els hi diu directament als nanos:

-Us haig de dir una cosa.  En Marcel i en Marc se’l miren amb els ulls oberts com a plats. -Sabeu que l’avi Lluís no es trobava molt bé aquests dies, oi? – Els nanos assenteixen amb el cap. – Doncs just després de dinar s’ha trobat tant malament que s’ha quedat adormit i ja no s’ha volgut despertar! I se n’ha anat al cel – El pare no sap com sortir massa bé del moment. En Marcel s’avança.

-S’ha adormit per sempre? Ha anat al cel? – Diu arronsant les espatlles.

- Exactament. Ha marxat al cel! Mentre la mare abaixa el cap i en sanglotar fent una cullerada de sopa se’n va a la cuina. En Marc fa més cara de preocupar-se per l’avia.

Acaben de parlar una mica de tot plegat mentre els hi intenten alleugerir cap possible preocupació explicant-los-hi que no ha patit, que l’aniran a acomiadar al cementiri i l’enterraran en un parell de dies i que això són coses que passen a la vida i que tots acabem marxant...uns més d’hora i uns altres més tard. El pare vol sortir d’una manera atípica per ell i els hi diu:

-L’avi ha estat un bon home i ha treballat molt. Tant cansat estava de treballar que ha decidit adormir-se per sempre i no tornar a despertar.

En Marcel se’l mira bocabadat i aleshores és ell qui li diu al seu pare:

-Com vols que un bon home si ha sigut super bó i ha treballat tant en el que li agrada estigui cansat i vulgui dormir tota la vida.  Com és possible que l’enterrin i després marxi al cel si li posen terra a sobre? - Pensa una mica amb el que dius, home! Que tu també ets gran!

En Marcel, s’aixeca de la taula i se’n va a la seva habitació a recollir la caixa de sabates amb els 155 embolcalls de plàstic dels paquets de tabac que durant tant de temps havia estat recollint i es dirigeix a la cuina on la mare dissimulant la tristesa de la mort del pare, es dona mitja volta per posar-se a rentar els plats, que sent com sota seu, en Marcel, obre la porta de les deixalles i diu::

-Avi, el pare diu que has marxat al cel i jo sé que no es veritat. Però no li tinguis en compte, els grans sempre volen explicar-nos les coses lògiques com a contes i ells no paren de fer-ne de il·lògiques! Però, jo ara per ara, prefereixo tirar tots els plàstics de tabac que ha estat el que t’ha posat malalt i t’ha fet morir. A més a més, per la Filomena hi posarem un tamboret que sense rodes ens anirà millor per portar el vaixell quan hi hagi mala mar!