ENGLISH VERSION BELOW
La infància és la primera memòria i la última que es perd. A la infantesa s'hi torna sempre, és on hi resideix l'arrel de la memòria, quan els records s’esvaeixen, l'últim bastió és la infantesa. La infantesa és la caixa negra de la memòria, ens envia constantment postals en forma de records. El metabolisme sentimental de les persones el marca la infantesa, i la memòria que es nodreix d'aquest metabolisme és un camp pantanós, com un banc de núvols que deixa passar la llum o la nega.D'on provenen els teus records? D'on ve marcat el teu sentiment de soledat? En què associes el teu sentiment de calor humana? Sembla ser que tots aquests records els construïm entre els 3 i els 16 anys, a partir d’aquí tot son tolls d’aigua, que passen a ser llacs per acabar convertint-se en oceans a partir dels 60.
Entenc que a mi m'agrada tantíssim guardar i ordenar les fotos de la meva vida com a guerra interna que intenta guanyar batalles a l’oblit. Jo no tinc memòria...o si que en tinc, però, és de peix! He llegit que tenim dues memòries; la meves memòries son, per un cantó destra, tot i que capriciosa: escull, abandona i en el cas de la infantesa sempre recompensa....l'altre sempre em titlla d'imbècil, em fa sentir inferior; no m'acompanya mai en temes de feina, ni en els records més espontanis i recents. Llegeixo que: la memòria en la que ens recolzem és en la que ens dóna la identitat. Doncs vaig "apanyat"!
Potser també per això vaig decidir-me a fer un blog: per recordar. La memòria és un moviment continuu....i en un futur no molt llunyà em servirà per reconstruir-la doncs si aquesta actua m’ha d’enganxar recordant. El que no acabo d’entendre és que si la infantesa és intensiva i la maduresa és extensiva en els records, perquè no segueixo emmagatzemant records als 40 sent tant intens com segueixo sent? . Per mi la infantesa dura res i la maduresa ens maltracta tota la vida.
Si desapareixen els records, desapareix la identitat.
I HAVE NO MEMORY
Childhood is our very first memory and actually is the last one to leave. We always go back to childhood, where the roots of our memories rely, when memories vanish, the last thing we spot is our childhood. Our childhood is like the black box of our memory; she constantly sends us postcards that happen to come as memories. Our feelings metabolism is hallmarked by our main childhood, and the memory that feeds this metabolism is a swampland, a cloud that lets the light in or out.
Where do your memories come from? Where is your loneliness coming from? How do you link your feeling of human warmth? It appears to be that all those memories are built between ages 3 and 16, and after that whatever comes our way are just tiny puddles that grow into lakes to become oceans in our sixties.
I guess that I love to store and sort my lifetime pictures as my personal battle against memory. I have no memory, or if I do have it it’s fish sized. I’ve read somewhere that we have two memories; one of my memories is straight, but picky: chooses and rewards…and when it comes to childhood always rewards me…the other one always makes me feel dumb, less than my fellows; she never comes along at work, or in my more spontaneous and recent memories. I’ve read that the memory we lay on is the one that provides us with an identity. I’m fucked up!
It may have also been the reason to start my blog: to remember. Memory is a perpetual movement…and in the future will probably help me rebuild it, if she makes her move I’ll be caught remembering. There is actually a thing I don’t quite understand: if our childhood is intensive in memories while our adult life is extensive in them, why can’t I just keep storing memories being forty and as intense as I truly am? As I see it, childhood lasts nothing, and maturity bullies us the rest of our lives.
