dimarts, 27 de setembre del 2011

DEIXARÉ D'ARRIBAR SEMPRE A LA MATEIXA HORA


Obro la porta del portal de casa escoltant “Una furtiva lágrima” a tot drap a l’iPhone, suposo que intento evitar el coi de violí. Pujo a l’ascensor, cada dia a la mateixa hora, cada dia em toca pujar-hi amb el mateix veí. El Raimon. El conec. El tinc vist des de fa sis any. Els anys que fa que visc on visc. El conec molt més bé del que ell es pensa, no pel que haguem parlat cada vegada que pujo en un metre quadrat quatre pisos. El conec per què l’escolto quan camina sobre meu, quan obre la finestra i sento la música que li agrada i l’emissora que escolta, sento com li parla a la seva filla -la del violí-, com desafortunadament es pregunta moltes nits pel seu càncer que intenta dissimular amb una gorra que li tapa els cabells que ja no té. La seva educació tardana l’obliga a obviar i a presentar-se’m ferm i poc màrtir. Jo el sento plorar (que no és poc!). Plorar i grinyolar amb la seva dona. El sento cobrir de silenci el seu gest més indefens cada cop que estima la seva dona, dona que no hi he vist mai a l’ascensor. Se’m presenta educat sempre, impecable sempre. Net. Polit. Té els ulls tristos i el somriure extens. Té les ganes que ja no li pertoquen.

Si algun dia arribo abans d’hora i ell no està esperant l’ascensor el trobo a faltar. No m’agrada no poder fer el meu diagnòstic cada dia. El seu diagnòstic acaba sent l’allegro andante de la seva filla rascant un violí. Jo ja sé si ha tingut o no un bon dia en veure’l. El seu to de veu m’ho imprimeix d’entrada, la música del després m’ho corrobora en un tempo incomprès per mi. És la seva filla. Toca el violí perquè li agrada o perquè l’obliguen? No ho sé! Però a mi m’està torturant cada vespre de 8 a 9.

Sempre em pregunta per la meva feina. Sembla que realment li importa el que faig. A mi m’acomplexa aquest senyor. Només em sento còmode quan pugem ell, jo i la seva filla, la del insofrible violí. Una noia que enamora quan no té un violí a la mà. Una noia amb ganes de viure i amb una vitalitat que exaspera.

Fa dies que no el veig. Em preocupo per ell. Però no puc preguntar a ningú de l’escala. Tots ens portem catalanament bé, però no podem preguntar-nos coses d’aquest tipus. Cadascú viu a casa seva i ningú fa preguntes privades sobre els altres. És una escala meravellosament correcta i prudentment incisiva, però incòmoda de mena. Tots ens saludem però gairebé mai ens fem preguntes. “Sí, sí, esclar, l’estiu, l’hivern, plou, neva” i poca cosa més! I jo en sé tantes coses. Els escolto tantíssim!

Són quarts de 8, obro la porta del portal i et veig. M’agafa una eufòria en veure’t tot i saber que no creuaré cap paraula amb tu. Estàs d’esquena. Tan prudent com sempre. Veig que avui no tens un mal dia, Raimon, només noto que avui tens el pitjor dia de la teva vida. “Per què? Què coi et passa?” -em pregunto!

L’endemà al matí em desperto d’hora perquè no paro de sentir cops a l’escala, portes i ascensors amunt i avall. Cops de fusta al terra just sobre meu. Què coi hi deu passar avui aquí sobre?

Jo no sóc gents xafarder! Però si no tinc les respostes a les meves preguntes les vaig a buscar. Avui fot un dia de merda. Un dia gris. Fastigosament incòmode. Em llevo, em dutxo, faig un cafè i surto a comprar el diari. Premo el botó de l'ascensor. Baixo. Un cop a baix, obro la porta del portal i veig un cotxe negre. Llarg i negre. Dintre no hi ha ningú. Davant seu dempeus hi ha el Raimon, que veu com treuen una caixa llarga i fosca. Sense creu. Plora perquè s’hi veu a dins? Plora perquè s’ha mort el del 1r-2a que és el seu cunyat? Plora perquè la mort l’impressiona? No.

Treuen la caixa i ell s’hi acosta. Amb el pes impossible del dolor hi posa a sobre el violí de la seva filla. Jo me’l miro amb uns ulls oberts com plats. Torna a pujar. Se m’acosta i no sé què preguntar-li. “Que ha passat?”. Em toca l’espatlla i em diu: “Jordi, la Clara ha mort!”.

La Clara del coi de violí ha mort. Qui s’ho podia pensar. Trobo a faltar la impertinència d’una noia que aprenia a tocar el violí. Ja no el tocarà mai més. Ella no tocarà el violi, el Raimon no es posarà mai més la gorra i jo intentaré deixar d’arribar sempre a la mateixa hora.