dimecres, 23 de novembre del 2011

EL NEN DE L'ARBRE

Recordo molt més la seva olor que les seves paraules. No tenia paraules, no les tenia, de la mateixa manera que no les demanava. Recordo haver-lo vist molts cops de lluny i un sol cop de prop, el record encara m’espanta.

Jo devia tenir vuit anys que jugava amb els meus mal amics al carrer Gessamí, davant de casa la meva tieta; l' Agnès. Jo li deia tieta, però de fet, era la meva tieta àvia, la germana de la mare del meu pare, la germana soltera. La germana rara a la que tots sempre havíem acudit quan hi havia problemes, sobretot econòmics. Ella sempre ens donava, ens donava molt més del que mai preguntava.


 Vivia sola en una casa gegant, una casa enorme, fonda, fosca, freda, una casa on m’hi havia estat moltes hores i a la que hi coneixia tots els racons. Tots menys un: l’habitació negre! Així la vaig batejar. L'habitació negre. Era l’habitació on la tieta ens hi tenia prohibit l’accés. Mai vam preguntar-nos perquè, ho sabíem, ho acceptàvem i no hi entràvem.

El fet, és que els meus pares a força d’intentar-ho mai es podien fer càrrec de mi, en part pels diners que no tenien, en part perque no m'entenien, jo sempre vaig pensar que en part m'enviaven a casa l'Agnès perquè em prenien per boig; i jo sempre vaig creure que a la tieta també li tenien per boja. Devien pensar que entre bojos ens enteniem i en part tenien raó... la tieta i jo mai ens vam preguntar res i sempre ens vam entendre. En vam entendre totes les vegades menys una, o al menys només n'hi ha una que jo no vaig entendre.

Cada dia em llevava a les cinc del matí per anar a ajudar el pare a descarregar els carros carregats de menjar que arribaven a Mercat abans ell no anés a l’escorxador i jo a col·legi. Odiava al pare, l’odiava perquè cada dia després d' ajudar-lo, m’obligava a recollir les fruites i verdures del terra del Mercat per portar-los-hi a la mare. Anava a casa a corre cuita per una drecera intentant amagar-me, sempre anava amb un jaç carregat de menjar que en prou feines podia amb ell. Quan arribava a casa amb un sal feia un cop al pica porter i marxava corrents deixant el jaç amb les verdures i fruites brutes i mig podrides a la porta. Marxava corrents i de lluny a vegades, em girava per veure a la mare com ho agafava i tot prest, tancava la porta intentant no ser vista. Ens avergonyiem tots de tot i tot de tots.

Aleshores, era quan em sentia realment lliure i alliberat i corrents me n’anava a jugar al carrer Gessamí. Davant la casa de la tieta Agnès, esperant que no hi haguessin els meu mal amics i poder fer al que a mi m'agradava.

La tieta, una vegada va deixar diners als meus pares per pagar-me un metge que pogués diagnosticar-me el que em passava. Jo era rar: No parlava. Sempre estava sol. M’agradava imitar a la gent que no em veia. No m’agradava compartir amb ningú. Ni jugar amb els altres nens. Només volia jugar a ser gran. Jo sol. Em podia passar hores agenollat al terra jugant amb un pal sense cap finalitat. Em deien que tenia una mirada rara, que no veia però traspassava. Jo només volia ser alt, i per ser-ho sempre m’enfilava als arbres per tenir un altre perspectiva del meu entorn. Allà dalt era feliç. Sol. Allà els nens no em tiraven pedres i allà era quan em sentia el rei del meu món inferior. Quan els meu bons amics eren els ocells que em cantaven i no em preguntaven ni em tiraven pedres. Tots els de baix eren els meus vassalls. Tots menys un: el Moll.

De dalt de l’arbre era quan millor podia contemplar-lo. El veia sempre d’esquena i mig ajupit. Tocant potets de vidre delicadíssims i pesant sorres a daurades balances a la llum d’una espelma. Estava a una habitació fosca. De dia i de nit sempre era fosca. Jo només li veia mig perfil il·luminat per la llum d’una espelma. Tenia el cabell blanc, sempre el portava mullat, de tant en quant amb els dits bruts s’apartava els cabells que li tapaven la visió del que feia. Tenia un nas prominent on s'hi recolzaven unes petitíssimes ulleres ovalades. Devia tenir les faccions molt marcades, les tenia o així m’agradava imaginar-m’ho!


Un dia d’hivern, devien ser quarts de nou del vespre i que feia un vent que espantava, estava enfilat a l’arbre mentre contemplava al Sr. Moll –moll pel cabell mullat, mai vaig saber el seu nom real- i no sé per quina estranya raó va girar-se en direcció la finestra i la va mig obrir. Vaig fer un sospir que em va sobresaltar per por de ser descobert i amb les mans em vaig tapar els ulls -si jo no el veia, ell tampoc em devia veure a mi- No el vaig arribar a veure bé. Les cortines de fil que hi havia mai m’ho permetien. L’intuïa més que el veia. En fer-ho, una forta olor va embolcallar-me. Vaig estirar el coll tancant els ulls mentre intentava reconèixer aquella olor tant rara; tant poc familiar: feia olor a silenci. La mateixa olor que devia fer jo: olor a soledat!Em vaig quedar atrapat a aquella olor per sempre més. Ara estic convençut que l’home em va veure enfilat a l’arbre en front la seva finestra. Era hivern, no hi havia ni una fulla. En aquella plaça només hi érem: una font sola, un arbre sol, el Sr. Moll sol i jo sol.

Seguia amb els ulls tancats intentant averiguar quina olor era aquella que sortia d’aquella casa. Sense obrir els ulls intentant buscar una imatge vaig treure’m de la butxaca un pot de vidre que havia robat de la casa del vidre del carrer Castanyet. Vaig aixecar-me dempeus fent equilibris sobre la branca estirant el pot el més a prop possible de la finestra per agafar quanta més essència millor. Vaig fer una embranzida amb el braç fent mitja circumferència intentant omplir-lo d’olor. Vaig tapar el pot immediatament i em vaig asseure amb els peus penjant contemplant el senyor del cabell blanc, del cabell moll. mentre amb les dues mans apretava amb força el pot sobre el meu cor. Havia reptat una olor amiga. Una sola olor a soledat.


Tres setmanes més tard, després de passar una bronquitis aguda, vaig córrer cap al carrer Gessamí per pujar a l’arbre amb l’excusa d’anar a dutxar-me a casa la tieta Agnès. Vaig arribar i la plaça era buida. Feia un dia radiant, en arribar-hi vaig esboçar un somnriure quan vaig poder sentir l’olor que desprenia encara la finestra. Vaig grimpar a l’arbre i em vaig asseure pacient. La finestra seguia oberta, més oberta. No hi havia cap penombra a dintre. No hi havia espelma. Van passar dues hores i res. El Sr. Moll no apareixia. 


Vaig baixar i vaig anar a trucar a casa la tieta. No responia. Jo tenia una clau de casa seva i vaig obrir la porta timidament. Vaig pujar les escales des del pati interior i vaig veure un refiló de llum que sortia de la cuina. Vaig empènyer la porta i vaig entrar. Vaig cridar-la; no responia. Vaig anar obrint totes les portes, una per una amb por, la cridava, totes em grinyolaven, no hi era i vaig trobar-me davant la porta de l’habitació negre. Vaig trucar-hi, vaig cridar-la, no va respondre ningú, vait tornar a cridar-la, vaig mirar a banda i banda i vaig empènyer la porta. En fer-ho un cop fort em va tirar enrere fent una tombarella fins deixar-me estirat bocaterrosa al mig del passadís. 


La porta, es va obrir de cop pel corrent d’aire i vaig sentir el soroll d’una corda grinyolar i els cops de vent que feien picar la finestra. Vaig anar aixecant el cap, poc a poc, lentament, i vaig veure les balances sobre la taula, amb un munt de pols incolora dintre cada balança. Rere la taula hi havia un cadira amb un pot inmens i buit segellat. Al terra una perruca blanca i unes ulleres ovalades amb els vidres trencats. El soroll insistent d’una corda grinyolant molestava...


dissabte, 12 de novembre del 2011

A QUÈ FEIEN OLOR ELS NÚVOLS AQUELL DIA?

Això ho vaig escriure el 2 de Febrer de 2010 i avui m’ho he trobat ordenant escrits. Sorprès de llegir-ho sóc incapaç de recordar que passava pel meu cap, o a quin moment dur em referia... ja veus! Capacitat de resiliència i oblidar el mal deu ser una cosa que em defineix...suposo!


A la vida, tant ràpidament he pujat al pic més alt, com he cregut baixar a l'infern. Ho he fet amb la mateixa facilitat amb la que decideixo moltes nits, jugar a estimar-me, mitjançant l'efecte unilateral de qui pren la decisió de mirar si el wi-fi li arriba amb prou força a l'habitació per autocomplaure's lamentant-se dels braços i la saliba que no ha catat aquella nit. 

Quan prefereixo ser la copa de cava on hi dormen els núvols que s'evaporen sense deixar rastre ni olor, a al got de duralex que mai es trenca però constantment patina de les mans . Quan m'enganyo perquè m'enganyen i m'ho crec. Quan defenso el que no és meu ni de l'altre. Quan llegeixo el que vull creure’m i sé, de sobres, no és cert de cap de les maneres.

L'altre dia vaig llegir que Epicuri deia: "l'home hauria de tenir sota el seu control la font del plaer i del dolor”. Més que el plaer, és el dolor el que desperta la saviesa a l'home. No en tinc cap dubte. Jo no se si el dolor a mi em desperta massa res, perquè només em provoca una pressa segadora per allunyant-me’n. Prescindeixo de la raó que mai he tingut i el mal m’acaba portant a camins inesperats, on m'hi enlluerna un sol diferent. La saviesa es modifica, però no s’emmagatzema, no jo al menys… o no en sóc conscient.

Doncs bé, ara tinc pressa, molta pressa, pressa per sortir d'aquest moment que em toca viure i que et prometo no depèn de mi, i en no dependre-hi perdo la força de mirar el punt direccional que em senyala on és la sortida. És allò de: "ara no veig la llum al final del camí". Em diuen que camini per sortir-ne i jo que mai he estat obedient, ara SI camino i amb més ganes que mai. 

Fa gairebé 20 anys que tinc 20 anys i els danys col·laterals del que em passa fa asseure'm ara sense arrogància i veure que això va en serio, que la vida és un joc quan tot va bé i la butxaca és plena. Que quan van "baldades" ens hi hem de posar en serio i de cara.

Doncs au! som-hi, posem-nos-hi de cara!

Tot el que tinc al pap a dir-hi, m'ho haig de callar ara! Haig d'esperar a que les aigües tornin a la seva tranquil·litat i dir-ho amb serenitat. Avui com sempre no se si seré capaç…

Merda! No tinc wi-fi a l’habitació! A què deuen fer olor els núvols avui?