ALTER EGO

Estava atrafegat i no parava de sonar el telèfon. Despenjo!

-Si? –Responc bruscament.

-Marc, hauries de baixar a l’entrada, hi ha un noi que demana parlar amb tu! Diu que és important! Molt important!

-Digue-li que no puc ara, que tinc molta feina. Haig d’acabar el mail amb tota la documentació per enviar a l’ajuntament sobre els cursos de narrativa i se m’acaba el termini a les dues, i son les dotze. – Insisteixo mentre segueixo teclejant com un desesperat a l’ordinador.

-Marc, insisteix molt en que és molt molt important! – Faig un sospir, guardo el document i responc.

-Ok. Baixo i aprofito per fer una cigarreta!

Baixo amb pressa els esglaons fins a la planta de baix on hi ha un noi molt jove amb un look desmenjat que m’espera capbaix mentre es rosega les ungles. M’hi apropo i em presento dient-li si podem sortir fora per fer una cigarreta recalcant-li que només tinc cinc minuts per ell.

Aixeca la vista, em mira de front i ja veig que el que m’ha de dir durarà més de cinc minuts. Creuo els braços en una actitud poc receptora mentre l’escolto. Te un timbre de veu clar i calmat. I em diu:

-Hola em dic Joan, sé que tu ets el director del centre i que vas ser tu qui va organitzar l’any passat el concurs de “Bandes sonores” del Festival de curtmetratges – Me’l miro estranyat! No se per on pot anar la conversa!- El cas és que sóc el germà del Pere, un dels nois que s’hi va presentar i necessito que em facis un favor.

-Si. Què? – Dic entre encuriosit i mal educat.

-El meu germà, en Pere, fa tres mesos ha tingut un accident de moto i ha estat en un coma profund. Fa tres setmanes ha despertat. Ha tornat en sí i no recorda res de la seva vida, no sap ni qui és, ni qui som, ni que ha fet, ni si ha estimat o a ha robat... No recorda res. Res. Els metges ens han reunit a la família i ens han dit que l’hem d’ajudar a recordar i que qualsevol informació que puguem donar-li del seu passat pot ajudar-lo.-Segueix parlant -Recordo que l’any passat em parlava molt d’aquest concurs que vau organitzar de “Bandes sonores” per a curtmetratges i recordo que em comentava les hores que s’hi havia passat intentant composar- Va fer un silenci i va seguir mirant-me als ulls fixament-  El fet és que ell no recorda res i vull demanar-te si hi ha la possibilitat d’aconseguir la música que ell us va enviar per fer-li escoltar. Forma part del seu passat més inmediat i el pot ajudar.

-Hòstia! – em va sortir del cor i em vaig veure la feinada que això podia significar per mi en aquell precís moment; mentre rumiava. Vaig continuar –Si es clar. Però, m’hauries de dir quin era el seu pseudònim. Totes les músiques ens van arribar amb un pseudònim, i es van gravar en un CD que hauria de buscar i recordo que vaig escriure-hi el nom de les músiques i els pseudònims, no els noms reals, i no sé on pot estar aquest CD. – Jo encara no havia acabat la frase que ell ja treia el mòbil aixecant la mirada en direcció oposada mentre marcava el número d’algú que li pogués donar una pista sobre quin pseudònim podia haver utilitzat.

Vaig enfilar escales a munt, vaig asseure’m a l’ordinador i vaig obrir la carpeta del 2010 per poder imprimir el document amb el nom dels participants. Mentre s’imprimia vaig aixecar-me i vaig començar a regirar CD’s a l’estanteria del meu despatx on hi guardava les memòries dels anys anteriors. El vaig trobar a la vegada que ell entrava al meu despatx. Vaig agafar el CD i el full de la impressora amb la llista de pseudònims per donar-li a veure si algun li sonava.

Va agafar el full. Va asseure’s i va començar a llegir. Movent el cap a dreta i esquerra. Negava en silenci cada nom. Res li era familiar. Es va aixecar i va demanar-me si podia emportar-se la llista i el CD. Potser posant-li les músiques podia recordar quina era la seva. Igual si ensenyava la llista de pseudònims a la família alguns els hi podria sonar. Vam intercanviar telèfons. Em va donar les gràcies i va marxar. Jo em vaig asseure pensatiu a la taula. La història no m’havia deixat gents indiferent. Gents ni mica. Vaig intentar oblidar-la per uns moments i omplir els impresos que havia d’enviar per mail a l’ajuntament abans no fos tard.

A les dues i un minut, just després d’haver-lo enviat vaig aixecar-me de la taula, vaig agafar una cigarreta i vaig baixar als jardins del Centre Cívic per donar-hi voltes al que m’havia explicat el Joan i d’alguna manera com poder esbrinar quin era la seva “Banda sonora”.  

Vaig posar-me les mans a les butxaques i em vaig asseure al banc de l’entrada, al costat del cendrer. Al moment d’asseure’m em va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Vaig deixar la cigarreta al cendrer i em va tornar a sonar el mòbil. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Per sistema no agafo els números desconeguts. Vaig agafar la cigarreta del cendrer, vaig fer una calada. Va tornar a sonar el mòbil. El tenia a la mà, vaig girar-lo i hi deia: Oleguer. El meu germà. Vaig penjar.

Vaig apagar la cigarreta i de sobte em va venir al cap que el meu germà també s’havia presentat al concurs de “Bandes sonores” de l’any passat. Vaig marcar el seu telèfon i vaig interpel·lar-lo abans que ell digués res preguntant-li, quin era el pseudònim amb el que ell s’havia presentat l’any passat al concurs. Alter Ego, em va dir. Me’l vaig apuntar en un paper i vaig pujar a dalt a tornar-me a imprimir la llista de pseudònims. Vaig començar a llegir-los un per un en veu baixa: Martí l’Humà, Lo pelat, El Torero català, El solitari, Ankor Wat, El fals Jablonsky, Alter Ego, L’ull glauc, El gos lligat, Reina Elisenda. Vaig començar a repetir els noms un cop rere un altre intentant buscar una pista. Era del tot impossible, no tenia cap informació d’aquest tal Pere. No sabia ni com era, ni qui era, ni que tocava, ni quants anys tenia, ni què li agradava.... No podia ajudar-los de cap manera.

Seguia llegint els noms en veu baixa que em va tornar a sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla: número privat. Vaig despenjar:

-Qui ets? – Vaig dir bruscament. Van penjar.

Mentrestant, a la Vall d’Hebron el Joan posava al seu ordinador el CD amb la música de les “Bandes sonores” i li donava els auriculars al seu germà Pere. Prem el play i comença a sonar al cap de l’amnèsic les deu músiques. El Joan se’l mira atentament. Vol veure-hi alguna reacció. Passen els minuts. Sonen les cançons. En un moment donat mentre sona la “Banda sonora” del Fals Jablonsky, li cauen dues llàgrimes que li llisquen per les galtes i que van a morir al coixí blanc, però no diu res. Segueix escoltant emocionat. L’ha reconegut? El Fals Jablonsky era la seva, i amb la música li ha vingut la seva vida en un mirall de milions d’imatges? Li han vingut tots els records de la persona que mai li ha agradat ser?

Segueix escoltant, quan escolta la “Banda sonora” de l’Alter Ego, es treu un auricular i li diu al seu germà. Aquesta, aquesta és la meva. Ja ho recordo tot. Ara sé qui sóc.

Certament, ho recorda tot, recorda tot el que ha estat i no vol ser mai més. En Pere ha trobat el seu Alter Ego i a partir d'ara  aprofitarà per ser un altre. Un nou Pere paral.lel. Un home lliure. El seu propi Alter Ego.