dimecres, 7 de desembre del 2011

THE FIRST DAY I SAW DEATH FACE-TO-FACE / EL DIA QUE, POR PRIMERA VEZ, VI LA MUERTE DE FRENTE / EL PRIMER DIA QUE EM VAIG TROBAR LA MORT DE CARA


EN ESPAÑOL i CATALÀ A BAIX


CASTRO THEATER - SAN FRANCISCO
Once upon a time I worked as a volunteer at a center for palliative care to terminally ill patients in a hospital in San Francisco. "My" patients were those who would eventually go home to die. I shared great moments there with many of them, especially with one. My work there consisted in spending time with them during the last 6 weeks of their lives. During that time, I had the opportunity to clearly see how it is when faced with their own mortality that people really get over themselves and reach their max of sincerity. I have ever since never underestimated anyone's ability for growing or self-deceiving. Some of the changes I saw in them were instrumental in my future way of living, feeling and loving my life; each of their absences I lived with the accumulation of different real emotions: negation fear, anger, rage, injustice, panic, remorse ... all of them found their peace before closing their eyes for the last time, each and all of them made it, and that's why I wanna write this story now, 20 years later.

In November 1993, for reasons that are not relevant anymore I moved to San Francisco. I decided to go and live there with the impertinence of he who does not listen to his parents, and with the unconsciousness that we often associate to the post adolescence. It was there and after facing the most insulting feeling of loneliness I had, probably have, ever felt, where I consolidated the foundations of love, justice and freedom that have ever since accompanied my life.I arrived in the city with very little on me. I was supposed to crash at the place of a friend of a friend, who had agreed to let me stay with her up until I put my shit together and I could find a job. However, the stay was very short, because in fact she only let me stay one night, because apparently her roommate said to be allergic to my after-shave. It was so surreal that even now I wonder if I understood correctly. Because let me be upfront and admit that at the time I did not speak any English whatsoever!I could not sleep a single minute that night. It must have been close to midnight when tired of toying with uncertainty, I got up, opened the windows of the attic where they had put me, and went out to smoke on the terrace. Six hours later, when the sun blunted the horizon, I went back in, packed my stuff, and left the mansion where the damn Tania Miller had so unwelcome me. I climbed up the street to the bus stop she had told me and sat on the floor to wait for the bus to take me to Fort Mason.I arrived at the hostel and struggled to make myself understood through my broken English. I paid one week stay that costed me half the money I had with me. I went to the room they told me and put my bag in a large drawer under the bunk bed they gave me in a room I shared with nine others. Then I went outside. It was a bright day with not a single cloud in the sky. The hostel was at a large open area free of trees, in front of the beautiful Golden Gate. Facing the red bridge, and watching the small island of Alcatraz I started crying like a baby while still listening to the same song I had started playing at the bus stop: Moustaki's Ma SolitudeDuring the first three days, I couldn't stop thinking how I could get back home. My mother had made an insurance for me, which in case of getting any problem with my legs, operated for the fourth time just two months before, I would get a ticket to go back home for free. Having paid the hostel, I had no money left on me to change the ticket myself and advance the return, and obviously I did not want to call my father to admit that I was wrong in coming to the United States ... you know how it is, pride misunderstood! 

Over the next seventy-two hours, I really don't wanna remember all I did to try to get money to pay the return trip. Nothing I did, though, took me beyond a few ugly signs on my thighs that became of an even uglier blue and that were with me for weeks... not to mention the tears I shed, now fully justified, because of the pain I got from the unlucky action.The third day, tired of crying and injuring myself, sick of pitying myself, I decided to face the situation, with almost no money or desire but decided to try to find a more fruitful way for me, beyond the useless crying alone for having nobody to help me out. I entered the hostel room to put a lock on the drawer where I kept my bag, and at the same time I locked all the prejudices, fears and conventions that could pull me back from the decision I had just made. The walk from the hostel to the Castro district seemed long. 

Once there, I enteredthe first café I found, right at the corner of Castro St. and 16th Street. Upon entering, I sat next to the white windows facing the street. There was no one there, just me and the bartender. I knew that in the US if you order coffee, you pay a dollar and get as many free refills as you want. In such dire straits, it was for sure the best way to spend a morning without spending money. Music, a pen and a paper were my best allies that time.For hours nobody came in, and after a while the bartender approached me and asked me if I was alright, or at least that's what I understood. I guess I looked pretty miserable. When I looked at him, I couldn't help go back in tears. Peter, that was his name, put a hand on my shoulder, sat next to me and hugged me just like that. To this day, I can't remember a warmer, more comforting and more necessary hug than that one that day.I spent the next two hours trying to tell Peter about my situation. He looked at me very patiently, nodding calmly every now and then, probably just to help me move through my broken language tripping. At the end of my pitiable babbling, in sobs and hiccups, he got up and told me he had one hour left in his shift. I was astonished, but got back to stirring my coffee while looking out the window, not knowing whether the bartender had understood me at all or he was simply doing his job. After a while, though, he left a note on my table saying: Wait for me, gonna go buy a razor and a note-book!

Half an hour later he appeared at the door of the bar with his blue Honda Civic and beckoned to me with her hand. I collected my things and went there. As I got in the car he said: - Don't worry about a thing, okay? Let's pick up your stuff from the hostel and you're coming to live in my place until you stand alone and find a job! When I heard that, I was possessed by an uncontrollable emotion, and started crying out loud. I felt loved and saved by someone I didn't know but who was helping me anyway. I didn't understand much anything, and even the idea crossed my mind that since in the note he had said something about a razor he had to buy and all, I was closer to get killed than helped. In the course of the trip to the hostel I remember telling him, don't know much why, how I had always wanted to shave my head, but I had never dared in Barcelona, worried about what my friends and family may think. He looked at my blathering, winked at me, and said "how about that?". He laughed while with the other hand grabbed the package where I guess he had the razor and the block and made the gesture to shave his head while saying: "So what? Are we doing it?". And he laughed…

A week later, already installed in his place, one morning he offered me a job: volunteering at an association where he thought I would feel better about myself and where I would meet people. They needed someone to help AIDS patients, which I then understood he had too. I didn't hesitate for a second, and accepted right away. That's how I started working with ACT UP, an association that had been created in New York a few years ago to help the then hugely marginalized HIV infected people.Eight weeks later Peter began to get sick very often, with purple spots that popped up in his face, really ugly spots that I soon learned to be signs of a "new" skin cancer. He had developed the disease three years ago. He was not only carrying the virus, but also HIV-positive. The disease develops when the level of CD4 T cells, the cells that attack the virus, go down below 200 cells per milliliter of blood, and this was his case. 

At the time, I didn't know much about AIDS, it was something completely alien and distant. In fact, I had only heard about it on the news, when Rod Hudson had died of it.I started to go to ACT UP in the mornings, and then to the hospital in the afternoon to take care of Peter. It was during those evenings, sitting on a chair while listening to him that I came to be aware of what it meant to live. Reality then peeled me off the last layers of adolescence I still trailed, and abruptly pulled me out of my innocence, making me fall down for good in the world of the adults.I used to get to the hospital punctually at 3PM every day. Once at Peter's door, I used to first look through the porthole, and then entered quietly and sat on his left side, for he didn't want anyone to get between him and the window. In his right side, he had developed suddenly, meteorically, a Kaposi sarcoma impossible to hide with makeup anymore. It was then, in those thick afternoon, when he began to speak to me of how he felt in those last moments. He said he regretted not having had the courage to live a life truer to himself, how he had not dared to stay close to his nephews in Ohio for fear of living his homosexuality in a visible way, he resented to have lived trying to be what others expected of him, rather than who he really was. He regretted to have left friends scattered everywhere which now, in that very last moment, could not be by his side. Suddenly as he was speaking, he hooked my arm and asked me angrily while looking at me straight in the eye - Have you ever imagined what your last thoughts will be before you die? - I was frozen, silent, unable to articulate word. He went on – In those last moments, you'll do your own life balance, so you must get there in peace with yourself. You must feel calm. - He was hurting me - For years I thought that that final balance would be full of memories of past passionate loves, of childhood and family memories, maybe even of some moments different from cruising ... but you will be surprised by the images that you'll actually get. There will appear, as giant icebergs, some magical moments with your friends, because Albert, friends are what you really choose in life, the rest you don't, it's simply thrown your way by life, whether you want it or not, and you have to learn to live with it. The gifts of appreciation your friends give you , those are the most precious things. And in the end you'll only take with you what you earned, what you worked out yourself, not what you were given, you know? The feeling of being happily indebted to others is a great gift for all you've already experienced and all you still have to live, I promise. - He paused and continued – You just begin to live now that you have 23 years. With luck and effort, you might begin to know yourself a little, and by doing so you will encounter people, and these people will become your world, your flag, the flag of a demanding country. Friendship requires attention, dedication, constant watering, you have to invest a lot of time cultivating it. Listen well to what I say, I know for sure that that is the best use you can give to the time that is given to you. Your friends, Albert, your friends ... - He kept talking to me, insisting on how important it was to try to fulfill my dreams, to be resilient on the road. He stared at me and held my hand, when finally resigned, he told me how you lose everything when you lose your health. Health was the basis of freedom and we were rarely aware of it. You will only be able to choose while your health is with you, he kept repeating from the depth of his glassy eyes. I was paralyzed, not knowing what to do or say, overwhelmed by the situation, trying to understand the anger in his voice. We hugged for a long while, and I stared through the window, holding him tightly against my chest.

I looked at him and understood how clearly he was seeing things now, laying there in his deathbed, aware of his life fading away. He bemoaned ceaselessly: how much easier it was to see now how some dreams were fulfilled, but just like it was also easy to whip himself up, unfairly blaming himself for now facing death due to the choices he had done or failed to do. We kept up hugging until the nurse interrupted us with his dinner. I left the
tray on his table. He ate silently while I stood looking out the window trying to store in my mind all he had just said. I could hear him coughing repeatedly after each spoonful, alternating it with spitting of blood in the bucket. I got closer, he had soiled himself completely. I rang the bell to alert the nurse. She came, changed his clothes, healed him and left. I went nervous into the bathroom, hearing him cough incessantly, then spitting once and again. He called me and I hassled back. He asked me to put a song in the headphones, Ma Solitude by Georges Moustaki. I pulled down his bed, put his headphones on. Then he turned the head toward the window. He had trouble breathing, and he wanted to sleep facing the window, so that he was waken up by the first ray of light. I got closer, I kissed him and left. When I was at the door, he asked me to take away from him the hand mirror next to his bed, which he used to monitor the development of the Kaposi sarcoma as an hourglass for the day of his judgment. He asked me to put it in the bathroom, face down next to the sink. He also asked me to cover with a sheet the large mirror hung in there. I did it with no questions, then left. I was very nervous, my legs were prickly as I ran down the aisle to not miss the train.

The next morning I woke up abruptly. It was 6 AM, and I had hardly had any sleep whatsoever. I got up, skipped the shower, dressed hurriedly,  and ran to catch the Bart to the hospital. When I left the subway I kept running with a feeling in my heart that was torturing me. Upon arrival, I climbed the stairs in threes to the second floor. Room 215 was down the hall, Peter's room. I stopped at the door and looked through the porthole just to see him exactly how I had left him the night before, his head turned to the window. Upon entering I was shocked to listen in his headphones still the song I put for him the night before: Moustaki's Ma Solitude. On the chair there was a note for me and a package with the razor he had bought the day we met. Before reading it, I approached him to remove the headphones and stop the music. I did it and then all was silence. I couldn't hear him breath. I approached my lips to his forehead. He was cold. He wasn't breathing. He was white. He was dead. I sat in front of him and looked at his face for five minutes.Then I went to the chair where he had left the note and the wrapped parcel and I read it: Thanks for taking care of me! Here I leave you a knife, so do me a favor, live like you feel, not like others think you should! Shave your head if you really want to!I rang the doorbell with a trembling hand to inform whomever concerned about Peter's death. I took the razor and walked in the bathroom. Without removing the sheet I had put the night before on the mirror, I put my headphones on with Peter's song and I started shaving my head! I didn't want to see myself while the razor took my hair away and made me bald.


VERSIÓN ESPAÑOLA


Durante un tiempo trabajé como voluntario en la unidad de curas paliativas de un hospital de enfermos terminales en San Francisco. Mis «pacientes» eran de los que, al final, se iban a morir a sus casas. Con algunos de ellos compartí grandes momentos, con uno de ellos en especial. El acompañamiento duraba entre tres y seis semanas, y fue durante ese periodo de tiempo cuando fui realmente consciente de que en situaciones como esas el ser humano se crece ante las adversidades y se sincera. Se sincera cuando se enfrenta a su propia muerte. Desde entonces, no subestimo a nadie en base a su capacidad de crecimiento o su necesidad de autoengaño. Algunos de los cambios que vi en ellos resultaron ser fundamentales para mi futura manera de vivir, sentir y amar. Cada una de las ausencias las viví con un cúmulo de verdaderas emociones: la negación, el miedo, la ira, la rabia, la injusticia, el pánico, el remordimiento… Todos ellos encontraron la paz antes de cerrar los ojos por última vez, todos y cada uno de ellos lo hicieron; y es por ello que ahora, 17 años más tarde, no sé por qué extraña razón necesito verbalizarlo y escribirlo.En noviembre de 1993, y por circunstancias que ahora no vienen al caso, fui a vivir a San Francisco. Decidí hacerlo bajo la impertinencia de quien desoye a sus padres y la inconsciencia que te regala la postadolescencia. Fue allí, y después de afrontar el sentimiento de soledad más insultante que jamás había experimentado, donde consolidé mis conceptos de amor, justicia y libertad que me han acompañado hasta el día de hoy.

Llegué a la ciudad sin dinero pero con muchas ganas. Iría a vivir a casa de la amiga de un amigo que me dejaba quedarme hasta que me situara en la ciudad y pudiera encontrar trabajo. Pero el hospedaje fue corto, de hecho sólo dejó que me quedara una noche porque su compañera de piso decía ser alérgica a mi after-shave. Fue algo tan surrealista que aún hoy me pregunto si lo entendí bien. Quede dicho de antemano que yo, por entonces, ¡no hablaba inglés!
Tumbado en la cama aquella primera noche, no conseguía conciliar el sueño. Debía de ser medianoche cuando, harto de dar vueltas a tanta incertidumbre, me levanté de la cama, abrí los ventanales de la buhardilla en la que me encontraba y salí a fumar a la terraza. Seis horas después, y cuando despuntaba el sol por el horizonte, entré a recoger todas mis cosas y me largué de la mansión de la maldita Tania Miller. Anduve por la calle cabizbajo hasta la parada de bus donde debía coger el transporte que me llevaría hasta el albergue de Fort Mason.
Llegué al albergue e intenté hacerme entender como pude. Pagué una cama para siete noches que me costó la mitad del dinero que llevaba encima. Fui a la habitación y guardé la mochila bajo un gran cajón, debajo de la litera que compartía con otras nueve personas.
Salí fuera, hacia un día brillante. En el cielo, ni una nube. El albergue estaba ubicado en un llano libre de árboles, justo enfrente del maravilloso Golden Gate Bridge. Me senté mirando al mar; enfrente, la pequeña isla de Alcatraz. Y sin poderlo evitar, empecé a llorar como un niño pequeño mientras en mi oído seguía sonando la canción de la estación de autobuses: Ma Solitude de Georges Moustaki.
Pasé los primeros tres días pensando qué podía hacer para volver a casa, mi madre había contratado un seguro por si me pasaba algo en las piernas ya que hacia dos meses me habían operado por cuarta vez; si tenia algún problema me mandaban gratis de vuelta a casa. Había pagado mi estancia en el albergue y ya no tenía suficiente dinero para pagar un cambio de billete de avión de vuelta a Barcelona y, evidentemente, no quería llamar a mi padre y tener que reconocer que me había equivocado… ¡orgullo equivocado! En menos de setenta y dos horas, y sin muchas ganas de recordarlo ahora mismo, hice de todo para conseguir tan preciado viaje de vuelta a casa. Pero, nada de nada, no me hice más que marcas en los muslos que se convirtieron en moratones y que me acompañaron durante unas cuantas semanas… por no hablar de las lágrimas, ahora sí, justificadas, que derramé del dolor que me hice en tan desafortunada acción.
Al tercer día, harto de llorar, autolesionarme y autocomplacerme decidí coger el toro por los cuernos y afrontar la situación, sin dinero y sin ganas, e intentar buscar una manera de afrontar la situación. Me fui a la habitación para poner un candado al cajón donde guardaba la mochila y, de paso, junto con él, encerré todos los prejuicios, convencionalismos y recelos que pudieran echarme para atrás en cuanto a la decisión que acababa de tomar.
Peter
El paseo hasta Castro fue largo. Entré al primer café que vi, justo en la esquina, entre Castro y la calle 16. Al entrar, me senté en la mesa más pequeña, justo delante de los ventanales blancos que daban a la calle. El bar estaba vacío, sólo el camarero y yo ocupábamos el local. Sabía que en Estados Unidos si pides un café, pagas un dólar y te van llenando la taza cuantas veces sea necesario, sin tener que añadir un céntimo, y en la situación tan precaria en la que me encontraba era la mejor opción para pasar la mañana sin gastar nada. En aquel momento, la música, un papel y un bolígrafo fueron mis mejores aliados.
Durante cuatro horas no entró nadie en el bar. Cuando ya llevaba un buen rato allí, se acercó el camarero y me preguntó si me encontraba bien, o al menos eso me pareció entender. Yo no debía de hacer muy buena cara, imagino. Al levantar la cabeza para mirarle de frente, las lágrimas volvieron a hacer acto de presencia en mis ojos. Peter, ese era su nombre, me puso una mano en la espalda, se sentó a mi lado y me abrazó. Así, tal cual, sin más. Aún hoy no recuerdo una abrazo más reconfortante y necesario que el de aquel día, en aquel preciso momento, en aquella fascinante ciudad.
Me pasé las dos horas siguientes intentado contarle (como podía) mi situación. Él me miraba. Su mirada era serena y tranquila, asentía con la cabeza para hacer más fáciles mis torpes palabras. Al terminar mi pobre discurso entre sollozos, se levantó y me dijo que en una hora terminaba su turno… ¡y se fue! Me quedé atontado y seguí mirando a través de los ventanales blancos mientras removía el café, sin saber si el camarero había entendido algo o, sencillamente, seguía haciendo su trabajo. Al rato, dejó una nota sobre mi mesa que decía: Espérame, ¡voy a comprar una navaja y un bloc!
Media hora más tarde apareció frente a la puerta del bar con su Honda Cívic azul y me hizo señas con la mano, pidiéndome que me acercara. Recogí mis cosas y salí. Subí al coche y me dijo: «¡No te preocupes por nada! Ahora vamos al albergue, recogemos tus cosas y ¡te vienes a vivir conmigo hasta que encuentres un trabajo y te sitúes!» Al oír aquellas palabras, una incontrolable emoción recorrió mi cuerpo de pies a cabeza y me puse a llorar. Me sentí querido, salvado; un desconocido, alguien a quien no conocía de nada, me salvaba y me ayudaba. No entendía casi nada de lo que me estaba pasando, pero, de fiarme de la nota que me había dejado, estaba casi más listo para morir desangrado en una cuneta cualquiera que para ser ayudado. En el coche, en dirección hacia el albergue, le conté, no recuerdo ahora por qué, que quería raparme al cero la cabeza, que siempre me había hecho ilusión y en Barcelona no me atrevía por miedo al que dirán. Mientras yo hablaba, él me miraba con atención y complicidad, como si comprendiera todo lo que  intentaba decirle… ¡ya ves! Se puso a reír, me guiñó el ojo, mientras que con la otra mano sujetaba el paquete donde, supongo, llevaba envuelta la navaja y simulaba raparse la cabeza mientras me sonreía y decía: «¿qué? ¿lo hacemos?».
Una semana después, instalado ya en su casa, nada más despertarse me propuso un trabajo: hacer de voluntario en una asociación, pensó que me sentaría bien relacionarme, estaría menos preocupado y necesitaban gente para hacer compañía a enfermos de sida; enfermos de sida como en aquel preciso momento me di cuenta que era él. No me lo pensé ni un segundo, le dije que sí al momento.

Empecé a colaborar con ACT UP (pórtate mal és la traducción literal), una asociación que se había creado en New York pocos años atrás para ayudar a los, por entonces marginados, contagiados por el virus.
Ocho semanas después, Peter empezó a enfermar a menudo, unas manchas moradas en su cara anunciaban que las cosas empezaban a ir muy mal. Unas manchas feísimas que pocos días después supe que eran un «nuevo» cáncer de piel. Había desarrollado la enfermedad hacia tres años, no era sólo portador; una persona infectada por VIH es seropositiva y pasa a desarrollar la enfermedad cuando su nivel de linfocitos T CD4 (las células que atacan el virus) desciende por debajo de 200 por milímetro de sangre, y este era su caso. Para mí, en aquel entonces, todo esto del sida me resultaba ajeno y lejano; de hecho había oído hablar de esta enfermedad en televisión, cuando murió Rod Hudson.
Empecé a ir por las mañanas a ACT UP y por las tardes al hospital, a cuidar a Peter. Fue entonces cuando, por primera vez, pasando las tardes junto a él, sentado a su lado, empecé a ser consciente de lo que realmente significaba vivir. Mi realidad en aquel momento empezó  a robarme las últimas capas postadolescentes que todavía arrastraba para arrancarme bruscamente la inocencia y abandonarme para siempre jamás en el incomprensible mundo de los adultos.
Llegaba cada día puntual, a las tres. Al llegar me detenía frente a la puerta de su habitación, miraba por el ojo de buey y entraba silenciosamente. Me sentaba junto a él, a la izquierda, no quería que nadie se interpusiera entre su cama y la ventana. En su perfil derecho se le había desarrollado de una manera veloz, meteórica y fulminante un sarcoma de Kaposi imposible ya de disimular con maquillaje. Fue, sentado allí, a su lado, cuando empezó a hablarme de lo que sentía en aquellos momentos. Incidía constantemente en lo mucho que se arrepentía de no haber tenido el coraje de haber vivido de una manera más fiel a sí mismo, de por qué no fue capaz de quedarse más cerca de sus sobrinos en Ohio, por miedo a vivir su homosexualidad de una manera visible; maldecía haber vivido en un intento de ser el que los demás esperaban que fuera y no lo que realmente era. Se resentía de haber dejado a amigos esparcidos por todas partes y que ahora, en aquél preciso momento, ninguno de ellos pudiera estar a su lado. De repente, mientras me hablaba, me agarró el brazo con rabia y, mirándome fijamente a los ojos, me preguntó: «¿Alguna vez te has imaginado cuáles serán tus últimos pensamientos antes de morir?». Me quedé helado. Enmudecido. No dije nada. Siguió: «Los últimos momentos de tu vida serán un balance de tu existencia. Debes llegar a ese punto en paz contigo mismo. Debes llegar con serenidad», me dolía el brazo, «durante años pensé que mis últimas memorias estarían llenas de mis amores más apasionados, de la infancia y la familia, puede que incluso de algún que otro momento de cruising… pero te sorprenderás de las imágenes que te vienen realmente a la mente, aparecerán como icebergs gigantes algunos momentos mágicos con tus amigos, porque Alberto, los amigos son en realidad lo que realmente escoges en la vida, todo lo demás te toca, te viene dado y debes aprender a convivir con ello, todos estos momentos intensos compartidos con tus amigos son lo más preciado, tú te llevarás lo que te hayas ganado, lo que te hayas currado, no lo que te hayan regalado, ¿sabes? La sensación de estar felizmente en deuda con los demás es un gran regalo, por todo lo que has vivido y por lo que aún te queda, te lo aseguro». Hizo una pausa y continuó: «Justo ahora empiezas a vivir, a tus 23 años con suerte y esfuerzo es posible que empieces a conocerte un poco a ti mismo y así será como irás cruzándote con gente, y esas personas se convertirán en tu mundo, en tu bandera; bandera de una patria exigente. La amistad requiere atención, entrega, riego constante; tienes que invertir muchísimas horas para cultivarla. Escucha bien lo que te digo: sé con total certeza que es el mejor destino que puedes dar a tu tiempo, a tus amigos Alberto, ¡a tus amigos!...» , y seguía hablándome, insistiendo en cómo era de importante intentar conseguir mis sueños sin morir en el intento. Me miraba fijamente y me agarraba la mano cuando me contaba, resignado, que cuando uno pierde la salud, lo pierde todo. Subrayaba constantemente que la salud era la base de la libertad, y que no somos conscientes de ello. «Sólo puedes escoger mientras la salud no te abandone», y eso lo repetía una y otra vez  mirándome con los ojos vidriosos. Me quedé paralizado, sin saber qué hacer ni qué decir, la situación me superaba e intentaba entender la rabia con la que hablaba y justificarle. Nos abrazamos y me quedé mirando fijamente por la ventana un buen rato. Mientras lo observaba, entendí la claridad con la que lo veía todo tumbado en su cama, siendo consciente de que su vida tocaba a su fin. Ése era su mayor lamento, qué fácil era ver ahora cómo algunos de sus sueños se habían cumplido, del mismo modo que lo era fustigarse injustamente, culparse de que le llegara la muerte, a sabiendas de que era consecuencia de las elecciones que había tomado.Permanecimos abrazados hasta que entró la enfermera con la cena. Le dejé la bandeja sobre la mesa. Comía en silencio mientras yo, de pie, miraba por la ventana e intentaba digerir todo lo que me acababa de contar. Tosía insistentemente entre bocado y bocado. Escupía sangre; me acerqué, estaba completamente manchado. Llamé a la enfermera y lo cambió, lo curó y se fue. Entré nervioso al baño, no dejaba de toser y escupir, me llamó y me pidió que le pusiera una canción: Ma Solitude de Georges Moustaki. Le bajé la cama, se giró hacia la ventana; le gustaba dormirse hacia ese lado para que fuera el sol quien, con su primer rayo de luz, le despertara. Me acerqué, le di un beso y me fui. Cuando estaba en la puerta, a punto de marcharme, me pidió que me llevara el espejo de mano que tenía en su mesita (y que él utilizaba a modo de calendario hasta el día de su juicio final) para ver cómo evolucionaba su sarcoma de Kaposi y lo dejara en el baño boca abajo y que tapara, a la vez, el espejo central del baño con una sábana, no le pregunté por qué, simplemente lo hice y me retiré.
Estaba muy nervioso, me temblaban las piernas, me fui corriendo para no perder el metro.Al día siguiente me levanté de golpe, eran las 6 de la mañana y, sin pasar por la ducha, me vestí y me fui a buscar el BART hasta el hospital, cuando salí del metro tuve un mal presentimiento. Al llegar subí las escaleras de tres en tres hasta la segunda planta, al final del pasillo estaba la habitación 215, la de Peter. Me detuve frente a la puerta, miré por el ojo de buey y lo vi intacto, en la misma postura en la que se había quedado la noche anterior. Cuando entré, todavía sonaba la misma canción. Encima de mi silla había una nota y un paquete con la navaja que compró el día que nos conocimos. Antes de leerla, me acerqué a él para quitarle los auriculares. No le oía respirar y acerqué los labios a su frente; estaba helada. No respiraba. Estaba muerto. Me senté frente a él y le miré durante cinco minutos.
Fui a la silla donde estaba la nota: «Gracias por cuidarme, aquí te dejo la navaja y, hazme un gran favor: ¡vive como sientas y no como toque! Rápate la cabeza, si de verdad es lo que quieres».
Llamé al timbre para informar a quien me oyese de que Peter había muerto y me fui al baño sin quitar la sábana que había encima del espejo; me puse los auriculares de Peter y, mientras sonaba su canción, empecé a raparme la cabeza.



VERSIÓ EN CATALÀ

Durant un temps vaig treballar com a voluntari en un centre de cures pal·liatives a un hospital de malalts terminals a San Francisco. Els “meus” pacients eren dels que finalment anaven a morir a casa seva, amb alguns dels quals vaig compartir-hi grans moments, especialment amb un. Vaig estar amb ells entre les 6 i les 3 últimes setmanes de vida. Va ser durant aquest període quan vaig veure amb claredat, que és aleshores quan la gent més es creix i es sincera; quan s’enfronten a la seva pròpia mortalitat. D’aleshores ençà no subestimo a ningú en base la seva capacitat de creixement o fins i tot d’auto-enganyar-se. Alguns d’aquests canvis que vaig veure en ells, van ser fonamentals en la meva futura manera de viure, sentir i estimar-me la vida, cada una d’aquestes absències la vaig viure amb un cúmul diferent de veritables emocions; la negació, la por, la ira, la ràbia, la injustícia, el pànic, el remordiment... tots ells van trobar la seva pau abans de tancar els ulls per última vegada, tots i cadascú d’ells va fer-ho i és per això que 17 anys més tard vull escriure-ho.
El novembre del 1993 i per circumstàncies que ara no venen al cas vaig marxar a viure a San Francisco, vaig decidir anar-hi a viure, amb la impertinència de qui no escolta als pares, i la inconsciència que et regala la post adolescència. Va ser allà i després d’afrontar-me al sentiment de soledat més insultant que mai havia sentit, on vaig consolidar els fonaments d’amor, justícia i llibertat que m’han acompanyat la resta de la meva vida.


Vaig arribar a la ciutat amb una mà davant i una darrera, anava a viure a casa una amiga d’un amic, que em deixava estar-m’hi fins que em situés i pogués trobar una feina. L'estada va ser curta, de fet només va deixar-m’hi estar una nit, ja que la seva companya de pis, deia ser al·lèrgica al meu after-shave. Va ser tant surrealista, que a hores d’ara encara em pregunto si ho vaig entendre bé. Deixo dit d’avant mà que jo aleshores no parlava anglès!
No vaig poder dormir de cap de les maneres. Devia ser prop de mitjanit que cansat de donar voltes a tanta incertesa vaig aixecar-me del llit i vaig obrir els finestrals de les golfes on m’havien instal·lat per sortir a fumar a la terrassa. Sis hores més tard, quan el sol despuntava per l’horitzó, vaig entrar i recollint les coses, vaig marxar de la mansió on m’hi havia mal-acollit la maleïda Tania Miller, vaig enfilar carrer amunt fins la parada de bus que m’havia indicat i vaig asseure’m al terra a esperar el bus que m'havia de portar a Fort Mason.
Vaig arribar a l’alberg i vaig fer-me entendre com vaig poder. Vaig pagar una setmana d’estància que em va costar la meitat dels diners que portava. Vaig anar a l’habitació i vaig guardar la motxilla a un gran calaix que tenia sota la meva llitera de l’habitació que compartia amb nou persones més.
Vaig sortir a fora, era un dia radiant, no hi havia ni un núvol, l’alberg estava a una gran esplanada lliure d’arbres just davant del meravellós Golden Gate Bridge. De cara al pont, tot mirant la petita illa d’Alcatraz vaig començar a plorar com un nen petit mentre seguia sonant la mateixa cançó de la parada del bus: Ma Solitude de Moustaki.
Els primers tres dies, els vaig passar intentant rumiar com fer-m’ho per tornar a casa, la mare m’havia fet una assegurança per si em passava res a les cames, que tot just feia 2 mesos m’havien operat per quarta vegada, m’enviaven a casa de gratis. Havent pagat l’alberg, ja no tenia diners per canviar-me el bitllet d’avió i anticipar la tornada, i evidentment no volia trucar al pare per reconèixer que m’havia equivocat venint als Estats Units... coses de l’orgull mal entès! En poc menys de setanta-dos hores i, sense masses ganes de recordar-ho ara mateix, vaig fer de tot per aconseguir el preuat viatge de retorn, però res de res, no vaig anar més enllà d’unes lletges senyals a les cuixes, que es van convertir en blaus més lletjos encara i que van fer-me llarga companyia unes quantes setmanes... per no parlar de les llàgrimes, justificades ara sí, que faig vessar del mal que em feia en tal desafortunada acció.
El tercer dia, ja cansat de tant plorar, auto-lesionar-me i auto-complaure’m vaig decidir enfrontar la situació, sense diners ni gairebé ganes, i intentar buscar un camí més fructífer que plorar per trobar-me sol i desesperat sense ningú que em tragués les castanyes del foc. Vaig entrar a l’habitació a posar un cadenat al calaix on hi tenia guardada la motxilla i de passada hi vaig enterrar tots els prejudicis, convencionalismes i recels que poguessin tirar-me enrere de la decisió que acabava de pendre. 
 
La caminada de l’alberg fins al barri de Castro va ser llarga. Vaig entrar al primer cafè que vaig veure, just a la cantonada de Castro St. amb el carrer 16th. A l’entrar-hi em vaig seure a una taula davant les vidrieres blanques que donaven al carrer. No hi havia ningú, nomes el cambrer i jo. Sabia que als Estats Units si demanes un cafè, pagues un dollar i te’l van omplint tantes vegades com vulguis sense pagar res més, i en aquella situació tant precària era la millor manera de passar un matí sense gastar. La música, un paper i un bolígraf van ser els meus grans aliats en aquell moment.
Duran quatre hores no va entrar ningú, quan hi portava una bona estona el cambrer va apropar-se a mi i em va preguntar si em trobava bé, o al menys això és el que em va semblar entendre. Devia fer molt mala cara. En aixecar el cap i veure’l, ja vam tornar-hi a ser, les llàgrimes començaren a lliscar-me de nou. En Peter, aquest era el seu nom, em va posar una ma a l’espatlla, es va asseure al meu costat i em va abraçar, així, tal qual, sense més, encara ara no recordo una abraçada tant reconfortant i necessària en tota la meva vida com la que em va fer aquell dia.
Les següents dues hores les vaig passar intentant explicar-li, com podia, la meva situació. Ell em mirava amb una mirada tranquil.la assentint amb el cap, per fer-me més fàcils els meus entrebancs lingüístics. En acabar el meu pobre discurs entre plors i singlots, va aixecar-se i em va dir que en una hora acabava el seu torn. Jo bocabadat, vaig posar-me a remenar al cafè mentre mirava pel finestral, sense saber si el cambrer m’havia entès o senzillament seguia fent la seva feina. Al cap d’una estona, em va deixar una nota sobre la meva taula on hi deia: Espera’m, vaig a comprar una navalla i un bloc!  
Mitja hora més tard va aparèixer davant la porta del bar amb el seu Honda Civic blau i em va fer senyals amb la ma perquè m’hi acostés. Vaig recollir les coses mentre m’hi dirigia. Vaig pujar al cotxe i em va dir: - No et preocupis per res! Anem al teu alberg a buscar les teves coses i vindràs a viure a casa meva fins que et situïs i trobis feina!. En sentir aquelles paraules, una emoció incontrolable va fer-me plorar de valent, em vaig sentir estimat, salvat, un desconegut a qui no coneixia, em salvava i m’ajudava. No entenia massa res, però, si pensava en la nota on hi posava lo de la navalla, estava més preparat per morir assassinat que per ser ajudat. En el transcurs d’aquell trajecte del bar a l’alberg recordo que li vaig explicar, no sé ara perquè vaig fer-ho, que volia rapar-me el cap al zero, que sempre m’havia fet il·lusió i a Barcelona no m’atrevia, per la por al que diran. Mentre jo xerrava em mirava amb atenció i complicitat com si m’entengués... ja veus! es va posar a riure i em va guinyar l’ullet, mentre amb l’altre ma agafava el paquet on suposo i tenia la navalla i el bloc i feia el gest de rapar-se el cap! Mentre em deia rient: - Què? Ho fem? - i reia...
Una setmana més tard, ja instal·lat a casa seva, un matí al llevar-nos em va proposar una feina, fer de voluntari a una associació, va pensar que em tindria distret, menys capficat i m'ajudaria a conèixer gent; necessitaven a algú per fer companyia a malalts de SIDA, malalta de SIDA com vaig sospitar estava ell també. No m’ho vaig pensar ni un segon, vaig dir-li que si immediatament.
Vaig començar a col·laborar amb ACT UP (Porta’t malament –traducció literal-), una associació que s’havia creat a New York feia pocs anys per ajudar als aleshores marginadíssims contagiats pel virus.
Vuit setmanes més tard en Peter va començar a posar-se malalt molt sovint, unes taques morades li van començar a sortir a la cara. Unes taques lletgíssimes, que pocs dies més tard vaig saber que era un "nou" càncer a la pell. Ell havia desenvolupat la malaltia feia 3 anys, no n’era només portador, una persona infectada pel VIH és seropositiva i passa a desenvolupar la malaltia del sida quan el seu nivell de limfòcits T CD4, les cèl·lules que ataquen al virus, descendeixen per sota de 200 cèl·lules per mil·lilitre de sang, i aquest era el seu cas. Per mi aleshores, tot això del SIDA m’era una cosa absolutament aliena i llunyana, de fet només havia sentit parlar d’això a les noticies quan va morir Rod Hudson.
Vaig començar ha anar a ACT UP pels matins i a l’hospital per les tardes a cuidar al Peter. Va ser durant aquelles tardes, quan assegut a la cadira mentre l’escoltava vaig ser conscient del que significava viure. La meva realitat allà, començava a treure’m les últimes capes post adolescents que encara arrossegava, per arrencar-me bruscament la inocència, i abandonar-me per sempre més al món dels adults.
Jo arribava cada dia puntual a les tres, un cop davant la porta mirava per l’ull de bou que feia i entrava sense fer soroll, m’asseia al seu costat esquerre, no volia que ningú s’interposés entre ell i la finestra. Al perfil dret, se li havia desenvolupat d’una manera sobtada, meteòrica i fulminant un Sarcoma de Kaposi impossible de dissimular ja amb maquillatge. Va ser assegut allà passant les tardes quan va començar a parlar-me del que sentia en aquells moments; em deia com se’n penedia de no haver tingut el coratge per viure la vida d’una manera més fidel a si mateix, de perquè no va ser capaç de quedar-se prop dels seus nebots a Ohio per por a viure la seva homosexualitat d’una manera visible, maleïa haver viscut en un intent de ser el que els demés esperaven que fos i no el que realment era. Es ressentia d’haver deixat amics repartits per totes bandes i que ara, en aquell precís moment, cap pogués ser al seu costat. De sobte, mentre em parlava, se'm va enganxar al meu braç amb ràbia i em va preguntar mirant-me fixament als ulls: - Alguna vegada t’has imaginat quins seran els teus darrers pensaments abans de morir? - Em vaig quedar glaçat. Mut, sense dir res. Va seguir. -Els últims moments de la teva vida serà un balanç de la teva existència. Has d'arribar-hi en pau. Has de sentir-te tranquil. -M'estava fent mal al braç - Durant anys vaig pensar que aquestes memòries finals estarien plenes de records dels meus amors més apassionats, de la infantessa i la família, potser fins i tot també d’algun que altra moment de cruising...però et sorprendràs de les imatges que et venen realment, t’apareixeran com a icebergs gegants alguns moments màgics amb els teus amics, perquè Albert, els amics són en realitat el que realment esculls a la vida, el demés et toca, t’és regalat i hi has d’aprendre a conviure-hi, tots aquests regals d’estima que t’hauran donat els teus amics, són el més preuat. Tu t’enduràs el que t’hauràs guanyat, el que t'hauràs currat, no el que t’han regalat. Saps? La sensació d’estar feliçment en deute amb els altres, és un gran regal, per tot el que ja has viscut i per tot el que encara et queda per viure, t’ho asseguro. – Va fer una pausa i va seguir - Tot just comences a viure ara que tens 23 anys, amb sort i esforç, és possible que comencis a conèixer-te un poc, i fent-ho aniràs creuant-te amb gent, i aquestes persones es convertiran en el teu món, en la teva bandera, bandera d'una pàtria exigent, l’amistat requereix atenció, entrega, reg constant, has d’invertir-hi moltes hores cultivant-la, escolta bé el que et dic, sé amb tota certesa que és el millor destí que pots donar al teu temps, als teus amics Albert, els teus amics... – I seguia parlant, insistint-me en com n’era d’important intentar aconseguir els meus somnis, de no defallir en el camí, em mirava fixament i em premia la ma quant em deia resignat, que des del moment que es perd la salut s’ha perdut tot. Subratllava constantment que la salut era la base de la llibertat i que no n’érem conscients, només podràs escollir mentre la salut no t’abandoni, em repetia un cop rere un altre mirant-me amb els ulls vidriosos. – Em vaig quedar paralitzat, sense saber que fer ni que dir, em sobrepassava la situació, intentava entendre la ràbia amb la que m’ho deia i justificar-lo. Ens vam abraçar i em vaig quedar mirant fixament la finestra una bona estona aguantant-lo fortament contra el meu pit.
El mirava i veia com de clar ho veia tot ara, allà, estirat al llit, sent conscient de que la seva vida s’acabava. Aquest era el seu lament constant: quant fàcil li era veure ara com alguns somnis s’havien complert, de la mateixa manera com ho era fustigar-se injustament culpabilitzant-se de que la mort li arribava sabent que era causa de les eleccions que havia fet o havia deixat de fer.

Peter
Vam seguir abraçats fins que la infermera ens va interròmprer amb el sopar. Li vaig deixar la safata sobre la seva taula. Se’l menjava en silenci, mentre jo dempeus mirant per la finestra intentava emmagatzemar tot el que m’acabava de dir. El sentia tossir insistentment entre cullerada i cullerada, mentre ho alternava amb escopinades de sang a la galleda, m’hi vaig acostar, s’havia tacat tot. Vaig prémer el timbre per avisar una infermera. Va venir, el va canviar, el va curar i va marxar. Jo vaig entrar al bany nerviós, el sentia tossir sense parar, escopir un cop i un altre sense parar. Em va cridar i vaig anar-hi immediatament, em va demanar que li poses una cançó; Ma Solitude de Georges Moustaki. Li vaig baixar el llit, es va girar cap a la finestra, li costava respirar, i ell volia dormir-se cara la finestra i aixecar-se amb el primer raig de llum. Vaig apropar-m’hi, li vaig fer un petó i vaig marxar. Quan era a la porta em va cridar; em va demanar que m’emportes el mirall de mà que tenia al costat del llit, que utilitzava per veure's l'evolució del Sarcoma de Kaposi com a calendari pel dia del seu judici final, i el deixes al bany boca avall al costat de la pica i que amb un llençol tapés el mirall gran que hi havia penjat. Sense preguntar perquè, vaig fer-ho i vaig marxar. Jo estava molt nerviós, les cames em feien figa mentre corria pel passadís corrents per no perdre el metro.
L’endemà al matí em vaig despertar de sobte, eren les 6, gairebé no havia dormit, vaig llevar-me i sense passar per la dutxa, em vaig vestir i vaig córrer a agafar el Bart fins l’hospital. Quan vaig sortir del metro vaig seguir corrent amb un mal pressentiment, que em torturava el cap. En arribar, vaig pujar les escales de tres en tres fins al segon pis, al final del passadís hi havia l’habitació 215, l'habitació del Peter. Vaig parar-me a la porta, vaig mirar per l’ull de bou, i el vaig veure igual, intacte en la mateixa posició que l’havia deixat la nit anterior. Al entrar em vaig quedar parat en veure que seguia sonant la mateixa cançó amb la que jo l'havia deixat: Ma Solitude de Moustaki, sobre la meva cadira hi tenia una nota i un paquet amb la navalla que havia comprat el dia que el vaig conèixer. Abans de llegir-ho vaig acostar-me a treure-li els auriculars i parar la música, al fer-ho el silenci va ser sepulcral. No el sentia ni respirar, vaig apropar els meus llavis al seu front. Era fred. No respirava. Estava blanc. Era mort. Em vaig asseure davant seu mirant-me'l de front durant cinc minuts. 
Vaig anar a la cadira on hi havia la nota i el paquetet embolicat i vaig llegir-hi: Gràcies per cuidar-me! Aquí et deixo una navalla i fes-me un favor; viu com sents i no com toca! Afaita’t el cap si de veritat et ve de gust!
Vaig prèmer el timbre amb la ma tremolosa i per informar a qui em sentis que el Peter havia mort i sense esperar a que vinguessin vaig agafar la nota, la navalla i vaig entrar al bany. Sense treure el llençol que havia posat la nit anterior sobre el mirall, vaig posar-me els auriculars que li havia tret al Peter i mentre sonava la seva cançó vaig començar a rapar-me el cap! No em volia veure mentre amb la navalla anava tallant-me el cabell fins quedar-me calb.








3 comentaris:

  1. Un escrit emocionant, molt vital. M'ha agradat molt. Salut

    ResponElimina
  2. El teu amic potser era jueu. Cobrir els miralls des de la mort i durant la Xivà, la setmana de dol, és una tradició jueva.

    ResponElimina
  3. Oriol, què bé que escrius, felicitats!! M'has transportat a aquell temps i m'has fet reviure el silenciós patiment de la teva mare, i ara se per ella que tu, ara, també t'has tornat patidor.

    La Bruna i l'Aran
    ploren a capella
    mentre el seu pare
    no dormilega, no dormilega.

    ResponElimina