CAVALLERIA RUSTICANA - GRAN TEATRE DEL LICEU - BARCELONA

Jo ahir no em torbava bé!

Doncs sí, sense dubte Cavalleria Rusticana de Mascagni és l'òpera que amb diferència més m'agrada de totes les òperes. La que més m'agrada musicalment i per la seva duració (75 minuts). És concreta, concisa, intensa......i moooolt dramàtica, tal i com han de ser les òperes!

Ahir al Liceu no vaig disfrutar massa. Esperava veure-la en candeletes, i tot i haver-ho vist amb el cast bó -el de l'estrena- no em va flipar!

Un José Cura (Turidu) acuradíssim que arribava i emocionava a estones desiguals, es feia creïble més pel seus pocs moviments  escènics que per la seva edat (48), el mateix li passava a la D'Intino (Santuzza), que sent brillant vocalment a estones, la sobre actuació i l'edat (52) li feien un flac favor. Vittorio Vitelli fent d'Alfio justejava bastant -tot i ser el que més s'aproximava a l'edat que li pertoca al personatge-

Producció clàssica, en decorats, vestuari i unes llums que molt deixaven que desitjar.La orquestra amb Danielle Calagari al front, tampoc li van donar un ritme apassionat als moments més àlgims de l'òpera verista per excel·lència.

En definitiva, la vaig gaudir perquè és una òpera que musicalment em pot, m'agrada i em porta records. Però, no, no fa falta anar-hi. Una bona gravació en DVD i des de casa bevent una copa de vi t'ho farà més complaent!

TIM NOBLE & SUE WEBSTER - ESCULTURES D'OMBRA / SHADOW SCULPTURES

EN CATALÀ AL FINAL

When Light Matters

I saw them one of the last few times I was in New York at the Guggenheim Museum. I didn't really know what I was going to see. Awsome. Shadow sculptures plays with light’s function of revealing. However, they serve it with a twist. Spot light seems to shine on a seemly randomly piled heap of trash, as if saying “look at these trash!” The hidden art is actually revealed in the play of light and shadow.

Autorretrat

I remember when I just get to the room where this sculpture made with dead rats was, I was shocked by the shadow, so precise and carefully projected on the wall.

Is what we see really what we think?

Tim Noble and Sue Webster began collaborating during their studies at Nottingham Polytechnic and studied together at the Royal College of Art. Appropriating the guerrilla tactics adopted by media-hungry celebrities’ attempting to gain fame, Noble and Webster’s unorthodox creations comment on a consumerist society gripped by narcissism. The artist duo is renowned for their series of drawings and their neon and light sculptures which embody the simultaneously glamorous and seedy aspects of contemporary culture. Noble and Webster’s work is held in the Solomon R. Guggenheim Museum, New York, the Museum of Modern Art, New York and the Saatchi Collection, London.

Autorretrat

CATALÀ

Quan la llum importa

Tim Noble (Stroud, 1966) i Sue Webster(Leincester, 1967) són dos artistes londinencs que realitzen escultures amb deixalles recollides pels carrer de Londres. Però, el fet no són els materials, sinó la forma de porjectar l’escultura gràcies a la llum.

Dirty White Trash (with Gulls), 1998

Formen piles de deixalles sense cap ordre aparent, excepte si s’hi projecta una llum sobre elles des de un punt determinat: aleshores sobre la paret s’hi projecten ombres que formen una obra en si mateixa.

La seva obra “Apocalypse” exhibida a la Royal Academy of Arts de Londres al 2000 els va consagrar internacionalment i des de aleshores han exposat en diversos museus y galeries arreu del món.

Miss Understood & Mr Meanor, 1997

Descrits com uns artistes agressius i cínics, no utilitzen les deixalles a l’atzar, sinó com a denúncia a una societat consumista. També la mal·leabilitat d’aquest material els hi dona un gran marge per treballar amb imaginació.

En aquesta obra s’hi veuen els seus desconcertants autoretrats, on la seva ombra és projectada en diverses posicions.

També hi ha escenes fetes amb una aparença deliberadament sagnant, com quan un ocell picoteja els ulls de ambdós caps clavats a llurs estaques.

Però la majoria no tenen un tema concret fet que ajuda a fer una reflexió individual.

A mi em van realment captivar!

Per tenir més informació sobre ells:

http://en.wikipedia.org/wiki/Tim_Noble_and_Sue_Webster

http://www.saatchi-gallery.co.uk/artists/noble_webster.htm

BRANDEN C. WALLACE - DOCUMENTAL DE LA SEVA VIDA

Branden C. Wallace

"Public Profiles" - Documentary from Magus Pictures on Vimeo.

DE LES MILLOR COSES QUE HE LLEGIT MAI I QUE MÉS M'HA COSTAT APRENDRE'M DE MEMÒRIA

Julio Cortázar

Fa molts anys vaig haver de fer un càsting i aquest va ser el text que em vaig preparar

Rayuela - Capítulo 68[Capítulo de novela. Texto completo]

Julio Cortázar

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

I OWN YOU THIS BRANDEN C. WALLACE (MY FRIEND NOW)

New York also happens to be a wide range of colours. It’s an impossible game to classify. The story is like living on a scary movie. A thriller.  An uncertain film. But among those that end well.

Branden C. Wallace

I walk. It’s cold. It’s a sunny day. I look up, while I walk down. Someone is checking me out, I can feel it. It must be a man. I sense him about 50 meters away. A stranger is coming. He is mature and walks proudly. He has a nice look on his face. He walks those very last 25 meters staring at my face. He keeps his  eyes right on my eyes. Right when he gets 3 steps further, he looks down and walks by me. Only 10 steps after my back is touched by someone’s hand. It’s him. He scares me and as I turn to see him I also scare him. His eyes are blue. He is the sort of man with a mysterious halo around him: ”I’d like to paint you…you have something I want” he says. Right there. Nothing more, nothing less. A sugarless question pursuing a basic need, aggressive yet honest enough to simply present the need to be fulfilled. I give him my e-mail. So that’s it, a man saw me down the street and wants to paint me. We talk about it and I’m going back home nervous. So very nervous.

Two hours later, I’ve received an email. I’ve read it carefully. There is simply nothing quite unexpected to understand: he insisted on painting me, he needed to do so. His look leaded him to touch my back. My back to the e-mail. The e-mail to my messenger. The messenger to the skype. And the skype leaded me to the subway, on the way to his place with all the doubts within me.

Then the fairy tale starts: a breathtaking building in the heart of Tribeca. A swinging door. Two doormen. Four elevators. 17 floors. 2 dogs waiting at the door. Some huge Windows. 40 paintings on the floor. 70 brushes.7 sculptures and a standing man staring at me. Still his eyes are blue. He welcomes me and followed by his dogs I walk down the aisle all the way to the living room where he lives, surrounded by paintings, brushes, paint tubes and sculptures precisely untidy. I sit down on a black-haired sofa. It’s warm. He covers it with a sheet. I undress myself and the trip begins.

You can probably guess the end. While he painted me, I could see the canvas and it’s progress. I was mesmerized. Then I’ve said to him that rather than finishing it in just two hours, as agreed beforehand, he could and should do it slowly, until he got the results he wanted and I wanted, I would certainly be pleased. He said to me that in four three-hour sessions he would be done. First one down. Three to go. At the end of the day, I still have two weeks ahead in New York city and I’ve already been so many times in here, that the idea of an stranger touching my back, the blue eyes, the e-mail, the messenger and the skype flatters me and I want him to end his work well. Hopefully he’ll give it to me, but sounds like something hard. He sells similar paintings for $5.000. No way!

Anyway, we left it here. When I left his house the painting looked like this...

"Public Profiles" - Documentary from Magus Pictures on Vimeo.

CIRCUS OZ - MADRID

ENGLISH VERSION BELOW

Sóc a Madrid i estic produint per primer cop Circ. Una molt bona proposta de la companyia Australiana "Circus Oz" i que està a Madrid amb el seu espectacle "See it to believe it" del 4 al 27 de Març al Teatro Circo Price.. 

L’espectacle és tant bo com accidentat, fet que m'ha portat a un seguit de reunions tenses, visites inesperades a hospitals i tensos assajos continus que han aconseguit fer-me perdre la capacitat de gaudir del Circ, d'ells mateixos, de la ciutat i que han acabat per fer-me posar d'esquena a les adversitats.

Però, tot comença i tot acaba, i sembla que ara estem en aquest punt. Ara que ja portem dues setmanes des de l'estrena no sé jo si som a temps de remuntar la taquilla amb una afluència massiva d'espectadors, que ara si poden dir en veure-ho que és un espectacle rodó.

M'és difícil explicar millor la vàlua de l’espectacle ja que no sóc (tot i apassionar-me) un entès en Circ, així doncs que valoreu vosaltres mateixos....

I mai millor dit: "Passin, passin i vegin...".

ENGLISH

Right now, I’m in Madrid producing for my very first time a Circus show. It’s quite an amazing show from an Australian company, “Circus Oz” whose show “See it to believe it” will be at Madrid’s Teatro Circo Price from March 4th to March 27th.

The performance itself is as good as unfortunate, and therefore I’ve suffered some tense meetings, unexpected visits to hospitals and continuous rehearsals that led myself to a place where I am unable to enjoy the Circus, enjoy their company or the city and at the end of the day, I haven’t been able to deal with all of it as I would do otherwise.

Yet, everything starts and comes to an end, and looks like we are almost there. There have been two weeks since the opening, yet I’m not quite sure whether we will be able to overcome the lack of sales even if we happen to recruit an abnormal number of visitors somehow. It’s funny though, since from now on the show will definitely be all right.

It gets hard to me to explain the precise value of the show as I am no expert in Circus, but I’m passionate about it, so I guess the best you can do is watch it for yourselves.

It's a real shame that everything led me to this place where I wasn't able of enjoying  the warmth and love I feel for all and each one of them.

So, “Come on in, and join us…” 

M'AGRADA MÉS AMB LES MANS

A mi m'agraden els metges, m'agraden més enllà de la bata blanca i el fonendoscopi que em posen calent, m'agrada perque en general totes les professions vinculades a la ciència em semblen molt més humils que les professions lligades a les lletres. Potser fins i tot perquè són aquests (els científics) els que estudien directament tot allò que inspira als altres... Però a mi els que més em motiven són els que treballen amb les mans; les mans que veuen, mans palpen. A mi m'agrada la gent que toca de la mateixa manera que es taca. Em posa més els que ho intenta entendre a través d'un microscopi que els que intenta fer-ho clavant un clau....no sé si m’explico?