dijous, 29 de març del 2012

TRUITES D'OUS I D'HAMS


El 1944, es va fer un estudi a Estocolm que demostrava que les “dones de casa” caminaven al cap de l’any, una distància considerable a la cuina de casa seva. Caminaven la distància que hi havia entre Estocolm i el Congo.

En donar-se compte d’això l’institut suec d’investigació va posar en marxa un estudi: va enviar un grup d’observadors a una regió camperola de Noruega per vigilar el comportament d’aquestes dones a la cuina.

Els investigadors treballàvem 12 hores al dia, asseguts en una espècie de cadires d’àrbitre de tenis, estratègicament col·locades a un recó de la cuina. A més a més se’ns hi imposava una regla: no devíem, sota ningú concepte, dirigir cap paraula a les investigades o implicar-se en les activitats de la cuina per no arruïnar el caràcter científic de l’experiment.

Doncs bé. Jo era Norueg. Era solter. I em van prometre un cavall com a recompensa, si m’oferia per l’estudi. Així doncs que ho vaig fer. Era molt més còmode ser conillet d’índies observant una dona cuinant que llevar-me a les 5 del matí per anar a tallar llenya al bosc.

El fet es que em va tocar estar-me a casa la Folke, una senyora vidua que tenia 5 filles (l’Anne Lise, L’Anne Marie, la Berit, la Kristin i la Karin) i que es passava el dia fent truites. Truites de tot tipus, incloses les boníssimes truites de riu. Amb ous o amb hams aquella casa tot el dia s’hi menjava truites: truites blanques, truites a la francesa, truites de patates amb i sense ceba, truites de tonyina –la meva preferida-, truites de gambes i un llarg etcètera de truites que ara no venen al cas.


El meu dia era el dimecres, el dia que cuinava la Berit. Ella era una noia d’uns 16 anys, culgrossa i rossa, d’ulls blaus i pitrera voluptuosa, pigada, tímida i escueta de paraules com poques dones m’he trobat a la vida. El que més m’agradava era veure com batia els ous, era el meu moment, els batia al ritme de la cançó que sonava per la radio antiga que hi havia al costat de la porta del jardí. I en batre’ls, m’encantava veure-li la pitrera, com es movia mentre ella capbaixa no se’n donava ni compte. Mentre posava la paella a escalfar i el fogó a tot gas. Jo la mirava silenciós, amb la mirada l’entravessava i només pensava en posseir-la, em venien tots els pensaments impúdics. Era preciosa.
En 6 dimecres, només vaig aconseguir robar-li una mirada. En un moment que em va caure el rellotge que tenia a les mans i jugant de tant avorriment com tenia em va patinar. Va mirar-me i em va soptar. Em va mirar i em va robar alguna cosa.

La història va seguir així, de dimecres a dimecres entre ous i hams, fins que un dia va atrevir-se a mirar-me intensament i jo vaig saltar-me les regles que van fer-me quedar sense cavall. Aprofitant que no hi havia cap de les germanes ni la mare. Vaig aixecar-me. Vaig apropar-m’hi per darrera i agafant-li la ma vaig voler batre al seu ritme. El meu pit junt a la seva espatlla. Els meus ous amb els seus ams. Els meus llavis es van acostar sense voler al seu coll i vaig tancar els ulls. Era tant sensual el moment. En aquell moment va començar a sonar una cançó que encara va rematar el moment i augmentar la intensitat. Va deixar de batre. Va girar-se. Va agafar-me per la cintura i em va fer un petó. Jo m’hi vaig quedar enganxat. M’hi vaig quedar tant enganxat que a dia d’avui puc dir-vos que en Bjorn, en Knut, en Jarje, en Jordi i en Joan són els nostres 5 fills. Vam quedar-nos a viure a casa seva. La casa era gran i totes les germanes van casar-se i van marxar. No volíem deixar a la mare sola i de tant com vaig aprendre a fer truites d’ous i d’hams vam muntar un restaurant al paller del jardí on hi fem truites de tot tipus i on jo hi vaig aportar el meu tant estimat mar i muntanya, la fideuà i l’arròs a banda que tant bé em va ensenyar la mare a fer quan era jove.