dijous, 29 de desembre del 2011

LA MÀQUINA DE PLORAR / LA MÁQUINA DE LLORAR

VERSIÓN EN ESPAÑOL AL FINAL

Ahir em va costar moltíssim dormir, vaig estar una bona estona donant voltes al llit pensant en la Bruna, la meva filla, fa cosa d’uns mesos que sense cap raó aparent li ha donat per plorar. Tot el dia plora, plora per tot, des de que es desperta fins que se’n va a dormir, no fa res més: plora perquè no vol cordar-se les sabates, plora perquè no vol rentar-se les dents, plora perquè no vols posar-se la roba que li diem, plora perquè no vol esmorzar, plora perquè no vol anar a l’escola, a l’escola es veu que també plora però plora menys i quan torna a casa per la tarda, segueix amb la plorera que ha deixat al matí, i aleshores plora perquè no vols banyar-se, plora perquè no vol sopar, plora perquè no vol dormir.

La Bruna és el que els grans en diem una ploramiques, i segons com t’ho miris això pot ser bo, perquè no és una nena que plori tot el dia seguit sense parar, només ho fa a estones molt curtes d’un manera molt intensa, però, tot el dia això si, la Bruna plora de “miques” en “miques”. Tanta plorera està acabant amb la paciència que durant l’embaràs vaig comprometre’m a tenir, sempre he estat un home de poca paciència, dic poca per no dir gents.

Un dia, va arribar a les meves mans el conte de “Els Aprofits”, i aquell mateix vespre mentre sopava vaig decidir explicar-li la història d’aquells personatges màgics que sempre estan contents i saben treure profit de tot. Aprofiten les coses que la gent llença, per fer-se les cases, els vestits, les joguines, les màquines, i com que ho aprofiten tot, aprofiten fins i tot, i bàsicament, els ploramiques, ja que van descobrir que amb els seus plors i les seves rebequeries i cops de peu, podien fer funcionar tots els aparells bàsics del seu món com: la torradora del pa, la màquina de crispetes, la fàbrica de fer piruletes i fins i tot podien fer funcionar la fira de la Festa Major. Però, qui volia conèixer a “Els Aprofits” i anar al seu món primer havia de deixar de plorar a casa i a l’escola i aprendre a plorar rient amb la Maquina de plorar content, i aquesta màquina te l’havien de fer arribar els mateixos Aprofits en persona mentre dormies, i això no era gents fàcil, ja que ells només en donaven una per país. Es a dir, nomes 243 nens aconseguien a l’any una màquina de plorar a tot el món....

Mentre li explicava el conte mirant-me embadalida, alguna cosa va calar en la Bruna que li va fer menjar-s’ho tot sense plorar ni fer marranades. Vam acabar, i sense dir ni “mu” va rentar-se les dents, es va posar el pijama i ella soleta se’n va anar a dormir.
Esgotat vaig asseure’m al sofà a llegir una estona i llegint, llegint, em va venir la gran idea: Perquè no feia realitat el conte dels Aprofits i construïa jo mateix la Maquina de fer plorar! D’un salt, vaig anar a l’estudi amb un paper, un llapis, una regla, un compàs i la calculadora, amb la ferma intenció de dissenyar la preuadíssima màquina. Vaig començar a fer garagots amunt, ratlles avall, cercles i a posar números en totes direccions intentant pensar com desenvolupar la idea. Volia construir-la aquella mateixa nit per poder-li deixar al costat del llit, i així quan es llevés seria el primer que veuria.

Havia de ser una màquina que et fes plorar pel sol gust de fer-ho, però, que no fos per tristesa, ni com a resultat de cap tipus de frustració ni rebequeria. Que et fes plorar mentre et cordaves les sabates, mentre et rentaves les dents, mentre et vesties, mentre esmorzaves, mentre anaves a l’escola, mentre erets a l’escola, mentre et dutxaves, mentre sopaves, mentre dormies, una maquina que et fes plorar sempre que tu volguessis i que no interrompis la comunicació amb els de l’entorn per culpa del plor.

Vaig sortir al pati i vaig anar al taller on hi tenia tots els trastos i les eines. Vaig agafar una roda, la cadena de la bicicleta, un embut del vi, dos coladors, un sifó vell, dues canonades de plom, un petit ventilador, un motoret de moldre cafè, un tros de roba negre, el martell, uns claus, uns quants cargols, un quilo de cebes i em vaig tancar fins que no la vaig tenir enllestida. Se’m van fer les 5 de la matinada quan en silenci vaig entrar a la seva habitació i li vaig deixar al costat del seu llit amb una nota on hi deia:


Bruna, sembla ser que avui ha estat el teu
dia de sort! has estat seleccionada entre tots
els nens i nenes del teu país per aconseguir
la màquina de plorar, però, recorda que a
partir d'avui només has de plorar de riure
com nosaltres, sinó ens l'endurem!

Els Pròfits


Me’n vaig anar a dormir esgotat...
L’endemà al matí, el crit de la meva filla a l’obrir els ulls em va fer llevar de cop i anar corrents a la seva habitació. A l’obrir la porta la vaig veure dempeus sobre el llit, amb les dues mans tapant-se la boca i amb els ulls oberts com a taronges. En veure’m va saltar als meus braços entre contenta i espantada de no saber que fer amb tanta sort com havia tingut de ser l’escollida. Se m’abraçava arrapada amb força mentre jo notava que s’aguantava les ganes de plorar.

L’efecte que va tenir en ella sentir-se afortunada va donar uns resultats que no m’esperava. Jo li vaig dir que anés a rentar-se la cara i les dents mentre jo em llegia el llibre d’instruccions de com funcionava la Màquina de plorar content. Ella va sortir en direcció al bany i jo que vaig seguir-la silenciosament pocs segons després, va entrar i va tancar, vaig posar l’orella a la porta i vaig sentir com arrossegava l’escaleta que utilitzava per arribar a la pica per veure’s al mirall i poder-se rentar, vaig ajupir-me per mirar pel forat del pany i la vaig veure com parlant-se a si mateixa al mirall es prometia deixar de plorar per sempre més i així poder anar algun dia aviat al país del Aprofits per aprendre a plorar quan toca.


Així va fer-ho, d’aquell dia en endavant poques vegades fora de lo normal l’he sentit plorar. I el més curiós de tot es que l’altre dia, a la seva festa d’aniversari, vaig escoltar com li explicava el conte a un amic seu a qui li ha promès donar-li la Maquina de plorar.

Tenir fills té això, que sense que siguis capaç de preveureu durant l’embaràs se t’exercita un setè sentit, el sentit de la imaginació que és tant abismal com pot arribar a ser el de nenes com la Bruna.


EN ESPAÑOL

LA MAQUINA DE LLORAR


Ayer me costó mucho dormirme, estuve un mucho rato dando vueltas en la cama pensando en Bruna, mi hija, hace ya unos meses que sin razón aparente llora por cualquier cosa. Todo el día llora, llora por todo, desde que se levanta hasta que se acuesta, no hace más que llorar: llora porque no quiere abrocharse los zapatos, llora porque no quiere lavarse los dientes, llora porque no quiere ponerse la ropa que le decimos, llora porque no quiere desayunar, llora porque no quiere ir al colegio, en el colegio parece que también llora aunque menos, pero cuando vuelve a casa por la tarde, sigue con el llanto que olvidó al irse por la mañana y entonces llora porque no quiere bañarse, no quiere cenar, no quiere dormir.

Bruna es lo que los mayores llamamos una llorona, y según lo mires puede ser hasta bueno, porque no llora todo el día, llora a ratos cortos pero de una forma intensa. Tanta llorera esta terminando con la paciencia que durante el embarazo me comprometí a tener, siempre he estado un hombre con poca paciencia, por no decir que nunca la tuve.

Un día, llegó a mis manos el cuento de “Los provechos”, y aquella misma noche mientras cenábamos decidí contarle la historia de aquellos personajes mágicos que siempre están contentos y saben sacar provecho de todo. Aprovechan las cosas que la gente tira para hacerse sus casas, sus vestidos, sus juguetes, sus máquinas y como lo aprovechan todo, lo que más saben aprovechar son a los llorones, ya que descubrieron que con sus llantos y sus rabietas y coces, podían hacer funcionar todos los aparatos necesarios en su mundo: la tostadora del pan, la maquina de hacer palomitas, la fábrica de hacer piruletas y hasta podían utilizar sus llantos para hacer funcionar la feria durante las Fiestas del pueblo. Pero, quienes quisieran conocer a “Los Provechos” e ir a ver su mundo feliz debían dejar de llorar en casa y en el colegio y aprender a llorar riendo con la Maquina de llorar, y esta máquina sólo podían traértela ellos mismos en persona mientras dormías, cosa que era muy difícil que pudiera pasar ya que sólo daban una maquina por país. O sea, solo 243 niños en todo el mundo podían tenerla cada año.

Mientras le iba contando el cuento ella me miraba embobada. Algo caló en Bruna que le hizo comerse todo sin llorar ni hacer cochinadas. Acabamos de cenar y sin decir ni “mu” se lavó los dientes, se puso el pijama y se acostó solita.

Agotado me senté al sofá a leer un rato y leyendo, leyendo, me vino la gran idea: Porque no hacia realidad el cuento de Los Provechos y construía yo mismo la Máquina de llorar? De un salto me fui al estudio, cogí un papel, un lápiz, una regla, un compás y la calculadora, con la firme intención de diseñar la preciadísima máquina. Empecé a hacer garabatos arriba, líneas abajo, círculos en desorden y a poner números y más números en todas direcciones intentando pensar como desarrollar el objeto imaginario. Quería construirla aquella misma noche para poder dejársela al lado de su cama, y que al levantarse fuera lo primero que vería.

Tenia que ser una maquina que te hiciera llorar por el solo gusto de hacerlo, pero, que no fuera por tristeza, ni como resultado de ningún tipo de frustración ni rabieta. Que te hiciera llorar mientras te abrochabas los zapatos, mientras te lavabas los dientes, mientras te vestías, mientras desayunabas, mientras ibas al colegio, mientras estabas en el colegio, mientras te duchabas, mientras cenabas, mientras dormías, una maquina que te hiciera llorar siempre que quisieras y que no interrumpiese la comunicación con tu entorno por culpa de las lágrimas.

Salí al patio y fui al taller donde tenia todo de trastos y herramientas. Cogí una rueda, una cadena de bicicleta, un embudo de vino, dos coladores, un sifón viejo, dos tuberías de plomo, un pequeño ventilador, un motorcito de molinillo eléctrico, un trozo de ropa negra, un martillo, unos clavos, unas cuantas tuercas, un quilo de cebollas y me encerré hasta que no la tuve terminada. Se me hicieron las 5 de la mañana que en silencio fui a su habitación y se la dejé al lado de la cama con una pequeña nota que decía:

Bruna, parece ser que hoy es tu día de suerte! Has sido seleccionada entre todos los niños y niñas de tu país para tener la máquina de llorar, pero, recuerda que a partir de hoy solo podrás llorar de la risa como nosotros, de no ser así nos la tendremos que llevar

                     Los Provechos


Me fui a la cama muerto....

La mañana siguiente por la mañana, el grito de mi hija al abrir los ojos hizo que me levantara de sopetón y fuera a su habitación. Al abrir la puerta la vi de pié encima de la cama, con las dos manos tapándose la boca y con los ojos abiertos como naranjas. Al verme, saltó a mis brazos entre contenta y asustada de no saber que hacer con tanta suerte como sabia acababa de tener por haber sido la elegida. Se me abrazó aferrándose fuertemente mientras yo notaba como se aguantaba el llanto.

El efecto que tubo en ella, sentirse tan afortunada dio un resultado que no esperaba. Le dije que fuera a lavarse la cara y los dientes mientras yo leía el libro de instrucciones del funcionamiento de la Máquina de llorar. Salió corriendo dirección al baño y yo la seguí silenciosamente pocos segundos después, entro y se cerró, puse la oreja junto la puerta y oí como movía el taburete que utilizaba para llegar al lavamanos y poder verse al espejo mientras se lavaba, me agaché y mire por el agujero de la cerradura y la vi como se hablaba a si misma al espejo jurándose dejar de llorar por siempre jamás para así poder ir algún día cercano al país de Los Provechos para aprender a llorar cuando toca.

Así lo hizo, desde aquél día en adelante pocas veces la vi llorar fuera de lo normal. Y lo más curioso es que el otro día, en su fiesta de cumpleaños, oí como le contaba a un amiguito suyo que le daría la Maquina de llorar y que ya vería lo bien que le iría.
Tener hijos tiene estas cosas, que sin ser capaz de preverlo durante el embarazo, se te ejercita un séptimo sentido, el sentido de la imaginación, sentido que es tan abismal como puede llegar a ser el de niñas maravillosas como Bruna. 

2 comentaris:

  1. galgo
    m'ha encantat, li hauré de fer una màquina a la rita
    mireia

    ResponElimina
  2. Hola, em podries dir quin és el títol del conte? No el trobo enlloc...
    Podries contestar-me a truichi@hotmail.com?
    Gràcies

    ResponElimina