JUAN MUÑOZ, EL POETA DE L'ESPAI O L'ESCULTOR QUE EXPLICAVA CONTES

Juan Muñoz

...al principi em preocupava més quan la gent deia  que la meva obra era com la de un narrador de contes, que lo meu era més literatura que art. I haig de dir-vos que ja no m’ha deixat de preocupar mai més...potser és el que sempre he volgut, explicar històries...

Així comença el reportatge que han fet aquesta nit a TV2 sobre Juan Muñoz, un dels escultors que més m’agrada i segueixo des de fa uns anys. 

El vaig conèixer passejant per la Barceloneta un fred dia d’hivern del 2009 quan vaig topar amb una peculiar escultura rodejada de dos arbres davant d’un mar ferotge.

Final de la Baraceloneta

Deia de si mateix que era “un mag que enganyava al públic amb realitats fictícies” i “un narrador d'històries, un constructor de metàfores en forma d'escultura”. Era un paio molt curiós i polifacètic que també es va interessar per altres tipus de creació, creacions de caràcter auditiu, es va arriscar a produir treballs radiofònics, entre els que cal destacar: A Man in a Room, Gambling (un home en una habitació, apostant), programa que es recolzava en la seva pròpia narració de trucs de cartes.

Towards the shadow

Muñoz tot i viure en plé bullici cultural al seu Madrid natal, no es va deixar atrapar per la “movida Madrileña” i les seves corrosives ressaques, i se'n va anar a Londres, on va trobar terreny abonat a la seva vocació artística i on va conèixer la dona amb la qual tindria dos fills abans de morir primerenca i abruptament.

La seva vídua, la també reconeguda artista peninsular Cristina Iglesias, es va mobilitzat per convertir aquella retrospectiva en alguna cosa més que un esdeveniment cultural, per convertir-lo en un reconeixement -per una vegada ni tardà ni gasiu- en un retrobament festiu , en una abraçada amb vocació d'etern.

Hanging figure

Juan Muñoz és un referent en la renovació de l'escultura contemporània internacional. Des de 1984, data de la seva primera exposició individual a Madrid, fins a 2001 en què realitza la seva última obra, li permeten crear un corpus artístic sòlid i resistent. Les seves figures tenen una presència física extraordinària i en elles el silenci i la solitud adquireixen un protagonisme especial –és el que jo vaig sentir aquell dia  a la platja de la Barceloneta contemplant l'escultura de la platja, solitud i silenci-

Entre les primeres figures de Muñoz, apareixen els acròbates de fusta amb membres articulats, petites ballarines de mans en forma de campana o estatuetes assegudes sobre bancs de cartró dotades de veus mecàniques. Al començament dels noranta l'artista comença a treballar en una sèrie de "escenes de conversa", que per a alguns s'han convertit en les seves obres més emblemàtiques. També apareix amb freqüència en l'obra de Juan Muñoz el mirall, com a instrument recurrent per expressar alteritat. La seva obra mestra i final, aquella en què es va deixar, literalment, la vida -la va acabar poc abans de morir per a la Sala de Turbines de la Tate Modern-, «Double Bind", no es va poder veure a Bilbao ni tampoc a Madrid per la seva gran mida i difícil ubicació. Es va pensar fins i tot instalar a l'estació d'Atocha, però la idea va quedar descartada... per causes pressupostàries, dic jo!

First banister

Comença representant escales, balcons i baranes que, fora de context, desafien la percepció. Passa d'aquí a les figures congelades en actitud d'abstracció o intercanvi, sorpreses amb la boca oberta o amb gestos a mig fer, la qual cosa afegeix una quietud colpidora i literal al silenci de les seves converses. Al començament dels anys noranta, Juan Muñoz va començar a produir obres de caràcter "narratiu" -trencant els límits de l'escultura tradicional-, instal·lacions de figures de mida lleugerament inferior al natural en interacció mútua distribuïdes en ambients tant tancats com oberts, que conviden l'espectador a relacionar-s'hi. Va realitzar les figures monocromàtiques, gris plom o color cera, principalment en paper maixé, resina i finalment bronze.

Listening figure

Poc abans de morir, d'una aturada cardíaca provocat per un aneurisma d'esòfag i una hemorràgia interna als 48 anys d'edat a la seva casa d'estiu a Santa Eulària des Riu, Eivissa, el 28 d'agost de 200, Muñoz que acabava de rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques l'any 2000, havia decidit bolcar-se més en el dibuix i l'escriptura; desaccelerant així el ritme dels últims temps.

Crec que a aquest home la postmodernitat li semblava “ La Caputxeta vermella” i la seva crisi actual un “Llop” molt ferotge però tendre. Descansi en pau, ens va deixar alguna cosa meravellosa, d'això no en tinc cap dubte!

Per si voleu saber-ne més, aqui teniu el link del programa que s'ha emès avui:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-juan-munoz-poeta-del-espacio/1144975/

Many times

LA MILENA I LA GRANOTA

Recordo quan era petit que hi havia a la classe paral·lela de l’escola una nena que la mestra dia si dia també agafava dels peus a la noia i se la penjava a l’esquena boca avall. Mai vaig entendre quin era el problema que tenia aquella nena. No podria dir ni quanta estona s’hi estava boca avall. Només recordo que la Milena, així es deia, portava uns ferros a l’esquena que se li aguantaven a la cintura i li estiraven el coll. Era una cosa ben estranya.

Era una nena preciosa, rossa, amb els ulls blaus, tímida, molt tímida, a mi m’agradava molt i sempre buscava el camí per apropar-m’hi ja que els altres nens de la classe li feien una mica el buit.

Un dia recordo que estàvem als pins (la meva escola tenia un pati molt gran que diferenciàvem amb els pins, les herbes, la pista, l’era i el parc)  i jugàvem a futbol amb els de la meva classe. La vaig veure dempeus  a la piscina abandonada que hi havia a l’escola mirant com una granota saltava de cantó a cantó cercant un mosquit despistat.

Vaig deixar de jugar a futbol -jo era molt dolent- i me’n vaig anar corrents a parlar amb ella. Em vaig posar darrera seu i li vaig tocar l’espatlla. Ella es va girar i em va convidar a contemplar la granota i amb una veu tímida em va dir: saps que les granotes són els animals que més m’agraden? Jo vaig aixecar les espatlles en un gest d’incomprensió i li vaig dir: Per què? Ella ferma i segura i sense cap timidesa em va dir que el que més els hi envejava era que podien saltar!

Saltar? La vaig mirar i vaig entendre que amb tots aquells ferros que portava a l’esquena segur que ella no podia fer-ho. Llavors li vaig proposar de fer una cosa. L’ajudaria a treure-li els ferros de l’esquena, la posaria de cap per avall aguantant-la pels turmells i podria agafar la granota que saltava prop d’on érem.

Se’n va anar rera una petita caseta blanca abandonada -el que antigament devia ser els vestidors- on va treure’s els ferros i va venir cap a mi mig encorbada. Tan homenàs com era jo, vaig fer força per posar-la de cap per avall i entrar-la una mica a la piscina perquè arribes a tocar la granota tot esperant que no saltés cap un altre cantó. La Milena era més petita però tot i així pesava un munt per mi, havia de fer molt d’esforç per aguantar-la i molt just arribàvem a la granota. L’agafava pels turmells i els mitjons feien que em patinés. Ella era a punt d’agafar la granota que restava immòbil, que em vaig desequilibrar i vam caure els dos a l’aigua. Jo em vaig sentir culpable i vaig voler salvar-la com si no sabes nedar. Vam agafar-nos a la barana i plens de llot i verdet com anàvem vaig fer-li un petó que ella em va tornar. En fer-li el petó vaig veure que sobre el cap i duia la granota que fixament em mirava. No li vaig dir res i vam sortir de l’aigua. Ens vam asseure dins la caseta abandonada i li vaig dir que tanqués els ulls. Amb la mà vaig agafar la granota i li vaig posar als morros demanant-li que obrís els ulls a la vegada que vaig assegurar-li que algun dia ella també podria saltar com les granotes i com jo i córrer i ballar i seria feliç com tots els d’altres nens.

La vam acariciar, la granota anava tant llardosa com nosaltres i la vam deixar marxar fent saltirons fins a l’aigua de nou. Nosaltres ens vam aixecar. La vaig ajudar a posar-se els ferros i vam preparar-nos la mentida pels mestres. Ella havia caigut i jo l’havia volgut ajudar. Així ho vam explicar i així s’ho van creure.