 |
| imPOSSIBLE |
Però cal
preguntar-se si tots assistim per igual a aquest escenari de la confusió.
A aquest costat de
la crisi no hi ha massa opció per a l'optimisme, potser perquè la llunyania
respecte tots aquells que decideixen ens fa tenir una visió més global del
conjunt. Potser se'ns escapi el detall, la xifra concreta o la magnitud exacta,
però tot i així es contempla un paisatge que convida a tancar els ulls i mirar
cap a un altre costat amb una ganyota de decepció.
Entre tots els
missatges dessoladors un espera trobar una veu autoritzada capaç d'infondre
tranquil.litat, de transmetre un mínim de racionalitat i de cridar a les coses
pel seu nom. Si l'estupidesa d'uns i l'ambició d'uns altres ha portat a
qüestionar en pocs mesos el model de societat en què vivim, és que aquest model
i aquesta societat té problemes més seriosos que el dels comptes publics dels seus Governs.
Se'ns parla de
crisi econòmica, de crisi de confiança, però sempre des del criteri comptable
de qui administra remeses de diners milionàries. No obstant això, existeix una
altra crisi de confiança que rares vegades s'esmenta i que resulta més nociva:
la que pateix el ciutadà mitjà respecte dels qui ens governen, especialment
quan els qui governen no són sempre els que decideixen.
Si existeix una
crisi financera no és menys cert que aquesta conviu amb una crisi política en
la qual el poder es dilueix als canals financers amb el mateix secretisme amb
que les seves inversions assenten o enfonsen economies. I aquesta tempesta
perfecta que conjuguen les regles poderoses del mercat i la feblesa dels poders
polítics amenaça amb arrossegar en el seu remolí l'estat del benestar i drets
socials que crèiem irrenunciables.
I al final, quan
els ressons de la tempesta passin, a aquest costat de la crisi serem una mica
més pobres, més febles i més vulnerables, víctimes d'una crisi econòmica
provocada artificialment, d'una crisi política que desdibuixa l'autèntica
sobirania i d'una crisi social imposada amb “fórceps” i tenalles!
Potser, quan tot hagi
passat, entre el remolí de llot que provoqui la tempesta encara subsisteixi la
voluntat necessària per no encegar-nos de nou i detectar la crisi escencial que
nodreix a les altres: la crisi de valors, o moral, o ètica o simplement de
sentit comú. La mateixa que es resumeix en un sol manament: adoraràs al PIB per
sobre de totes les coses.
Ara i aqui només segueixo pensant que qui ens governarà serà qui sense trencar les regles del joc obeeixi capbaix el que li digui la Troika...l'altre única i esperençadora llum possible serà recolzar a qui d'una maleïda vegada sapiga trencar les normes que ens pesen com a làpides feixuges que estan acabant amb la llibertat moral.
De moment a aquest
costat de la crisi només se sent un ressò col·lectiu: Amén...i dol!
