QUAN LA POR ÉS EL MISSATGE

imPOSSIBLE

No sé si existeix un lloc aliè al caos que sembla regnar el planeta, o si algú està exempt a les urpades que la crisi deixa diàriament en la pell trencadissa i fràgil de la nostra societat. És tanta la saturació de males notícies que diàriament alimenten les nostres pors que resulta difícil imaginar un escenari feliç poblat per gent indolent, o simplement inconscient de l'òxid que amenaça amb esfondrar l’amarg sostre de benestar que fins ara semblava fer-nos companyia.

Però cal preguntar-se si tots assistim per igual a aquest escenari de la confusió.

Els qui no som polítics, ni economistes, ni basem el nostre treball en l'enginyeria financera estem a aquest costat de la crisi, un pas més prop de la indiferència i feixuga credibilitat que els primers, però inexorablement sotmesos als seus capritxos. Contemplem, patim i ens resignem a una situació que supera la nostra capacitat de comprensió i que tampoc ens assegura un horitzó esperançador.

A aquest costat de la crisi no hi ha massa opció per a l'optimisme, potser perquè la llunyania respecte tots aquells que decideixen ens fa tenir una visió més global del conjunt. Potser se'ns escapi el detall, la xifra concreta o la magnitud exacta, però tot i així es contempla un paisatge que convida a tancar els ulls i mirar cap a un altre costat amb una ganyota de decepció.

Entre tots els missatges dessoladors un espera trobar una veu autoritzada capaç d'infondre tranquil.litat, de transmetre un mínim de racionalitat i de cridar a les coses pel seu nom. Si l'estupidesa d'uns i l'ambició d'uns altres ha portat a qüestionar en pocs mesos el model de societat en què vivim, és que aquest model i aquesta societat té problemes més seriosos que el dels comptes publics dels seus Governs.

Se'ns parla de crisi econòmica, de crisi de confiança, però sempre des del criteri comptable de qui administra remeses de diners milionàries. No obstant això, existeix una altra crisi de confiança que rares vegades s'esmenta i que resulta més nociva: la que pateix el ciutadà mitjà respecte dels qui ens governen, especialment quan els qui governen no són sempre els que decideixen.

Si existeix una crisi financera no és menys cert que aquesta conviu amb una crisi política en la qual el poder es dilueix als canals financers amb el mateix secretisme amb que les seves inversions assenten o enfonsen economies. I aquesta tempesta perfecta que conjuguen les regles poderoses del mercat i la feblesa dels poders polítics amenaça amb arrossegar en el seu remolí l'estat del benestar i drets socials que crèiem irrenunciables.

I al final, quan els ressons de la tempesta passin, a aquest costat de la crisi serem una mica més pobres, més febles i més vulnerables, víctimes d'una crisi econòmica provocada artificialment, d'una crisi política que desdibuixa l'autèntica sobirania i d'una crisi social imposada amb “fórceps” i tenalles!

Potser, quan tot hagi passat, entre el remolí de llot que provoqui la tempesta encara subsisteixi la voluntat necessària per no encegar-nos de nou i detectar la crisi escencial que nodreix a les altres: la crisi de valors, o moral, o ètica o simplement de sentit comú. La mateixa que es resumeix en un sol manament: adoraràs al PIB per sobre de totes les coses.

Ara i aqui només segueixo pensant que qui ens governarà serà qui sense trencar les regles del joc obeeixi capbaix el que li digui la Troika...l'altre única i esperençadora llum possible serà recolzar a qui d'una maleïda vegada sapiga trencar les normes que ens pesen com a làpides feixuges que estan acabant amb la llibertat moral.

De moment a aquest costat de la crisi només se sent un ressò col·lectiu: Amén...i dol!