A mi els esports mai m'han interessat massa. En tot cas, els pocs que ho han fet són els esports individuals, mai els de grup. Potser va lligat a la meva manera de viure. Sóc un tio molt individualista. Detesto donar explicacions. Si algú me les ha demanat a la vida directament he mentit. Per sistema.
El fet és que de petit m'apassionava l'escalada (per herència del meu pare), l'esquí, la natació, l'esgrima, la gimnàstica, el patinatge i el salt de trampolí. Aquest últim era, amb diferència, el que més m'agradava de tots. Em va començar a agradar en el moment en què vaig veure saltar a Greg Louganis als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984. Jo tenia 14 anys -ho recordo perfectament perquè va ser el mateix estiu en què vaig perdre la virginitat amb una noia (recordes Marta?) a Cadaqués-. Recordo l'impacte que em va crear quan el vaig veure. Va ser com el meu primer enamorament... enamorament que va durar fins als següents Jocs Olímpics de Seül. Recordo l'agressivitat i la incomoditat amb què se t'instal·la un sentiment com aquest quan tot just comences a explorar-te en la pròpia intimitat i te n'adones que, quan et toques, recorres a imatges que no són les correctes. O almenys no en aquell moment. O no eren les mateixes imatges en què pensaven el Pau, el Manel, el Xavi o l'Àlex. Els meus íntims amics a aleshores.
En aquells Jocs Olímpics hi havia els que saltaven amb el magnetisme alemany, la raça mexicana, la bellesa canadenca, el coratge britànic, la disciplina xinesa i, després.....després hi havia Greg Louganis. Era perfecte. Ho era tant en l'execució del salt com amb el seu cos i el seu físic. Tenia la bellesa que només et proporciona la barreja de races d'una mare maorí (de Samoa) i un pare caucàsic (de Suècia).
Greg Louganis va convertir (ara en sóc conscient) el salt de trampolí en un esport visible. Es va convertir en un referent com anteriorment havia passat amb Mark Spitz i les seves 8 medalles d'or als Jocs Olímpics de Munic el 1972 o també, no fa massa més de 2 anys, amb Michael Phelps als Jocs Olímpics de Pequín el 2008.
En tot això, ara he descobert que Greg era un l'home amb molts "issues". El van abandonar, el van adoptar uns americans d'origen Grec. A l'escola va ser un desastre, s'encallava, tenia greus problemes de comunicació i els seus companys de classe se'n mofaven d'ell constantment. El patiment va arribar a tal extrem que un dia parlant amb un mestre li va dir que ell podria ensenyar-los als seus companys que podia ser un gran ballerí, un gran atleta potser. I així va ser, va començar a impartir tantes hores com li deixava l'estudi a l'entrenament, un entrenament que el poraria a l'èlit de la competició.
Però això, no va acabar aqui, pocs anys despres, Greg escriu la seva autobiografia on reconeix la seva homosexualitat i fa públic que és portador dels anitcosos del SIDA, cosa que l'aparta inmediatament de la competició profesional ja que tots els seus sponsors l'abandonen, tots menys Speedo. Però, en no ser suficient, deideix aprofitar el moment i retirar-se de la competició per dedicar-se a fer d'altres coses.
Greg Louganis em va calar. Em vaig empapar. I el vaig fer el meu còmplice durant molt de temps. Avui l'he retrobat i pensant-hi li he volgut dedicar tots aquests pensaments que em desperta. Pensar en ell es recordar l'inici del moment més tràgic de la meva vida.....i ell en va formar la part més balsàmica
Gràcies Greg.
