Ja fa temps ha marxat la neu, lentament
s’ha obert la primavera, va fer-ho juntament amb nosaltres a Sant Feliu –ho
recordeu?-, a ritme de carxofes, arròs i tequila, i amb ella vingueren les
flors blanques, nues potser amb un resol de fred i un deix de recança, el temps
ha encès presencies amb el vostre nom molts anys després, érem tots dormint,
hivernàvem sentint-nos a prop, però, no necessitàvem veure’ns fins que la
Garrotxa ens va cridar.
Amics, ja no sé escriure, he perdut la
ràbia dels mots de foc que cremava cada lletra amb les brases, no trobo
síl·labes prou gentils en aquesta nit que m’acompanya, intentant-ho
M’incorporo, m’assec amb els peus junts
descalços al terra i baixo la mirada als meus dits, ajunto les dues mans com
qui recull aigua de la font que em va donar de beure i us beso.
Potser, si m’ho preguntéssiu, no sabria
donar-vos una definició exacte i segurament per això també sé que escriure-ho
així té més valor, per vosaltres com per mi. No vull quedar-me en un intent
aproximat o potser que el temps faci córrer l’aigua del mateix riu que ens
arrossega i ens acabi separant per diferents afluents on potser no ens trobaríem
mai més. Vull deixar constància de tot allò, d’ara fa 18 anys i que fa un mes
hem reviscut amb realitats diferents i somriures que es tocaven per tots cantons.
No vull passar-me de la ratlla o intentar
ser poètic: vosaltres sabeu tant bé com jo que de versos en sé pocs, de fet de
memòria només un, i me’l va ensenyar l’Arqué.
Vull dir-vos cridant lo bé que vaig
sentir-me al vostre costat...pocs com vosaltres em van permetre anys enrere ser
jo mateix en el meu sí i el meu no, amb la ma dreta amagada i l’esquerre
alçada, vestit d’Armani o amb sandàlies de pagès, amb ulls encesos de ràbia i
brassos estesos al mar de Cadaqués.
Us estimo sense cap motiu, sense res a
destacar, perquè sí, perquè hi vàreu ser i hi sou...conec les vostres qualitats
així com els vostres errors, i mai em costarà justificar-los. No canvieu si us
plau, no ho feu, si ho feu m’hauré de transformar.
Només vull demanar-vos que seguiu a prop
del meu dia a dia, encara que sigui perquè d’aquí uns anys pugueu demanar-me
que us torni escriure una carta d’amor, perquè això que sento per vosaltres és
amor: amor a carxofa i a arròs, a Buika i a Ja t’ho diré, amor al Rei Lear i al
Beso de la mujer aranya, a Shakespeare i a Brech, a Moliere, a Chejov, a Ibsen,
a Ionesco... i a l’ “imprescindible” Sito Elias, i com no al Godall, la Lleixà,
el Tovias, en Rotenstein, el Cacu...
I com diu Borges “No puc impedir que us allunyeu de mi,
però si puc desitjar-vos el millor i esperar que torneu algun dia aviat. Els
vostres èxits no seran mai els meus, però no us imagineu com disfrutaré
veient-los”
Bona nit Xavi Saez, i Joan Arqué, i Magalí
Roca i Núria Prims, i Olga Fibla, i Santi Celaya, i Muguet Franc... bona nit
companys! I que sempre ens acompanyi el Teatre
