varsión catalana y española
al final
I'M NOT HERE TO LEARN, BUT TO BE MAD
Often,
too often, in the simmer of summer afternoons or the bleak midwinter nights,
the dark shadow of solitude crawls upon my window. Wise, liquid, faceless, it
threatens me with the forever dissolution of my hopes of finding a person to
share the matters of this world, not just sex, but time. Love when is true only
knows a number: two.
I
track down in the city the perfumes of he who doesn’t yet know of me, he who
hasn’t encountered the stark blow of a lonesome man. I long to stumble upon the
person I would love and honor, whom I would recognize as a kindred spirit, and
with whom I would swing in the transparent trade of life. If that’s you,
please, don’t ever stop getting closer. My arms are open… my head is half open,
but my heart is locked – in panic! What did you gather?
Even
though, sometimes, solitude is chill, I live in there as in a country offering
unique landscapes and massive plains. To find myself alone, to know how to
inhabit this solitude without remorse, often offer me moments of peace. The
desire to inhabit love doesn’t entail giving up freedom’s glare, or the
experience of my own emotions. It doesn’t imply, either, minimizing the spaces
I need to carry on with my life, just as it doesn’t mean to jettison my
time, and my gestures, my moments of listening, my hidden –but not secret–
places, my back and forth from and to nowhere, my ghosts and my yearnings. And
it is clear that I’m not talking about the murky mug of infidelity. At this
stage of the game, do I still believe that a one-night stand unfaithfulness, or
a stare, can rule out deep and true love? Of course not; I refuse to make of
unfaithfulness a part of the constitution, as I refuse it to lack of love, the
run out of desire, the loss of the common language... or dragging up from bar
to bar to muster my esteem when my partner doesn’t remind me of my intimate
virtues. Love is a journey full of accidents. None of which is mortal. I live
those accidents as learning processes and stimuli, as improvement and present.
Not as exhaustion and closure. Desire gave me an insatiable body as a bespoke
suit. So I rather acknowledge myself as such. Insatiable in love… and sex!
Let me
remind you, before concluding, that the prolonged use of the virtual cyberspace
has in me the opposite effect of what I intend to. I read once that “He who
fights with monsters might take care lest he thereby become a monster. And if
you gaze for long into an abyss, the abyss gazes also into you.”
Be
happy, my friends. Very happy.
NOTE 1: About
these words:
What I am about to
write I doubt right away, but I’ll say it anyway: I would love it if this
journey, forlorn at moments, a bliss at others, came out of nowhere, out of a
secret hang out, out of a gentle dialogue, out of running into a friend by
chance, a traveler as anonymous as myself, to share an afternoon theatre or a
night movie whose end we don’t totally know or like. Or an eating out on a weekday,
when the fridge starts blaring, and the willing to cook long faded away. I
don’t ask for a photo, or being crime-free. I don’t need six-packs, or an
inscrutable visage. I don’t have those qualities myself. I’m telling you, I’m
just a regular guy. A man like others emerging from a corner, then
disappearing. A regular human being is all I ask to sit and have a coffee with.
I don’t fall in the mortal trap of the “you can pay, you can stay”. Life’s
taught me that, because I did it and lost truly awesome people, I promise. And
yes, indeed, I say this especially for myself, it is me who paraphrasing Robert
Walser says “I’m not here to learn, but to be mad”.
NOTE 2: Of
pleasures and desires
I will never be
ashamed again, not at least if in doing it I expose myself. Being for the rest,
I am for myself. I pull off my mask, disinhabit myself, and show what makes me
closer. In none of that I have ever been brave. I hide myself behind a mask of
hostility and frustration, but I also hide my cravings, because I’m scared of
pushing away those I really like. A simple life (can’t it get any better that
that?) ends up satisfying a universe of clean days, calm afternoons, and weeks
that take positions without too much pain.
I love literature, I
live close by, and occupy myself with it in cloudy hours –half low– typing in
eighth notes words that end up hanging in the cyberspace of my personal blog…
my “forest bird (Ocell de bosc) ”. Maybe because they form an emotional tissue shaping my imagination,
those words have given me back what the world never did, or maybe simply
because I have come to decide, lately somehow, that they should bring in
solutions for me. I pretend, mistakenly, that those surrounding me will be
interested. I get pleasure from seeing others enjoy over the characters that
make my heart and soul warm, with the music and lyrics that raise me from the
hell of pain. I try to make the others sail the very same fiction rivers I
myself swim listening to my music at the end of all loops.
No, in any case… I
would love to share this world that now is not private anymore, with someone
who, forgetting my obsession, can also love the imagination, the worlds of
paper and smoke… the worlds far away from what’s possible.
Balthus said you should
paint like you pray. I say you should live like you breath. In full passion.
Like a kiss twirling around that prince charming who ended up being gray.
Travel notes:
I am not a regular
guy, or maybe I am more than I think. Others will have to decide for
me. Good night.
PS: Someone’s been
sleeping in my bed for a while now. Did he have a good time? He sleeps calmly…
Gonna lay down next to him until the sun breaks the dawn!
Sovint, molt
sovint, durant les càlides tardes d'estiu o les fosques nits d'hivern apareix
enganxada a la finestra de la meva habitació la sinistra ombra de la soledat.
Sagaç, líquida i sense rostre m'amenaça amb dissoldre per sempre més les
esperances de trobar una persona amb qui compartir els assumptes d'aquest món,
ja no és qüestió del sexe, es qüestió del temps. L'amor, quan és veritable,
només coneix una xifra: El 2.
Rastrejo a la
ciutat els perfums de qui encara no sap de mi, de qui encara no coneix la
descarnada urpada de la carícia d’un home que se sent sol. Desitjo trobar a qui
estimar i honrar, a qui reconèixer com a semblant i poder gronxar-me en el
transparent ofici de viure. Si ets tu, si us plau, no deixis de acostar-te. Els
meus braços estan oberts... el meu cap a mitges i el meu cor resta tancat –per
pànic! Que et pensaves?-
Encara que, de
vegades, la soledat m’és esfereïdora, hi visc com en un país que
m’ofereix bonics paisatges i grans esplanades. Trobar-me sol, saber habitar
aquesta soledat sense recel m’ofereix moments de gran serenitat. El desig
d'habitar l'amor no m’implica renunciar a l'enlluernament de la llibertat ni a
la vivència de les pròpies emocions. No evidencia tampoc, minimitzar els propis
espais que necessito per continuar amb la meva vida, de la mateixa manera que
no significa haver de llançar per la “borda” el meu temps i els meus gestos,
els meus moments d'escolta, els meus llocs ocults -que no secrets-, les meves
anades i vingudes a cap lloc, ni els meus fantasmes o anhels. I és evident que no
parlo del sinistre rostre de la infidelitat. A aquestes alçades del partit,
¿encara em crec que la infidelitat d'una nit, o d'una mirada pot acabar amb un
amor profund i veritable? no, de cap manera; no dono carta de constitució a la
infidelitat, però tampoc li dono a la falta d'amor o a l'esgotament del desig,
o a la pèrdua del llenguatge comú... o a arrossegar-me de local en local per
millorar la meva autoestima quan el meu “partener” no em recorda quines són les
meves íntimes virtuts. L'amor és un viatge amb molts accidents. Però cap
mortal. Visc aquests accidents com un procés d'aprenentatge i estímul, com a
millora i present. No com esgotament i final. El desig va fer-me a mida un cos
insaciable. Millor reconeixe’m, així. Insaciable en l'amor..... i el sexe!
I, recordo,
abans d'acabar, que l'ús prolongat de la virtualitat del ciberespai em causa l'efecte contrari
del que pretenc. Un dia vaig llegir: "El que lluita amb monstres hauria
d'evitar convertir-se en un d’ells” i “Quan mires a l'abisme, pensa que ell
també està mirant dins teu ".
Sigueu feliços,
amics. Molt feliços
Notes per a una
travessia en el desert
NOTA 1: Sobre aquestes paraules:
Això que ara
escric, ho poso en dubte, en aquest mateix instant. Però tot i així, ho diré:
M'encantaria que d’aquesta travessia, ingrata per moments i feliç en d’altres,
sorgís del no-res, la trobada secreta que es produeix del diàleg serè o de la
casualitat més espontània un amic, un viatger tan anònim com jo, per compartir
tardes de teatre o asseure'ns una nit a veure una pel·lícula amb final
incert o poc complaent. O per sortir a menjar un dia entre setmana quan la
nevera comença a bramar i les ganes de cuinar amainen. No demano foto, ni
sol·licito certificat de penals, no necessito muntanyes de músculs, ni rostres impenetrables.
Jo no tinc aquestes qualitats. Us ho dic jo, sóc un tipus habitual. Un home dels que
apareixen i desapareixen rere les cantonades. Els éssers humans, sent
mitjanament raonables, tinc la sensació que, amb això, ja és una raó suficient
per asseure’m a fer un cafè. No caic en la trampa mortal de "tant ets,
tant vals". M’ho ha ensenyat la vida, perquè fen-t’ho, he perdut pel camí
a grans tipus, us ho puc ben assegurar. I, si si, ho dic per mi, que a la fi i
al cap, parafrasejant Robert Walser "no he vingut aquí a conèixer, he
vingut aquí a embogir".
Nota 2. - Dels desitjos i plaers
Mai més me
n’avergonyiré, no al menys si al fer-ho em mostro tal com soc. Sent cara als
altres soc per a mi mateix. Treure’m la màscara, deshabitar-me i ensenyar allò
que em fa proper. En això mai he estat molt valent. Oculto els meus gustos rere
una mascara d’hostilitat i frustració, així com els meus anhels per por a
allunyar-me d’aquells que m'agraden. Una vida senzilla (Es pot desitjar alguna
cosa millor?) acaba satisfent un univers que es composa de dies nets, tardes
sense gaire soroll i setmanes que aixopluguen un temps que pren posició sense
provocar dolor.
Estimo la
literatura, en visc a prop i me n’ocupo en hores tèrboles –mig moix- teclejant
a ritme de corxeres paraules que acaben penjades al ciberespai del meu blog
personal...el meu "Ocell de bosc". Potser, per que configuren un teixit emocional que ha donat forma a
la meva imaginació, ha restituït el que el món no m'ha donat o perquè,
senzillament, he decidir d’alguna manera potser tardana, m’aporti solucions.
Pretenc, equivocadament, que els que m'envolten s'interessin per aquest
món. Gaudeixo veient com els que estan amb mi “flipen” amb els personatges que
a mi m’encenen el cor i l'ànima, amb les lletres i les músiques que
m'aixequen dels inferns del dolor o busco que naveguin en els mateixos rius de
la ficció que jo nedo escoltant la meva música al límit de la repetició.
No, en tot cas,
m'encantaria compartir aquest món que ara, ja no és íntim, amb algú que,
oblidant l’obsessiu, estigui també enganxat a la imaginació, als mons de paper
i fum... mons llunyans del possible.
Balthus deia que
es devia pintar de la mateixa manera com es resava, jo dic que s'ha de viure
com es respira. A plena passió. A modo de petó que t’enrosca al príncep blau
que sempre acaba per destenyir.
Notes de Viatge:
No sóc un tipus
corrent, o potser, sigui més corrent del que jo mateix crec. Altres hauran de
decidir per mi.
Bona nit
PD: Algú dorm al
meu llit fa estona. S’ho haurà passat bé? Dorm plàcidament... vaig a estirar-me
al seu costat fins que el sol
despunti l’alba!
VERSIÓN ESPAÑOLA
A menudo,
demasiado a menudo, durante las cálidas tardes de verano o las oscuras noches
de invierno aparece pegada a la ventana de mi habitación la siniestra sombra de
la soledad. Sagaz, líquida y sin rostro me amenaza con disolver para siempre la
esperanza de encontrar una persona con quien compartir los fascinantes
quehaceres de este mundo, ya no es cuestión del sexo, es cuestión de tiempo. El
amor, cuando es verdadero, sólo conoce una cifra: El 2.
Rastreo en la
ciudad los perfumes de quien aún no sabe de mí, de quien aún no conoce el
zarpazo de la caricia de un hombre que se siente solo. Deseo encontrar a quien
amar y honrar, a quien reconocer como similar y poder mecerme en el
transparente oficio de vivir. Si eres tú, por favor, no dejes de acercarte. Mis
brazos están abiertos ... mi cabeza a medias y mi corazón permanece cerrado
-por pánico! Que esperabas? –
Aunque, a veces,
la soledad me aterra, viviendo en ella estoy en un país que me ofrece hermosos
paisajes y grandes laderas. Encontrarse solo, saber habitar esta soledad sin
recelo me ofrece momentos de gran serenidad. El deseo de habitar el amor no
implica renunciar a la obnubilación de la libertad ni a la vivencia de las
propias emociones, ni tampoco, minimizar los propios espacios que necesito para
continuar con mi vida, del mismo modo que no me impide tener que lanzar por la
borda mi tiempo y mis gestos, mis momentos de escucha, mis lugares ocultos, que
no secretos, mis idas y venidas a ningún sitio, mis fantasmas y anhelos. Y es
evidente que no hablo del perverso rostro de la infidelidad. A estas alturas
del partido, ¿aún me creo que la infidelidad de una noche, o de una mirada
puede acabar con un amor profundo y verdadero? No, de ninguna manera, no doy
carta de constitución a la infidelidad, pero tampoco se las doy a la falta de
amor o al agotamiento del deseo, ni a la pérdida del lenguaje común que termina
por arrastrarme de local en local para mejorar mi autoestima cuando mi
"partener" no me recuerda cuáles son mis íntimas virtudes. El amor es
un viaje con muchos accidentes. Pero ningún mortal. Vivo estos accidentes como
un proceso de aprendizaje y estímulo, como mejora y presente. No como
agotamiento y final. El deseo me hizo a medida un cuerpo insaciable. Mejor
reconocerme, así. Insaciable en el amor ..... y el sexo!
Y, recuerdo,
antes de terminar, que el uso prolongado de la virtualidad del ciberespacio me causa el efecto
contrario de lo que pretendo. Un día leí: "El que lucha con monstruos
debería evitar convertirse en uno de ellos" y "Cuando miras al
abismo, piensa que él también está mirando dentro de ti".
Sed felices,
amigos. Muy felices
Notas para una
travesía en el desierto
NOTA 1: Sobre
estas palabras:
Esto que ahora
escribo, lo pongo en duda, en este mismo instante. Pero aún así, lo diré: Me
encantaría que de esta travesía, ingrata por momentos y feliz en otros,
surgiera de la nada, el encuentro secreto que se produce del diálogo sereno o
de la casualidad más espontánea; un amigo , un viajero tan anónimo como yo para
compartir tardes de cine o pasar juntos una noches viendo una película con
final incierto o poco complaciente. O para salir a comer un día entre semana
cuando la nevera empieza a rebuznar y las ganas de cocinar amainan. No pido
foto, ni solicito certificado de penales, no necesito montañas de músculos, ni
rostros impenetrables. Yo no tengo esas cualidades. Soy un tipo habitual. Un
hombre de los que aparecen y desaparecen tras las esquinas. Los seres humanos,
siendo medianamente razonables, tengo la sensación de que, con ello, ya es una
razón suficiente para sentarme a tomar un café. No caigo en la trampa mortal de
"tanto eres, tanto vales". Me lo enseñó la vida, porque haciéndolo,
perdí por el camino a grandes tipos, os lo puedo asegurar. Y, si si, lo digo
por mí, que al fin y al cabo, parafraseando Robert Walser "no he venido
aquí a conocer, he venido aquí a enloquecer".
Nota 2. - De los
deseos y placeres
Nunca más me
avergonzaré, no al menos si al hacerlo me muestro tal como soy. Siendo hacia y
para los demás soy para mí mismo. Quitarme la máscara, deshabitándome y enseñar
lo que me hace cercano. En eso nunca he sido muy valiente. Oculto mis gustos
tras una mascara de hostilidad y frustración, así como mis anhelos por miedo a
alejarme de aquellos que me gustan. Una vida sencilla (Se puede desear algo
mejor?) acaba indemnizando un universo que se compone de días limpios, tardes
sin mucho ruido y semanas que cobijan un tiempo que toma posición sin provocar
dolor.
Amo la
literatura, vivo cerca y me ocupo de ella en horas turbias -medio
triste- tecleando a ritmo de corcheas palabras que terminan colgadas en el
ciberespacio de mi blog personal... mi “Pájaro de bosque”. Quizás, por que
configuran un tejido emocional que ha dado forma a mi imaginación, restituyendo
lo que el mundo no me ha dado o porque, sencillamente, he decidió de alguna
manera quizás tardía, me aporte soluciones. Pretendo, equivocadamente,
que los que me rodean se interesen por este mundo. Disfruto viendo como los que
están conmigo "flipan" con los personajes que a mí me encienden el
corazón y el alma, con las letras y las músicas que me levantan de los
infiernos del dolor, o intento que naveguen en los mismos ríos de la ficción
que yo nado escuchando mi música al límite de la repetición.
No, en todo
caso, me encantaría compartir este mundo que ahora, ya no es íntimo, con
alguien que, olvidando lo obsesivo, esté también pegado a la imaginación, los
mundos de papel y el humo ... mundos lejanos de lo posible.
Balthus decía
que se debía pintar de la misma manera como se rezaba, yo digo que hay que
vivir como se respira. A plena pasión. A modo de beso que te envuelve al
príncipe azul que siempre acaba por desteñir.
Notas de viaje:
No soy un tipo
corriente, o tal vez, sea más corriente de lo que yo mismo creo. Otros tendrán
que decidir por mí.
Buenas noches