Aquell estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a
Cadaqués. Encara ara, quan hi vaig, la meva vida transcorre entre Port d’Hoguer
i Sa Conca. Bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més
m’agraden. A Sa Conca, a les roques, em passen coses des de ben petit, des que
vaig veure la senyora del cistell ple de llibres.
Un dia era amb la mare a Sa Conca i va aparèixer la senyora del cistell ple
de llibres, i es va instal·lar a prop nostre. A partir d’aquell dia sempre la
tenia relativament a prop i sempre la veia amb contes a la mà, llegint en veu
alta. Sola. Nua. Asseguda amb els peus penjant de la roca, recargolant-se els
rissos rossos. De tant com m’hi fixava cada dia, al final ella també es va
començar a fixar en mi. Jo m’asseia cada cop més a prop d’ella per sentir la
seva veu. Ella ho notava i no m’hi feia sentir incòmode. Fins que un dia em
vaig trobar assegut just darrere seu, mentre ella llegia un llibre. Llegia
alguna cosa sobre una nena que vivia en un amfiteatre i que anava molt bruta i
despentinada, però que era molt intel·ligent. Era una nena amb un do: sabia
escoltar. I hi havia uns homes grisos que fumaven cigars i que eren banquers
del temps.
Quan vaig sentir això del temps, de mesurar el temps per fer les coses, que
tot es mesura en temps, vaig pensar en quan a l’Artur Martorell em feien llegir
en veu alta i comptaven les paraules que llegia per minut. Sempre era el que
menys paraules llegia. Sempre era el pitjor. Aquest pànic que em toqués llegir
em va fer avorrir la lectura, la vaig avorrir fins a aquell dia a la platja. A
partir d’aleshores tot va canviar.
La senyora del cistell de llibres em tenia ben enganxat amb la nena de
l’amfiteatre. La nena protagonista tenia el do de saber escoltar i era el que
jo feia, amagat rere la senyora. Escoltar. Escoltar i voler saber més.
Així doncs, un dia em vaig asseure darrere d’ella i vaig veure que llegia
un altre llibre. Havia deixat al costat del cistell ple de llibres el que
m’anava llegint a trossos cada dia, i en vaig poder veure el títol. Aquest cop
no el llegia en veu alta i això em va fer posar nerviosíssim... Jo volia
escoltar-la, jo volia ser la nena que tenia el do d’escoltar i era el que havia
fet tots aquells dies, necessitava escoltar la seva veu per aprendre, per saber
la història que llegia. Vaig acostar-m'hi més, fins que amb el genoll gairebé
li tocava l’esquena. Necessitava sentir-la i volia demanar-li que m'acabés de
llegir el llibre. Ella em mirava de reüll, però no em deia res.
Es va aixecar per anar-se a banyar i, en fer-ho, em va mirar i em va dir:
--Arrisca't a perdre la por! Si vols saber com acaba, agafa el llibre i
llegeix-te’l, és meravellós i aprendràs molt! Te’l regalo! Ep! I no deixis mai
d’escoltar, que això ho has fet molt bé!
Uau!!! Quina revelació vaig
tenir: aprendràs molt! Aprendré molt? I jo sabia escoltar! No sabia que amb els
llibres, encara que siguin històries de ficció, s’aprèn molt, i vaig tenir una
curiositat tremenda per saber com acabava la història. Vaig agafar el llibre,
vaig anar al costat de la mare, que prenia el sol com un llangardaix, i vaig
voler explicar-li la història. La mare em va escoltar. Uau! La mare també
escoltava! La noia del cistell també escoltava! I jo volia saber fins quan i
com era capaç d’escoltar la nena de l’amfiteatre!
