QUAN LA POR ÉS EL MISSATGE

imPOSSIBLE

No sé si existeix un lloc aliè al caos que sembla regnar el planeta, o si algú està exempt a les urpades que la crisi deixa diàriament en la pell trencadissa i fràgil de la nostra societat. És tanta la saturació de males notícies que diàriament alimenten les nostres pors que resulta difícil imaginar un escenari feliç poblat per gent indolent, o simplement inconscient de l'òxid que amenaça amb esfondrar l’amarg sostre de benestar que fins ara semblava fer-nos companyia.

Però cal preguntar-se si tots assistim per igual a aquest escenari de la confusió.

Els qui no som polítics, ni economistes, ni basem el nostre treball en l'enginyeria financera estem a aquest costat de la crisi, un pas més prop de la indiferència i feixuga credibilitat que els primers, però inexorablement sotmesos als seus capritxos. Contemplem, patim i ens resignem a una situació que supera la nostra capacitat de comprensió i que tampoc ens assegura un horitzó esperançador.

A aquest costat de la crisi no hi ha massa opció per a l'optimisme, potser perquè la llunyania respecte tots aquells que decideixen ens fa tenir una visió més global del conjunt. Potser se'ns escapi el detall, la xifra concreta o la magnitud exacta, però tot i així es contempla un paisatge que convida a tancar els ulls i mirar cap a un altre costat amb una ganyota de decepció.

Entre tots els missatges dessoladors un espera trobar una veu autoritzada capaç d'infondre tranquil.litat, de transmetre un mínim de racionalitat i de cridar a les coses pel seu nom. Si l'estupidesa d'uns i l'ambició d'uns altres ha portat a qüestionar en pocs mesos el model de societat en què vivim, és que aquest model i aquesta societat té problemes més seriosos que el dels comptes publics dels seus Governs.

Se'ns parla de crisi econòmica, de crisi de confiança, però sempre des del criteri comptable de qui administra remeses de diners milionàries. No obstant això, existeix una altra crisi de confiança que rares vegades s'esmenta i que resulta més nociva: la que pateix el ciutadà mitjà respecte dels qui ens governen, especialment quan els qui governen no són sempre els que decideixen.

Si existeix una crisi financera no és menys cert que aquesta conviu amb una crisi política en la qual el poder es dilueix als canals financers amb el mateix secretisme amb que les seves inversions assenten o enfonsen economies. I aquesta tempesta perfecta que conjuguen les regles poderoses del mercat i la feblesa dels poders polítics amenaça amb arrossegar en el seu remolí l'estat del benestar i drets socials que crèiem irrenunciables.

I al final, quan els ressons de la tempesta passin, a aquest costat de la crisi serem una mica més pobres, més febles i més vulnerables, víctimes d'una crisi econòmica provocada artificialment, d'una crisi política que desdibuixa l'autèntica sobirania i d'una crisi social imposada amb “fórceps” i tenalles!

Potser, quan tot hagi passat, entre el remolí de llot que provoqui la tempesta encara subsisteixi la voluntat necessària per no encegar-nos de nou i detectar la crisi escencial que nodreix a les altres: la crisi de valors, o moral, o ètica o simplement de sentit comú. La mateixa que es resumeix en un sol manament: adoraràs al PIB per sobre de totes les coses.

Ara i aqui només segueixo pensant que qui ens governarà serà qui sense trencar les regles del joc obeeixi capbaix el que li digui la Troika...l'altre única i esperençadora llum possible serà recolzar a qui d'una maleïda vegada sapiga trencar les normes que ens pesen com a làpides feixuges que estan acabant amb la llibertat moral.

De moment a aquest costat de la crisi només se sent un ressò col·lectiu: Amén...i dol!

s'OXIda GRÈCIA? QUÈ CONY ESTÀ PASSANT?

Yiannis Varoufakis

Fa amb prou deu dies, en un controvertit referèndum –celebrat en un clima de por i extorsió, amb els bancs tancats com a mesura de pressió i amb unes cues als menjadors de beneficència molt més llargues i inadvertides que les dels caixers automàtics–, la societat grega es va pronunciar en contra de la signatura del nou paquet de préstecs i mesures d'austeritat amb un rotund NO. El govern de Tsipras buscava respatller per negociar i ha rebut una empenta tan forta que ha quedat destarotat.

Encara que la política d'aquest govern ha estat sempre de reforma –mai de ruptura– i declaradament decidida a romandre en la UE i a l'Eurozona per intentar “canviar-les des de dins”, se suposa que, després de l'inequívoc missatge del referèndum del diumenge, aniria a combatre el dilluns, amb forces renovades, la intransigència proverbial de les “Institucions”. El govern grec té ara a la seva mà diverses cartes molt fortes: el 61% de NO consolidat mitjançant referèndum, la declaració del FMI sobre la inviabilitat del deute si no es procedeix a una important quitació, la recent declaració d'experts en Drets Humans de l'ONU (30/6/2015) sobre la violació del que es disposa en la Carta de Nacions Unides (Art. 103) i en la Convenció de Viena sobre el Dret dels tractats (Art. 53) per part de l'Acord de Préstec i dels memorandums de la Troica, i l'informe de la Comissió de la Veritat sobre el deute grec –constituït a instàncies del propi govern i presidida per Eric Toussaint–, que conclou que, en un altíssim percentatge, el deute és odiós i il·legal.

Eric Toussaint

Després de la eixordidora negativa del referèndum del diumenge, el francament esperable és que el govern grec agafés aquestes i altres cartes i anés al Bruseles a defensar amb el cap alt els drets i les necessitats d'una població arruinada i gairebé aniquilada sistemàticament durant els últims cinc anys. No obstant això, al matí següent del referèndum, el ministre Varoufakis -home que em porta boig- s'immola en honor d'un ràpid acord, el govern de Tsipras

li serveix al Eurogrupo el cap del seu més incòmode interlocutor, ocupa la seva cartera un nou ministre de to moderat, es convoca urgentment un cim de líders polítics grecs per acudir a la Capital Europea amb una proposta consensuada amb els partits “pro-rescat”, i s'arriba finalment a la taula de les negociacions sense si més no un text escrit que fixi clarament la nova proposta de Grècia. Alguna cosa estranya està passant, i en qüestió d'hores. Esperem que el govern de Tsipras no s'equivoqui perillosament en interpretar la voluntat política expressada el diumenge en el seu sorprenent referèndum. 

No se d'on ni com ni quan ha d'arribar algú que il.lumini un nou cami que pugui portar una gerra d'aigua freda que faci reaccionar els pobles que ens ho estem mirant de lluny però no deixem de ser còmplices de la Troika i el seu ferotge poder infernal!