Recordo quan era petit que hi havia a la classe paral·lela de l’escola una nena que la mestra dia si dia també agafava dels peus a la noia i se la penjava a l’esquena boca avall. Mai vaig entendre quin era el problema que tenia aquella nena. No podria dir ni quanta estona s’hi estava boca avall. Només recordo que la Milena, així es deia, portava uns ferros a l’esquena que se li aguantaven a la cintura i li estiraven el coll. Era una cosa ben estranya.
Era una nena preciosa, rossa, amb els ulls blaus, tímida, molt tímida, a mi m’agradava molt i sempre buscava el camí per apropar-m’hi ja que els altres nens de la classe li feien una mica el buit.
Un dia recordo que estàvem als pins (la meva escola tenia un pati molt gran que diferenciàvem amb els pins, les herbes, la pista, l’era i el parc) i jugàvem a futbol amb els de la meva classe. La vaig veure dempeus a la piscina abandonada que hi havia a l’escola mirant com una granota saltava de cantó a cantó cercant un mosquit despistat.
Vaig deixar de jugar a futbol -jo era molt dolent- i me’n vaig anar corrents a parlar amb ella. Em vaig posar darrera seu i li vaig tocar l’espatlla. Ella es va girar i em va convidar a contemplar la granota i amb una veu tímida em va dir: saps que les granotes són els animals que més m’agraden? Jo vaig aixecar les espatlles en un gest d’incomprensió i li vaig dir: Per què? Ella ferma i segura i sense cap timidesa em va dir que el que més els hi envejava era que podien saltar!
Saltar? La vaig mirar i vaig entendre que amb tots aquells ferros que portava a l’esquena segur que ella no podia fer-ho. Llavors li vaig proposar de fer una cosa. L’ajudaria a treure-li els ferros de l’esquena, la posaria de cap per avall aguantant-la pels turmells i podria agafar la granota que saltava prop d’on érem.
Se’n va anar rera una petita caseta blanca abandonada -el que antigament devia ser els vestidors- on va treure’s els ferros i va venir cap a mi mig encorbada. Tan homenàs com era jo, vaig fer força per posar-la de cap per avall i entrar-la una mica a la piscina perquè arribes a tocar la granota tot esperant que no saltés cap un altre cantó. La Milena era més petita però tot i així pesava un munt per mi, havia de fer molt d’esforç per aguantar-la i molt just arribàvem a la granota. L’agafava pels turmells i els mitjons feien que em patinés. Ella era a punt d’agafar la granota que restava immòbil, que em vaig desequilibrar i vam caure els dos a l’aigua. Jo em vaig sentir culpable i vaig voler salvar-la com si no sabes nedar. Vam agafar-nos a la barana i plens de llot i verdet com anàvem vaig fer-li un petó que ella em va tornar. En fer-li el petó vaig veure que sobre el cap i duia la granota que fixament em mirava. No li vaig dir res i vam sortir de l’aigua. Ens vam asseure dins la caseta abandonada i li vaig dir que tanqués els ulls. Amb la mà vaig agafar la granota i li vaig posar als morros demanant-li que obrís els ulls a la vegada que vaig assegurar-li que algun dia ella també podria saltar com les granotes i com jo i córrer i ballar i seria feliç com tots els d’altres nens.
La vam acariciar, la granota anava tant llardosa com nosaltres i la vam deixar marxar fent saltirons fins a l’aigua de nou. Nosaltres ens vam aixecar. La vaig ajudar a posar-se els ferros i vam preparar-nos la mentida pels mestres. Ella havia caigut i jo l’havia volgut ajudar. Així ho vam explicar i així s’ho van creure.
