El fet és que li he volgut respondre amb la mateixa moneda.Volia escriure-li un poema....m'ha sortit del cor! Pensant-hi, me n’he adonat que només hi ha un poema que em sé i sempre em sabré de “pe a pa”...i aquest poema me'l vas ensenyar tu...
Ara deu fer ja uns 16 anys, cada dia quan venies a recollir-me a casa per anar al Col.legi, em despertaves cridant des del carrer recitant-me aquest poema a viva veu i jo desde el tercer pis et sentia i et cridava: "ja baixo!" i així ho feies dia rere dia, més o menys a la mateixa hora, amb el mateix to, despertant-me a mi i a tot el veînat de ben segur, tant com cridaves segur que despertaves els veïns del principal, del primer i del segon pis!
 |
| Joan Arqué i Solà |
Recordo perfectament com baixava corrents les escales encara amb les lleganyes als ulls i tu des del cotxe em pitaves. Assegut al teu cotxe blanc; mirant-me, em senyalaves i em deies: Ei! Oriol "el lloc no el sé…" i corríem emocionats a classe i repetíem un cop rere l’altre el poema dins el cotxe fins que me’l vaig aprendre de memòria.
I amic/amat Joan ara m’he quedat atrapat al valor d’aquell record, al temps que vam passar junts, el que ens vam estimar i a tot el que vam compartir, totes les nits, els dies, les carreres i passejades, tot el que ens entrava i ens sortia per tornar-nos a entrar, aquelles abraçades tant necessàries, recordo tot allò com si fós ara.... i la música que ens ho amenitzava….totes les matinades asseguts a les escales de la Catedral arreglant el món, confessant-nos amics per sempre, creant amb les mans i les paraules castells de sorra que ens feien volar…i cridàvem i corríem per la plaça recitant poemes, i anàvem a la platja i ens despullàvem després d’una nit d’alcohol i declamàvem a la mala mar la ràbia del Rei Lear: "Naturalesa, tu ets la meva Deesa...!!!", i com em feies tremolar, com tremolava quan assajàvem “El beso de la mujer araña” i jo t’havia de donar un petó… comptava les paraules que faltaven abans no arribava el moment de fer-te'l...Tan descarat com era!I tan insultantment pudorós! Eres (i ets encara) tant bon actor...prometies tantíssim! Què fort!
Setze anys Joan, d’això ja fa setze anys i ja veus, un noi que ara és més jove de lo joves que érem nosaltes m’hi ha transportat…
I és que amic Joan, estimat Joan…
CONTRALLUMS
 |
| Miquel Martí i Pol |
que vagi a la segura i confereixo
tanta duresa al vent com a la pedra.
El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,
i de saber que sé tan poca cosa
n’he fet raó suficient per viure,
fona i escut, vehicle de creixença.
I creixo, i visc si fa no fa com els altres,
ni més agrest ni menys contemporani,
estinolat a la mateixa porta
que qualsevol, sempre a punt de partença.
Transcorre el temps entre els miralls i l’aigua.
Ho torno a dir: no sé el lloc, ni m’importa
No tens ni idea ara mateix com et trobo a faltar, a tu i tot allò! I a la Magalí, i el Xavi, i el Santi, i l'Olga, i la Muguet, i la Prims....us enyoro d'una manera malaltíssia avui i tants d'altres dies!
