 |
| Els amants - Magritte |
Hola Mercè, avui faig 36 anys. Avui fa tants anys que et vaig tenir com tants anys fa que t’he perdut. I ara em véns al cap. De la mateixa manera com mai te n’he pogut fer fora.
Recordo quan obries la porta de la classe amb la presència etèria dels teus 46 anys, jo t’observava amb la estúpida impertinència dels meus 17. Entraves d’il·legal per quedar-te tatuada per sempre més a la meva vida… Tu ens llegies Papasseit i el seu ”Poema de la rosa al llavis", ens parlaves de Narcís Oller i ens feies referència al seu llibre “Pilar Prim”. Era lectura obligatòria a COU. Però el que no sabies llavors, era que el Prim Pilar d’aquell meu moment vital acabaries sent tu. No saps tot el que em regalaves: la teva mirada, la teva pau. El teu lila anestesiant... i és que sempre anaves de lila.
Quell any una moto em va robar un amic i el dolor que va calar-me a l’ànima va fer que li escrigués una poesia inspirada en tu que mai va arribar enlloc.
Un dia que estaves distreta a classe, et vaig ficar la poesia entre les pàgines del llibre que tenies sobre la taula. Vas acabar la classe. Vas guardar-te les ulleres i vas marxar.
Al cap de dos dies tornàvem a tenir literatura catalana i tu vas entrar com sempre. De lila. De pau. De cor i de cap. En acabar la classe , em vas citar al teu despatx.
Ara sóc incapaç de recordar què vaig sentir. La meva panxa emmagatzemava tota la meva inocència i vitalitat. I només esperava poder trobar-te a soles i imaginar el joc carnal d’arrencar-te el lila per convertir-te en blanca virginal.
Et volia dins meu mentre tu xuclaves la meva energia encara adolescent. Jo volia ser tu. Tu no sé què volies ser. M’impregnava de la teva presencia i em vaig enamorar bojament de tu.
Aquell any va passar ràpid i la nostra furtivitat va desaparèixer per sempre més entre parets i passadissos que ara són la meva realitat. Recordo les mirades quan ens creuàvem pel passadís.Jo volia ser dona per entrar al teu lavabo en furtivitat. Tu volies ser home per veure’m estoic apuntant-te visceralment.
Ara només sóc capaç de recordar un petó. Va haver-hi molt més, ho sé! Ho he hagut d’ esborrar per sobreviure a tu. Tu no havies de fer-ho. Era il·legal. T’ho jugaves tot i ho vaig callar.
Ara que ja han passat 18 anys i puc dir-ho, escriure-ho i deixar que flueixi fora de la meva presó per alliberar-me’n d’una vegada. Mercè, ara ja no sé on pares Ara en deus tenir 65 i jo 36. Ara jo sóc al teu lloc. Ara t’entenc més i millor.
Ara torno a voler ser dona per entrar on no puc entrar perquè no vull fer la teva il·legalitat.
Mercè ajuda’m ara, no puc contenir l’amor per aquesta noia adolescent que acabo de citar al meu despatx –que abans era el teu- del mateix institut. Ja no puc ser el teu blanc virginal perquè tu me’l vas robar!
