ALTER EGO

Estava atrafegat i no parava de sonar el telèfon. Despenjo!

-Si? –Responc bruscament.

-Marc, hauries de baixar a l’entrada, hi ha un noi que demana parlar amb tu! Diu que és important! Molt important!

-Digue-li que no puc ara, que tinc molta feina. Haig d’acabar el mail amb tota la documentació per enviar a l’ajuntament sobre els cursos de narrativa i se m’acaba el termini a les dues, i son les dotze. – Insisteixo mentre segueixo teclejant com un desesperat a l’ordinador.

-Marc, insisteix molt en que és molt molt important! – Faig un sospir, guardo el document i responc.

-Ok. Baixo i aprofito per fer una cigarreta!

Baixo amb pressa els esglaons fins a la planta de baix on hi ha un noi molt jove amb un look desmenjat que m’espera capbaix mentre es rosega les ungles. M’hi apropo i em presento dient-li si podem sortir fora per fer una cigarreta recalcant-li que només tinc cinc minuts per ell.

Aixeca la vista, em mira de front i ja veig que el que m’ha de dir durarà més de cinc minuts. Creuo els braços en una actitud poc receptora mentre l’escolto. Te un timbre de veu clar i calmat. I em diu:

-Hola em dic Joan, sé que tu ets el director del centre i que vas ser tu qui va organitzar l’any passat el concurs de “Bandes sonores” del Festival de curtmetratges – Me’l miro estranyat! No se per on pot anar la conversa!- El cas és que sóc el germà del Pere, un dels nois que s’hi va presentar i necessito que em facis un favor.

-Si. Què? – Dic entre encuriosit i mal educat.

-El meu germà, en Pere, fa tres mesos ha tingut un accident de moto i ha estat en un coma profund. Fa tres setmanes ha despertat. Ha tornat en sí i no recorda res de la seva vida, no sap ni qui és, ni qui som, ni que ha fet, ni si ha estimat o a ha robat... No recorda res. Res. Els metges ens han reunit a la família i ens han dit que l’hem d’ajudar a recordar i que qualsevol informació que puguem donar-li del seu passat pot ajudar-lo.-Segueix parlant -Recordo que l’any passat em parlava molt d’aquest concurs que vau organitzar de “Bandes sonores” per a curtmetratges i recordo que em comentava les hores que s’hi havia passat intentant composar- Va fer un silenci i va seguir mirant-me als ulls fixament-  El fet és que ell no recorda res i vull demanar-te si hi ha la possibilitat d’aconseguir la música que ell us va enviar per fer-li escoltar. Forma part del seu passat més inmediat i el pot ajudar.

-Hòstia! – em va sortir del cor i em vaig veure la feinada que això podia significar per mi en aquell precís moment; mentre rumiava. Vaig continuar –Si es clar. Però, m’hauries de dir quin era el seu pseudònim. Totes les músiques ens van arribar amb un pseudònim, i es van gravar en un CD que hauria de buscar i recordo que vaig escriure-hi el nom de les músiques i els pseudònims, no els noms reals, i no sé on pot estar aquest CD. – Jo encara no havia acabat la frase que ell ja treia el mòbil aixecant la mirada en direcció oposada mentre marcava el número d’algú que li pogués donar una pista sobre quin pseudònim podia haver utilitzat.

Vaig enfilar escales a munt, vaig asseure’m a l’ordinador i vaig obrir la carpeta del 2010 per poder imprimir el document amb el nom dels participants. Mentre s’imprimia vaig aixecar-me i vaig començar a regirar CD’s a l’estanteria del meu despatx on hi guardava les memòries dels anys anteriors. El vaig trobar a la vegada que ell entrava al meu despatx. Vaig agafar el CD i el full de la impressora amb la llista de pseudònims per donar-li a veure si algun li sonava.

Va agafar el full. Va asseure’s i va començar a llegir. Movent el cap a dreta i esquerra. Negava en silenci cada nom. Res li era familiar. Es va aixecar i va demanar-me si podia emportar-se la llista i el CD. Potser posant-li les músiques podia recordar quina era la seva. Igual si ensenyava la llista de pseudònims a la família alguns els hi podria sonar. Vam intercanviar telèfons. Em va donar les gràcies i va marxar. Jo em vaig asseure pensatiu a la taula. La història no m’havia deixat gents indiferent. Gents ni mica. Vaig intentar oblidar-la per uns moments i omplir els impresos que havia d’enviar per mail a l’ajuntament abans no fos tard.

A les dues i un minut, just després d’haver-lo enviat vaig aixecar-me de la taula, vaig agafar una cigarreta i vaig baixar als jardins del Centre Cívic per donar-hi voltes al que m’havia explicat el Joan i d’alguna manera com poder esbrinar quin era la seva “Banda sonora”.  

Vaig posar-me les mans a les butxaques i em vaig asseure al banc de l’entrada, al costat del cendrer. Al moment d’asseure’m em va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Vaig deixar la cigarreta al cendrer i em va tornar a sonar el mòbil. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Per sistema no agafo els números desconeguts. Vaig agafar la cigarreta del cendrer, vaig fer una calada. Va tornar a sonar el mòbil. El tenia a la mà, vaig girar-lo i hi deia: Oleguer. El meu germà. Vaig penjar.

Vaig apagar la cigarreta i de sobte em va venir al cap que el meu germà també s’havia presentat al concurs de “Bandes sonores” de l’any passat. Vaig marcar el seu telèfon i vaig interpel·lar-lo abans que ell digués res preguntant-li, quin era el pseudònim amb el que ell s’havia presentat l’any passat al concurs. Alter Ego, em va dir. Me’l vaig apuntar en un paper i vaig pujar a dalt a tornar-me a imprimir la llista de pseudònims. Vaig començar a llegir-los un per un en veu baixa: Martí l’Humà, Lo pelat, El Torero català, El solitari, Ankor Wat, El fals Jablonsky, Alter Ego, L’ull glauc, El gos lligat, Reina Elisenda. Vaig començar a repetir els noms un cop rere un altre intentant buscar una pista. Era del tot impossible, no tenia cap informació d’aquest tal Pere. No sabia ni com era, ni qui era, ni que tocava, ni quants anys tenia, ni què li agradava.... No podia ajudar-los de cap manera.

Seguia llegint els noms en veu baixa que em va tornar a sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla: número privat. Vaig despenjar:

-Qui ets? – Vaig dir bruscament. Van penjar.

Mentrestant, a la Vall d’Hebron el Joan posava al seu ordinador el CD amb la música de les “Bandes sonores” i li donava els auriculars al seu germà Pere. Prem el play i comença a sonar al cap de l’amnèsic les deu músiques. El Joan se’l mira atentament. Vol veure-hi alguna reacció. Passen els minuts. Sonen les cançons. En un moment donat mentre sona la “Banda sonora” del Fals Jablonsky, li cauen dues llàgrimes que li llisquen per les galtes i que van a morir al coixí blanc, però no diu res. Segueix escoltant emocionat. L’ha reconegut? El Fals Jablonsky era la seva, i amb la música li ha vingut la seva vida en un mirall de milions d’imatges? Li han vingut tots els records de la persona que mai li ha agradat ser?

Segueix escoltant, quan escolta la “Banda sonora” de l’Alter Ego, es treu un auricular i li diu al seu germà. Aquesta, aquesta és la meva. Ja ho recordo tot. Ara sé qui sóc.

Certament, ho recorda tot, recorda tot el que ha estat i no vol ser mai més. En Pere ha trobat el seu Alter Ego i a partir d'ara  aprofitarà per ser un altre. Un nou Pere paral.lel. Un home lliure. El seu propi Alter Ego.

MARGARITA BLUE - MY FLOWER, MY PLACE

...la mirada que feia de les coses petites, coses GRANS!

Necessitava feina. Del que fos. Casualment, un amic deixava una feina de cambrer en un restaurant i em va dir si jo la volia. Sense pensar-m’ho li vaig dir que si. Vaig fer l’entrevista i l’endemà mateix vaig començar. Poc sabia jo que aquella feina acabaria significant tant per mi. Era un restaurant de colors i sensacions, de miralls mal col·locats a tort i a dret, amb llums d’intensitats irregulars que a banda i banda il·luminaven les cares de la gent bonica que entrava a sopar o a oblidar, gent que es deixava transportar. Llum que sortia de bombetes que portaven ales blanques, llums que volaven i et portaven a algun lloc i que a mi em van acabar atrapant per sempre.

Al fons del restaurant, hi havia un petit escenari amb taules que tan aviat es treien com es posaven segons l’actuació del dia, presidit per una gran cortina de vellut de colors, de retalls de teatres antics, que emmarcarien durant quatre anys la meva passió per aquell lloc. Lloc on hi vaig conèixer el bo i millor de Barcelona i que em va modificar per sempre més. Vaig arribar i em vaig posar el primer dia un davantal que m’havia de fer llarga companyia i que encara avui guardo a casa. Soc fetitxista, que hi farem! Tenir coses al present que han format part del meu passat em fa sentir viu i em recorda on he estat, on he viscut i, el més important, el que he sentit.

El bar va ser un icona del moment a la ciutat comtal. Un bar on hi venia gent ben estranya. Hi veia gent que, asseguts a la barra, es passaven hores escrivint davant una cervesa; d’altres dibuixaven al revers de les estovalles de paper fisonomies que després guardàvem i en fèiem exposicions, amb una polaroid captàvem dia sí dia també la gent que ens estimava i estimàvem, gent que venia a demanar-nos si podien venir a cantar, si podíem penjar una tela al sostre i fer-nos espectacles de trapezi, els mateixos cambrers hi feien monòlegs –la majoria volien ser actors-, homes que, convertits en dones, ens feien celebrar amb copa de cava inclosa “boleros” tristíssims mentre apreníem a riure’ns de nosaltres mateixos... Celebràvem l’arribada de la primavera fent concursos de petons sobre una chaise longue que jo i la Mati havíem d’anar a buscar a un pis perdut a la Plaça Reial i carregar-la pel carrer. Quan arribava l’estiu i la sang començava a bullir-nos, organitzàvem estriptis al restaurant, que omplien vessar el local i que casualment els mateixos clients esperaven any rere any per venir a participar-hi. Encara em faig creus quan penso en el dia que em vaig quedar despullat sobre la barra on vaig rebre els primers aplaudiments de la meva vida.

Vivíem i sentíem, ens hi implicàvem i l’emoció ens feia a vegades perdre el Nord d’on érem. Sort en teníem de l’Emma i el Willy, que ens posaven al nostre lloc de tant en tant! Érem molts i vam ser amics, érem molts els que hi treballàvem i els que hi venien; es va crear una màgia, servíem copes i plats mentre intercanviàvem telèfons i petons, érem tan amics els cambrers com ho érem amb els de la cuina, el de manteniment i els que arribaven per primer cop amb timidesa per fer-hi una actuació a vegades irrellevant però que sempre celebràvem amb passió. El Margarita Blue va convertir-se en una forma de viure durant un temps a la meva vida. Era una manera de pensar, de sentir, de passar-s’ho bé i de carregar les piles.

 Ara ja fa deu anys que no hi treballo, la meva vida ha anat per altres llocs, però el Margarita Blue per mi és com Cadaqués: estigui trist o content, sempre em dóna el que espero. M’emociona i m’asserena.

El Margarita sempre serà un referent per mi, bé sigui per ballar, per cantar, per riure o per estimar, el Margarita és el Margarita, sigui red, green or blue, el Margarita ja no és només una flor. El Margarita sóc jo!

ARTUR MARTORELL - LA MEVA ESCOLA

Escola Artur Martorell de Badalona

Escrit a Josep Maria Damas - 8 Setembre 2008 

Això ho vaig escriure un dia que sense voler vaig anar a parar al blog del meu mestre d'infantesa

...i tres anys despres ha tornat a mi!

Hola Josep Maria o Pepote, com et deiem o et diuen encara no ho se. Quina anyorança haver trobat aquest bloc on parles del meu passat (http://jdamper.blogspot.com/2008/09/1983-2008-emocionant-carta-de-lex.html), del que soc, del que visc, del que sento, de la força que veu crear en tots nosaltres.

Si pugues sentar-vos a tots en fila els que em veu ensenyar a l'Artur Martorell, com ançà, ens feieu sentar a nosaltres, per dir-vos la bona feina que veu fer us en ferieu creus.

Ceràmica de l'edifíci de primera etapa

Penso tant i tant en vosaltres, en la paciència, en la voluntat, en l'esforç, en la lluita que veu fer, que en cops de nostàlgia, agafo el cotxe (visc a Barcelona) i me'n vaig a donar una volta per la meva escola, i camino per les herbes, pels pins, per la pista, per l'era i pel parc i em transporta a una música, a plors i somnriures, a braços trencats i a ulleres perdudes, a bates de colors, a flautes, guitarres i melodiques, a dossiers, a tubs d'assaig i als imprescindibles "temes d'actualitat", em transporta a Llach, a Mª del Mar Bonet i a Lennon (com vaig sentir un 9 de descembre del 81, la mort d'un cantant que en prou feines sabia que havia cantat amb The Beatles i em feia sentir gran), enrera quedava com a fet diferencial uns Ara va de Bó tant imprecindibles així com un Xesco Boix que en hores de dutxa corrents cap a la feina en l'actualitat encara em regalo de tant en tant.

Anna Babra 1980

Quan obria la porta aquell temut Ricard Rodón que em el seu terenà tant particular entrava a la classe omplint de respecte i silenci unes arrels quadrades, que encara ara, no arribo a entendre. Mai va ser lo meu las matemàtiques, ell ho deu recordar, de mi com de tants altres.

On es la Carme Martinez, que tan amigablament entrava a classe amb una complicitat que et feia omplir de proximitat tots els afers al.lucinants que amagava la natura. I a sobre vem tenir la sort de que ens toques com a acompanyant al viatge de fi de curs a Menorca al 83!

Anna Babra, Andreu Casadevall, Carme Martinez
Naveta des Tudons (Menorca 1983)

I la Núria Orriols, que tanta impaciència tenia en fer-me col.locar bé els dits per fer sonar un "Fa" impossibible de rescar en unes cordes que dia si dia també li tocaba afinar en una guitarra barata que els meus pares em feien cuidar com si d'un Stradivarius es tractes.... I la pel.licula que vem grabar amb ella en una ruinosa (moderníssima en el seu moment) camara de filmar una ultrarealista visió de "Les joies de la Castafiore" en la que jo feia el paper mes estrafelari (com m'agradava difressar-me!!!)

I quan tocaba gimnas, amb l'Andreu Casadevall (abans ho haviem fet amb el Toni Fogué) aqui si podia marcar la diferència, corria bé, saltava bé, i jugava bé... era lo facil i no m'havien de cridar massa l'atenció com en la resta de hores lectives.

També la Rosa Maria Puntacq, molt imprecindible dels meus inicis la recordo, i l'anyoro tant com els altres, la Rosa Maria Sadurní, la Maria Bizet, la Maria Angels Pijoan (que ens va explicar un conte imprecindíble que ara explico als meus nevots i que sempre em fa pensar en ella quan feiem 3er d'EGB)...

Anna Babra 1979 (jo li vaig fer la foto)

I l'Anna Babra, aquestes son i seran sempre les meves paraules majuscules, pel davant i pel darrera, per haver arribat abans d'hora i per haver-me col.locat en el meu lloc sense haver-me aixecat mai la veu. Amb aquella poca alçada i amb aquella tremenda credibilitat, amb aquells texans de "pata de elefante",els Royal Crown fumats de dos en dos i aquella trepidant llibreta de notes, tant ordenada obligada a cobrir-se de colors i números flatxetes amunt i flatxetes avall....

Amics, estimats, el que veu arriscar no ho se, el que veu procurar tampoc, però, el que heu aconseguit en nosaltres, i ho puc extendre no només als de la promoció del 83 sinó a tants d'altres, es un record, una fortalesa i una manera de pensar/actuar que ens ha servit molt moltissim a la vida en tots els seus àmbits. Veu fer i vem ser una escola diferencial i només el temps i la distància t'ho deixen veure com m'ho han fet veure a mi.

Us anyoro i us penso... i us admiro!

Josep Maria Damas

EL AMOR Y LA LOCURA

Cuentan que una vez se reunieron en un lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los hombres.

Cuando EL ABURRIMIENTO había bostezado por tercera vez, LA LOCURA, como siempre tan loca, les propuso: ¿Jugamos al escondite?

LA INTRIGA levantó la ceja intrigada, y LA CURIOSIDAD, sin poder contenerse preguntó: ¿al escondite? ¿Y cómo es eso?

Es un juego - explicó LA LOCURA- , en que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón mientras vosotros os escondeis, y cuando yo haya terminado de contar, el primero de vosotros que encuentre ocupará mi lugar para continuar el juego.

EL ENTUSIASMO bailó secundado por LA EUFORIA.

LA ALEGRÍA dio tantos saltos que terminó por convencer a LA DUDA, e incluso a la APATÍA, a la que nunca interesaba nada.

Pero no todos quisieron participar, LA VERDAD prefirió no esconderse ¿para qué? Si al final siempre la hallaban, la SOBERBIA opinó que era un juego muy tonto (en el fondo lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella) y LA COBARDIA prefirió no arriesgarse...

Uno, dos, tres... comenzó a contar LA LOCURA.

La primera en esconderse fue LA PEREZA, que como siempre se dejó caer tras la primera piedra del camino.

La FE subió al cielo y LA ENVIDIA se escondió tras la sombra del TRIUNFO que con su propio esfuerzo había logrado subir a la copa del árbol más alto.

LA GENEROSIDAD casi no alcanzaba a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos ...que si un lago cristalino , ideal para LA BELLEZA, que si la rendija de un árbol, perfecto para LA TIMIDEZ, que si el vuelo de una ráfaga de viento, magnífico para LA LIBERTAD. Así terminó por ocultarse en un rayito de Sol.

EL EGOISMO en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio, ventilado, cómodo... pero sólo para él.LA MENTIRA se escondió en el fondo de los océanos (mentira, en realidad se escondió detrás del arcoiris) y LA PASIÓN Y EL DESEO en el centro de los volcanes.

EL OLVIDO... se me olvidó donde se escondió...pero eso no es lo importante.

Cuando LA LOCURA contaba 999.999, EL AMOR aún no se había encontrado sitio para esconderse, pues todo se encontraba ocupado...hasta que encontró un rosal y enternecido decidió esconderse entre sus flores.

Un millón, - contó LA LOCURA- y comenzó a buscar.

La primera en aparecer fue LA PEREZA sólo a tres pasos de una piedra.

Después se escuchó a LA FE discutiendo con DIOS en el cielo sobre teología y a LA PASIÓN y EL DESEO los sintió en el vibrar de los volcanes.

En un descuido encontró a LA ENVIDIA y claro, pudo deducir donde estaba EL TRIUNFO.

AL EGOISMO no tuvo ni que buscarlo, el sólo salió de su escondite, había resultado ser un nido de avispas.

De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió LA BELLEZA y con la DUDA resultó más fácil todavía pues la encontró sentada sobre una cerca sin decidir aún de que lado esconderse.

Así fue encontrando a todos, EL TALENTO entre la hierba fresca, a LA ANGUSTIA en una oscura cueva, a LA MENTIRA detrás del arcoiris (mentira, si ella estaba en el fondo del océano) y hasta EL OLVIDO...que ya se le había olvidado que estaban jugando al escondite, pero sólo EL AMOR no aparecía por ningún sitio, LA LOCURA buscó detrás de cada árbol, cada rio del planeta, en la cima de las montañas y cuando estaba por darse por vencida divisó un rosal y las rosas... y tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas, cuando de pronto un doloroso grito se escuchó. Las espinas había herido en los ojos AL AMOR; LA LOCURA no sabía que hacer para disculparse, lloró, imploró, pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.

Desde entonces, desde que por primera vez se jugó al escondite en la tierra...el amor es ciego…y la locura siempre le acompaña.

Mario Benedetti