O VOLES EN SILENCI O ENTRES SENSE TRUCAR

He tornat de dos mesos de ser fora, en una producció duríssima primer i en una de còmoda després. I m’he reincorporat a la feina i, per aquelles coses que passen a vegades, en quatre dies he anat a parat al tros més preuat de la meva vida, el meu passat de fa 16 anys: abans d’ahir vaig fer-ho amb un amic (un Joan Arqué imprescindible) i avui amb un ex company de feina… de la meva feina més dura i hostil que mai he fet, una feina que no en va em va fer obrir els ulls a una nova realitat desconeguda per mi si més no. I on vaig veure les coses més inimaginables que mai havia vist abans. No fa falta explicar-ho. Els que em coneixeu bé ja sabeu on treballava.I tothom té un passat....

El fet és que avui el meu ciberespai tant íntim ha anat a parar al seu ciberespai. Al seu món imaginari, el seu i el meu. La proximitat de la xarxa i les noves tecnologies que apropen la pell com apropen els records, el món on ens acabem comportant com l’improperi de l’inconcient ens ordena i que tan ràpidament feliç i lliures ens fa sentir. Quan tota la testosterona es posa en fila i t’empeny més a servir que no a solidaritzar-te. Em refereixo a quan t’aixeques dempeus i sembles més un soldat que presenta armes que no un home gris que segueix buscant com sortir ara mateix d’aquest moment tant feixuc entre papers i mails en un intent vacu de justificar la feina….no sé si m’explico?

Com un llamp! Com un home míssil propulsat per la curiositat de qui es pregunta: que li haurà passat a aquest tiu en aquests 16 anys? m’he presentat en un ”sant-i-amén” al Carrer Diputació on m’esperava un altre soldat amb l’espasa estesa i una copa de vi a la mà!

He estat tan orella com he pogut. M’he esforçat per esquivar la voluptuositat del seu perfecte i tirà canó d’atac que insultament m’apuntava a matar.  M’he sentit valent i àgil: com fer en 2 minuts un “very best” dels meus últims 16 anys dissimulant les ganes que les hormones colpejants acaben ofegant i arrimant el seny més a l’esteticisme menys pràctic que al fet més carnal i pràctic? Doncs, ho he fet! En minut i mig, tenia tot explicat, resumit i ja, no sé com, anava més còmode vestit! Vestit?

Ens hem mirat, lluny i fons, més enllà dels colors que puc definir. Hem compartit l’òpera que ens va unir al seu moment, ell amb la seva Damrau jo amb la meva Caballé. Ell amb el seu esteticisme Brasileny jo amb el meu minimalisme Català. I ens tornàvem a mirar….les ganes de parlar no ens permetien traspassar la ratlla de la hostilitat. Feia 16 anys que no ens fèiem/vèiem, ell en tenia 23. Jo 25. Ara jo sóc qui sóc i sóc com sóc, ell ara és més gran i més contemporani, més valent i més guapo….molt molt guapo! Ell la seva història jo la meva. Jo una història fácil, ell una història tremenda. D’aquelles que ningú vol explicar dues vegades.

Un tiu lluitador. Un tiu tenaç. Un home com Déu mana. Un home que ja se m’escapa… un home que mira bé i de veritat, que toca i palpa. Un home que sap com va això de viure i amb un gest t’hi fa partícep. Un home lliure. Un gran home...què cony!

És tard. Sóc feliç. Retrobo un v/bell amic i vull que els ulls se m’acluquin….me’n vaig a dormir encara amb l’arma a punt….shhh! Ara vull silenci i un to de música que m’acompanyi a la nova realitat del demà! Avui no necessito un somni eròtic!

Gràcies home innombrable! Gràcies confident inalterable! Ara ja no em cou... Per avui ja he tencat el meu cercle. Bona nit.

JOAN ARQUÉ: HO TORNO A DIR; EL LLOC NO EL SÉ NI M'IMPORTA

Estimat Joan, amic de l’ànima, anyorat company....avui m'ha arribat per "WhatsApp" un missatge amb un poema, no tinc clar si l'ha escrit el que me l'enviava o si l'ha tret d'algun lloc; tampoc vull saber-ho, m'està bé!

El fet és que li he volgut respondre amb la mateixa moneda.Volia escriure-li un poema....m'ha sortit del cor! Pensant-hi, me n’he adonat que només hi ha un poema que em sé i sempre em sabré de “pe a pa”...i aquest poema me'l vas ensenyar tu...

Joan Arqué i Solà

Ara deu fer ja uns 16 anys, cada dia quan venies a recollir-me a casa per anar al Col.legi, em despertaves cridant des del carrer recitant-me aquest poema a viva veu i jo desde el tercer pis et sentia i et cridava: "ja baixo!" i així ho feies dia rere dia, més o menys a la mateixa hora, amb el mateix to, despertant-me a mi i a tot el veînat de ben segur, tant com cridaves segur que despertaves els veïns del principal, del primer i del segon pis!

Recordo perfectament com baixava corrents les escales encara amb les lleganyes als ulls i tu des del cotxe em pitaves. Assegut al teu cotxe blanc; mirant-me, em senyalaves i em deies: Ei! Oriol "el lloc no el sé…" i corríem emocionats a classe i repetíem un cop rere l’altre el poema dins el cotxe fins que me’l vaig aprendre de memòria.

I amic/amat Joan ara m’he quedat atrapat al valor d’aquell record, al temps que vam passar junts, el que ens vam estimar i a tot el que vam compartir, totes les nits, els dies, les carreres i passejades, tot el que ens entrava i ens sortia per tornar-nos a entrar, aquelles abraçades tant necessàries, recordo tot allò com si fós ara.... i la música que ens ho amenitzava….totes les matinades asseguts a les escales de la Catedral arreglant el món, confessant-nos amics per sempre, creant amb les mans i les paraules castells de sorra que ens feien volar…i cridàvem i corríem per la plaça recitant poemes, i anàvem a la platja i ens despullàvem després d’una nit d’alcohol i declamàvem a la mala mar la ràbia del Rei Lear: "Naturalesa, tu ets la meva Deesa...!!!", i com em feies tremolar, com tremolava quan assajàvem “El beso de la mujer araña” i jo t’havia de donar un petó… comptava les paraules que faltaven abans no arribava el moment de fer-te'l...Tan descarat com era!I tan insultantment pudorós! Eres (i ets encara) tant bon actor...prometies tantíssim! Què fort!

Setze anys Joan, d’això ja fa setze anys i ja veus, un noi que ara és més jove de lo joves que érem nosaltes m’hi ha transportat…

I és que amic Joan, estimat Joan…

CONTRALLUMS             

Miquel Martí i Pol

El lloc, no el sé. Per això mai no dic

que vagi a la segura i confereixo

tanta duresa al vent com a la pedra.

El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,

i de saber que sé tan poca cosa

n’he fet raó suficient per viure,

fona i escut, vehicle de creixença.

I creixo, i visc si fa no fa com els altres,

ni més agrest ni menys contemporani,

estinolat a la mateixa porta

que qualsevol, sempre a punt de partença.

Transcorre el temps entre els miralls i l’aigua.

Ho torno a dir: no sé el lloc, ni m’importa

No tens ni idea ara mateix com et trobo a faltar, a tu i tot allò! I a la Magalí, i el Xavi, i el Santi, i l'Olga, i la Muguet, i la Prims....us enyoro d'una manera malaltíssia avui i tants d'altres dies!

LLUÍS LLACH - LA REVOLTA PERMANENT

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

I el poble es recull

quan el lament s'acosta,

ja són tres penes més

que hem de dur a la memòria.

Sóc a casa fent zapping i passant pel canal 33, llegeixo el titol del que ara comença “Lluis Llach: La revolta permanent”. Per tant s’ha acabat el zapping. Quan sento o veig Lluis Llach, sigui on sigui que el vegi o l'escolti, la meva vida es paralitza i entro en una especie de trànsit. Em reporta a la meva infantesa, la seva veu sempre sonava a casa els pares mentre jo jugava a “clics” o feia els deures de l'Artur Martorell… m’ho estic mirant i totes, absolutamente totes les cançons me les sé de memòria i em posen d’un nostàlgic que espanta!

Campanades a morts

per les tres boques closes,

ai d'aquell trobador

que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè

d'aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Lluis Llach, de tu m’agrada tot: el tó, el deix, la veu… m’agrada escoltar-lo quan, qui, com, què i perque parla… m’interessa la seva justa mesura i la seva prudència. Com opina. Com mira. M’agraden el seus ulls com m’agrada l’Empordà. Verge i prudent. Compromès i romàntic amic imaginari.

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

Quan veig resportatges com aquests em quedo tot menys indiferent i em converteixo amb un home absoluta i radicalemnt autocrític.

La misèria esdevingué poeta

i escrigué en els camps

en forma de trinxeres,

i els homes anaren cap a elles.

Cadascú fou un mot

del victoriós poema

Lluis vas arribar a mi fa 40 anys i encara ara em cales.

BILBAO VIST PER L'ULL D'UN IPHONE4

UNA SANTA COLOMA INCÒMODE

Estimat i ADMIRAT (no saps fins a quin punt i des de fa quants anys) Josep Tordera; crec que potser no m’he explicat bé donant la opinió sobre l’escrit que ha fet la Sira Garcia (http://sirabosch.blogspot.com/2011/04/tupper-politic.html?spref=fb) sobre la situació política de Santa Coloma de Gramanet, la meva ex ciutat.

Josep Tordera

Jo hi tinc un sentiment contradictori amb Santa Coloma. Una relació d’amor odi – que evidentment res té a veure amb la integració o no dels nouvinguts; sinó més aviat amb la meva condició d’homosexual, però això són peres d’un altre perer - amb la ciutat. Tu Josep, així com el teu amic Manel Galgo (el meu pare) veu formar part d’un moment vital de Santa Coloma. D’un moment vital i de transcendental importància i on veu ser i veu desenvolupar una feina importantíssima que res té a veure amb el que jo bonament puc opinar d’una ciutat en la que fa  més de18 anys no hi visc.

Jo no dic que Barcelona, New York o Kabul siguin millors ni pitjors, jo no comparo, bàsicament perquè de les 15 vegades que he estat a New York poques vegades he creuat el pont de Brooklin. I don’t do suburbs –com diuen els Novaiorquesos-

Evidentment que res té a veure el New York de Park Avenue amb el Brox, ni amb el Bronx ni amb Staten Island, ni evidentment amb Queens, Harlem o el propi Manhattan. New York es una gran metròpoli en si mateixa amb gairebé 19.000.000 d’habitants. De 19 milions d’habitants on hi conviuen un fotimer d’ètnies diferents des de fa molts anys!

Barcelona tampoc m’agrada. O no m’agrada tant com m’agrada New York, París o Londres. Però és la millor opció que tinc. Per mi, com tu també dius, el lloc on visc és el lloc on hi viu la gent que m’estimo. A Barcelona sóc més lliure que a Santa Coloma i a New York més que a Barcelona

Però sóc un tiu que està molt enganxat als seus amics, entre ells la teva filla Laia -propera regidora del PSC a Santa Coloma i amb moltes possibilitats de fer coses que potser si tenen a veure amb això que parlem- Jo sóc jo quan tota aquesta gent és a prop meu. Si ells no hi son jo no sóc res.

Desconec les politiques d’integració dels Estats Units de la mateixa manera com desconec les d’Espanya, Catalunya o Santa Coloma. El que està clar es que no ens en sortim Josep. Politiques d’integració? Mitjançant què? Qui? Com? Venen de visita o venen perquè no tenen una altra opció al seu país? La resposta és obvia, no! I no sé que s’ha de fer, i com que no ho sé no opino d’aquest tema.

Jo només tinc la sensació que Santa Coloma s’ha equivocat sempre. Per que el problema ha de ser realment complicat. No en tinc ni idea. Creu-me que si sabés la solució te la diria.

Escut de Santa Coloma

Però, com et deia al principi la meva incomoditat amb Santa Coloma no te massa res a veure amb el que hi ha passat políticament. Ha estat una cosa més personal i de identitat. Ara tot ho veig diferent, però ja no hi tinc res a veure amb la meva ex ciutat. Però com diu la meva Santa mare, que coneix molt bé el meu sentiment envers la ciutat, igual amb els anys faig com els elefants, que van a morir allà on van néixer.

Josep són gairebé les 3 del matí i demà tinc un concert i com que haig d’estar desvetllat, prefereixo anar-me’n a dormir que seguir donant voltes a aquest tema. Sento haver-te tocat la fibra.

T’estimo Josep, i estimant-te a tu m’estimo també una mica més a Santa Coloma.

EL DIA QUE VAIG FER EL MEU PRIMER CONCERT AMB ROSTROPOVICH

ENGLISH VERSION BELOW

Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo

El 14 de Març del 2001 vaig començar a treballar en el fascinant món  de la producció d’espectacles per causes que ara no venen el cas, seria massa llarg d’explicar. El fet es que em van agafar per fer de tour manager de la orquestra Rusa per un seguit de concerts que feien per Espanya acompanyant a Mistislav Rostropovich. La meva feina era acompanyar a l’orquestra en dos autocars i organitzar-los els hotels així com acompanyar-los a l’hospital si els hi passava alguna cosa; bàsicament la meva feina era fer de traductor. El fet es que un cop arribàvem a les ciutats on havíem d’actuar la meva feina era gairebé nul·la pel que em van encarregar-me de muntar el cameríno del Mestre Rostrpovich a cada ciutat on actuava. Així doncs que em vaig enganxar a ell i em dedicava cada dia a comprar-li el que amb la meva jefa del moment en dèiem “La Rostrocompra”: xocolata suïssa 74% de cacau, raïm negre, te english breakfast, galetes Daneses, fruita natural i fruits secs. Cada dia, havia de tenir organitzat el seu camerino amb tot això que us explico amb un gran ram de flors sobre la taula

Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo

Recordo perfectament, els meus nervis, sabia que era un senyor importantissim que tocava molt bé el violoncel i que era el Padrí de la Reina Sofia, no sabia massa més d’ell, però, mentre jo m’estava al seu camerino organitzant-li la Rostrocompra i mirant que tingues les tovalloles  del bany netes, ganivets i forquilles per menjar-se la fruita, etc... el recordo sempre assegut a una cadira negre assajant la partitura –mai en vaig veure una de partitura, s’ho sabia de memòria- que havia de tocar. Durant tota la gira Espanyola, el concert que feia era el mateix: Variations Rococco Opus.33 de Txaikovski. Pel que sempre que estava amb ell es dedicava a tocar un cop rere un altre aquesta música, que sent tota l’estona igual cada vegada és més ràpida.... jo a vegades m’asseia a un racó i l’observava, ell ni em mirava, no em feia cas....recordo un dia, a Madrid, mentre assajava, poca minuts abans d’entrar a escena, que li va donar per parlar-me i em va dir: - Tu saps que les Variations Rococco Opus.33 és la composició escrita més difícil de interpretar? Jo que me’l vaig mirar incrèdul vaig assentir amb el cap i li vaig fer un somriure com si sàpigues que volia dir una composició que era difícil si ni tant sols diferenciava un “andante”, d’un “moderato semplice” així com d’un “andante grazioso”, per mi la música era maca o lletja i em prou feina podia ubicar històrica i musicalment al seu compositor: Piotr Ilich Txaikovski.

Recordo molt clarament també, un dia que en acabar el concert volent-lo ajudar per acompanyar-lo cap el seu cotxe privat vaig agafar-li el violoncel -imagino que era un dels 63 Stradivarius  que queden en la actualitat i d'un valor incalculable- i em va fotre un crit que em vaig quedar glaçat sense saber que fer; si seguir, si deixar-lo, si donar-li...buf! Li vaig donar i li vaig obrir la porta per marxar....

El fet es que ara, cada cop que escolto aquestes variations inevitablement em ve al cap ell i com jo innocentment vaig aprendre a estimar aquesta meva feina que tantíssima gent meravellosa m’ha fet conèixer.

Aquí en teniu la Variation III - Andante sostenuto

I si busqueu a Spotify, escolteu la versió de Rostropovich amb direcció musical de Herbert Von Karajan.

MY VERY FIRST CONCERT WITH ROSTROPOVICH

On March 14th, 2001 I started to work in the fascinating world of show business production, due to so many reasons not really related with the story I am about to tell. The fact is that I was hired to become the tour manager for a Russian orchestra during several concerts they played in Spain, with Mstislav Rostropovich. My job was to go with the orchestra’s two busses and deal with the housing issues or any medical issue that could easily arise during our tour; truth is my main job was to work as a translator. In fact, my real duties were almost none once we reached our destinations, so I basically dedicated myself to set up Mr. Rostropovich’s dressing room on every single city where he performed. So I stuck to him and I was all the time buying what my boss at the time and I called the “Rastrolist”: 74% Swiss black chocolate, black grapes, Danish cookies, fresh fruit and nuts. Every single day, his dressing room had all that stuff plus a big flower arrangement on his table.

Mstislav Rostropovich

I remember flawlessly my nerves, he was such a well-known cello player, the godfather of Queen Sofia, and I actually didn’t know much more about him, yet there I was organizing the Rastrolist in his room, and checking that he had clean towels and forks and knives for the fruit, among many other tiny details…while he was sitting on a black chair rehearsing the play, that of course he knew by hearth, that he was supposed to perform. At every step of the tour in Spain, his concert was always the same: Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33. So while I was with him, he played continuously the same music, getting faster each time, and I used to sit in a corner, mesmerised by him, looking at him while he ignored my presence. I remember one particular day, in Madrid, while he rehearsed, a few minutes before he was supposed to go on stage, he decided to talk to me and he said: “Did you know that Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33 is the hardest written composition to play?” I stared at him with disbelieve in my eyes and nodded while I smiled pretending to understand what he meant, while in fact I couldn’t tell the difference between an ‘andante’, a ‘moderato semplice’ and an ‘andante grazioso’. As for me, the music was nice or ugly, and I hardly could place in history or music his composer: Piotr Ilich Txaikovsky.

I also recall another day perfectly. After his concert I was trying to help him to get to his private car so I picked his cello  - I guess it may have been one of the 63 Stradivarius that still exist and by all means priceless – and he yelled at me. I was iced and I couldn’t tell what to do next: either to keep carrying it, leave it on the floor or just handle it to him. So I gave it to him and opened the door to leave…

Now, every single time I listen those variations, I can’t help but think on him and how I unknowingly started to love this profession of mine that so many wonderful people has introduced me to.

You’ll find enclosed the Variation III – Andante sostenuto. And if you ever look up for it on Spotify, check Rostropovich’s version directed by Herbert Von Karajan.