DIARIO DE TIERRA

Raul me encanta dedicarte esto, así te 

lo prometí hoy comiendo en la Barceloneta

y como te dije en su momento el amor desaparece

y las manos quedan.

Transcripción de un mail mandado el 19 Abril 2010 a las 22:47

Diario de tierra:

Hola navegante del Polo Sur; puedes ver la luna?

Acabo de recibir tu mail y no puedo esperar a mañana a reenviarte el que te quise mandar esta mañana, es decir, inmediatamente después de que ponga mi culo en el despacho te mandaré el que te quise mandar (ayer para ti ya!).... tu en alta mar a bordo de un barco científico buscando en las profundidades del mar yo en mi monotonía real.

Me siento emocionado también, me gustan las relaciones a distancia que no comprometen a nada más que a dejar los dedos bailar tecleando sobre plástico al ritmo de la música que se me antoja al momento (ahora mismo suena Sabina y sus "Peces de ciudad" tan imprescindible!) más inesperado. Como puede ser este momento tan real? el momento de pensarte y de echarte de menos yo también! Me has hecho feliz esta semana también... tus besos, tus caricias,tu ternura y tu inmenso trozo de carne! Gracias, muchas gracias por hacerme sentir vivo!

Ahora no tengo miedo porque no estas. Cuando vuelvas del lejano mar que podría marearte, volverá mi miedo, siempre lo tengo, soy consciente que vivo de una manera que crea adicciones, si intento controlar mi actitud intentando no acercarme a ti mediante estos mails o estas palabra, no seré yo, no crearé la dependencia de la cual soy esclavo, no crearé nada, porque no escribiré, si lo hago, se que puede prestarse todo a confusión. Por lo que he decidido pasármelo todo por el forro y escribirte siempre que me apetezca... tardes lo que tardes, una semana, un mes, un año o no vuelvas nunca más y te conviertas en un buen recuerdo. Si se me va la pinza -cosa más que probable- ya intentaré reconducírlo todo al final -dudo que entonces recuerde todas las palabras e intenciones. Mi memoria de pez a veces me juega buenas pasadas, o justifica mi cobardía-

Voy a intentar no quererte mucho y a quererte bien. Voy a intentar no crearte expectativas y a que me sientas muy cercano. Voy a intentar a que no te enamores de mi para que asi, si te enamoras al desenamorarte puedes tener la alegría de que seguro volverás a enamorarte de otro que te pueda querer como tu quieres ser querido. Voy a intentar ser tu amigo y tu bálsamo... tu mano y tu pie, tu diente hincado y tu poder... voy a intentar ser yo para confundirte del todo y así puedas llegar a quererme como soy! Con espacio suficiente y paciencia se me llega a querer bien, a corto plazo me convierto en un ser insoportable... lo sé!

Ahora eres la calma en mi mar, mi último viaje lunar, eres mi sombra, refugio y hogar, mi dulce recuerdo en un vaso de cola-cao. Eres una semana de acción, un repentino viento que me marea de bar en bar, que me cala, que me zarpa sin mal, que me come sin llenar, y me reporta a unas ramblas sin sal. Eres eso que ni se sabe quedar  ni se sabe llorar. Eres un gran desconocido a quien he querido llegar. Y zas.... te vas! que bien, que cerca y que lejos, que rodeado de mar... wow! te envidio (te lo decía en el mail de esta mañana ya lo leerás) por estar tan cerca de este mar que anhelo y me abruma, ese mar que si le das la vuelta mundial (ahora estas fisicamente en el polo sur) el sábado nos bañaba los pies en Sant Pol... ese mar que nos espera cuando vuelvas. 

Cómo soy un tipo regalador y generosos (de eso no tengas nunca ninguna duda) quiero regalarte estas palabras (que nos son mías però quiero sean tuyas ahora):

Necesito del mar porque me enseña:

no sé si aprendo música o conciencia

no sé si es ola sola o ser profundo

o sólo ronca voz o deslumbrante

suposición de peces y navíos.

El hecho es que hasta cuando estoy dormido

de algún modo magnético circulo

en la universidad del oleaje.

No son sólo las conchas trituradas

como si algún planeta tembloroso

participara paulatina muerte,

no, del fragmento reconstruyo el día,

de una racha de sal la estalactita

y de una cucharada el dios inmenso.

Lo que antes me enseñó lo guardo! Es aire,

incesante viento, agua y arena.

Pablo Neruda

Amigo/amado, yo te quiero y voy a quererte y a estar. Pero nunca pidas más.Yo soy como soy. Hago lo que no pido, pido lo que no doy.... no te preocupes, a mi me duele más que a nadie. Sólo necesitamos tiempo para ser tu y yo. El amor siempre desaparece; las manos no.

TRUITES D'OUS I D'HAMS

El 1944, es va fer un estudi a Estocolm que demostrava que les “dones de casa” caminaven al cap de l’any, una distància considerable a la cuina de casa seva. Caminaven la distància que hi havia entre Estocolm i el Congo.

En donar-se compte d’això l’institut suec d’investigació va posar en marxa un estudi: va enviar un grup d’observadors a una regió camperola de Noruega per vigilar el comportament d’aquestes dones a la cuina.

Els investigadors treballàvem 12 hores al dia, asseguts en una espècie de cadires d’àrbitre de tenis, estratègicament col·locades a un recó de la cuina. A més a més se’ns hi imposava una regla: no devíem, sota ningú concepte, dirigir cap paraula a les investigades o implicar-se en les activitats de la cuina per no arruïnar el caràcter científic de l’experiment.

Doncs bé. Jo era Norueg. Era solter. I em van prometre un cavall com a recompensa, si m’oferia per l’estudi. Així doncs que ho vaig fer. Era molt més còmode ser conillet d’índies observant una dona cuinant que llevar-me a les 5 del matí per anar a tallar llenya al bosc.

El fet es que em va tocar estar-me a casa la Folke, una senyora vidua que tenia 5 filles (l’Anne Lise, L’Anne Marie, la Berit, la Kristin i la Karin) i que es passava el dia fent truites. Truites de tot tipus, incloses les boníssimes truites de riu. Amb ous o amb hams aquella casa tot el dia s’hi menjava truites: truites blanques, truites a la francesa, truites de patates amb i sense ceba, truites de tonyina –la meva preferida-, truites de gambes i un llarg etcètera de truites que ara no venen al cas.

El meu dia era el dimecres, el dia que cuinava la Berit. Ella era una noia d’uns 16 anys, culgrossa i rossa, d’ulls blaus i pitrera voluptuosa, pigada, tímida i escueta de paraules com poques dones m’he trobat a la vida. El que més m’agradava era veure com batia els ous, era el meu moment, els batia al ritme de la cançó que sonava per la radio antiga que hi havia al costat de la porta del jardí. I en batre’ls, m’encantava veure-li la pitrera, com es movia mentre ella capbaixa no se’n donava ni compte. Mentre posava la paella a escalfar i el fogó a tot gas. Jo la mirava silenciós, amb la mirada l’entravessava i només pensava en posseir-la, em venien tots els pensaments impúdics. Era preciosa.

En 6 dimecres, només vaig aconseguir robar-li una mirada. En un moment que em va caure el rellotge que tenia a les mans i jugant de tant avorriment com tenia em va patinar. Va mirar-me i em va soptar. Em va mirar i em va robar alguna cosa.

La història va seguir així, de dimecres a dimecres entre ous i hams, fins que un dia va atrevir-se a mirar-me intensament i jo vaig saltar-me les regles que van fer-me quedar sense cavall. Aprofitant que no hi havia cap de les germanes ni la mare. Vaig aixecar-me. Vaig apropar-m’hi per darrera i agafant-li la ma vaig voler batre al seu ritme. El meu pit junt a la seva espatlla. Els meus ous amb els seus ams. Els meus llavis es van acostar sense voler al seu coll i vaig tancar els ulls. Era tant sensual el moment. En aquell moment va començar a sonar una cançó que encara va rematar el moment i augmentar la intensitat. Va deixar de batre. Va girar-se. Va agafar-me per la cintura i em va fer un petó. Jo m’hi vaig quedar enganxat. M’hi vaig quedar tant enganxat que a dia d’avui puc dir-vos que en Bjorn, en Knut, en Jarje, en Jordi i en Joan són els nostres 5 fills. Vam quedar-nos a viure a casa seva. La casa era gran i totes les germanes van casar-se i van marxar. No volíem deixar a la mare sola i de tant com vaig aprendre a fer truites d’ous i d’hams vam muntar un restaurant al paller del jardí on hi fem truites de tot tipus i on jo hi vaig aportar el meu tant estimat mar i muntanya, la fideuà i l’arròs a banda que tant bé em va ensenyar la mare a fer quan era jove.

LA DONA DEL CISTELL DE LLIBRES

Aquell estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a Cadaqués. Encara ara, quan hi vaig, la meva vida transcorre entre Port d’Hoguer i Sa Conca. Bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més m’agraden. A Sa Conca, a les roques, em passen coses des de ben petit, des que vaig veure la senyora del cistell ple de llibres.

Un dia era amb la mare a Sa Conca i va aparèixer la senyora del cistell ple de llibres, i es va instal·lar a prop nostre. A partir d’aquell dia sempre la tenia relativament a prop i sempre la veia amb contes a la mà, llegint en veu alta. Sola. Nua. Asseguda amb els peus penjant de la roca, recargolant-se els rissos rossos. De tant com m’hi fixava cada dia, al final ella també es va començar a fixar en mi. Jo m’asseia cada cop més a prop d’ella per sentir la seva veu. Ella ho notava i no m’hi feia sentir incòmode. Fins que un dia em vaig trobar assegut just darrere seu, mentre ella llegia un llibre. Llegia alguna cosa sobre una nena que vivia en un amfiteatre i que anava molt bruta i despentinada, però que era molt intel·ligent. Era una nena amb un do: sabia escoltar. I hi havia uns homes grisos que fumaven cigars i que eren banquers del temps.

Quan vaig sentir això del temps, de mesurar el temps per fer les coses, que tot es mesura en temps, vaig pensar en quan a l’Artur Martorell em feien llegir en veu alta i comptaven les paraules que llegia per minut. Sempre era el que menys paraules llegia. Sempre era el pitjor. Aquest pànic que em toqués llegir em va fer avorrir la lectura, la vaig avorrir fins a aquell dia a la platja. A partir d’aleshores tot va canviar.

La senyora del cistell de llibres em tenia ben enganxat amb la nena de l’amfiteatre. La nena protagonista tenia el do de saber escoltar i era el que jo feia, amagat rere la senyora. Escoltar. Escoltar i voler saber més.

Així doncs, un dia em vaig asseure darrere d’ella i vaig veure que llegia un altre llibre. Havia deixat al costat del cistell ple de llibres el que m’anava llegint a trossos cada dia, i en vaig poder veure el títol. Aquest cop no el llegia en veu alta i això em va fer posar nerviosíssim... Jo volia escoltar-la, jo volia ser la nena que tenia el do d’escoltar i era el que havia fet tots aquells dies, necessitava escoltar la seva veu per aprendre, per saber la història que llegia. Vaig acostar-m'hi més, fins que amb el genoll gairebé li tocava l’esquena. Necessitava sentir-la i volia demanar-li que m'acabés de llegir el llibre. Ella em mirava de reüll, però no em deia res.

Es va aixecar per anar-se a banyar i, en fer-ho, em va mirar i em va dir: --Arrisca't a perdre la por! Si vols saber com acaba, agafa el llibre i llegeix-te’l, és meravellós i aprendràs molt! Te’l regalo! Ep! I no deixis mai d’escoltar, que això ho has fet molt bé!

Uau!!! Quina revelació vaig tenir: aprendràs molt! Aprendré molt? I jo sabia escoltar! No sabia que amb els llibres, encara que siguin històries de ficció, s’aprèn molt, i vaig tenir una curiositat tremenda per saber com acabava la història. Vaig agafar el llibre, vaig anar al costat de la mare, que prenia el sol com un llangardaix, i vaig voler explicar-li la història. La mare em va escoltar. Uau! La mare també escoltava! La noia del cistell també escoltava! I jo volia saber fins quan i com era capaç d’escoltar la nena de l’amfiteatre!

HOMES QUE NO PLOREN

Hi ha homes que es peguen i ens peguen, hi ha homes que no existeixen perquè no troben el seu espai, homes que criden i s’esbarallen, hi ha homes que respiren de pulmons que no son seus, hi ha homes que s’ofeguen intentant convences de que algun dia ensenyaran la seva vulnerabilitat , hi ha homes que amaguen la veritat més apassionant, hi ha homes que roben sentiments aliens, hi ha homes que volen comprar-te perquè no saben el valor de les coses, hi ha homes que es venen perquè estan absolutament perduts, hi ha homes que només recorden on eren i mai més podran tornar, hi ha homes que menteixen convencent-se que diuen la veritat, hi ha homes que prefereixen no parlar, hi ha homes que no entenen; i jo a vegades crec que estic amb aquests, amb els homes que sense entendre a voltes aposten fort i s’arrisquen a estimar, a plorar, a agafar-te fort i llegir-te un sentiment en un moment dins d’un cotxe mentre t’agafen la ma. També hi ha aquest homes. I en som molts, moltíssim.

Poso la televisió i definitivament no només penso que el que hi fan no m’interessa sinó que quan em toca mirar-me el meravellós món de la publicitat i m’hi haig de veure reflectit tampoc parlen de mi. Parlen de que la publicitat a la televisió es sexista envers a les dones. Sexista envers a les dones ho es, i crec que ho és tant com sexista ho es envers als homes. I dic sexista si sexisme és atorgar rols depenent del sexe de les persones. Moltes vegades podem veure anuncis sexistes que utilitzen un estereotip d’home: brutu, fort, aventurer, arriscat… Aquest es un retrat sesgat dels homes que la publicitat ens dona i que retalla moltíssimes de les qualitats meravelloses que els homes tenim, com la tendresa i la sensibilitat…

Ara mateix no em ve al cap, cap anuncia on els homes plorin o tinguis morenes.

Jo no sóc prou gran ni prou capaç, ni fanfarró ni mordaç, em crec amic i company, de poques sol·licituds i menys reconeixements. Sóc un home com puc, bonament, sense pretensions. Sóc un home tal qual. Això sí, molt allunyat del que em diu la televisió que represento.

Jo ploro amb tota la masculinitat del món.