dissabte, 7 de juliol del 2012

I'M NOT HERE TO LEARN, BUT TO BE MAD / NO HE VINGUT A CONÈIXER, HE VINGUT A ENBOGIR / NO VINE A CONOCER, VINE A ENLOQUECER

varsión catalana y española al final


I'M NOT HERE TO LEARN, BUT TO BE MAD


Often, too often, in the simmer of summer afternoons or the bleak midwinter nights, the dark shadow of solitude crawls upon my window. Wise, liquid, faceless, it threatens me with the forever dissolution of my hopes of finding a person to share the matters of this world, not just sex, but time. Love when is true only knows a number: two.

I track down in the city the perfumes of he who doesn’t yet know of me, he who hasn’t encountered the stark blow of a lonesome man. I long to stumble upon the person I would love and honor, whom I would recognize as a kindred spirit, and with whom I would swing in the transparent trade of life. If that’s you, please, don’t ever stop getting closer. My arms are open… my head is half open, but my heart is locked – in panic! What did you gather?
Even though, sometimes, solitude is chill, I live in there as in a country offering unique landscapes and massive plains. To find myself alone, to know how to inhabit this solitude without remorse, often offer me moments of peace. The desire to inhabit love doesn’t entail giving up freedom’s glare, or the experience of my own emotions. It doesn’t imply, either, minimizing the spaces I need to carry on with my life, just as it doesn’t mean to jettison  my time, and my gestures, my moments of listening, my hidden –but not secret– places, my back and forth from and to nowhere, my ghosts and my yearnings. And it is clear that I’m not talking about the murky mug of infidelity. At this stage of the game, do I still believe that a one-night stand unfaithfulness, or a stare, can rule out deep and true love? Of course not; I refuse to make of unfaithfulness a part of the constitution, as I refuse it to lack of love, the run out of desire, the loss of the common language... or dragging up from bar to bar to muster my esteem when my partner doesn’t remind me of my intimate virtues. Love is a journey full of accidents. None of which is mortal. I live those accidents as learning processes and stimuli, as improvement and present. Not as exhaustion and closure. Desire gave me an insatiable body as a bespoke suit. So I rather acknowledge myself as such. Insatiable in love… and sex!
  
Let me remind you, before concluding, that the prolonged use of the virtual cyberspace has in me the opposite effect of what I intend to. I read once that “He who fights with monsters might take care lest he thereby become a monster. And if you gaze for long into an abyss, the abyss gazes also into you.”
Be happy, my friends. Very happy.
 
NOTE 1: About these words:
What I am about to write I doubt right away, but I’ll say it anyway: I would love it if this journey, forlorn at moments, a bliss at others, came out of nowhere, out of a secret hang out, out of a gentle dialogue, out of running into a friend by chance, a traveler as anonymous as myself, to share an afternoon theatre or a night movie whose end we don’t totally know or like. Or an eating out on a weekday, when the fridge starts blaring, and the willing to cook long faded away. I don’t ask for a photo, or being crime-free. I don’t need six-packs, or an inscrutable visage. I don’t have those qualities myself. I’m telling you, I’m just a regular guy. A man like others emerging from a corner, then disappearing. A regular human being is all I ask to sit and have a coffee with. I don’t fall in the mortal trap of the “you can pay, you can stay”. Life’s taught me that, because I did it and lost truly awesome people, I promise. And yes, indeed, I say this especially for myself, it is me who paraphrasing Robert Walser says “I’m not here to learn, but to be mad”.

NOTE 2: Of pleasures and desires
I will never be ashamed again, not at least if in doing it I expose myself. Being for the rest, I am for myself. I pull off my mask, disinhabit myself, and show what makes me closer. In none of that I have ever been brave. I hide myself behind a mask of hostility and frustration, but I also hide my cravings, because I’m scared of pushing away those I really like. A simple life (can’t it get any better that that?) ends up satisfying a universe of clean days, calm afternoons, and weeks that take positions without too much pain.

I love literature, I live close by, and occupy myself with it in cloudy hours –half low– typing in eighth notes words that end up hanging in the cyberspace of my personal blog… my “forest bird (Ocell de bosc) ”. Maybe because they form an emotional tissue shaping my imagination, those words have given me back what the world never did, or maybe simply because I have come to decide, lately somehow, that they should bring in solutions for me. I pretend, mistakenly, that those surrounding me will be interested. I get pleasure from seeing others enjoy over the characters that make my heart and soul warm, with the music and lyrics that raise me from the hell of pain. I try to make the others sail the very same fiction rivers I myself swim listening to my music at the end of all loops.

No, in any case… I would love to share this world that now is not private anymore, with someone who, forgetting my obsession, can also love the imagination, the worlds of paper and smoke… the worlds far away from what’s possible.

Balthus said you should paint like you pray. I say you should live like you breath. In full passion. Like a kiss twirling around that prince charming who ended up being gray.

Travel notes:
I am not a regular guy, or maybe I am more than I think. Others will have to decide for me. Good night.
PS: Someone’s been sleeping in my bed for a while now. Did he have a good time? He sleeps calmly… Gonna lay down next to him until the sun breaks the dawn! 



VERSIÓ CATALANA
NO HE VINGUT A CONÈIXER, HE VINGUT A EMBOGIR


Sovint, molt sovint, durant les càlides tardes d'estiu o les fosques nits d'hivern apareix enganxada a la finestra de la meva habitació la sinistra ombra de la soledat. Sagaç, líquida i sense rostre m'amenaça amb dissoldre per sempre més les esperances de trobar una persona amb qui compartir els assumptes d'aquest món, ja no és qüestió del sexe, es qüestió del temps. L'amor, quan és veritable, només coneix una xifra: El 2.

Rastrejo a la ciutat els perfums de qui encara no sap de mi, de qui encara no coneix la descarnada urpada de la carícia d’un home que se sent sol. Desitjo trobar a qui estimar i honrar, a qui reconèixer com a semblant i poder gronxar-me en el transparent ofici de viure. Si ets tu, si us plau, no deixis de acostar-te. Els meus braços estan oberts... el meu cap a mitges i el meu cor resta tancat –per pànic! Que et pensaves?-

Encara que, de vegades, la soledat m’és esfereïdora,  hi visc com en un país que m’ofereix bonics paisatges i grans esplanades. Trobar-me sol, saber habitar aquesta soledat sense recel m’ofereix moments de gran serenitat. El desig d'habitar l'amor no m’implica renunciar a l'enlluernament de la llibertat ni a la vivència de les pròpies emocions. No evidencia tampoc, minimitzar els propis espais que necessito per continuar amb la meva vida, de la mateixa manera que no significa haver de llançar per la “borda” el meu temps i els meus gestos, els meus moments d'escolta, els meus llocs ocults -que no secrets-, les meves anades i vingudes a cap lloc, ni els meus fantasmes o anhels. I és evident que no parlo del sinistre rostre de la infidelitat. A aquestes alçades del partit, ¿encara em crec que la infidelitat d'una nit, o d'una mirada pot acabar amb un amor profund i veritable? no, de cap manera; no dono carta de constitució a la infidelitat, però tampoc li dono a la falta d'amor o a l'esgotament del desig, o a la pèrdua del llenguatge comú... o a arrossegar-me de local en local per millorar la meva autoestima quan el meu “partener” no em recorda quines són les meves íntimes virtuts. L'amor és un viatge amb molts accidents. Però cap mortal. Visc aquests accidents com un procés d'aprenentatge i estímul, com a millora i present. No com esgotament i final. El desig va fer-me a mida un cos insaciable. Millor reconeixe’m, així. Insaciable en l'amor..... i el sexe!



I, recordo, abans d'acabar, que l'ús prolongat de la virtualitat del ciberespai em causa l'efecte contrari del que pretenc. Un dia vaig llegir: "El que lluita amb monstres hauria d'evitar convertir-se en un d’ells” i “Quan mires a l'abisme, pensa que ell també està mirant dins teu ".


Sigueu feliços, amics. Molt feliços


Notes per a una travessia en el desert

NOTA 1: Sobre aquestes paraules:

Això que ara escric, ho poso en dubte, en aquest mateix instant. Però tot i així, ho diré: M'encantaria que d’aquesta travessia, ingrata per moments i feliç en d’altres, sorgís del no-res, la trobada secreta que es produeix del diàleg serè o de la casualitat més espontània un amic, un viatger tan anònim com jo, per compartir tardes de teatre o asseure'ns una nit a veure una pel·lícula amb final incert o poc complaent. O per sortir a menjar un dia entre setmana quan la nevera comença a bramar i les ganes de cuinar amainen. No demano foto, ni sol·licito certificat de penals, no necessito muntanyes de músculs, ni rostres impenetrables. Jo no tinc aquestes qualitats. Us ho dic jo, sóc un tipus habitual. Un home dels que apareixen i desapareixen rere les cantonades. Els éssers humans, sent mitjanament raonables, tinc la sensació que, amb això, ja és una raó suficient per asseure’m a fer un cafè. No caic en la trampa mortal de "tant ets, tant vals". M’ho ha ensenyat la vida, perquè fen-t’ho, he perdut pel camí a grans tipus, us ho puc ben assegurar. I, si si, ho dic per mi, que a la fi i al cap, parafrasejant Robert Walser "no he vingut aquí a conèixer, he vingut aquí a embogir".


Nota 2. - Dels desitjos i plaers

Mai més me n’avergonyiré, no al menys si al fer-ho em mostro tal com soc. Sent cara als altres soc per a mi mateix. Treure’m la màscara, deshabitar-me i ensenyar allò que em fa proper. En això mai he estat molt valent. Oculto els meus gustos rere una mascara d’hostilitat i frustració, així com els meus anhels per por a allunyar-me d’aquells que m'agraden. Una vida senzilla (Es pot desitjar alguna cosa millor?) acaba satisfent un univers que es composa de dies nets, tardes sense gaire soroll i setmanes que aixopluguen un temps que pren posició sense provocar dolor.

Estimo la literatura, en visc a prop i me n’ocupo en hores tèrboles –mig moix- teclejant a ritme de corxeres paraules que acaben penjades al ciberespai del meu blog personal...el meu "Ocell de bosc". Potser, per que configuren un teixit emocional que ha donat forma a la meva imaginació, ha restituït el que el món no m'ha donat o perquè, senzillament, he decidir d’alguna manera potser tardana, m’aporti solucions. Pretenc, equivocadament, que els que m'envolten s'interessin per aquest món. Gaudeixo veient com els que estan amb mi “flipen” amb els personatges que a mi  m’encenen el cor i l'ànima, amb les lletres i les músiques que m'aixequen dels inferns del dolor o busco que naveguin en els mateixos rius de la ficció que jo nedo escoltant la meva música al límit de la repetició.

No, en tot cas, m'encantaria compartir aquest món que ara, ja no és íntim, amb algú que, oblidant l’obsessiu, estigui també enganxat a la imaginació, als mons de paper i fum... mons llunyans del possible.
Balthus deia que es devia pintar de la mateixa manera com es resava, jo dic que s'ha de viure com es respira. A plena passió. A modo de petó que t’enrosca al príncep blau que sempre acaba per destenyir.

Notes de Viatge:
No sóc un tipus corrent, o potser, sigui més corrent del que jo mateix crec. Altres hauran de decidir per mi.

Bona nit

PD: Algú dorm al meu llit fa estona. S’ho haurà passat bé? Dorm plàcidament... vaig a estirar-me al seu costat fins que el sol 
despunti l’alba!


  
VERSIÓN ESPAÑOLA

A menudo, demasiado a menudo, durante las cálidas tardes de verano o las oscuras noches de invierno aparece pegada a la ventana de mi habitación la siniestra sombra de la soledad. Sagaz, líquida y sin rostro me amenaza con disolver para siempre la esperanza de encontrar una persona con quien compartir los fascinantes quehaceres de este mundo, ya no es cuestión del sexo, es cuestión de tiempo. El amor, cuando es verdadero, sólo conoce una cifra: El 2.

Rastreo en la ciudad los perfumes de quien aún no sabe de mí, de quien aún no conoce el zarpazo de la caricia de un hombre que se siente solo. Deseo encontrar a quien amar y honrar, a quien reconocer como similar y poder mecerme en el transparente oficio de vivir. Si eres tú, por favor, no dejes de acercarte. Mis brazos están abiertos ... mi cabeza a medias y mi corazón permanece cerrado -por pánico! Que esperabas? –

Aunque, a veces, la soledad me aterra, viviendo en ella estoy en un país que me ofrece hermosos paisajes y grandes laderas. Encontrarse solo, saber habitar esta soledad sin recelo me ofrece momentos de gran serenidad. El deseo de habitar el amor no implica renunciar a la obnubilación de la libertad ni a la vivencia de las propias emociones, ni tampoco, minimizar los propios espacios que necesito para continuar con mi vida, del mismo modo que no me impide tener que lanzar por la borda mi tiempo y mis gestos, mis momentos de escucha, mis lugares ocultos, que no secretos, mis idas y venidas a ningún sitio, mis fantasmas y anhelos. Y es evidente que no hablo del perverso rostro de la infidelidad. A estas alturas del partido, ¿aún me creo que la infidelidad de una noche, o de una mirada puede acabar con un amor profundo y verdadero? No, de ninguna manera, no doy carta de constitución a la infidelidad, pero tampoco se las doy a la falta de amor o al agotamiento del deseo, ni a la pérdida del lenguaje común que termina por arrastrarme de local en local para mejorar mi autoestima cuando mi "partener" no me recuerda cuáles son mis íntimas virtudes. El amor es un viaje con muchos accidentes. Pero ningún mortal. Vivo estos accidentes como un proceso de aprendizaje y estímulo, como mejora y presente. No como agotamiento y final. El deseo me hizo a medida un cuerpo insaciable. Mejor reconocerme, así. Insaciable en el amor ..... y el sexo!

Y, recuerdo, antes de terminar, que el uso prolongado de la virtualidad del ciberespacio me causa el efecto contrario de lo que pretendo. Un día leí: "El que lucha con monstruos debería evitar convertirse en uno de ellos" y "Cuando miras al abismo, piensa que él también está mirando dentro de ti".


Sed felices, amigos. Muy felices



Notas para una travesía en el desierto

NOTA 1: Sobre estas palabras:

Esto que ahora escribo, lo pongo en duda, en este mismo instante. Pero aún así, lo diré: Me encantaría que de esta travesía, ingrata por momentos y feliz en otros, surgiera de la nada, el encuentro secreto que se produce del diálogo sereno o de la casualidad más espontánea; un amigo , un viajero tan anónimo como yo para compartir tardes de cine o pasar juntos una noches viendo una película con final incierto o poco complaciente. O para salir a comer un día entre semana cuando la nevera empieza a rebuznar y las ganas de cocinar amainan. No pido foto, ni solicito certificado de penales, no necesito montañas de músculos, ni rostros impenetrables. Yo no tengo esas cualidades. Soy un tipo habitual. Un hombre de los que aparecen y desaparecen tras las esquinas. Los seres humanos, siendo medianamente razonables, tengo la sensación de que, con ello, ya es una razón suficiente para sentarme a tomar un café. No caigo en la trampa mortal de "tanto eres, tanto vales". Me lo enseñó la vida, porque haciéndolo, perdí por el camino a grandes tipos, os lo puedo asegurar. Y, si si, lo digo por mí, que al fin y al cabo, parafraseando Robert Walser "no he venido aquí a conocer, he venido aquí a enloquecer".

Nota 2. - De los deseos y placeres

Nunca más me avergonzaré, no al menos si al hacerlo me muestro tal como soy. Siendo hacia y para los demás soy para mí mismo. Quitarme la máscara, deshabitándome y enseñar lo que me hace cercano. En eso nunca he sido muy valiente. Oculto mis gustos tras una mascara de hostilidad y frustración, así como mis anhelos por miedo a alejarme de aquellos que me gustan. Una vida sencilla (Se puede desear algo mejor?) acaba indemnizando un universo que se compone de días limpios, tardes sin mucho ruido y semanas que cobijan un tiempo que toma posición sin provocar dolor.

Amo la literatura, vivo cerca y me ocupo de ella en horas turbias -medio triste- tecleando a ritmo de corcheas palabras que terminan colgadas en el ciberespacio de mi blog personal... mi “Pájaro de bosque”. Quizás, por que configuran un tejido emocional que ha dado forma a mi imaginación, restituyendo lo que el mundo no me ha dado o porque, sencillamente, he decidió de alguna manera quizás tardía, me aporte soluciones. Pretendo, equivocadamente, que los que me rodean se interesen por este mundo. Disfruto viendo como los que están conmigo "flipan" con los personajes que a mí me encienden el corazón y el alma, con las letras y las músicas que me levantan de los infiernos del dolor, o intento que naveguen en los mismos ríos de la ficción que yo nado escuchando mi música al límite de la repetición.

No, en todo caso, me encantaría compartir este mundo que ahora, ya no es íntimo, con alguien que, olvidando lo obsesivo, esté también pegado a la imaginación, los mundos de papel y el humo ... mundos lejanos de lo posible.
Balthus decía que se debía pintar de la misma manera como se rezaba, yo digo que hay que vivir como se respira. A plena pasión. A modo de beso que te envuelve al príncipe azul que siempre acaba por desteñir.


Notas de viaje:
No soy un tipo corriente, o tal vez, sea más corriente de lo que yo mismo creo. Otros tendrán que decidir por mí.
Buenas noches

 PD: Alguien duerme en mi cama hace rato. Se lo habrá pasado bien? Duerme plácidamente ... voy a tumbarme a su lado hasta que el sol despunte al alba!

divendres, 6 de juliol del 2012

CONTRA JAIME GIL DE BIEDMA


De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, dejar atrás un sótano más negro que mi reputación -y ya es decir-, poner visillos blancos y tomar criada, renunciar a la vida de bohemio, si vienes luego tú, pelmazo, embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes, zángano de colmena, inútil, cacaseno, con tus manos lavadas, a comer en mi plato y a ensuciar la casa? 

Te acompañan las barras de los bares últimos de la noche, los chulos, las floristas, las calles muertas de la madrugada y los ascensores de luz amarilla cuando llegas, borracho, y te paras a verte en el espejo la cara destruida, con ojos todavía violentos que no quieres cerrar. Y si te increpo, te ríes, me recuerdas el pasado y dices que envejezco. 

Podría recordarte que ya no tienes gracia. Que tu estilo casual y que tu desenfado resultan truculentos cuando se tienen más de treinta años, y que tu encantadora sonrisa de muchacho soñoliento -seguro de gustar- es un resto penoso, un intento patético. Mientras que tú me miras con tus ojos de verdadero huérfano, y me lloras y me prometes ya no hacerlo.


 


Si no fueses tan puta! Y si yo no supiese, hace ya tiempo, que tú eres fuerte cuando yo soy débil y que eres débil cuando me enfurezco... De tus regresos guardo una impresión confusa de pánico, de pena y descontento, y la desesperanza y la impaciencia y el resentimiento de volver a sufrir, otra vez más, la humillación imperdonable de la excesiva intimidad. 


A duras penas te llevaré a la cama, como quien va al infierno para dormir contigo. Muriendo a cada paso de impotencia, tropezando con muebles a tientas, cruzaremos el piso torpemente abrazados, vacilando de alcohol y de sollozos reprimidos. Oh innoble servidumbre de amar seres humanos, y la más innoble que es amarse a sí mismo!




Jaime Gil de Biedma

Las Personas del Verbo

dijous, 19 d’abril del 2012

TURONS COM ELEFANTS BLANCS / COLINAS COMO ELEFANTES BLANCOS / HILLS LIKE WHITE ELEPHANTS


SPANISH & ENGLISH VERSION BELOW

TURONS COM ELEFANTS BLANCS d’Ernest Hemingway

Ernest Hemingway
Els turons que s’alçaven a l’altra banda de la vall de l’Ebre eren allargassats i blancs. En aquesta banda no hi havia arbres ni ombres, i l’estació es dreçava entre dues línies fèrries sota el sol. A recer del costat de l’estació s’estenia la càlida ombra de l’edifici, i una cortina, feta amb rastelleres de canuts de canya, penjava al pas de la porta oberta del bar, per evitar que hi entressin mosques. El nord-americà i la noia que l’acompanyava seien a una taula, a l’ombra, fora l’edifici. Feia molta calor, i l’exprés de Barcelona arribaria al cap de vint minuts. S’aturava en aquell entroncament durant dos minuts i prosseguia en direcció a Madrid.
–Què podem beure? –preguntà la noia.
S’havia llevat el barret i l’havia deixat damunt la taula.
–Fa molta calor –va fer l’home.
–Prenem una cervesa.
Dos cervezas –va demanar l’home de cara a la cortina.
–Grans? –inquirí una dona des del llindar de la porta.
–Sí, dues cerveses grans.
La dona va dur dos gots de cervesa i dos posavasos de feltre.
Col•locà els posavasos i els gots de cervesa damunt la taula, i esguardava l’home i la noia. Aquesta tenia la mirada perduda en la cadena muntanyosa. Els turons eren blancs a la llum del sol, i els camps, marronencs i secs.
–Semblen elefants blancs –va dir.
–Mai no n’he vist cap.
L’home va prendre un glop de cervesa.
–No, no en pots haver vist cap.
–En podria haver vist –va replicar l’home–. Sols perquè tu dius que no n’he pogut veure, això no demostra res.
La noia mirava la cortina de canya.
–Hi han pintat alguna cosa –va dir–. Què hi diu?
Anís del Toro. És un licor.
–El podríem tastar?
L’home cridà: “Escolti!”, a través de la cortina.
La dona va sortir del bar.
–Quatre reales.
–Volem dos Anís del Toro.
–Amb aigua?
–El vols amb aigua?
–No ho sé –va fer la noia–. És bo amb aigua?
–No està malament.
–El volen amb aigua? –insistí la dona.
–Sí, amb aigua.
–Té gust de pega dolça –digué la noia i deixà la copa sobre la taula.
–Amb tot passa igual.
–Sí –va replicar la noia–. Tot té gust de pega dolça. En especial les coses que has estat esperant molt de temps a tastar-les, com l’absenta.
–Oh, ja n’hi ha prou!
–Tu has començat –va dir la noia–. Jo m’estava divertint. M’ho passava bé.
–Bé, mirem de passar-nos-ho bé.
–D’acord. Ho estava intentant. Deia que les muntanyes semblaven elefants blancs. No ha estat brillant?
–Ha estat brillant.
–Volia tastar aquest licor nou. Això és l’única cosa que fem, oi?: contemplar les coses i tastar noves begudes?
–Suposo que sí.
La noia esguardà els turons.
Són unes muntanyes magnífiques –va dir–. En realitat no semblen elefants blancs. Em referia solament al color de la seva pell entre els arbres.
–Prenem una altra cervesa?
–Va.
El vent calent va fer voleiar la cortina contra la taula.
–La cervesa és bona, i freda –comentà l’home.
–És deliciosa –féu la noia.
–En realitat és una operació molt senzilla, Jig –va dir l’home–. De fet ni tan sols és una operació.
La noia fità el terra on reposaven les potes de la taula.
–Sé que no patiràs, Jig. Realment és ben poca cosa. Es tracta de fer-hi penetrar l’aire.
La noia no deia res.
–Jo t’acompanyaré i no em mouré del teu costat en tota l’estona. Simplement hi deixen entrar aire i després tot és completament natural.
–Aleshores, què farem després?
–Després tot anirà bé. Tot serà com abans.
–Què t’ho fa pensar, això?
–Aquesta és l’única cosa que ens amoïna. És l’única cosa que ens fa infeliços.
La noia ullà la cortina de canya, allargà la mà i va agafar dues rastelleres de canuts.
–I creus que després tot anirà bé i serem feliços.
–N’estic segur. No has de témer res. Sé de moltíssimes dones que ho han fet.
–Jo també –va dir la noia–. I després totes van ser d’allò més felices.
–Bé –digué l’home–, si no ho vols fer, no ho facis. No has de fer-ho, si no vols. Però sé que és molt senzill.
–I tu realment vols que ho faci?
–Penso que és el millor que podem fer. Però no vull que ho facis, si no vols.
–¿I si ho faig seràs feliç i les coses seran com abans i m’estimaràs?
–Ja t’estimo ara. Tu saps que t’estimo.
–Ho sé. Però si ho faig, ¿aleshores tindrà gràcia si dic que les muntanyes són com elefants blancs, i a tu t’agradarà?
–M’encanta. M’encanta ara, però no puc pensar-hi. Ja saps com em poso quan estic amoïnat.
–Si ho faig, no estaràs mai més amoïnat?
–No m’hi amoïnaré perquè és molt senzill.
–Aleshores ho faré. Perquè no em preocupo per mi.
–Què vols dir?
–Que no em preocupo per mi.
–Bé, doncs jo sí que em preocupo per tu.
–Oh, sí! Però jo no em preocupo per mi. I ho faré i aleshores tot anirà bé.
–Si ho sents d’aquesta manera, no vull que ho facis.
La noia es va alçar i caminà fins al cap de l’andana. Enllà, a l’altra banda, hi havia camps de blat i arbres a tot el llarg de la riba de l’Ebre. Més enllà, a l’altre costat del riu, es dreçaven les muntanyes. L’ombra d’un núvol lliscava a través del bladar, i ella albirava el riu entre els arbres.
–I podríem tenir tot això –va dir ella–. I podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible.
–Què dius?
–Deia que podríem tenir-ho tot.
–Podem tenir-ho tot.
–No, no podem.
–Podem tenir el món sencer.
–No, no podem.
–Podem anar arreu.
–No, no podem. Ja no és nostre.
–És nostre.
–No, no ho és. I un cop t’ho prenen, mai més no ho tornes a recuperar.
–Però no ens ho han pres.
–Ja ho veurem.
–Vine a l’ombra –li va dir ell–. No t’has de sentir d’aquesta manera.
–No em sento de cap manera –replicà la noia–. Simplement sé com són les coses.
–No vull que facis res que no vulguis fer…
–Res que no sigui pel meu bé –va dir ella–. Ja ho sé. ¿Prenem una altra cervesa?
–Sí. Però has de comprendre…
–Ho comprenc –el tallà la noia–. ¿No podríem deixar de parlar?
Asseguts a taula, la noia contemplava els turons de la banda àrida de la vall, i l’home mirava alternativament la noia i la taula.
–Has de comprendre –insistí– que no vull que ho facis si tu no vols. Estic disposat a acceptar-ho si és important per a tu.
–Per a tu no n’és, d’important? Podríem tirar endavant.
–És clar que ho és. Però no vull ningú més que tu. No vull ningú més. I sé que és extraordinàriament senzill.
–Sí, tu saps que és extraordinàriament senzill.
–És natural que et posis així, però ho sé.
–Vols fer-me un favor, ara?
–Faré qualsevol cosa per tu.
–Vols fer-me el refotut favor de no enraonar més?
Ell no digué res, sinó que clavà una llambregada a les maletes col•locades contra la paret de l’estació. Duien etiquetes de tots els hotels on havien passat alguna nit.
–Però no vull que el tinguis –digué ell–. No és important per a mi.
–Em posaré a xisclar.
La dona va travessar la cortina amb dos gots de cervesa i els col•locà damunt els posavasos humits.
–El tren arribarà d’aquí a cinc minuts –va dir.
–Què diu? –preguntà la noia.
–Que el tren arribarà d’aquí a cinc minuts.
La noia somrigué cordialment a la dona, en senyal d’agraïment.
–Valdrà més que dugui les maletes a l’altra banda de l’estació –va dir l’home.
Ella li somrigué.
–Està bé. Després vine i ens acabarem la cervesa.
Ell va agafar les dues feixugues maletes i les va portar a l’altra banda de l’andana tot contornejant l’estació. Va mirar més enllà, però el tren no es veia. En tornar, va passar per dins el bar, on la gent que esperava el tren prenia alguna cosa. Ell es va prendre una copa d’anís a la barra, mentre observava la gent. Tots esperaven el tren reposadament. Va sortit per entremig de la cortina de canya. Ella, asseguda a taula, li somrigué.
–Et trobes més bé? –li va preguntar ell.
–Estic bé –contestà ella–. No em passa res. Estic bé.

SPANISH VERSION
COLINAS COMO ELEFANTES BLANCOS de Ernest Hemingway

Del otro lado del valle del Ebro, las colinas eran largas y blancas. De este lado no había sombra ni árboles y la estación se alzaba al rayo del sol, entre dos líneas de rieles. Junto a la pared de la estación caía la sombra tibia del edificio y una cortina de cuentas de bambú colgaba en el vano de la puerta del bar, para que no entraran las moscas. El norteamericano y la muchacha que iba con él tomaron asiento en una mesa a la sombra, fuera del edificio. Hacía mucho calor y el expreso de Barcelona llegaría en cuarenta minutos. Se detenía dos minutos en este entronque y luego seguía hacia Madrid.
-¿Qué tomamos? -preguntó la muchacha. Se había quitado el sombrero y lo había puesto sobre la mesa.
-Hace calor -dijo el hombre.
-Tomemos cerveza.
-Dos cervezas -dijo el hombre hacia la cortina.
-¿Grandes? -preguntó una mujer desde el umbral.
-Sí. Dos grandes.
La mujer trajo dos tarros de cerveza y dos portavasos de fieltro. Puso en la mesa los portavasos y los tarros y miró al hombre y a la muchacha. La muchacha miraba la hilera de colinas. Eran blancas bajo el sol y el campo estaba pardo y seco.
-Parecen elefantes blancos -dijo.
-Nunca he visto uno -el hombre bebió su cerveza.
-No, claro que no.
-Nada de claro -dijo el hombre-. Bien podría haberlo visto.
La muchacha miró la cortina de cuentas.
-Tiene algo pintado -dijo-. ¿Qué dice?
-Anís del Toro. Es una bebida.
-¿Podríamos probarla?
-Oiga -llamó el hombre a través de la cortina.
La mujer salió del bar.
-Cuatro reales.
-Queremos dos de Anís del Toro.
-¿Con agua?
-¿Lo quieres con agua?
-No sé -dijo la muchacha-. ¿Sabe bien con agua?
-No sabe mal.
-¿Los quieren con agua? -preguntó la mujer.
-Sí, con agua.
-Sabe a orozuz -dijo la muchacha y dejó el vaso.
-Así pasa con todo.
-Sí -dijo la muchacha-. Todo sabe a orozuz. Especialmente las cosas que uno ha esperado tanto tiempo, como el ajenjo.
-Oh, basta ya.
-Tú empezaste -dijo la muchacha-. Yo me divertía. Pasaba un buen rato.
-Bien, tratemos de pasar un buen rato.
-De acuerdo. Yo trataba. Dije que las montañas parecían elefantes blancos. ¿No fue ocurrente?
-Fue ocurrente.
-Quise probar esta bebida. Eso es todo lo que hacemos, ¿no? ¿Mirar cosas y probar bebidas?
-Supongo.
La muchacha contempló las colinas.
-Son preciosas colinas -dijo-. En realidad no parecen elefantes blancos. Sólo me refería al color de su piel entre los árboles.
-¿Tomamos otro trago?
-De acuerdo.
El viento cálido empujaba contra la mesa la cortina de cuentas.
-La cerveza está buena y fresca -dijo el hombre.
-Es preciosa -dijo la muchacha.
-En realidad se trata de una operación muy sencilla, Jig -dijo el hombre-. En realidad no es una operación.
La muchacha miró el piso donde descansaban las patas de la mesa.
-Yo sé que no te va a afectar, Jig. En realidad no es nada. Sólo es para que entre el aire.
La muchacha no dijo nada.
-Yo iré contigo y estaré contigo todo el tiempo. Sólo dejan que entre el aire y luego todo es perfectamente natural.
-¿Y qué haremos después?
-Estaremos bien después. Igual que como estábamos.
-¿Qué te hace pensarlo?
-Eso es lo único que nos molesta. Es lo único que nos hace infelices.
La muchacha miró la cortina de cuentas, extendió la mano y tomó dos de las sartas.
-Y piensas que estaremos bien y seremos felices.
-Lo sé. No debes tener miedo. Conozco mucha gente que lo ha hecho.
-Yo también -dijo la muchacha-. Y después todos fueron tan felices.
-Bueno -dijo el hombre-, si no quieres no estás obligada. Yo no te obligaría si no quisieras. Pero sé que es perfectamente sencillo.
-¿Y tú de veras quieres?
-Pienso que es lo mejor. Pero no quiero que lo hagas si en realidad no quieres.
-Y si lo hago, ¿serás feliz y las cosas serán como eran y me querrás?
-Te quiero. Tú sabes que te quiero.
-Sí, pero si lo hago, ¿volverá a parecerte bonito que yo diga que las cosas son como elefantes blancos?
-Me encantará. Me encanta, pero en estos momentos no puedo disfrutarlo. Ya sabes cómo me pongo cuando me preocupo.
-Si lo hago, ¿nunca volverás a preocuparte?
-No me preocupará que lo hagas, porque es perfectamente sencillo.
-Entonces lo haré. Porque yo no me importo.
-¿Qué quieres decir?
-Yo no me importo.
-Bueno, pues a mí sí me importas.
-Ah, sí. Pero yo no me importo. Y lo haré y luego todo será magnífico.
-No quiero que lo hagas si te sientes así.
La muchacha se puso en pie y caminó hasta el extremo de la estación. Allá, del otro lado, había campos de grano y árboles a lo largo de las riberas del Ebro. Muy lejos, más allá del río, había montañas. La sombra de una nube cruzaba el campo de grano y la muchacha vio el río entre los árboles.
-Y podríamos tener todo esto -dijo-. Y podríamos tenerlo todo y cada día lo hacemos más imposible.
-¿Qué dijiste?
-Dije que podríamos tenerlo todo.
-Podemos tenerlo todo.
-No, no podemos.
-Podemos tener todo el mundo.
-No, no podemos.
-Podemos ir adondequiera.
-No, no podemos. Ya no es nuestro.
-Es nuestro.
-No, ya no. Y una vez que te lo quitan, nunca lo recobras.
-Pero no nos los han quitado.
-Ya veremos tarde o temprano.
-Vuelve a la sombra -dijo él-. No debes sentirte así.
-No me siento de ningún modo -dijo la muchacha-. Nada más sé cosas.
-No quiero que hagas nada que no quieras hacer…
-Ni que no sea por mi bien -dijo ella-. Ya sé. ¿Tomamos otra cerveza?
-Bueno. Pero tienes que darte cuenta…
-Me doy cuenta -dijo la muchacha.- ¿No podríamos callarnos un poco?
Se sentaron a la mesa y la muchacha miró las colinas en el lado seco del valle y el hombre la miró a ella y miró la mesa.
-Tienes que darte cuenta -dijo- que no quiero que lo hagas si tú no quieres. Estoy perfectamente dispuesto a dar el paso si algo significa para ti.
-¿No significa nada para ti? Hallaríamos manera.
-Claro que significa. Pero no quiero a nadie más que a ti. No quiero que nadie se interponga. Y sé que es perfectamente sencillo.
-Sí, sabes que es perfectamente sencillo.
-Está bien que digas eso, pero en verdad lo sé.
-¿Querrías hacer algo por mi?
-Yo haría cualquier cosa por ti.
-¿Querrías por favor por favor por favor por favor callarte la boca?
Él no dijo nada y miró las maletas arrimadas a la pared de la estación. Tenían etiquetas de todos los hoteles donde habían pasado la noche.
-Pero no quiero que lo hagas -dijo-, no me importa en absoluto.
-Voy a gritar -dijo la muchacha.
La mujer salió de la cortina con dos tarros de cerveza y los puso en los húmedos portavasos de fieltro.
-El tren llega en cinco minutos -dijo.
-¿Qué dijo? -preguntó la muchacha.
-Que el tren llega en cinco minutos.
La muchacha dirigió a la mujer una vívida sonrisa de agradecimiento.
-Iré llevando las maletas al otro lado de la estación -dijo el hombre. Ella le sonrió.
-De acuerdo. Ven luego a que terminemos la cerveza.
Él recogió las dos pesadas maletas y las llevó, rodeando la estación, hasta las otras vías. Miró a la distancia pero no vio el tren. De regresó cruzó por el bar, donde la gente en espera del tren se hallaba bebiendo. Tomó un anís en la barra y miró a la gente. Todos esperaban razonablemente el tren. Salió atravesando la cortina de cuentas. La muchacha estaba sentada y le sonrió.
-¿Te sientes mejor? -preguntó él.
-Me siento muy bien -dijo ella-. No me pasa nada. Me siento muy bien.

ENGLISH VERSION
HILLS LIKE WHITE ELEPHANTS by Ernest Hemingway

The hills across the valley of the Ebro were long and white. On this side there was no shade and no trees and the station was between two lines of rails in the sun. Close against the side of the station there was the warm shadow of the building and a curtain, made of strings of bamboo beads, hung across the open door into the bar, to keep out flies. The American and the girl with him sat at a table in the shade, outside the building. It was very hot and the express from Barcelona would come in forty minutes. It stopped at this junction for two minutes and went to Madrid.
‘What should we drink?’ the girl asked. She had taken off her hat and put it on the table.
‘It’s pretty hot,’ the man said.
‘Let’s drink beer.’
‘Dos cervezas,’ the man said into the curtain.
‘Big ones?’ a woman asked from the doorway.
‘Yes. Two big ones.’
The woman brought two glasses of beer and two felt pads. She put the felt pads and the beer glass on the table and looked at the man and the girl. The girl was looking off at the line of hills. They were white in the sun and the country was brown and dry.
‘They look like white elephants,’ she said.
‘I’ve never seen one,’ the man drank his beer.
‘No, you wouldn’t have.’
‘I might have,’ the man said. ‘Just because you say I wouldn’t have doesn’t prove anything.’
The girl looked at the bead curtain. ‘They’ve painted something on it,’ she said. ‘What does it say?’
‘Anis del Toro. It’s a drink.’
‘Could we try it?’
The man called ‘Listen’ through the curtain. The woman came out from the bar.
‘Four reales.’ ‘We want two Anis del Toro.’
‘With water?’
‘Do you want it with water?’
‘I don’t know,’ the girl said. ‘Is it good with water?’
‘It’s all right.’
‘You want them with water?’ asked the woman.
‘Yes, with water.’
‘It tastes like liquorice,’ the girl said and put the glass down.
‘That’s the way with everything.’
‘Yes,’ said the girl. ‘Everything tastes of liquorice. Especially all the things you’ve waited so long for, like absinthe.’
‘Oh, cut it out.’
‘You started it,’ the girl said. ‘I was being amused. I was having a fine time.’
‘Well, let’s try and have a fine time.’
‘All right. I was trying. I said the mountains looked like white elephants. Wasn’t that bright?’
‘That was bright.’
‘I wanted to try this new drink. That’s all we do, isn’t it – look at things and try new drinks?’
‘I guess so.’
The girl looked across at the hills.
‘They’re lovely hills,’ she said. ‘They don’t really look like white elephants. I just meant the colouring of their skin through the trees.’
‘Should we have another drink?’
‘All right.’
The warm wind blew the bead curtain against the table.
‘The beer’s nice and cool,’ the man said.
‘It’s lovely,’ the girl said.
‘It’s really an awfully simple operation, Jig,’ the man said. ‘It’s not really an operation at all.’
The girl looked at the ground the table legs rested on.
‘I know you wouldn’t mind it, Jig. It’s really not anything. It’s just to let the air in.’
The girl did not say anything.
‘I’ll go with you and I’ll stay with you all the time. They just let the air in and then it’s all perfectly natural.’
‘Then what will we do afterwards?’
‘We’ll be fine afterwards. Just like we were before.’
‘What makes you think so?’
‘That’s the only thing that bothers us. It’s the only thing that’s made us unhappy.’
The girl looked at the bead curtain, put her hand out and took hold of two of the strings of beads.
‘And you think then we’ll be all right and be happy.’
‘I know we will. Yon don’t have to be afraid. I’ve known lots of people that have done it.’
‘So have I,’ said the girl. ‘And afterwards they were all so happy.’
‘Well,’ the man said, ‘if you don’t want to you don’t have to. I wouldn’t have you do it if you didn’t want to. But I know it’s perfectly simple.’
‘And you really want to?’
‘I think it’s the best thing to do. But I don’t want you to do it if you don’t really want to.’
‘And if I do it you’ll be happy and things will be like they were and you’ll love me?’
‘I love you now. You know I love you.’
‘I know. But if I do it, then it will be nice again if I say things are like white elephants, and you’ll like it?’
‘I’ll love it. I love it now but I just can’t think about it. You know how I get when I worry.’
‘If I do it you won’t ever worry?’
‘I won’t worry about that because it’s perfectly simple.’
‘Then I’ll do it. Because I don’t care about me.’
‘What do you mean?’
‘I don’t care about me.’
‘Well, I care about you.’
‘Oh, yes. But I don’t care about me. And I’ll do it and then everything will be fine.’
‘I don’t want you to do it if you feel that way.’
The girl stood up and walked to the end of the station. Across, on the other side, were fields of grain and trees along the banks of the Ebro. Far away, beyond the river, were mountains. The shadow of a cloud moved across the field of grain and she saw the river through the trees.
‘And we could have all this,’ she said. ‘And we could have everything and every day we make it more impossible.’
‘What did you say?’
‘I said we could have everything.’
‘We can have everything.’
‘No, we can’t.’
‘We can have the whole world.’
‘No, we can’t.’
‘We can go everywhere.’
‘No, we can’t. It isn’t ours any more.’
‘It’s ours.’
‘No, it isn’t. And once they take it away, you never get it back.’
‘But they haven’t taken it away.’
‘We’ll wait and see.’
‘Come on back in the shade,’ he said. ‘You mustn’t feel that way.’
‘I don’t feel any way,’ the girl said. ‘I just know things.’
‘I don’t want you to do anything that you don’t want to do -’
‘Nor that isn’t good for me,’ she said. ‘I know. Could we have another beer?’
‘All right. But you’ve got to realize – ‘
‘I realize,’ the girl said. ‘Can’t we maybe stop talking?’
They sat down at the table and the girl looked across at the hills on the dry side of the valley and the man looked at her and at the table.
‘You’ve got to realize,’ he said, ‘ that I don’t want you to do it if you don’t want to. I’m perfectly willing to go through with it if it means anything to you.’
‘Doesn’t it mean anything to you? We could get along.’
‘Of course it does. But I don’t want anybody but you. I don’t want anyone else. And I know it’s perfectly simple.’
‘Yes, you know it’s perfectly simple.’
‘It’s all right for you to say that, but I do know it.’
‘Would you do something for me now?’
‘I’d do anything for you.’
‘Would you please please please please please please please stop talking?’
He did not say anything but looked at the bags against the wall of the station. There were labels on them from all the hotels where they had spent nights.
‘But I don’t want you to,’ he said, ‘I don’t care anything about it.’
‘I’ll scream,’ the girl siad.
The woman came out through the curtains with two glasses of beer and put them down on the damp felt pads. ‘The train comes in five minutes,’ she said.
‘What did she say?’ asked the girl.
‘That the train is coming in five minutes.’
The girl smiled brightly at the woman, to thank her.
‘I’d better take the bags over to the other side of the station,’ the man said. She smiled at him.
‘All right. Then come back and we’ll finish the beer.’
He picked up the two heavy bags and carried them around the station to the other tracks. He looked up the tracks but could not see the train. Coming back, he walked through the bar-room, where people waiting for the train were drinking. He drank an Anis at the bar and looked at the people. They were all waiting reasonably for the train. He went out through the bead curtain. She was sitting at the table and smiled at him.
‘Do you feel better?’ he asked.
‘I feel fine,’ she said. ‘There’s nothing wrong with me. I feel fine.’