Arribaven tard, un xofer va baixar ràpidament per obrir-li la porta a Madame Charleroi. Una elegantíssima dona de 96 anys, va baixar del cotxe amb dificultat recolzant-se a la porta, duia un barret vermell que cobria el seu cabell blanc com el sucre. Es posà dempeus davant la font aixecant el cap mirant la vella mansió mentre es s’ajustava els guants blancs de pell i es col·locava bé les perles a les orelles , va fer un sospir i abaixant el cap va dirigir-se lentament a l’escalinata d’accés al porxo, al arribar al primer esglaó va aturar-se, va treure de la bossa de ma un petit potet de vidre glaçat amb una fragància, va desenroscar en cura el tap i se’n va posar mig tremolosa als canells mentre dues infermeres, que ella va aturar, s’apropaven a ajudar-la a pujar les escales. Va guardar el potet dintre la bossa de vellut morada y la va posar al bolso de Chanel.
A la part posterior del cotxe, el xofer carregava com podia les tres maletes Louis Vuitton i el gramòfon de l’anciana aristòcrata mentre amb les dents sostenia una carta que entregaria al director, qui molt amablement saludava a la senyora al replà de l’entrada.
Agafant-la del braç, el doctor arrugant el nas es dirigeix dintre l’estància mentre es posa les ulleres per llegir la carta que li ha donat el xofer. L’acompanyen dues passes rere seu, les dues infermeres.
La que havia estat una casa senyorial, amb els anys s’havia convertit en una residència decrèpita gestionada per unes administracions públiques que feia més de tres dècades que no hi invertien un cèntim. Les antigues parets que havien estat blanques, i que van acostumar-se durant molts anys a lluir un groc esmorteït van acabar cobertes de verdet, fet que desprenia una forta olor a humitat i que et feia calar un fred als óssos incomodíssim. Mentre caminaven, creuaven passadissos quilomètrics on no hi caminava ningú. Les portes a les estàncies comunes eren obertes de bat a bat en espera de ventilacions inexistents que portessin aires nous. Al final de l’últim passadís, una immensa vidriera de mil vitralls il·luminava la silenciosa comitiva al ressò dels talons de l’elegant senyora, que en silenci i resignada, seguia caminant silenciosa. Una veu antiga anunciava pels altaveus mentre s’acoblava en aguts insuportables, l’arribada de la nova inquilina a la vegada que hi sonaven els primers compassos del Sarabande de Handel, més dignes d’una marxa fúnebre que d’una benvinguda.
Van aturar-se davant d’una porta, blanca, on tres números daurats que feien poc menys d’un pam, i que havien deixat de brillar ja feia temps, indicaven l’habitació on s’hi estaria fins els seus últims dies.
Va entra-hi i va demanar si la podien deixar sola una estona. Va col·locar el gramòfon sobre la calaixera, va treure un pesat disc negre i el va posar, era l’òpera “Lucia de Lammermoor” i en sonar les primeres notes del meravellós sextet “Chi mi frena in tal momento” va fer el gest de sortir al balcó, un cop fora va agafar-se als barrots blancs mig rovellats on una jardinera amb uns geranis marcits intentaven sobreviure entre dos dits de terra seca. Va mirar a dreta i esquerra posant-se les mans a les butxaques de l’abric vermell que encara no s’havia tret, es recolzà a la paret del balcó i aixecant el cap en direcció al sol va treure el petit potet de vidre glaçat; se’l va acostar al nas i mentre tancava els ulls, va olorar amb tota la parsimònia del món el preuat potet al ritme d’un “fortísimo” final d’ària.
A l’olorar amb els ulls clucs, li vingueren tots els records de palaus d’anys ençà, a l’obrir-los, la trista realitat li cremà l’ànima en veure’s allà dintre, sola; coneixia perfectament el significat de tot allò. S’havia resistit al seu fill amb un sòlid exèrcit de raons a no anar-hi, però l’expropiació del seu Palau a les vores del Loira, per una nefasta gestió del patrimoni en mans del seu fill Bernard, no li havia deixat altra opció. Fill que, per altra banda, la única vegada que la va anar a veure a la Residència va ser el dia que va anar a firmar la seva acte de defunció.
Des del dia que va entrar, no va haver-hi un dia que no pensés en la seva mare i en la seva àvia, dues dones distingides de l'aristocràcia francesa, descendents de la família d’Anjou. Mare que li havia regalat a principis del 1900 un flascó de colònia que sempre la va acompanyar dins una bossa de vellut morat i que en aquell precís moment reconeixia com a única i exclusiva bíblia del seu passat.
Havia estat educada com a comtessa, fins i tot, quan el títol familiar de la seva casa s’havia convertit en el record d’altres temps, però que gràcies al seu matrimoni pactat amb un anglès de fortuna i noblesa reconeguda, va poder mantenir l’accés al luxe, a les comoditats, a les festes, a les joies i a una vida plena de res i faltada de tot.
Aquests eren els records que venien a rescatar-la en aquest moment per alliberar-la de la crua realitat. Els espais silenciosos, cossos immòbils amb una mirada perduda, i la olor, aquella olor, aquella insuportable olor, estranya química resultant de la humitat, l’orina i les plantes marcides…. i la por, l'olor de la por a la mort.
Madame Charleroi cada dia, després d’esmorzar, es tancava a la seva habitació, s’asseia al rònic balancí que li havien col·locat davant del balcó i cara al sol es gronxava en una espera pacient. Mentre s’impulsava a cop de taló i amb els ulls tancats es refugiava als seus records i quan notava que se li esbossava un somriure, aprofitava el moment, obria la petita bossa de vellut morat que penjava del braç i hi treia el petit potet de vidre glaçat on només hi quedaven unes gotetes. Perfum que era la seva biografia.
A poc a poc la seva vida es va anar apagant a ritme de balancí. Un matí, Madame Charleroi ja no va voler aixecar-se. Al notar la seva absència al menjador a l’hora de l’esmorzar una infermera va dirigir-se a la seva habitació a buscar-la, va obrir la porta 313 y la va veure estirada al seu llit, quan es va acostar per ajudar-la a llevar-se va veure el petit potet de vidre glaçat rodolar sobre els llençols fins que va caure al terra. Al trencar-se en mil bocins, el tap va rodolar fins als seus peus i mentre ella s’ajupia a recollir-ho una immensa, dolça i profunda olor es va apoderar de les parets de l’habitació, olor que va anar-se multiplicant a cada pas que feia abans no la va tocar, una intensíssima barreja d’olor a roure, gessamí, violes i cautxú va transformar per uns moments la trista i solitària estància en un cambra reial digna d’una comtessa.
La infermera va agenollar-se i va començar a recollir els bocins de vidre escampats pel terra, es va apropar a ella, va agafar la bosseta on hi guardava el preciat perfum i va posar els vidres dintre, li va posar la bosseta entre les mans, mentre amb l’altre li tancava els ulls, fent-li un petó al front i cobrint-la amb el llençol blanc.
El metge, acompanyat del seu fill Bernard va entrar tres hores més tard per certificar la defunció.
L’endemà, Madame Charleroi enrotllada amb un llençol blanc era enterrada al petit cementiri que tenien a la residencia, amb les mans embenades, mans que desprenien encara aleshores una distingida olor. La olor de la soledat.
