 |
| Frederic |
Molts dies en llevar-me baixava a casa l’avia, que vivia sota casa el pares a jugar . Recordo aquell dia que vaig agafar del calaix més gran de la calaixera que presidia el menjador dels avis, un munt de fotos de color antic salmonat per mirar-me-les detingudament. M’encantava mirar fotos i imaginar-me les històries de familiars passats. Rere cada foto hi havia la data.
Hi havia fotos del segle passat. En moltes de les fotos hi havia el mateix home, un home recolzat a la proa d’un vaixell on darrera hi deia: “Frederic, tornant de Cuba 1870” . Ni havia varies d’ell. Amb un posat seriós i un vestit blanc posava conqueridor amb el braç estirat senyalant en direcció la seva estimada Barcelona imagino. En moltes fotos sortia el Frederic acompanyat de negres culgrosses amb mocadors al cap. Fumant-se un puro immens al Malecón. Assegut a una barra de bar amb un Ron a la ma brindant per tots nosaltres suposo. Totes eren del mateix any, i en el 90% de les fotos hi sortia el Frederic.
Aquell dia m’havia llevat amb ganes de treure’m una espina, i en descobrir la cara del Frederic vaig saber el què.
Jo em deia Frederic, com s’hi havia dit ell també, el de Cuba, el germà bessó del meu besavi, qui havia mort el 1870 durant l’epidèmia de febre groga que va aparèixer al barri mariner de La Barceloneta a causa de l’arribada d’un vaixell infectat que provenia de Cuba. Epidèmia que malgrat els esforços de les autoritats, es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona, i que no només va acabar amb moltíssim gent sinó que va fer emigrar a 11.000 veïns del barri a pobles del Vallés. Pobles del Vallés on s’hi van establir els meus avis, i on encara hi visc jo. Imagino que per això quan sóc a la Barceloneta m’hi sento a casa. Perquè jo sóc d’allà.
Aquell dia, li vaig demanar a la mare si em podia acompanyar a un lloc, havia sentit molts diumenges assegut a casa els avis mentre menjàvem, com sovint parlaven del cementiri del còlera a Tiana on hi havia enterrat el Frederic.
 |
| Cementiri del Cólera - Tiana |
Així doncs la mare va agafar el cotxe i quan vam arribar-hi vaig anar un moment al bosc a fer un pipi i de passada recollir unes flors per posar-li a la tomba. Pensava que em trobaria la seva tomba, sola i única de marbre blanc, amb un bust seu al capdamunt amb el braç estirat assenyalant la seva Barceloneta estimada, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que no era un cementiri de tombes, era una fossa comú on hi havia enterrades cents de persones que van morir durant aquella epidèmia.
Vaig sanglotar i em vaig agafar a la mare en saber-ho. No em podia fer a la idea del que era una fossa comú.
La mare va explicar-me històries del Frederic i va començar a dir-me amb totes les coses en que jo mi semblava. Totes les coses que jo ja sabia perquè sempre els avis feien referència a ell cada cop que jo feia coses dolentes.
Vaig aixecar-me i sense saber massa bé que fer amb el ram, vaig dirigir-me sobre una gran pedra rodona en forma de pedra de molí i la vaig deixar allà.
Vaig girar-me a buscar la mare i li vaig donar les gràcies per haver-m’hi portat. La mare, generosa com era, aquell dia em va portar a la Barceloneta i em va ensenyar d’on provenia jo i a quina casa de mariners havíen viscut.
Va ser un dia màgic on em vaig conèixer unamica més mitjançant els carrers, parets i olors que havien deixat els meus avantpassats a la Barceloneta.
