Sempre asseguda al balancí, a la galeria, poques vegades aixecava la mirada dels llibres. Gronxant-se lleugerament amb els peus, devorava llibre rere llibre. L’àvia era i és una dona de cap petó, de poques paraules, d’algunes mirades i de molts fets. Algun cop l’havia enganxat controlant-me de reüll mentre jo dibuixava al terra, estirat, amb la capsa de colors oberta mentre mirava la parra de vinya que teníem al jardí. Era de molts verds diferents, i aquells verds jo no els tenia a la caixa, i això em posava nerviosíssim. Al costat meu tenia la pila de llibres que l’àvia deixava dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Era una pila intocable. No ens els deixava moure d’allà ni canviar-ne l’ordre, mai vaig entendre el perquè. Jo sempre me’ls mirava i cada dia els comptava i cada cop que ho feia n'hi havia un més.
A les nits, després que la mare vingués a fer-me un petó de bona nit, entrava l’àvia, silenciosa, amb un gest de complicitat i un somriure als llavis i em llegia un conte.
De molt petit eren contes i a mida que em vaig anar fent gran va anar substituint els contes per llibres que em llegia a capítols. M’encantava. A l’avia li agradava molt llegir i no només li agradava llegir sinó que quan me’ls llegia hi posava una intencionalitat que convertia les nits abans d’anar a dormir en una cosa terriblement apassionant. Dia rere dia. Mes rere mes. Any rere any. No recordo ara que em fallés cap dia. Ella sempre hi era, ella sempre em llegia, ella sempre era l'última de donar-me la bona nit, però mai em feia un petó. No recordo exactament quan va acabar el ritual de l’àvia, però ho devia fer d’alguna manera que jo no me’n vaig adonar i que tampoc vaig trobar a faltar. No ho sé!
Els anys han anat passant. Quan això passava ella en devia tenir 60. Ara han passat 30 anys. Jo ja fa anys que no visc a casa els pares. Quan hi vaig, ja no sempre la veig asseguda al balancí. La veig més al jardí tallant les fulles seques de la vinya o a la primavera contemplant com brota el raïm mentre ella s’aguanta amb el caminador.
Ara ja fa temps que, quan hi vaig, no veig créixer la seva pila de llibres. Ella no diu res, però, no li deu agradar no veure créixer la seva pila. Ara ja no pot comptar el pas del temps. Els llibres han estat sempre el seu rellotge. Jo he comptat els anys en mesos, ella ho ha fet sempre en pàgines, en capítols i en llibres.
Ara m’adono que li dec molt a l’àvia: li dec moltes hores, li dec moltes mirades, mirades que ella ha anat perdent per culpa de l’edat. Ara ella en té 90 i vull ajudar-la a seguir comptant el temps a la seva manera: amb llibres. M’ho he arreglat a la feina sense problemes. A partir d’ara, les meves tardes seran de l’àvia. Aniré a ajudar-la a fer créixer la seva pila i li llegiré, com ella havia fet abans per mi, un capítol cada dia.
Arribo a casa els pares. L’avia seu al balanci, mentre recolza el cap mirant la vinya com creix. No em sent que m’assec al seu costat. No em mira directament. Segueix mirant el jardí mentre es posa les ulleres. Ella sap el que vaig a fer. Li poso a la falda un llibre que li he comprat. L’obre amb tranquil·litat i me’l dona. No pregunta. No responc. Obro la primera pàgina i em poso a llegir. Dues hores més tard, tanco el llibre i faig el gest de marxar. En marxar, m’agafa del braç i astorat me la miro quan em fa abaixar-me i a cau d’orella em dóna les gràcies i en fa un petó. L'àvia dels no petons i dels fets, m’ha fet un sentit petó.
Ara més que mai, m’adono del que significa l’àvia per mi. L’àvia de la vinya, l’àvia de la pàgina rere pàgina, capítol rere capítol, llibre rere llibre. L’àvia del petó.
