 |
| ...la mirada que feia de les coses petites, coses GRANS! |
Necessitava feina. Del que fos. Casualment, un amic deixava una feina de cambrer en un restaurant i em va dir si jo la volia. Sense pensar-m’ho li vaig dir que si. Vaig fer l’entrevista i l’endemà mateix vaig començar. Poc sabia jo que aquella feina acabaria significant tant per mi. Era un restaurant de colors i sensacions, de miralls mal col·locats a tort i a dret, amb llums d’intensitats irregulars que a banda i banda il·luminaven les cares de la gent bonica que entrava a sopar o a oblidar, gent que es deixava transportar. Llum que sortia de bombetes que portaven ales blanques, llums que volaven i et portaven a algun lloc i que a mi em van acabar atrapant per sempre.
Al fons del restaurant, hi havia un petit escenari amb taules que tan aviat es treien com es posaven segons l’actuació del dia, presidit per una gran cortina de vellut de colors, de retalls de teatres antics, que emmarcarien durant quatre anys la meva passió per aquell lloc. Lloc on hi vaig conèixer el bo i millor de Barcelona i que em va modificar per sempre més. Vaig arribar i em vaig posar el primer dia un davantal que m’havia de fer llarga companyia i que encara avui guardo a casa. Soc fetitxista, que hi farem! Tenir coses al present que han format part del meu passat em fa sentir viu i em recorda on he estat, on he viscut i, el més important, el que he sentit.
El bar va ser un icona del moment a la ciutat comtal. Un bar on hi venia gent ben estranya. Hi veia gent que, asseguts a la barra, es passaven hores escrivint davant una cervesa; d’altres dibuixaven al revers de les estovalles de paper fisonomies que després guardàvem i en fèiem exposicions, amb una polaroid captàvem dia sí dia també la gent que ens estimava i estimàvem, gent que venia a demanar-nos si podien venir a cantar, si podíem penjar una tela al sostre i fer-nos espectacles de trapezi, els mateixos cambrers hi feien monòlegs –la majoria volien ser actors-, homes que, convertits en dones, ens feien celebrar amb copa de cava inclosa “boleros” tristíssims mentre apreníem a riure’ns de nosaltres mateixos... Celebràvem l’arribada de la primavera fent concursos de petons sobre una chaise longue que jo i la Mati havíem d’anar a buscar a un pis perdut a la Plaça Reial i carregar-la pel carrer. Quan arribava l’estiu i la sang començava a bullir-nos, organitzàvem estriptis al restaurant, que omplien vessar el local i que casualment els mateixos clients esperaven any rere any per venir a participar-hi. Encara em faig creus quan penso en el dia que em vaig quedar despullat sobre la barra on vaig rebre els primers aplaudiments de la meva vida.
Vivíem i sentíem, ens hi implicàvem i l’emoció ens feia a vegades perdre el Nord d’on érem. Sort en teníem de l’Emma i el Willy, que ens posaven al nostre lloc de tant en tant! Érem molts i vam ser amics, érem molts els que hi treballàvem i els que hi venien; es va crear una màgia, servíem copes i plats mentre intercanviàvem telèfons i petons, érem tan amics els cambrers com ho érem amb els de la cuina, el de manteniment i els que arribaven per primer cop amb timidesa per fer-hi una actuació a vegades irrellevant però que sempre celebràvem amb passió. El Margarita Blue va convertir-se en una forma de viure durant un temps a la meva vida. Era una manera de pensar, de sentir, de passar-s’ho bé i de carregar les piles.
El Margarita sempre serà un referent per mi, bé sigui per ballar, per cantar, per riure o per estimar, el Margarita és el Margarita, sigui red, green or blue, el Margarita ja no és només una flor. El Margarita sóc jo!
