Estimada Natàlia; Quan s’acaba, s’hauria d’acabar del tot. No allargar-ho. Quan la seva ombra a la paret és la teva millor companyia. Quan el teu mal més immediat es la finestra oberta de la seva habitació, l’intercanvi de retrets, l’olor dels llençols bruts encarà de la última abraçada. Quan les veritats deixen de tenir complexa a mentida. Quan les coses semblen el que realment són i no al que volies que fossin. Quan t’encares a la teva pròpia llum. Quan poses la radio i sona la cançó que tens de politono quan et truca. Quan t’has d’arremangar a pintar la casa per tapar tants pedaços com li has anat posant per salvar-ho. Quan has intentat durant molts anys, amb ànim absurd emmarcar-ho tot en un gest fresc per acabar-se convertint en una bassa d’oli . Quan la platja és plena d'ampolles sense missatge. Quan et mires al mirall i veus qui ets realment. Quan tornes a pujar les escales de casa i les cames defalleixen en un acte mandrós d’obrir la porta on no t’hi espera ningú. Quan només veus el punt final que no evoca cap punt suspensiu. Quan l’equipatge és farregós i en girar-te veus que les grans ales blanques en que vas aprendre a volar, s’han rovellat. Quan la fi del món t’ha agafat ballant una música que ja fa temps ha deixat de sonar. Quan no saps ni com ni quan, ni si va ser ahir o serà demà. Quan ser valent vagi només a càrrec d’un mateix i sense cap premeditació ni estratègia ni depengui de ningú. Quan aprendre a sopar sol cada dia pugui acabar sent un plaer. Quan saps que el rellotge seguirà marcant la mateixa hora i el calendari seguirà durant molt de temps senyalant el mateix dia. Quan l’any que vas néixer queda massa prop del dolor i massa lluny de la innocència que tot ho fa oblidar. Quan el cor se t’ha passat de moda. Quan el fred et cala per sempre a les venes. Quan l’artrosi de l’ànima deixa d’empitjorar per apal.lancar-se al còmode hàbit del present. Quan el preu del patiment és confronta amb la soledat de sentir-se un soldat que es defensa de la seva pròpia trinxera. Quan ja no pots batallar amb ningú més que amb els teus deures i la teva monotonia. Quan la teva boca assedegada et promet un got d’aigua buit. Quan et doblegues al desig adolescent amb el bagatge d'una dona madura. Quan esperes que el sol surti per un altre cantó i tot canviï d’una vegada..... Aleshores Natàlia pensa en el que diu aquell home tant savi i que tant ens agrada: “Cuando las noches se conviertan definitvamente en noches de boda y las lunas en lunas de miel”, serà llavors Natàlia quan podràs tornar a començar a ser franca. Només aleshores podras tornar a volar!
