La meva vida és basicament emocional, hi té poca cabuda la racionalitat; em significa un esforç que per bé o no haig de fer de tant en quant. I aquests dies (com tantes altres vegades) a New York, estan sent basicament uns dies d'això, de viure a pura pell... Entenc que a la vida no et passen coses perquè si, les provoquem nosaltres mateixos, sinó no ho entenc. Sóc i seré sempre pura viceralitat....m'ho demana la vida tant com m'ho demana NY.
No crec en el destí, dic que no hi crec perque no vull creure-hi o, provablement, perque mai he entès aquesta frase: "El destí està escrit!" A la merda: jo vull creure que cada día intervinc en el que em passarà! Sinó quin coi de sentit té aquest joc tant al.lucinant de viure? Les coses no passen perquè si. No, senyor; t'ho juro.
La vida és un constant de pujades que després baixen, un llibre plé de pàgines blanques i negres, un rellotge que marca un ritme deconegut; el temps que sense saber ben bé perque a New York és viu a un ritme frenètic. Aqui tot passa. Aqui tot hi té cabuda. Aqui les coses poden ser "yin" sense el "yang" i poden ser "yang" sense "yin" i tenen el seu sentit quan les complementes en cada situació. Però, és tot tant vital, que no s'enten sense viure-ho. Aleshores, t'asseus, després d'haver-ho viscut i intentes posar-li un nom i l'emoció et venç; sense raó, i acabes per encaixar-ho a la memòria. T'aixeques del sofà aliè on has descansat. Dorms al llit aliè on has somniat Menges a restaruants alièns on t'has etipat i folles a racons més aliens encara amb hostes hinòspits que et tracten com un rei. New York podria ser perfectament una gran mentida on tot pot passar. New York és una droga (dura... i pura). Fa molts anys vaig viure a San Francisco, i tot i ser una ciutat preciosa (i per mi intocable), mai li arribarà a la sola de la sabata a New York.
Avui marxa un (el Jordi), demà en vindrà un altra (aixxx...) això és també le que té aqusta ciutat. És una ciutat de trànsit, així s'accepta i s'estima, però, sembla ser una ciutat que viu un constant dol en aquest sentit. Ningú que hi viu ho porta bé ni ho accepta. Tothom se'n queixa.....i l'acaba convertint en melangia. És la ciutat dels "hola" i els "adeu". Exactament el que a mi m'agrada: retrobades i despedides, que no fan res més que probocar-te una anyorança constant. Soc un puto nostàlgic jo, pel que aquesta ciutat em va que ni pintada.
Avui em tocarà compartir un dol. Avui estic super enèrgic. Ho faré bé. Ser ser una bona espatlla pels meus amics quan em necessites (tot i que a vegades tamble els hi lio uns "Cristos" de tres parells de collons -Deu ser per lo emocional, què sé jo?!?!-
Això és tot. Si hi havia inspiració en aquest escrit acaba d'abandonar-me. Miro el rellotge i son les 4:09pm.
Adeu
