I HEART NEW YORK - UNS VENEN D'ALTRES SE'N VAN

Faré un acte d'honestadat ara meteix.


La meva vida és basicament emocional, hi té poca cabuda la racionalitat; em significa un esforç que per bé o no haig de fer de tant en quant. I aquests dies (com tantes altres vegades) a New York, estan sent basicament uns dies d'això, de viure a pura pell... Entenc que a la vida no et passen coses perquè si, les provoquem nosaltres mateixos, sinó no ho entenc. Sóc i seré sempre pura viceralitat....m'ho demana la vida tant com m'ho demana NY.


No crec en el destí, dic que no hi crec perque no vull creure-hi o, provablement, perque mai he entès aquesta frase: "El destí està escrit!" A la merda: jo vull creure que cada día intervinc en el que em passarà! Sinó quin coi de sentit té aquest joc tant al.lucinant de viure? Les coses no passen perquè si. No, senyor; t'ho juro.

Vaig decidir venir a New York en un moment determinat, per unes causes determinades que dos setmanes abans d'agafar l'avió ja s'havien esveit. Intentaria un cop fos aqui, buscar la sombra del que va ser llum i apropar-hi les mans. Les meves mans han posat tantes coses al seu lloc en el passat, que....


La vida és un constant de pujades que després baixen, un llibre plé de pàgines blanques i negres, un rellotge que marca un ritme deconegut; el temps que sense saber ben bé perque a New York és viu a un ritme frenètic. Aqui tot passa. Aqui tot hi té cabuda. Aqui les coses poden ser "yin" sense el "yang" i poden ser "yang" sense "yin" i tenen el seu sentit quan les complementes en cada situació. Però, és tot tant vital, que no s'enten sense viure-ho. Aleshores, t'asseus, després d'haver-ho viscut i intentes posar-li un nom i l'emoció et venç; sense raó, i acabes per encaixar-ho a la memòria. T'aixeques del sofà aliè on has descansat. Dorms al llit aliè on has somniat Menges a restaruants alièns on t'has etipat i folles a racons més aliens encara amb hostes hinòspits que et tracten com un rei. New York podria ser perfectament una gran mentida on tot pot passar. New York és una droga (dura... i pura). Fa molts anys vaig viure a San Francisco, i tot i ser una ciutat preciosa (i per mi intocable), mai li arribarà a la sola de la sabata a New York.


Avui marxa un (el Jordi), demà en vindrà un altra (aixxx...) això és també le que té aqusta ciutat. És una ciutat de trànsit, així s'accepta i s'estima, però, sembla ser una ciutat que viu un constant dol en aquest sentit. Ningú que hi viu ho porta bé ni ho accepta. Tothom se'n queixa.....i l'acaba convertint en melangia. És la ciutat dels "hola" i els "adeu". Exactament el que a mi m'agrada: retrobades i despedides, que no fan res més que probocar-te una anyorança constant. Soc un puto nostàlgic jo, pel que aquesta ciutat em va que ni pintada.


Avui em tocarà compartir un dol. Avui estic super enèrgic. Ho faré bé. Ser ser una bona espatlla pels meus amics quan em necessites (tot i que a vegades tamble els hi lio uns "Cristos" de tres parells de collons -Deu ser per lo emocional, què sé jo?!?!-


Això és tot. Si hi havia inspiració en aquest escrit acaba d'abandonar-me. Miro el rellotge i son les 4:09pm.


Adeu

ONU, METROPOLITAN OPERA HOUSE & BROOKLYN

Cada dia és així a New York. No paren de passar-hi coses. M'enamora. Avui és dia de opera al Met, veuré "Carmen" de Bizet. Això serà d'aqui una estona. Ara estic a casa.


Avui he caminat bastant, he passat el mati a les Nacions Unides, amb en Francesc, un amic que viu aqui fa 18 anys i en fa 18 que treballa a la ONU. Tenir un amic a l'ONU, és, sense cap mena de dubte, una influència. L'últim cop que ens vam veure amb ell va ser a Jerusalem, on també em va fer una visita guiada per la ciutat dels conflictes. Em fa flipar Jerusalem, tot sigui dit! Va ser un guia al.lucinant -en Francesc també és un tiu al.lucinant!-


Ara dutxa i amb el metro cap el MET. A veure Carmen, que tot sigui dit, no és una òpera que m'agradi especialment, però, quan es va a New York, m'agrada anar al MET a veure una òpera. M'agrada l'òpera, i molt....

Carmen al Metropolitan, ni fú ni fà, correcte...tampoc sóc un entès; segons el meu criteri: Ni bons cantants -exepte el Don José i la Micaela-, ni espectacular escenografia -que t'havies de prendre una biodramina per no marajar-te-, ni un vestuari cridaner, ni maquillatge -ni amb els binòcles el percebies-, ni postisseria....per mi només l'orquestra ha estat a l'alçada. Però, ja us dic, no sé música, només una opinió en comparativa amb totes les òperes que he vist a la meva vida, que no han estat poques. I, ja ho vaig dir, Carmen no ha estat mai una òpera que em tiri massa, de Bizet sempre m'agradarà més "Els Pescadors de Perles".


Això va ser ahir i això altra és ara i avui:


És dia de viure/veure Brooklyn. Hem quedat amb dos amics del Carles que viuen aqui i també són de Barcelona: Marc Balcells - per rostir-lo-,  Marc Tió -per menjar-se'l- Dos Marcs brutals. Grans Marcs. Ens han fet una visita guiada per el barri....jo  m'he deixat guiar!


Pim, pam i se'ns ha fet l'hora de sopar. Hem sopat a un Thai. Al Village. Després copeta i jo he marxat....els damés han continuat.


"Quina merda d'escrit avui, sorry!"

NEW YORK: T'ho dec Branden C. Wallace (My painter now)

Catalan version below

BRANDEN WALLACE - The painter (now my friend!)

New York also happens to be a wide range of colours. It’s an impossible game to classify. The story is like living on a scary movie. A thriller.  An uncertain film. But among those that end well.

I walk. It’s cold. It’s a sunny day. I look up, while I walk down. Someone is checking me out, I can feel it. It must be a man. I sense him about 50 meters away. A stranger is coming. He is mature and walks proudly. He has a nice look on his face. He walks those very last 25 meters staring at my face. He keeps his eyes right on my eyes. Right when he gets 3 steps further, he looks down and walks by me. Only 10 steps after my back is touched by someone’s hand. It’s him. He scares me and as I turn to see him I also scare him. His eyes are blue. He is the sort of man with a mysterious halo around him: ”I’d like to paint you…you have something I want” he says. Right there. Nothing more, nothing less. A sugarless question pursuing a basic need, aggressive yet honest enough to simply present the need to be fulfilled. I give him my e-mail. So that’s it, a man saw me down the street and wants to paint me. We talk about it and I’m going back home nervous. So very nervous.

Two hours later, I’ve received an email. I’ve read it carefully. There is simply nothing quite unexpected to understand: he insisted on painting me, he needed to do so. His look leaded him to touch my back. My back to the e-mail. The e-mail to my messenger. The messenger to the skype. And the skype leaded me to the subway, on the way to his place with all the doubts within me.

Then the fairy tale starts: a breathtaking building in the heart of Tribeca. A swinging door. Two doormen. Four elevators. 17 floors. 2 dogs waiting at the door. Some huge Windows. 40 paintings on the floor. 70 brushes.7 sculptures and a standing man staring at me. Still his eyes are blue. He welcomes me and followed by his dogs I walk down the aisle all the way to the living room where he lives, surrounded by paintings, brushes, paint tubes and sculptures precisely untidy. I sit down on a black-haired sofa. It’s warm. He covers it with a sheet. I undress myself and the trip begins.

You can probably guess the end. While he painted me, I could see the canvas and it’s progress. I was mesmerized. Then I’ve said to him that rather than finishing it in just two hours, as agreed beforehand, he could and should do it slowly, until he got the results he wanted and I wanted, I would certainly be pleased. He said to me that in four three-hour sessions he would be done. First one down. Three to go. At the end of the day, I still have two weeks ahead in New York city and I’ve already been so many times in here, that the idea of an stranger touching my back, the blue eyes, the e-mail, the messenger and the skype flatters me and I want him to end his work well. Hopefully he’ll give it to me, but sounds like something hard. He sells similar paintings for $5.000. No way!

 

Anyway, we left it here. When I left his house the painting looked like this...

BRANDEN C.WALLACE - El pintor

New York també és una gamma de colors. És un pantone inclassificable. La història és de pel.lícula. De nervis. De pors. De dubtes. Però d'aquelles que acaben bé. 

Passejo. Sota el fred. Vora el sol. Miro amunt, mentre camino avall. Algú em mira, ho noto. Deu ser 1 home. El prevec a 50 metres. S'acosta 1 desconegut. És gran i camina segur. Té 1 mirada tendre. Els últims 25 els camina mirant-me de front. Aguanta la mirada. 3 passes abans de creuar-me, dubta, abaixa la mirada i em traspassa amb 1 cop d'ull. Se'm creua. 10 passes més tard algú em toca l'espatlla. És ell. M'espanta i en girar-me; l'espanto. Té 1 mirada blava. És 1 home.... com ho diria: hi ha personatges que envoltats d'1 misteri obscur et paren pel carrer, t'espien, et cacen i et deixen caure 1 titular tal com: I'd like to paint you....you have something I want! Tal qual. Sense més. Amb la irreverència de la necessitat i amb l'agressivitat de la sinceritat de qui desitja materialitzar la seva necessitat primària. Li he donat el meu mail. Doncs això, un home que m'ha vist pel carrer vol pintar-me. N'hem parlat i he marxat cap a casa nerviós! Molt nerviós.

2 hores més tard, he rebut 1 mail. L'he llegit detalladament. No hi havia massa res a entendre que no m'esperes: insistia en pintar-me!, necessitava pintar-me (textualment escrit). De la mirada al toc a l'espatlla. De l'espatlla  al mail. Del mail al msn.  Del msn a l'skype. De l'skype al metro.... i amb metro a casa seva -amb totes les pors al cos (obviament!)-.

Aquí ha començat la màgia: 1 edifici espectacular de Tribeca. 1 porta giratòria. 2 porters. 4 ascensors. 17 pisos. 2 gossos a la porta esperant. 1 enormes vidrieres. 40 quadres pel terra. 70 pinzells. 7 escultures i 1 home dempeus que em mira. Encara amb mirada blava. Em dóna la benvinguda i acompanyat pels dos gossos enfilo al passadís que em porta al menjador, on hi viu, envoltat de quadres, pinzells, tubs de pintura i escultures mal repartides en un desordre super estètic. M'assec a un sofà de pell negre. Està calent. El tapa amb un llençol.

Em despullo i comença el viatge.

D'aquí al final ja us el podeu imaginar. Mentre em pintava, tenia el quadre en diagonal i podia veure el que anava fent. M'ha i m'he flipat. Aleshores li he dit, que si en lloc d'acabar-ho en 2 hores -tal i com m'havia dit que duraria- volia i podia fer-ho ben fet i fer les sessions que calguessin fins que ell n'estigués satisfet (i jo també!), per mi seria un plaer. M'ha dit que en 4 sessions de 3 hores ho tindria. N'hem fet una. Me'n queden tres. A la fi i al cap, encara em queden 2 setmanes a New York i a New York ja hi he estat tantes vegades que m'agrada la idea que l'home del toc a l'espatlla, el de la mirada blava, el mail, el msn, i l'skype acabi de fer bé la seva feina. I a veure si amb una mica de sort aconsegueixo que me'l regali. Serà difícil. Ven els quadres de la mida que està fent el meu a 5000 $. No way!

En fi. Ens hem quedat aquí. I quan he marxat de casa seva. El quadre estava així:

                                 

El pintor: Branden Charles Wallace

http://www.brandenwallace.com/mywork.html

....continuarà!

NEU A NEW YORK

M'acabo de despertar i neva. Desde el llit veig l'Empire States i  entre  l'edifici i jo hi veig caure la neu, i presenteixo el fred que deu fotre. 

El Marcelo esta al menjador acabant l'entrevista que d'aqui 1hora  els hi ha de fer a  l'Angelina Jolie i el Johnny Deep  ja que presenten la última pel.lícula que han fet junts. El Marcelo em diu que la va veure ahir i és un desastre; la pel.lícula vull dir, l'Angelina és un bombó , és clar! 

Rumio que vull fer. No sé. Vaig a esmorzar i m'ho penso.

Segueix nevant, però no cuallarà. Neva poc.

NEW YORK

NEW YORK

Acabo d'obrir un ull. Son les 6:45 del mati, és a dir, tinc jet lag, sinó evidentment no estaria despert. No hi ha ni un núvol. El cel és d'un blau que tira enrera. Fred, fa molt de fred. New York a l'hivern té un algo que no té a l'estiu.

Estic assegut al sofà, picant tecles sobre l'ordinador a casa del Marcelo i tinc enfront meu un Empire States omnipresent que em recorda on sóc. New York. Aquesta ciutat que tant atrapa. El cel es blau encara i té pinta de ser-ho durant tot el dia. M'hauré descuidat els núvols a Barcelona.

Em dutxo i aniré a esmorzar al lloc que més m'agrada de NY.

Ipod, Iphone, MacBook i jo ens enfrontem al gèlid fred d'un mati Novayorquès solitari en direcciò incerta. Sé on vull anar, però, no em situo ara mateix. Surto de casa i enfilo Saint Marks Place direcció la 6 Av. en busca del meu lloc: el "Grey Dog".

Estic al "Grey Dog", el bar on m'agrada anar a esmorzar cada cop que soc a New York -cada 2 x 3- ....com m'agrada aquest bar. Estic assegut, fotent-me un "Eggs any style" amb un café. Sona Neil Young. El "eggs" ja me'ls he fotut i el café va baixant. I penso: Com m'agrada New York a l'hivern. Vull acabar-me d'una vegada el llibre del Roger Tartera "El Rus. La mort del pronom feble", l'arrossego ja fa temps i aquests dies a New York serà el moment de fer-ho. Ja no sona Neil Young.

Ok. Recullo tot: Ipod, Iphone i MacBook i marxo en direcció al Soho. Vull comprar-me alguna cosa al Macstore!                                                                                                        

Doncs; "donde dije digo, digo Diego", finalment he anat al "Century 21" i com no, m'hi he deixat ja un troç de VISA. Necessari? Evidentment NO. Però és un lloc que m'exalta. Sóc compulsiu.

Dos hores més tard he enfilat Downtown amunt fins a la 5 Av. amb la 17th on hi ha la botiga de CD que més magrada de New York. Cada any m'hi deixo un dineral comprant-me totes les òperes que previament m'he estudiat a Barcelona i porto detalladament l'òpera que em compraré. Ara me n'haig de comprar 18. Una pasta. He fet una ullada per sobre, hi havia molta gent i les banquetes per accedir a les estanteries més altes estaven totes ocupades i com que m'hi agrada estar-m'hi estona buscant i rebuscant, he decidit marxar i he anat a picar algu al bar de devant, coneguda Bakery: The City Bakery on s'hi van rodar varies escènes de la imprescindible "Sex and the city". No hi he vist la Carry Bradshow. 

Ara ja a casa. Faré temps. He quedat per sopar amb la Valentina i el Marcello que estan currant a New York 15 dies amb el Peter Greenaway i demà ja marxen cap a Milà. Em porten al Perbacco, un Italia estupendo de l'East Village. Sopem mentre ens abracem i riem. Feia dos anys que no ens veiem. I parlem i parlem i els hi els poso al dia de la meva vida. Dos ampolles de un vi boníssim després ens dirigim dos carrers més amunt  a un Bar Gay on m'hi esperen els altres dos amics que han quedat per sopar amb uns altres quatre amics i com que jo també porto dos amics, al final som 9 amics disposats a beure, ballar i riure.

Tota l'estona estic pensant amb "Rent". El musical. El meu musical. Transcorrer en aquest barri i no recordo si hi havia estat abans tant conscientment.

Dos gintònics després, cansat del Bar gay -no he estat mai un home de ghettos- marxo a casa a dormir. 2 ampolles d'un vi boníssim italià  i 2 gintònics dificulten un pèl l'entrada de la clau al pany. Estic mort. Realment cansat. M'estiro al llit comodíssim del Marcelo, em poso "Cavalleria Rusticana" de fons i no ha acabat encara la "obertura" que ja dormo com un tronc.

Em desperto. He passat mala nit. L'estomac i el cap m'ho fan evident. Als 40 anys les nits no se'm fan ja tant facilment recuperables. Una dutxa i dos cigarrets després ja estic caminant per Saint Marks Place per anar a fer el café de rigor. M'assec i agafo el New York Times. El fullejo i el deixo. No m'ha agradat mai aquest diari, no ja pel que hi diu -que la meitat no entenc res- sinó perquè se'm fa incòmode, és gran i de fulles massa primes. Fora. De cami a casa, em paro a una flosisteria a comprar un ram de gerveres. Una casa amb flors sempre és més casa, més maca i més còmode. No és una pregunta, és una afirmació!

Com que no estic molt fi, vaig a casa a estirar-me una estona. I, al cap d’un parell d’hores em truquen. Ja era hora, és la trucada que més deitjava tenir. No em trobo massa bé però m’espavilo, m’aixeco i enfilo 2av avall direcció Soho, per trobar-me amb qui vull trobar-me. Estem una estona a casa el seu tiu –està instal.lat un dies allà- i anem a menjar alguna cosa pel voltant. Demà anirem al cinema i em tallarà el cabell. Tinc tantes ganes de tot això..... buf!

     ...continuarà

ROBERT MAPPLETHORPE - BIOGRAPHY

Robert Mapplethorpe was born in 1946 in Floral Park, Queens. Of his childhood he said, "I come from suburban America. It was a very safe environment and it was a good place to come from in that it was a good place to leave."


In 1963, Mapplethorpe enrolled at Pratt Institute in nearby Brooklyn, where he studied drawing, painting, and sculpture. Influenced by artists such as Joseph Cornell and Marcel Duchamp, he also experimented with various materials in mixed-media collages, including images cut from books and magazines. He acquired a Polaroid camera in 1970 and began producing his own photographs to incorporate into the collages, saying he felt "it was more honest." That same year he and Patti Smith, whom he had met three years earlier, moved into the Chelsea Hotel. Mapplethorpe quickly found satisfaction taking Polaroid photographs in their own right and indeed few Polaroids actually appear in his mixed-media works. In 1973, the Light Gallery in New York City mounted his first solo gallery exhibition, "Polaroids." Two years later he acquired a Hasselblad medium-format camera and began shooting his circle of friends and acquaintances—artists, musicians, socialites, pornographic film stars, and members of the S & M underground. He also worked on commercial projects, creating album cover art for Patti Smith and Television and a series of portraits and party pictures for Interview Magazine.


In the late 70s, Mapplethorpe grew increasingly interested in documenting the New York S & M scene. The resulting photographs are shocking for their content and remarkable for their technical and formal mastery. Mapplethorpe told ARTnews in late 1988, "I don't like that particular word 'shocking.' I'm looking for the unexpected. I'm looking for things I've never seen before … I was in a position to take those pictures. I felt an obligation to do them." Meanwhile his career continued to flourish. In 1977, he participated in Documenta 6 in Kassel, West Germany and in 1978, the Robert Miller Gallery in New York City became his exclusive dealer.


Mapplethorpe met Lisa Lyon, the first World Women's Bodybuilding Champion, in 1980. Over the next several years they collaborated on a series of portraits and figure studies, a film, and the book, Lady, Lisa Lyon. Throughout the 80s, Mapplethorpe produced a bevy of images that simultaneously challenge and adhere to classical aesthetic standards: stylized compositions of male and female nudes, delicate flower still lifes, and studio portraits of artists and celebrities, to name a few of his preferred genres. He introduced and refined different techniques and formats, including color 20" x 24" Polaroids, photogravures, platinum prints on paper and linen, Cibachome and dye transfer color prints. In 1986, he designed sets for Lucinda Childs' dance performance, Portraits in Reflection, created a photogravure series for Arthur Rimbaud's A Season in Hell, and was commissioned by curator Richard Marshall to take portraits of New York artists for the series and book, 50 New York Artists.

That same year, in 1986, he was diagnosed with AIDS. Despite his illness, he accelerated his creative efforts, broadened the scope of his photographic inquiry, and accepted increasingly challenging commissions. The Whitney Museum of American Art mounted his first major American museum retrospective in 1988, one year before his death in 1989.


His vast, provocative, and powerful body of work has established him as one of the most important artists of the twentieth century. Today Mapplethorpe is represented by galleries in North and South America and Europe and his work can be found in the collections of major museums around the world. Beyond the art historical and social significance of his work, his legacy lives on through the work of the Robert Mapplethorpe Foundation. He established the Foundation in 1988 to promote photography, support museums that exhibit photographic art, and to fund medical research in the fight against AIDS and HIV-related infection.