Sóc arquitecte. M’han encarregat la
reconstrucció d’unes caves antigues al Penedès on no fa gaire s’hi ha construït
un hotel de luxe. En aquest hotel, m’hi estic hostatjat de franc mentre vigilo
que les obres s’estiguin fent correctament.
S’ha fet l’hora de dinar i estic assegut al
restaurant de l’hotel. Sento que darrere meu un matrimoni fa els seus
comentaris en veu alta sobre quin vi volen escollir per dinar. Finalment sento
que en demanen un de xilè, xiuxiuejant que com el vi xilè no hi ha res, seguit
d’una pedanteria de l’estil: “És que sap, nosaltres hi tenim una casa i unes
vinyes on hi anem a estiuejar.” Mentre esperen que els arribi el vi, els sento
parlar d’Excalibur. Jo me’ls miro de reüll sense entendre gaire res. Els sento
parlar d’un cavall a qui li han posat nom d’espasa: Excalibur!
Aquesta va ser la meva primera connexió, amb
aquesta parella de pedants que cada dia, a la mateixa hora, s’asseien a la
mateixa taula, per fer el mateix comentari sobre el mateix vi, sobre la mateixa
casa de Xile, sempre amb la mateixa pedanteria, i sempre fent referència a
Excalibur…
No m’ho podia creure! Sempre es feien els
“casuals”, sobretot quan escollien els plats, uns plats que també cada dia eren
els mateixos… Feien perdre el temps al cambrer i al sommelier demanant-li
recomanacions sobre el vi, i cada dia el tenien entretingut donant-los consells
banals ja que ells sempre acabaven demanant en veu baixa el mateix. Sempre
ordenaven un Cinco Tierras, crec que era el malbec més barat que tenien a
l’hotel.
Quan acabaven de dinar, sempre demanaven fer un
recorregut per la cava, amb els seus invitats; sempre hi anaven amb invitats
que havien convidat a l’hotel, eren gent de diners. El matrimoni actuava amb
orgull, com si estiguessin mostrant la seva pròpia cava, parlaven fort i
comentaven les ampolles que hi trobaven com si fossin seves. En una de les
passejades per la cava, jo estava ajupit mesurant amb el làser, i els sentia
com comentaven al sommelier davant de tots els seus invitats que el vi que els
havia recomanat l’última vegada -mentida! no oblideu que sempre bevien el mateix-
els encantava. Aleshores sento que el sommelier li pregunta: “quin vi era?”, i
el sòmines que parla d’Excalibur li diu: “Forester, Forester” -dit amb un to
pseudoil·lustrat imitant un accent americà de Wisconsin.
Jo que no tenia gaire idea de vins però molta
curiositat, m’havia fixat prenent les mides del celler que hi havia un vi
anomenat Enrique Foster i no Forester. El que era foraster i poca-solta allà
era ell, que no només no sabia quin vi bevia sinó que ni tan sols sabia que el
vi que bevia no era com ell es pensava de Xile, sinó que era de Mendoza
(Argentina).
En
fi, és ben cert que al món hi ha gent que existeix perquè hi ha d’haver de tot,
perquè si no, no s’entén!
