 |
| Juan Muñoz |
...al principi em preocupava més quan la gent deia que la meva obra era com la de un narrador de contes, que lo meu era més literatura que art. I haig de dir-vos que ja no m’ha deixat de preocupar mai més...potser és el que sempre he volgut, explicar històries...
Així comença el reportatge que han fet aquesta nit a TV2 sobre Juan Muñoz, un dels escultors que més m’agrada i segueixo des de fa uns anys.
El vaig conèixer passejant per la Barceloneta un fred dia d’hivern del 2009 quan vaig topar amb una peculiar escultura rodejada de dos arbres davant d’un mar ferotge.
 |
| Final de la Baraceloneta |
 |
| Towards the shadow |
Muñoz tot i viure en plé bullici cultural al seu Madrid natal, no es va deixar atrapar per la “movida Madrileña” i les seves corrosives ressaques, i se'n va anar a Londres, on va trobar terreny abonat a la seva vocació artística i on va conèixer la dona amb la qual tindria dos fills abans de morir primerenca i abruptament.
La seva vídua, la també reconeguda artista peninsular Cristina Iglesias, es va mobilitzat per convertir aquella retrospectiva en alguna cosa més que un esdeveniment cultural, per convertir-lo en un reconeixement -per una vegada ni tardà ni gasiu- en un retrobament festiu , en una abraçada amb vocació d'etern.
 |
| Hanging figure |
Juan Muñoz és un referent en la renovació de l'escultura contemporània internacional. Des de 1984, data de la seva primera exposició individual a Madrid, fins a 2001 en què realitza la seva última obra, li permeten crear un corpus artístic sòlid i resistent. Les seves figures tenen una presència física extraordinària i en elles el silenci i la solitud adquireixen un protagonisme especial –és el que jo vaig sentir aquell dia a la platja de la Barceloneta contemplant l'escultura de la platja, solitud i silenci-
Entre les primeres figures de Muñoz, apareixen els acròbates de fusta amb membres articulats, petites ballarines de mans en forma de campana o estatuetes assegudes sobre bancs de cartró dotades de veus mecàniques. Al començament dels noranta l'artista comença a treballar en una sèrie de "escenes de conversa", que per a alguns s'han convertit en les seves obres més emblemàtiques. També apareix amb freqüència en l'obra de Juan Muñoz el mirall, com a instrument recurrent per expressar alteritat. La seva obra mestra i final, aquella en què es va deixar, literalment, la vida -la va acabar poc abans de morir per a la Sala de Turbines de la Tate Modern-, «Double Bind", no es va poder veure a Bilbao ni tampoc a Madrid per la seva gran mida i difícil ubicació. Es va pensar fins i tot instalar a l'estació d'Atocha, però la idea va quedar descartada... per causes pressupostàries, dic jo!
 |
| First banister |
Comença representant escales, balcons i baranes que, fora de context, desafien la percepció. Passa d'aquí a les figures congelades en actitud d'abstracció o intercanvi, sorpreses amb la boca oberta o amb gestos a mig fer, la qual cosa afegeix una quietud colpidora i literal al silenci de les seves converses. Al començament dels anys noranta, Juan Muñoz va començar a produir obres de caràcter "narratiu" -trencant els límits de l'escultura tradicional-, instal·lacions de figures de mida lleugerament inferior al natural en interacció mútua distribuïdes en ambients tant tancats com oberts, que conviden l'espectador a relacionar-s'hi. Va realitzar les figures monocromàtiques, gris plom o color cera, principalment en paper maixé, resina i finalment bronze.
 |
| Listening figure |
Crec que a aquest home la postmodernitat li semblava “ La Caputxeta vermella” i la seva crisi actual un “Llop” molt ferotge però tendre. Descansi en pau, ens va deixar alguna cosa meravellosa, d'això no en tinc cap dubte!
Per si voleu saber-ne més, aqui teniu el link del programa que s'ha emès avui:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-juan-munoz-poeta-del-espacio/1144975/
 |
| Many times |
