dimecres, 11 de maig del 2011

LOS PRÍNCIPES AZULES DESTIÑEN / ELS PRÍNCEPS BLAUS DESTENYEIXEN


VERSIÓ EN CATALÀ A BAIX

Este verano, como todos los veranos de mi vida, me fui unos días a Cadaqués, cuando estoy allí mi vida transcurre entre Port d’Hoguer y Sa Conca, principalmente es en esta playa donde me pasan las cosas que más curiosas cada vez que estoy allí.


Pues bien, uno de estos días mientras tomaba el sol vi llegar a una chica de ojos azules. Recuerdo que cuando llegó con su cesto de paja me fijé inmediatamente en ella. Bajaba sonriendo mientras escuchaba música. Tenia algo que me gustaba desde la distancia. Vendría a ser lo que Albert Espinosa proclama en su libro “El mundo amarillo”: un amarillo mío –amarilla en este caso- sin haber cruzado una sola palabra con ella y sin saber absolutamente nada de su vida, la chica me fascinaba sospechosamente. Me fije donde se situaba en la cala. La buscaba con la mirada. Ella iba a su rollo...sacó la toalla, un mp3, se desnudó tímidamente y mientras seguía buscando en su cesto se sentó con los pies colgando  de la roca. Siguió buscando dentro del cesto hasta que sacó un libro, un libro pequeño, muy pequeño, parecía un juguete... Empezó a leérselo y no levantó la cabeza hasta que se lo terminó. No tuve tiempo ni de irme a bañar, que ya guardaba el libro que se terminaba de leer para sacar otro. Este era mas grande pero más fino. Ahora si podía ver que no era un libro, era un cuento. Un cuento para niños. Bordee  unos metros las rocas para pasar delante suya y poder ver que estaba leyendo exactamente. Solo puede ver que la cubierta era amarilla. Nada más. Seguí unos metros más y me puse en la orilla dispuesto a saltar al agua. La tenia justo detrás. Pensé: se habrá fijado en mi? Seguro que me esta mirando! Fingí encontrar el agua fría al poner el pie y así poder llamar un poco su atención. Seguro que me estaba mirando; una mujer siempre se fija más allá cuando pretende no ser vista sin dejar de estar pendiente, siempre espera otro momento para sacar sus conclusiones y no ser descubierta. Los hombres miramos recto. Las mujeres de la misma manera que hablan, no lo hacen en línea recta. Ellas lo hacen todo en todas direcciones. Conté a tres, me giré y …..zás! Me estaba mirando! Conjugué a la perfección  la impresión al tocar el agua con el pié con el profundo suspiro al cruzar nuetras miradas. Me lo notó? –me pregunté. Seguro! Le hice una especie de mueca y ella me contestó con una media sonrisa. Me lancé al agua y nadé unos metros  mar adentro. De vez en cuando me paraba flotando y buscaba su mirada desde la orilla, y nada, ella seguía cabizbaja pasando páginas mientras con la mano se enredaba el pelo rubio como el oro.

Al salir del agua, me la miré mucho más descaradamente y nada de nada. Yo llevaba toda la seguridad cubridora que llevan los hombres cuando se sienten acorralados e indefensos. Pasé delante suya y sin apenas levantar la cabeza le dije: hello! Di por supuesto que rubia y con los ojos azules era extranjera, y va y la tía me dice un: Hola, que tal! Que me dejó descolocado! No le presté atención y ahora ya nervioso me dirigí a mi toalla.

Me pase un buen rato mirándola. Me pase casi casi cuatro horas observándola, y ella, ni caso. Cuando el sol empezaba a hundirse en el mar la chica se vistió  y se marchó. Al pasar por mi lado me miró e hizo una pequeña reverencia con la cabeza medio sonriendo en señal de despedida.

Pocos minutos más tarde me fui yo!

Caminando por el camino de tierra en dirección a la explanada donde siempre aparco mi moto, me encontré en el suelo un libro. Un cuento. Amarillo. Pensé que seria el libro que ella estaba leyendo en la playa. Fijo que lo era. Hacia una tarde espléndida, así que abrí el cuento me senté a lo alto de una roca para terminar de ver como desaparecía el sol mientras leía el cuento amarillo con el murmuro del mar de fondo como banda sonora. El cuento del titulo fascinante. El cuento amarillo de la chica amarilla del pelo amarillo, del mundo amarillo. Un cuento que habla de príncipes azules como tu o como yo que destiñen. Un cuento de pocas páginas y de grandes verdades.

Y el cuento decía lo siguiente:

Esperaba mi príncipe azul pero nunca llegaba.
-Los principies azules no existen – decían unos. 
–Los príncipes azules destiñen -Decían otros –El que tenga que ser para ti, nadie no podrá robártelo – decía mamá. Mientras tanto las películas y los cuentos estaban llenos de príncipes maravillosos. Y yo continuaba esperando… Y aparecían príncipes y más príncipes… pero ninguno era azul y ninguno me daba felicidad. Así que un buen día dejé de esperar – No necesito ningún príncipe! – Me dije. Y entonces ocurrió una cosa mágica. Mi corazón empezó a llenarse y a expandirse, parecía que tenia alas! Y de repente, me di cuenta que todo aquel tiempo el amor había estado dentro de mi y yo no lo había visto ni oído porque estaba “esperando”. En ese preciso momento, me enamoré de mi misma! Y entonces apareciste! Y tu no eras azul, ni perfecto, ni verde, ni amarillo, ni rojo… eras de todos los colores, eras maravillosamente imperfecto, eras de carne y huesos! Y no me dabas la felicidad sino que multiplicabas lo que yo ya sentía! Y eras tierno, y dulce, y me llamabas príncesa. Y yo me sentía la princesa más afortunada del mundo, de la tierra y del universo, porque finalmente había encontrado a mi príncipe. Prííííííííííííííncipe!



VERSIÓ EN CATALÀ


Aquest estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a Cadaquès, quan hi vaig la meva vida transcórrer entre Port d’Hoguer i Sa Conca, bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més m’agraden.


Doncs bé, un d’aquests dies mentre prenia al sol vaig veure arribar una noia d'ulls blaus. Recordo que quan va arribar amb el seu cistell de palla m'hi vaig fixar immediatament. Baixava somrient mentre escoltava música. Tenia alguna cosa que m'agradava des de la distància. Vindria a ser el que l'Albert Espinosa en diu en el seu llibre "El món groc": un groc meu –groga en aquest cas- Sense haver creuat una paraula amb ella ni saber res de la seva vida m’encantava i m'agradava sospitosament. Vaig fixar-me on es posava. La buscava amb la mirada. Ella anava a la seva…. Va treure la tovallola, un mp3, es va despullar tímidament i mentre seguia buscant al cistell es va asseure amb els peus penjant de la roca. Seguia buscant dintre el cabàs fins que va treure un llibre, un llibre petit, molt petit, semblava un joguet…. Se’l va començar a llegir. No va aixecar el cap fins que no se’l va haver acabat. No vaig tenir temps ni d’anar-me a fer un bany, que ja guardava el llibre que s’havia acabat de llegir i seguidament en treia un altre. Aquest era més gran, però més prim. Ara si podia veure que no era un llibre, era un conte. Un conte per nanos. Vaig vorejar uns metres les roques per passar davant seu i veure que llegia exactament. Només vaig veure que la portada era groga. Res més que això. Vaig seguir una mica més i em vaig disposar a tirar-me. La tenia al darrera. Vaig pensar: s’ha fixat en mi! Segur que m’està mirant! Vaig fer veure que l’aigua era massa freda i una mica de temps per cridar la seva atenció. Segur que m’estava mirant: una dona sempre es fixa més enllà, sempre espera un altre moment per treure les seves conclusions i no ser vista. Els homes mirem recte. Les dones de la mateixa manera que parlen, no ho fan en via recte. Les dones ho fan tot en totes direccions. Vaig comptar a tres i em vaig girar i…zas! M’estava mirant! Vaig conjugar-ho molt bé al moment que posava el peu per mesurar la temperatura de l’aigua per fer un gran sospir. M’ho havia notat? Segur.  Li vaig fer una espècie de ganyota i ella em va esboçar una rialla. Em vaig llençar a l’aigua i vaig nedar uns metres endins. De tant en quant em parava i dissimuladament mirava si em seguia mirant. I no. Ja no. Capbaixa seguia passant pàgines mentre amb l’altre mà s’enredava els seus cabells rossos com l’or.


En sortir de l’aigua, me la vaig mirar molt més descaradament i res de res. Jo portava tota la seguretat cobridora que porta un home quan ja es veu sense escapatòria i se li desmunta el tinglado. Vaig passar per davant i li vaig dir: Hello!, vaig donar per suposat que rossa i amb els ulls blaus era estrangera, i va i la tia em diu un: Hola, que tal! que em deixa estorat! No paro i segueixo fins la meva tovallola.


Vaig passar-me hores mirant-me-la. Vaig passar-me 4 hores mirant-me-la. I ella, ni cas. Quan el sol ja començava a amagar-se la noia es va vestir i va marxar. Al passar pel meu costat va mirar-me i va fer un cop de cap mig somrient en senyal d’adéu.


Pocs minuts després vaig marxar jo!


Caminant pel camí de carro en direcció a l’esplanada on hi deixo sempre la moto, em vaig trobar al terra un llibre. Un conte. Groc. Vaig pensar que seria el llibre que ella llegia a la platja. Segur que ho era. Feia una tarda fascinant i em vaig asseure a una roca per acabar de veure com s’acabava de pondre el sol mentre em llegia el conte groc amb la remor del mar com a banda sonora. El conte del títol fascinant. El conte groc de la dona groga dels cabells grocs. Del món grog. Un conte que parla de prínceps blaus com tu o com jo que destenyeixen. Un conte de poques pàgines i de grans veritats.


I el conte deia així: 

Esperava el meu príncep blau però mai no arribava.

-Els prínceps blaus no existeixen - deien uns.

-Els prínceps blaus destenyeixen - deien els altres.

-El que hagi de ser per a tu, ningú no te'l prendrà - deia la mare.

Mentrestant les pel.lícules i els contes eren plens de prínceps meravellosos. I jo continuava esperant....
I apareixien prínceps...
i més prínceps...
però cap era blau i cap em donava felicitat.
Així que un bon dia vaig deixar d'esperar.
-No necessito cap príncep! - Em vaig dir.
I llavors va succeir una cosa màgica. El meu cor va començar
a omplir-se i a expandir-se, semblava que dugúes ales!
I, de sobte, em vaig adonar que tot aquell temps l'amor
havia estat dins meu i jo no l'havia vist ni sentit
perquè estava "esperant".
En aquell precís moment em vaig enamorar de mi mateix!
I aleshores vas aparèixer tu! I tu no eres blau, ni perfecte, 
no eres verd, ni groc, ni vermell...
Eres de tots els colors, eres meravellosament imperfecte,
eres de carn i ossos! I no em donaves la felicitat, sinó que multiplicaves el que jo ja sentia! I eres tendre i dolç, i em deies príncep. I jo em sentnia el príncep més afortunat del món, de la terra i de l'univers, perquè, finalment, havia trobat el meu príncep!
Prííiiiinceeeeeeeeeeeeppppp!!!!!!