La meva Mare sempre em deia: ¿què es diu quan et fan un regal? i jo atònit, pel què es veu, ja no sabia molt bé el què fer, perquè el regal superava qualsevol altre atenció que em posessin davant. Mai donava les gràcies. Però ningú no s'ofenia, perquè era un nen, i entenien, que l'agraiment residia en l'us i l'atenció desmesurada que em provocava el present, aquest era el verdader sentit del present, la intenció secreta del qui regala a un nen qualsevol cosa, l'únic agraiment possible, d'aquell que se sorpren i s'hipnotitza. Avui, o ara tan se val, tot és encara tan a prop, que em fa certa pena recordar i no palpar, ja he entès la importància de donar les gràcies, les gràcies quan encara sento la olor i per tan encara no és record i segueix sent vivència, ara puc donar-te les gràcies. Quan ja fa una estona que he jugat, que he sentit, hi m'he oblidat de tot, amb el regal que em fas, ara que torno d'aquell món paral·lel que tot ésser tindria que tenir i no oblidar mai, aquell infant, adolescent, boig, extrovertit, borracho o desfassat, digue-ni com vulguIs, i que et connecta sempre amb la part més essencial del tu que has estat sempre... ara que després de jugar, haig de ser una mica adult, potser tan sols fins el vespre, ara em recordo de me Mare, ja sé el què s'ha de dir: GRÀCIES AMOR
Amic amat Oriol, ara estic al teclat i no sé que dir, que les paraules no em són prou...Gràcies mil, ets un home com hi ha pocs, jo també tinc la certesa de que no trigarem 18 anys en trobar-nos tots junts, plegats, carxofats, amb la pell torradeta i el tequila ben encès, no es pot agraïr el que no té preu, el que no es pot comprar ni amb tots els diners del món, gràcies bonic! Fins JA!
Gràcies amor, per ser tu. No tinc, no les trobo...les paraules...ho intent però no...encara estàs-esteu aferrats a mi, sóc incapaz de fer res, estorat recordo tot moment i el torno a viure!Gràcies!
La meva Mare sempre em deia: ¿què es diu quan et fan un regal? i jo atònit, pel què es veu, ja no sabia molt bé el què fer, perquè el regal superava qualsevol altre atenció que em posessin davant. Mai donava les gràcies. Però ningú no s'ofenia, perquè era un nen, i entenien, que l'agraiment residia en l'us i l'atenció desmesurada que em provocava el present, aquest era el verdader sentit del present, la intenció secreta del qui regala a un nen qualsevol cosa, l'únic agraiment possible, d'aquell que se sorpren i s'hipnotitza. Avui, o ara tan se val, tot és encara tan a prop, que em fa certa pena recordar i no palpar, ja he entès la importància de donar les gràcies, les gràcies quan encara sento la olor i per tan encara no és record i segueix sent vivència, ara puc donar-te les gràcies. Quan ja fa una estona que he jugat, que he sentit, hi m'he oblidat de tot, amb el regal que em fas, ara que torno d'aquell món paral·lel que tot ésser tindria que tenir i no oblidar mai, aquell infant, adolescent, boig, extrovertit, borracho o desfassat, digue-ni com vulguIs, i que et connecta sempre amb la part més essencial del tu que has estat sempre... ara que després de jugar, haig de ser una mica adult, potser tan sols fins el vespre, ara em recordo de me Mare, ja sé el què s'ha de dir: GRÀCIES AMOR
ResponEliminaAmic amat Oriol, ara estic al teclat i no sé que dir, que les paraules no em són prou...Gràcies mil, ets un home com hi ha pocs, jo també tinc la certesa de que no trigarem 18 anys en trobar-nos tots junts, plegats, carxofats, amb la pell torradeta i el tequila ben encès, no es pot agraïr el que no té preu, el que no es pot comprar ni amb tots els diners del món, gràcies bonic!
ResponEliminaFins JA!
Gràcies amor, per ser tu. No tinc, no les trobo...les paraules...ho intent però no...encara estàs-esteu aferrats a mi, sóc incapaz de fer res, estorat recordo tot moment i el torno a viure!Gràcies!
ResponElimina