dimecres, 11 de maig del 2011

LOS PRÍNCIPES AZULES DESTIÑEN / ELS PRÍNCEPS BLAUS DESTENYEIXEN


VERSIÓ EN CATALÀ A BAIX

Este verano, como todos los veranos de mi vida, me fui unos días a Cadaqués, cuando estoy allí mi vida transcurre entre Port d’Hoguer y Sa Conca, principalmente es en esta playa donde me pasan las cosas que más curiosas cada vez que estoy allí.


Pues bien, uno de estos días mientras tomaba el sol vi llegar a una chica de ojos azules. Recuerdo que cuando llegó con su cesto de paja me fijé inmediatamente en ella. Bajaba sonriendo mientras escuchaba música. Tenia algo que me gustaba desde la distancia. Vendría a ser lo que Albert Espinosa proclama en su libro “El mundo amarillo”: un amarillo mío –amarilla en este caso- sin haber cruzado una sola palabra con ella y sin saber absolutamente nada de su vida, la chica me fascinaba sospechosamente. Me fije donde se situaba en la cala. La buscaba con la mirada. Ella iba a su rollo...sacó la toalla, un mp3, se desnudó tímidamente y mientras seguía buscando en su cesto se sentó con los pies colgando  de la roca. Siguió buscando dentro del cesto hasta que sacó un libro, un libro pequeño, muy pequeño, parecía un juguete... Empezó a leérselo y no levantó la cabeza hasta que se lo terminó. No tuve tiempo ni de irme a bañar, que ya guardaba el libro que se terminaba de leer para sacar otro. Este era mas grande pero más fino. Ahora si podía ver que no era un libro, era un cuento. Un cuento para niños. Bordee  unos metros las rocas para pasar delante suya y poder ver que estaba leyendo exactamente. Solo puede ver que la cubierta era amarilla. Nada más. Seguí unos metros más y me puse en la orilla dispuesto a saltar al agua. La tenia justo detrás. Pensé: se habrá fijado en mi? Seguro que me esta mirando! Fingí encontrar el agua fría al poner el pie y así poder llamar un poco su atención. Seguro que me estaba mirando; una mujer siempre se fija más allá cuando pretende no ser vista sin dejar de estar pendiente, siempre espera otro momento para sacar sus conclusiones y no ser descubierta. Los hombres miramos recto. Las mujeres de la misma manera que hablan, no lo hacen en línea recta. Ellas lo hacen todo en todas direcciones. Conté a tres, me giré y …..zás! Me estaba mirando! Conjugué a la perfección  la impresión al tocar el agua con el pié con el profundo suspiro al cruzar nuetras miradas. Me lo notó? –me pregunté. Seguro! Le hice una especie de mueca y ella me contestó con una media sonrisa. Me lancé al agua y nadé unos metros  mar adentro. De vez en cuando me paraba flotando y buscaba su mirada desde la orilla, y nada, ella seguía cabizbaja pasando páginas mientras con la mano se enredaba el pelo rubio como el oro.

Al salir del agua, me la miré mucho más descaradamente y nada de nada. Yo llevaba toda la seguridad cubridora que llevan los hombres cuando se sienten acorralados e indefensos. Pasé delante suya y sin apenas levantar la cabeza le dije: hello! Di por supuesto que rubia y con los ojos azules era extranjera, y va y la tía me dice un: Hola, que tal! Que me dejó descolocado! No le presté atención y ahora ya nervioso me dirigí a mi toalla.

Me pase un buen rato mirándola. Me pase casi casi cuatro horas observándola, y ella, ni caso. Cuando el sol empezaba a hundirse en el mar la chica se vistió  y se marchó. Al pasar por mi lado me miró e hizo una pequeña reverencia con la cabeza medio sonriendo en señal de despedida.

Pocos minutos más tarde me fui yo!

Caminando por el camino de tierra en dirección a la explanada donde siempre aparco mi moto, me encontré en el suelo un libro. Un cuento. Amarillo. Pensé que seria el libro que ella estaba leyendo en la playa. Fijo que lo era. Hacia una tarde espléndida, así que abrí el cuento me senté a lo alto de una roca para terminar de ver como desaparecía el sol mientras leía el cuento amarillo con el murmuro del mar de fondo como banda sonora. El cuento del titulo fascinante. El cuento amarillo de la chica amarilla del pelo amarillo, del mundo amarillo. Un cuento que habla de príncipes azules como tu o como yo que destiñen. Un cuento de pocas páginas y de grandes verdades.

Y el cuento decía lo siguiente:

Esperaba mi príncipe azul pero nunca llegaba.
-Los principies azules no existen – decían unos. 
–Los príncipes azules destiñen -Decían otros –El que tenga que ser para ti, nadie no podrá robártelo – decía mamá. Mientras tanto las películas y los cuentos estaban llenos de príncipes maravillosos. Y yo continuaba esperando… Y aparecían príncipes y más príncipes… pero ninguno era azul y ninguno me daba felicidad. Así que un buen día dejé de esperar – No necesito ningún príncipe! – Me dije. Y entonces ocurrió una cosa mágica. Mi corazón empezó a llenarse y a expandirse, parecía que tenia alas! Y de repente, me di cuenta que todo aquel tiempo el amor había estado dentro de mi y yo no lo había visto ni oído porque estaba “esperando”. En ese preciso momento, me enamoré de mi misma! Y entonces apareciste! Y tu no eras azul, ni perfecto, ni verde, ni amarillo, ni rojo… eras de todos los colores, eras maravillosamente imperfecto, eras de carne y huesos! Y no me dabas la felicidad sino que multiplicabas lo que yo ya sentía! Y eras tierno, y dulce, y me llamabas príncesa. Y yo me sentía la princesa más afortunada del mundo, de la tierra y del universo, porque finalmente había encontrado a mi príncipe. Prííííííííííííííncipe!



VERSIÓ EN CATALÀ


Aquest estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a Cadaquès, quan hi vaig la meva vida transcórrer entre Port d’Hoguer i Sa Conca, bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més m’agraden.


Doncs bé, un d’aquests dies mentre prenia al sol vaig veure arribar una noia d'ulls blaus. Recordo que quan va arribar amb el seu cistell de palla m'hi vaig fixar immediatament. Baixava somrient mentre escoltava música. Tenia alguna cosa que m'agradava des de la distància. Vindria a ser el que l'Albert Espinosa en diu en el seu llibre "El món groc": un groc meu –groga en aquest cas- Sense haver creuat una paraula amb ella ni saber res de la seva vida m’encantava i m'agradava sospitosament. Vaig fixar-me on es posava. La buscava amb la mirada. Ella anava a la seva…. Va treure la tovallola, un mp3, es va despullar tímidament i mentre seguia buscant al cistell es va asseure amb els peus penjant de la roca. Seguia buscant dintre el cabàs fins que va treure un llibre, un llibre petit, molt petit, semblava un joguet…. Se’l va començar a llegir. No va aixecar el cap fins que no se’l va haver acabat. No vaig tenir temps ni d’anar-me a fer un bany, que ja guardava el llibre que s’havia acabat de llegir i seguidament en treia un altre. Aquest era més gran, però més prim. Ara si podia veure que no era un llibre, era un conte. Un conte per nanos. Vaig vorejar uns metres les roques per passar davant seu i veure que llegia exactament. Només vaig veure que la portada era groga. Res més que això. Vaig seguir una mica més i em vaig disposar a tirar-me. La tenia al darrera. Vaig pensar: s’ha fixat en mi! Segur que m’està mirant! Vaig fer veure que l’aigua era massa freda i una mica de temps per cridar la seva atenció. Segur que m’estava mirant: una dona sempre es fixa més enllà, sempre espera un altre moment per treure les seves conclusions i no ser vista. Els homes mirem recte. Les dones de la mateixa manera que parlen, no ho fan en via recte. Les dones ho fan tot en totes direccions. Vaig comptar a tres i em vaig girar i…zas! M’estava mirant! Vaig conjugar-ho molt bé al moment que posava el peu per mesurar la temperatura de l’aigua per fer un gran sospir. M’ho havia notat? Segur.  Li vaig fer una espècie de ganyota i ella em va esboçar una rialla. Em vaig llençar a l’aigua i vaig nedar uns metres endins. De tant en quant em parava i dissimuladament mirava si em seguia mirant. I no. Ja no. Capbaixa seguia passant pàgines mentre amb l’altre mà s’enredava els seus cabells rossos com l’or.


En sortir de l’aigua, me la vaig mirar molt més descaradament i res de res. Jo portava tota la seguretat cobridora que porta un home quan ja es veu sense escapatòria i se li desmunta el tinglado. Vaig passar per davant i li vaig dir: Hello!, vaig donar per suposat que rossa i amb els ulls blaus era estrangera, i va i la tia em diu un: Hola, que tal! que em deixa estorat! No paro i segueixo fins la meva tovallola.


Vaig passar-me hores mirant-me-la. Vaig passar-me 4 hores mirant-me-la. I ella, ni cas. Quan el sol ja començava a amagar-se la noia es va vestir i va marxar. Al passar pel meu costat va mirar-me i va fer un cop de cap mig somrient en senyal d’adéu.


Pocs minuts després vaig marxar jo!


Caminant pel camí de carro en direcció a l’esplanada on hi deixo sempre la moto, em vaig trobar al terra un llibre. Un conte. Groc. Vaig pensar que seria el llibre que ella llegia a la platja. Segur que ho era. Feia una tarda fascinant i em vaig asseure a una roca per acabar de veure com s’acabava de pondre el sol mentre em llegia el conte groc amb la remor del mar com a banda sonora. El conte del títol fascinant. El conte groc de la dona groga dels cabells grocs. Del món grog. Un conte que parla de prínceps blaus com tu o com jo que destenyeixen. Un conte de poques pàgines i de grans veritats.


I el conte deia així: 

Esperava el meu príncep blau però mai no arribava.

-Els prínceps blaus no existeixen - deien uns.

-Els prínceps blaus destenyeixen - deien els altres.

-El que hagi de ser per a tu, ningú no te'l prendrà - deia la mare.

Mentrestant les pel.lícules i els contes eren plens de prínceps meravellosos. I jo continuava esperant....
I apareixien prínceps...
i més prínceps...
però cap era blau i cap em donava felicitat.
Així que un bon dia vaig deixar d'esperar.
-No necessito cap príncep! - Em vaig dir.
I llavors va succeir una cosa màgica. El meu cor va començar
a omplir-se i a expandir-se, semblava que dugúes ales!
I, de sobte, em vaig adonar que tot aquell temps l'amor
havia estat dins meu i jo no l'havia vist ni sentit
perquè estava "esperant".
En aquell precís moment em vaig enamorar de mi mateix!
I aleshores vas aparèixer tu! I tu no eres blau, ni perfecte, 
no eres verd, ni groc, ni vermell...
Eres de tots els colors, eres meravellosament imperfecte,
eres de carn i ossos! I no em donaves la felicitat, sinó que multiplicaves el que jo ja sentia! I eres tendre i dolç, i em deies príncep. I jo em sentnia el príncep més afortunat del món, de la terra i de l'univers, perquè, finalment, havia trobat el meu príncep!
Prííiiiinceeeeeeeeeeeeppppp!!!!!!

dilluns, 9 de maig del 2011

MARCEL: CORRE QUE VAS TARD!

En Marcel és un cas, un cas com un cabàs! quan les coses li interessen seria capaç de vendre-li unes ulleres a un cec. A vegades no toca ni quarts ni hores. Però fa molt de riure i li passen coses que normalment quan s’expliquen sonen a mentida. És un tiu que vol fer-ho tot, i tot tot, no és pot fer!

M’explico.

En Marcel ja ha plantat uns quants arbres, ha escrit un llibre  i a l’espera de trobar alguna dona suficientment pacient com per aguantar, dia si dia també el soroll que fa, s’ha decantat per donar el seu amor a la mare ciència i que sigui ella qui seleccioni on i a quin cony s’ha de fecundar el fill que mai veurà. Fet pel qual, en convertir-se en donant d’amor universal li demanen un seguit de proves, entre elles un seminograma - i s'embotxaca 50 euros per la donació-

Doncs bé! Tenia hora per aquest mati per fer la donació.  I es clar, les recollides de mostres es fan de 8h a 10h. Quina merda d’horari és aquest per recollir proves d’aquest tipus!! El Marcel per aquestes coses és més del moment de la digestió o de ja ben entrada la matinada……Per raons que ara si venen al cas, aquest matí havia de pelar-se-la abans de les 10 de matí. 

Desde ahir ja s’ho havia planejat tot bé. S’aixecaria, aniria a la feina a recollir l’ordinador on hi té la carpeta “X” i aniria a corre-cuita a estimular-se al WC del carrer Manso on ha d’entregar el potet esterilitzat ple d’amor. En aixecar-se ha preferit fer-ho a casa, amb la tranquil·litat del cafè, el cigarret i el ciberpornoespai que tantes hores bones li regala. El fet, es que entre els nervis, el ritme frenètic del canell, el potet esterilitzat, la punteria necessària i tot plegat se li ha oblidat comprovar si tenia controlat el full de petició de la prova. Pel que desprès d’haver col·locats els aproximadament sis mil milions de Marcelets al pot ha trucat al CAP on li han dit que havia de passar a recollir la petició impresa abans d’anar a entregar les proves, ja que sinó no li agafarien. I aquí a començat el periple!

Amb un pudor impropi ha embolcallat el potet i s’ha llançat a la voràgine de la ciutat per fer el recorregut necessari en el menys temps possible. Només tenia 30 minuts per fer l’entrega. Tant d’amor no pot estar fora del seu cabestre per ser analitzat correctament.

Sacseja. Apunta. Encerta. Tanca el pot. Cuina. Paper de plata en ma. Bossa, Jaqueta, Candau. Casc i moto enllà esquivant vianants de 3 en 3 en 2 minuts era al seu CAP on ha recollit el document per poder entregar-ho i corrents corrents ara ja com un míssil cap a Manso a entregar-ho. Tot enfilant carrer Muntaner, fent ziga-zagues entre cotxes i sobrepassant la velocitat permesa un home ben uniformat de tons blaus el para i li diu: Papers de la moto!
Aquí ha aparegut el gran moment! Amb una credibilitat que espanta, sense apagar la moto ni treure’s el casc a fotut la mà a la bossa on hi porta els papers que li demanen i enlloc dels papers li ha donat un potet encara calentó mentre li explicava la història….el policia que se li escapava el riure per sota el nas, ha intentat fer un últim intent d’exigència en nombrar-li un seguit de coses que s’estava saltant del codi viàri: anava a més de 50km/h, pel carril Bus, passant-se els semàfors en vermell…. Suposo que en veure-li la cara al Marcel mentre es tornava a guardar el potet, li ha tocat l’ombro i li ha dit, va que ja hi ets gairebé. Però vigila!

Així doncs que ha arribat a temps i ha pogut entregar la mostra amb suposo encara alguns milions de Marcelets movent cua!

Ara, només l’atzar si li dona el vist-i-plau a l’analítica possibilitarà una fecundació apropiada kilòmetres enllà!

divendres, 6 de maig del 2011

dijous, 5 de maig del 2011

OFÈLIA: EL MITE DE LA HISTÈRIA FEMENINA










                                      



divendres, 29 d’abril del 2011

O VOLES EN SILENCI O ENTRES SENSE TRUCAR

He tornat de dos mesos de ser fora, en una producció duríssima primer i en una de còmoda després. I m’he reincorporat a la feina i, per aquelles coses que passen a vegades, en quatre dies he anat a parat al tros més preuat de la meva vida, el meu passat de fa 16 anys: abans d’ahir vaig fer-ho amb un amic (un Joan Arqué imprescindible) i avui amb un ex company de feina… de la meva feina més dura i hostil que mai he fet, una feina que no en va em va fer obrir els ulls a una nova realitat desconeguda per mi si més no. I on vaig veure les coses més inimaginables que mai havia vist abans. No fa falta explicar-ho. Els que em coneixeu bé ja sabeu on treballava.I tothom té un passat....

El fet és que avui el meu ciberespai tant íntim ha anat a parar al seu ciberespai. Al seu món imaginari, el seu i el meu. La proximitat de la xarxa i les noves tecnologies que apropen la pell com apropen els records, el món on ens acabem comportant com l’improperi de l’inconcient ens ordena i que tan ràpidament feliç i lliures ens fa sentir. Quan tota la testosterona es posa en fila i t’empeny més a servir que no a solidaritzar-te. Em refereixo a quan t’aixeques dempeus i sembles més un soldat que presenta armes que no un home gris que segueix buscant com sortir ara mateix d’aquest moment tant feixuc entre papers i mails en un intent vacu de justificar la feina….no sé si m’explico?

Com un llamp! Com un home míssil propulsat per la curiositat de qui es pregunta: que li haurà passat a aquest tiu en aquests 16 anys? m’he presentat en un ”sant-i-amén” al Carrer Diputació on m’esperava un altre soldat amb l’espasa estesa i una copa de vi a la mà!

He estat tan orella com he pogut. M’he esforçat per esquivar la voluptuositat del seu perfecte i tirà canó d’atac que insultament m’apuntava a matar.  M’he sentit valent i àgil: com fer en 2 minuts un “very best” dels meus últims 16 anys dissimulant les ganes que les hormones colpejants acaben ofegant i arrimant el seny més a l’esteticisme menys pràctic que al fet més carnal i pràctic? Doncs, ho he fet! En minut i mig, tenia tot explicat, resumit i ja, no sé com, anava més còmode vestit! Vestit?

Ens hem mirat, lluny i fons, més enllà dels colors que puc definir. Hem compartit l’òpera que ens va unir al seu moment, ell amb la seva Damrau jo amb la meva Caballé. Ell amb el seu esteticisme Brasileny jo amb el meu minimalisme Català. I ens tornàvem a mirar….les ganes de parlar no ens permetien traspassar la ratlla de la hostilitat. Feia 16 anys que no ens fèiem/vèiem, ell en tenia 23. Jo 25. Ara jo sóc qui sóc i sóc com sóc, ell ara és més gran i més contemporani, més valent i més guapo….molt molt guapo! Ell la seva història jo la meva. Jo una història fácil, ell una història tremenda. D’aquelles que ningú vol explicar dues vegades.

Un tiu lluitador. Un tiu tenaç. Un home com Déu mana. Un home que ja se m’escapa… un home que mira bé i de veritat, que toca i palpa. Un home que sap com va això de viure i amb un gest t’hi fa partícep. Un home lliure. Un gran home...què cony!

És tard. Sóc feliç. Retrobo un v/bell amic i vull que els ulls se m’acluquin….me’n vaig a dormir encara amb l’arma a punt….shhh! Ara vull silenci i un to de música que m’acompanyi a la nova realitat del demà! Avui no necessito un somni eròtic!

Gràcies home innombrable! Gràcies confident inalterable! Ara ja no em cou... Per avui ja he tencat el meu cercle. Bona nit.

dimecres, 27 d’abril del 2011

JOAN ARQUÉ: HO TORNO A DIR; EL LLOC NO EL SÉ NI M'IMPORTA

Estimat Joan, amic de l’ànima, anyorat company....avui m'ha arribat per "WhatsApp" un missatge amb un poema, no tinc clar si l'ha escrit el que me l'enviava o si l'ha tret d'algun lloc; tampoc vull saber-ho, m'està bé!


El fet és que li he volgut respondre amb la mateixa moneda.Volia escriure-li un poema....m'ha sortit del cor! Pensant-hi, me n’he adonat que només hi ha un poema que em sé i sempre em sabré de “pe a pa”...i aquest poema me'l vas ensenyar tu...


Joan Arqué i Solà
Ara deu fer ja uns 16 anys, cada dia quan venies a recollir-me a casa per anar al Col.legi, em despertaves cridant des del carrer recitant-me aquest poema a viva veu i jo desde el tercer pis et sentia i et cridava: "ja baixo!" i així ho feies dia rere dia, més o menys a la mateixa hora, amb el mateix to, despertant-me a mi i a tot el veînat de ben segur, tant com cridaves segur que despertaves els veïns del principal, del primer i del segon pis!

Recordo perfectament com baixava corrents les escales encara amb les lleganyes als ulls i tu des del cotxe em pitaves. Assegut al teu cotxe blanc; mirant-me, em senyalaves i em deies: Ei! Oriol "el lloc no el sé…" i corríem emocionats a classe i repetíem un cop rere l’altre el poema dins el cotxe fins que me’l vaig aprendre de memòria.

I amic/amat Joan ara m’he quedat atrapat al valor d’aquell record, al temps que vam passar junts, el que ens vam estimar i a tot el que vam compartir, totes les nits, els dies, les carreres i passejades, tot el que ens entrava i ens sortia per tornar-nos a entrar, aquelles abraçades tant necessàries, recordo tot allò com si fós ara.... i la música que ens ho amenitzava….totes les matinades asseguts a les escales de la Catedral arreglant el món, confessant-nos amics per sempre, creant amb les mans i les paraules castells de sorra que ens feien volar…i cridàvem i corríem per la plaça recitant poemes, i anàvem a la platja i ens despullàvem després d’una nit d’alcohol i declamàvem a la mala mar la ràbia del Rei Lear: "Naturalesa, tu ets la meva Deesa...!!!", i com em feies tremolar, com tremolava quan assajàvem “El beso de la mujer araña” i jo t’havia de donar un petó… comptava les paraules que faltaven abans no arribava el moment de fer-te'l...Tan descarat com era!I tan insultantment pudorós! Eres (i ets encara) tant bon actor...prometies tantíssim! Què fort!

Setze anys Joan, d’això ja fa setze anys i ja veus, un noi que ara és més jove de lo joves que érem nosaltes m’hi ha transportat…

I és que amic Joan, estimat Joan…




CONTRALLUMS             


Miquel Martí i Pol
El lloc, no el sé. Per això mai no dic
que vagi a la segura i confereixo
tanta duresa al vent com a la pedra.
El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,
i de saber que sé tan poca cosa
n’he fet raó suficient per viure,
fona i escut, vehicle de creixença.
I creixo, i visc si fa no fa com els altres,
ni més agrest ni menys contemporani,
estinolat a la mateixa porta
que qualsevol, sempre a punt de partença.
Transcorre el temps entre els miralls i l’aigua.
Ho torno a dir: no sé el lloc, ni m’importa



No tens ni idea ara mateix com et trobo a faltar, a tu i tot allò! I a la Magalí, i el Xavi, i el Santi, i l'Olga, i la Muguet, i la Prims....us enyoro d'una manera malaltíssia avui i tants d'altres dies!


diumenge, 24 d’abril del 2011

LLUÍS LLACH - LA REVOLTA PERMANENT









Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Sóc a casa fent zapping i passant pel canal 33, llegeixo el titol del que ara comença “Lluis Llach: La revolta permanent”. Per tant s’ha acabat el zapping. Quan sento o veig Lluis Llach, sigui on sigui que el vegi o l'escolti, la meva vida es paralitza i entro en una especie de trànsit. Em reporta a la meva infantesa, la seva veu sempre sonava a casa els pares mentre jo jugava a “clics” o feia els deures de l'Artur Martorell… m’ho estic mirant i totes, absolutamente totes les cançons me les sé de memòria i em posen d’un nostàlgic que espanta!

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Lluis Llach, de tu m’agrada tot: el tó, el deix, la veu… m’agrada escoltar-lo quan, qui, com, què i perque parla… m’interessa la seva justa mesura i la seva prudència. Com opina. Com mira. M’agraden el seus ulls com m’agrada l’Empordà. Verge i prudent. Compromès i romàntic amic imaginari.

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

Quan veig resportatges com aquests em quedo tot menys indiferent i em converteixo amb un home absoluta i radicalemnt autocrític.

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema

Lluis vas arribar a mi fa 40 anys i encara ara em cales.




diumenge, 17 d’abril del 2011

dilluns, 11 d’abril del 2011

UNA SANTA COLOMA INCÒMODE

Estimat i ADMIRAT (no saps fins a quin punt i des de fa quants anys) Josep Tordera; crec que potser no m’he explicat bé donant la opinió sobre l’escrit que ha fet la Sira Garcia (http://sirabosch.blogspot.com/2011/04/tupper-politic.html?spref=fb) sobre la situació política de Santa Coloma de Gramanet, la meva ex ciutat.

Josep Tordera
Jo hi tinc un sentiment contradictori amb Santa Coloma. Una relació d’amor odi – que evidentment res té a veure amb la integració o no dels nouvinguts; sinó més aviat amb la meva condició d’homosexual, però això són peres d’un altre perer - amb la ciutat. Tu Josep, així com el teu amic Manel Galgo (el meu pare) veu formar part d’un moment vital de Santa Coloma. D’un moment vital i de transcendental importància i on veu ser i veu desenvolupar una feina importantíssima que res té a veure amb el que jo bonament puc opinar d’una ciutat en la que fa  més de18 anys no hi visc.

Jo no dic que Barcelona, New York o Kabul siguin millors ni pitjors, jo no comparo, bàsicament perquè de les 15 vegades que he estat a New York poques vegades he creuat el pont de Brooklin. I don’t do suburbs –com diuen els Novaiorquesos-
Evidentment que res té a veure el New York de Park Avenue amb el Brox, ni amb el Bronx ni amb Staten Island, ni evidentment amb Queens, Harlem o el propi Manhattan. New York es una gran metròpoli en si mateixa amb gairebé 19.000.000 d’habitants. De 19 milions d’habitants on hi conviuen un fotimer d’ètnies diferents des de fa molts anys!

Barcelona tampoc m’agrada. O no m’agrada tant com m’agrada New York, París o Londres. Però és la millor opció que tinc. Per mi, com tu també dius, el lloc on visc és el lloc on hi viu la gent que m’estimo. A Barcelona sóc més lliure que a Santa Coloma i a New York més que a Barcelona
Però sóc un tiu que està molt enganxat als seus amics, entre ells la teva filla Laia -propera regidora del PSC a Santa Coloma i amb moltes possibilitats de fer coses que potser si tenen a veure amb això que parlem- Jo sóc jo quan tota aquesta gent és a prop meu. Si ells no hi son jo no sóc res.

Desconec les politiques d’integració dels Estats Units de la mateixa manera com desconec les d’Espanya, Catalunya o Santa Coloma. El que està clar es que no ens en sortim Josep. Politiques d’integració? Mitjançant què? Qui? Com? Venen de visita o venen perquè no tenen una altra opció al seu país? La resposta és obvia, no! I no sé que s’ha de fer, i com que no ho sé no opino d’aquest tema.

Jo només tinc la sensació que Santa Coloma s’ha equivocat sempre. Per que el problema ha de ser realment complicat. No en tinc ni idea. Creu-me que si sabés la solució te la diria.

Escut de Santa Coloma
Però, com et deia al principi la meva incomoditat amb Santa Coloma no te massa res a veure amb el que hi ha passat políticament. Ha estat una cosa més personal i de identitat. Ara tot ho veig diferent, però ja no hi tinc res a veure amb la meva ex ciutat. Però com diu la meva Santa mare, que coneix molt bé el meu sentiment envers la ciutat, igual amb els anys faig com els elefants, que van a morir allà on van néixer.

Josep són gairebé les 3 del matí i demà tinc un concert i com que haig d’estar desvetllat, prefereixo anar-me’n a dormir que seguir donant voltes a aquest tema. Sento haver-te tocat la fibra.

T’estimo Josep, i estimant-te a tu m’estimo també una mica més a Santa Coloma.

dimarts, 5 d’abril del 2011

EL DIA QUE VAIG FER EL MEU PRIMER CONCERT AMB ROSTROPOVICH






ENGLISH VERSION BELOW


Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo
El 14 de Març del 2001 vaig començar a treballar en el fascinant món  de la producció d’espectacles per causes que ara no venen el cas, seria massa llarg d’explicar. El fet es que em van agafar per fer de tour manager de la orquestra Rusa per un seguit de concerts que feien per Espanya acompanyant a Mistislav Rostropovich. La meva feina era acompanyar a l’orquestra en dos autocars i organitzar-los els hotels així com acompanyar-los a l’hospital si els hi passava alguna cosa; bàsicament la meva feina era fer de traductor. El fet es que un cop arribàvem a les ciutats on havíem d’actuar la meva feina era gairebé nul·la pel que em van encarregar-me de muntar el cameríno del Mestre Rostrpovich a cada ciutat on actuava. Així doncs que em vaig enganxar a ell i em dedicava cada dia a comprar-li el que amb la meva jefa del moment en dèiem “La Rostrocompra”: xocolata suïssa 74% de cacau, raïm negre, te english breakfast, galetes Daneses, fruita natural i fruits secs. Cada dia, havia de tenir organitzat el seu camerino amb tot això que us explico amb un gran ram de flors sobre la taula

Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo
Recordo perfectament, els meus nervis, sabia que era un senyor importantissim que tocava molt bé el violoncel i que era el Padrí de la Reina Sofia, no sabia massa més d’ell, però, mentre jo m’estava al seu camerino organitzant-li la Rostrocompra i mirant que tingues les tovalloles  del bany netes, ganivets i forquilles per menjar-se la fruita, etc... el recordo sempre assegut a una cadira negre assajant la partitura –mai en vaig veure una de partitura, s’ho sabia de memòria- que havia de tocar. Durant tota la gira Espanyola, el concert que feia era el mateix: Variations Rococco Opus.33 de Txaikovski. Pel que sempre que estava amb ell es dedicava a tocar un cop rere un altre aquesta música, que sent tota l’estona igual cada vegada és més ràpida.... jo a vegades m’asseia a un racó i l’observava, ell ni em mirava, no em feia cas....recordo un dia, a Madrid, mentre assajava, poca minuts abans d’entrar a escena, que li va donar per parlar-me i em va dir: - Tu saps que les Variations Rococco Opus.33 és la composició escrita més difícil de interpretar? Jo que me’l vaig mirar incrèdul vaig assentir amb el cap i li vaig fer un somriure com si sàpigues que volia dir una composició que era difícil si ni tant sols diferenciava un “andante”, d’un “moderato semplice” així com d’un “andante grazioso”, per mi la música era maca o lletja i em prou feina podia ubicar històrica i musicalment al seu compositor: Piotr Ilich Txaikovski.

Recordo molt clarament també, un dia que en acabar el concert volent-lo ajudar per acompanyar-lo cap el seu cotxe privat vaig agafar-li el violoncel -imagino que era un dels 63 Stradivarius  que queden en la actualitat i d'un valor incalculable- i em va fotre un crit que em vaig quedar glaçat sense saber que fer; si seguir, si deixar-lo, si donar-li...buf! Li vaig donar i li vaig obrir la porta per marxar....

El fet es que ara, cada cop que escolto aquestes variations inevitablement em ve al cap ell i com jo innocentment vaig aprendre a estimar aquesta meva feina que tantíssima gent meravellosa m’ha fet conèixer.

Aquí en teniu la Variation III - Andante sostenuto
I si busqueu a Spotify, escolteu la versió de Rostropovich amb direcció musical de Herbert Von Karajan.











MY VERY FIRST CONCERT WITH ROSTROPOVICH

On March 14th, 2001 I started to work in the fascinating world of show business production, due to so many reasons not really related with the story I am about to tell. The fact is that I was hired to become the tour manager for a Russian orchestra during several concerts they played in Spain, with Mstislav Rostropovich. My job was to go with the orchestra’s two busses and deal with the housing issues or any medical issue that could easily arise during our tour; truth is my main job was to work as a translator. In fact, my real duties were almost none once we reached our destinations, so I basically dedicated myself to set up Mr. Rostropovich’s dressing room on every single city where he performed. So I stuck to him and I was all the time buying what my boss at the time and I called the “Rastrolist”: 74% Swiss black chocolate, black grapes, Danish cookies, fresh fruit and nuts. Every single day, his dressing room had all that stuff plus a big flower arrangement on his table.

Mstislav Rostropovich
I remember flawlessly my nerves, he was such a well-known cello player, the godfather of Queen Sofia, and I actually didn’t know much more about him, yet there I was organizing the Rastrolist in his room, and checking that he had clean towels and forks and knives for the fruit, among many other tiny details…while he was sitting on a black chair rehearsing the play, that of course he knew by hearth, that he was supposed to perform. At every step of the tour in Spain, his concert was always the same: Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33. So while I was with him, he played continuously the same music, getting faster each time, and I used to sit in a corner, mesmerised by him, looking at him while he ignored my presence. I remember one particular day, in Madrid, while he rehearsed, a few minutes before he was supposed to go on stage, he decided to talk to me and he said: “Did you know that Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33 is the hardest written composition to play?” I stared at him with disbelieve in my eyes and nodded while I smiled pretending to understand what he meant, while in fact I couldn’t tell the difference between an ‘andante’, a ‘moderato semplice’ and an ‘andante grazioso’. As for me, the music was nice or ugly, and I hardly could place in history or music his composer: Piotr Ilich Txaikovsky.

I also recall another day perfectly. After his concert I was trying to help him to get to his private car so I picked his cello  - I guess it may have been one of the 63 Stradivarius that still exist and by all means priceless – and he yelled at me. I was iced and I couldn’t tell what to do next: either to keep carrying it, leave it on the floor or just handle it to him. So I gave it to him and opened the door to leave…

Now, every single time I listen those variations, I can’t help but think on him and how I unknowingly started to love this profession of mine that so many wonderful people has introduced me to.

You’ll find enclosed the Variation III – Andante sostenuto. And if you ever look up for it on Spotify, check Rostropovich’s version directed by Herbert Von Karajan.

dijous, 31 de març del 2011

CAVALLERIA RUSTICANA - GRAN TEATRE DEL LICEU - BARCELONA

Jo ahir no em torbava bé!

Doncs sí, sense dubte Cavalleria Rusticana de Mascagni és l'òpera que amb diferència més m'agrada de totes les òperes. La que més m'agrada musicalment i per la seva duració (75 minuts). És concreta, concisa, intensa......i moooolt dramàtica, tal i com han de ser les òperes!

Ahir al Liceu no vaig disfrutar massa. Esperava veure-la en candeletes, i tot i haver-ho vist amb el cast bó -el de l'estrena- no em va flipar!

Un José Cura (Turidu) acuradíssim que arribava i emocionava a estones desiguals, es feia creïble més pel seus pocs moviments  escènics que per la seva edat (48), el mateix li passava a la D'Intino (Santuzza), que sent brillant vocalment a estones, la sobre actuació i l'edat (52) li feien un flac favor. Vittorio Vitelli fent d'Alfio justejava bastant -tot i ser el que més s'aproximava a l'edat que li pertoca al personatge-

Producció clàssica, en decorats, vestuari i unes llums que molt deixaven que desitjar.La orquestra amb Danielle Calagari al front, tampoc li van donar un ritme apassionat als moments més àlgims de l'òpera verista per excel·lència.

En definitiva, la vaig gaudir perquè és una òpera que musicalment em pot, m'agrada i em porta records. Però, no, no fa falta anar-hi. Una bona gravació en DVD i des de casa bevent una copa de vi t'ho farà més complaent!