LLUÍS LLACH - LA REVOLTA PERMANENT

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

I el poble es recull

quan el lament s'acosta,

ja són tres penes més

que hem de dur a la memòria.

Sóc a casa fent zapping i passant pel canal 33, llegeixo el titol del que ara comença “Lluis Llach: La revolta permanent”. Per tant s’ha acabat el zapping. Quan sento o veig Lluis Llach, sigui on sigui que el vegi o l'escolti, la meva vida es paralitza i entro en una especie de trànsit. Em reporta a la meva infantesa, la seva veu sempre sonava a casa els pares mentre jo jugava a “clics” o feia els deures de l'Artur Martorell… m’ho estic mirant i totes, absolutamente totes les cançons me les sé de memòria i em posen d’un nostàlgic que espanta!

Campanades a morts

per les tres boques closes,

ai d'aquell trobador

que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè

d'aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Lluis Llach, de tu m’agrada tot: el tó, el deix, la veu… m’agrada escoltar-lo quan, qui, com, què i perque parla… m’interessa la seva justa mesura i la seva prudència. Com opina. Com mira. M’agraden el seus ulls com m’agrada l’Empordà. Verge i prudent. Compromès i romàntic amic imaginari.

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

Quan veig resportatges com aquests em quedo tot menys indiferent i em converteixo amb un home absoluta i radicalemnt autocrític.

La misèria esdevingué poeta

i escrigué en els camps

en forma de trinxeres,

i els homes anaren cap a elles.

Cadascú fou un mot

del victoriós poema

Lluis vas arribar a mi fa 40 anys i encara ara em cales.

BILBAO VIST PER L'ULL D'UN IPHONE4

UNA SANTA COLOMA INCÒMODE

Estimat i ADMIRAT (no saps fins a quin punt i des de fa quants anys) Josep Tordera; crec que potser no m’he explicat bé donant la opinió sobre l’escrit que ha fet la Sira Garcia (http://sirabosch.blogspot.com/2011/04/tupper-politic.html?spref=fb) sobre la situació política de Santa Coloma de Gramanet, la meva ex ciutat.

Josep Tordera

Jo hi tinc un sentiment contradictori amb Santa Coloma. Una relació d’amor odi – que evidentment res té a veure amb la integració o no dels nouvinguts; sinó més aviat amb la meva condició d’homosexual, però això són peres d’un altre perer - amb la ciutat. Tu Josep, així com el teu amic Manel Galgo (el meu pare) veu formar part d’un moment vital de Santa Coloma. D’un moment vital i de transcendental importància i on veu ser i veu desenvolupar una feina importantíssima que res té a veure amb el que jo bonament puc opinar d’una ciutat en la que fa  més de18 anys no hi visc.

Jo no dic que Barcelona, New York o Kabul siguin millors ni pitjors, jo no comparo, bàsicament perquè de les 15 vegades que he estat a New York poques vegades he creuat el pont de Brooklin. I don’t do suburbs –com diuen els Novaiorquesos-

Evidentment que res té a veure el New York de Park Avenue amb el Brox, ni amb el Bronx ni amb Staten Island, ni evidentment amb Queens, Harlem o el propi Manhattan. New York es una gran metròpoli en si mateixa amb gairebé 19.000.000 d’habitants. De 19 milions d’habitants on hi conviuen un fotimer d’ètnies diferents des de fa molts anys!

Barcelona tampoc m’agrada. O no m’agrada tant com m’agrada New York, París o Londres. Però és la millor opció que tinc. Per mi, com tu també dius, el lloc on visc és el lloc on hi viu la gent que m’estimo. A Barcelona sóc més lliure que a Santa Coloma i a New York més que a Barcelona

Però sóc un tiu que està molt enganxat als seus amics, entre ells la teva filla Laia -propera regidora del PSC a Santa Coloma i amb moltes possibilitats de fer coses que potser si tenen a veure amb això que parlem- Jo sóc jo quan tota aquesta gent és a prop meu. Si ells no hi son jo no sóc res.

Desconec les politiques d’integració dels Estats Units de la mateixa manera com desconec les d’Espanya, Catalunya o Santa Coloma. El que està clar es que no ens en sortim Josep. Politiques d’integració? Mitjançant què? Qui? Com? Venen de visita o venen perquè no tenen una altra opció al seu país? La resposta és obvia, no! I no sé que s’ha de fer, i com que no ho sé no opino d’aquest tema.

Jo només tinc la sensació que Santa Coloma s’ha equivocat sempre. Per que el problema ha de ser realment complicat. No en tinc ni idea. Creu-me que si sabés la solució te la diria.

Escut de Santa Coloma

Però, com et deia al principi la meva incomoditat amb Santa Coloma no te massa res a veure amb el que hi ha passat políticament. Ha estat una cosa més personal i de identitat. Ara tot ho veig diferent, però ja no hi tinc res a veure amb la meva ex ciutat. Però com diu la meva Santa mare, que coneix molt bé el meu sentiment envers la ciutat, igual amb els anys faig com els elefants, que van a morir allà on van néixer.

Josep són gairebé les 3 del matí i demà tinc un concert i com que haig d’estar desvetllat, prefereixo anar-me’n a dormir que seguir donant voltes a aquest tema. Sento haver-te tocat la fibra.

T’estimo Josep, i estimant-te a tu m’estimo també una mica més a Santa Coloma.

EL DIA QUE VAIG FER EL MEU PRIMER CONCERT AMB ROSTROPOVICH

ENGLISH VERSION BELOW

Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo

El 14 de Març del 2001 vaig començar a treballar en el fascinant món  de la producció d’espectacles per causes que ara no venen el cas, seria massa llarg d’explicar. El fet es que em van agafar per fer de tour manager de la orquestra Rusa per un seguit de concerts que feien per Espanya acompanyant a Mistislav Rostropovich. La meva feina era acompanyar a l’orquestra en dos autocars i organitzar-los els hotels així com acompanyar-los a l’hospital si els hi passava alguna cosa; bàsicament la meva feina era fer de traductor. El fet es que un cop arribàvem a les ciutats on havíem d’actuar la meva feina era gairebé nul·la pel que em van encarregar-me de muntar el cameríno del Mestre Rostrpovich a cada ciutat on actuava. Així doncs que em vaig enganxar a ell i em dedicava cada dia a comprar-li el que amb la meva jefa del moment en dèiem “La Rostrocompra”: xocolata suïssa 74% de cacau, raïm negre, te english breakfast, galetes Daneses, fruita natural i fruits secs. Cada dia, havia de tenir organitzat el seu camerino amb tot això que us explico amb un gran ram de flors sobre la taula

Mstislav Rostropovich i Oriol Galgo

Recordo perfectament, els meus nervis, sabia que era un senyor importantissim que tocava molt bé el violoncel i que era el Padrí de la Reina Sofia, no sabia massa més d’ell, però, mentre jo m’estava al seu camerino organitzant-li la Rostrocompra i mirant que tingues les tovalloles  del bany netes, ganivets i forquilles per menjar-se la fruita, etc... el recordo sempre assegut a una cadira negre assajant la partitura –mai en vaig veure una de partitura, s’ho sabia de memòria- que havia de tocar. Durant tota la gira Espanyola, el concert que feia era el mateix: Variations Rococco Opus.33 de Txaikovski. Pel que sempre que estava amb ell es dedicava a tocar un cop rere un altre aquesta música, que sent tota l’estona igual cada vegada és més ràpida.... jo a vegades m’asseia a un racó i l’observava, ell ni em mirava, no em feia cas....recordo un dia, a Madrid, mentre assajava, poca minuts abans d’entrar a escena, que li va donar per parlar-me i em va dir: - Tu saps que les Variations Rococco Opus.33 és la composició escrita més difícil de interpretar? Jo que me’l vaig mirar incrèdul vaig assentir amb el cap i li vaig fer un somriure com si sàpigues que volia dir una composició que era difícil si ni tant sols diferenciava un “andante”, d’un “moderato semplice” així com d’un “andante grazioso”, per mi la música era maca o lletja i em prou feina podia ubicar històrica i musicalment al seu compositor: Piotr Ilich Txaikovski.

Recordo molt clarament també, un dia que en acabar el concert volent-lo ajudar per acompanyar-lo cap el seu cotxe privat vaig agafar-li el violoncel -imagino que era un dels 63 Stradivarius  que queden en la actualitat i d'un valor incalculable- i em va fotre un crit que em vaig quedar glaçat sense saber que fer; si seguir, si deixar-lo, si donar-li...buf! Li vaig donar i li vaig obrir la porta per marxar....

El fet es que ara, cada cop que escolto aquestes variations inevitablement em ve al cap ell i com jo innocentment vaig aprendre a estimar aquesta meva feina que tantíssima gent meravellosa m’ha fet conèixer.

Aquí en teniu la Variation III - Andante sostenuto

I si busqueu a Spotify, escolteu la versió de Rostropovich amb direcció musical de Herbert Von Karajan.

MY VERY FIRST CONCERT WITH ROSTROPOVICH

On March 14th, 2001 I started to work in the fascinating world of show business production, due to so many reasons not really related with the story I am about to tell. The fact is that I was hired to become the tour manager for a Russian orchestra during several concerts they played in Spain, with Mstislav Rostropovich. My job was to go with the orchestra’s two busses and deal with the housing issues or any medical issue that could easily arise during our tour; truth is my main job was to work as a translator. In fact, my real duties were almost none once we reached our destinations, so I basically dedicated myself to set up Mr. Rostropovich’s dressing room on every single city where he performed. So I stuck to him and I was all the time buying what my boss at the time and I called the “Rastrolist”: 74% Swiss black chocolate, black grapes, Danish cookies, fresh fruit and nuts. Every single day, his dressing room had all that stuff plus a big flower arrangement on his table.

Mstislav Rostropovich

I remember flawlessly my nerves, he was such a well-known cello player, the godfather of Queen Sofia, and I actually didn’t know much more about him, yet there I was organizing the Rastrolist in his room, and checking that he had clean towels and forks and knives for the fruit, among many other tiny details…while he was sitting on a black chair rehearsing the play, that of course he knew by hearth, that he was supposed to perform. At every step of the tour in Spain, his concert was always the same: Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33. So while I was with him, he played continuously the same music, getting faster each time, and I used to sit in a corner, mesmerised by him, looking at him while he ignored my presence. I remember one particular day, in Madrid, while he rehearsed, a few minutes before he was supposed to go on stage, he decided to talk to me and he said: “Did you know that Txaikovsky’s Variations on a Rococco Theme Opus.33 is the hardest written composition to play?” I stared at him with disbelieve in my eyes and nodded while I smiled pretending to understand what he meant, while in fact I couldn’t tell the difference between an ‘andante’, a ‘moderato semplice’ and an ‘andante grazioso’. As for me, the music was nice or ugly, and I hardly could place in history or music his composer: Piotr Ilich Txaikovsky.

I also recall another day perfectly. After his concert I was trying to help him to get to his private car so I picked his cello  - I guess it may have been one of the 63 Stradivarius that still exist and by all means priceless – and he yelled at me. I was iced and I couldn’t tell what to do next: either to keep carrying it, leave it on the floor or just handle it to him. So I gave it to him and opened the door to leave…

Now, every single time I listen those variations, I can’t help but think on him and how I unknowingly started to love this profession of mine that so many wonderful people has introduced me to.

You’ll find enclosed the Variation III – Andante sostenuto. And if you ever look up for it on Spotify, check Rostropovich’s version directed by Herbert Von Karajan.

CAVALLERIA RUSTICANA - GRAN TEATRE DEL LICEU - BARCELONA

Jo ahir no em torbava bé!

Doncs sí, sense dubte Cavalleria Rusticana de Mascagni és l'òpera que amb diferència més m'agrada de totes les òperes. La que més m'agrada musicalment i per la seva duració (75 minuts). És concreta, concisa, intensa......i moooolt dramàtica, tal i com han de ser les òperes!

Ahir al Liceu no vaig disfrutar massa. Esperava veure-la en candeletes, i tot i haver-ho vist amb el cast bó -el de l'estrena- no em va flipar!

Un José Cura (Turidu) acuradíssim que arribava i emocionava a estones desiguals, es feia creïble més pel seus pocs moviments  escènics que per la seva edat (48), el mateix li passava a la D'Intino (Santuzza), que sent brillant vocalment a estones, la sobre actuació i l'edat (52) li feien un flac favor. Vittorio Vitelli fent d'Alfio justejava bastant -tot i ser el que més s'aproximava a l'edat que li pertoca al personatge-

Producció clàssica, en decorats, vestuari i unes llums que molt deixaven que desitjar.La orquestra amb Danielle Calagari al front, tampoc li van donar un ritme apassionat als moments més àlgims de l'òpera verista per excel·lència.

En definitiva, la vaig gaudir perquè és una òpera que musicalment em pot, m'agrada i em porta records. Però, no, no fa falta anar-hi. Una bona gravació en DVD i des de casa bevent una copa de vi t'ho farà més complaent!

TIM NOBLE & SUE WEBSTER - ESCULTURES D'OMBRA / SHADOW SCULPTURES

EN CATALÀ AL FINAL

When Light Matters

I saw them one of the last few times I was in New York at the Guggenheim Museum. I didn't really know what I was going to see. Awsome. Shadow sculptures plays with light’s function of revealing. However, they serve it with a twist. Spot light seems to shine on a seemly randomly piled heap of trash, as if saying “look at these trash!” The hidden art is actually revealed in the play of light and shadow.

Autorretrat

I remember when I just get to the room where this sculpture made with dead rats was, I was shocked by the shadow, so precise and carefully projected on the wall.

Is what we see really what we think?

Tim Noble and Sue Webster began collaborating during their studies at Nottingham Polytechnic and studied together at the Royal College of Art. Appropriating the guerrilla tactics adopted by media-hungry celebrities’ attempting to gain fame, Noble and Webster’s unorthodox creations comment on a consumerist society gripped by narcissism. The artist duo is renowned for their series of drawings and their neon and light sculptures which embody the simultaneously glamorous and seedy aspects of contemporary culture. Noble and Webster’s work is held in the Solomon R. Guggenheim Museum, New York, the Museum of Modern Art, New York and the Saatchi Collection, London.

Autorretrat

CATALÀ

Quan la llum importa

Tim Noble (Stroud, 1966) i Sue Webster(Leincester, 1967) són dos artistes londinencs que realitzen escultures amb deixalles recollides pels carrer de Londres. Però, el fet no són els materials, sinó la forma de porjectar l’escultura gràcies a la llum.

Dirty White Trash (with Gulls), 1998

Formen piles de deixalles sense cap ordre aparent, excepte si s’hi projecta una llum sobre elles des de un punt determinat: aleshores sobre la paret s’hi projecten ombres que formen una obra en si mateixa.

La seva obra “Apocalypse” exhibida a la Royal Academy of Arts de Londres al 2000 els va consagrar internacionalment i des de aleshores han exposat en diversos museus y galeries arreu del món.

Miss Understood & Mr Meanor, 1997

Descrits com uns artistes agressius i cínics, no utilitzen les deixalles a l’atzar, sinó com a denúncia a una societat consumista. També la mal·leabilitat d’aquest material els hi dona un gran marge per treballar amb imaginació.

En aquesta obra s’hi veuen els seus desconcertants autoretrats, on la seva ombra és projectada en diverses posicions.

També hi ha escenes fetes amb una aparença deliberadament sagnant, com quan un ocell picoteja els ulls de ambdós caps clavats a llurs estaques.

Però la majoria no tenen un tema concret fet que ajuda a fer una reflexió individual.

A mi em van realment captivar!

Per tenir més informació sobre ells:

http://en.wikipedia.org/wiki/Tim_Noble_and_Sue_Webster

http://www.saatchi-gallery.co.uk/artists/noble_webster.htm

BRANDEN C. WALLACE - DOCUMENTAL DE LA SEVA VIDA

Branden C. Wallace

"Public Profiles" - Documentary from Magus Pictures on Vimeo.

DE LES MILLOR COSES QUE HE LLEGIT MAI I QUE MÉS M'HA COSTAT APRENDRE'M DE MEMÒRIA

Julio Cortázar

Fa molts anys vaig haver de fer un càsting i aquest va ser el text que em vaig preparar

Rayuela - Capítulo 68[Capítulo de novela. Texto completo]

Julio Cortázar

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

I OWN YOU THIS BRANDEN C. WALLACE (MY FRIEND NOW)

New York also happens to be a wide range of colours. It’s an impossible game to classify. The story is like living on a scary movie. A thriller.  An uncertain film. But among those that end well.

Branden C. Wallace

I walk. It’s cold. It’s a sunny day. I look up, while I walk down. Someone is checking me out, I can feel it. It must be a man. I sense him about 50 meters away. A stranger is coming. He is mature and walks proudly. He has a nice look on his face. He walks those very last 25 meters staring at my face. He keeps his  eyes right on my eyes. Right when he gets 3 steps further, he looks down and walks by me. Only 10 steps after my back is touched by someone’s hand. It’s him. He scares me and as I turn to see him I also scare him. His eyes are blue. He is the sort of man with a mysterious halo around him: ”I’d like to paint you…you have something I want” he says. Right there. Nothing more, nothing less. A sugarless question pursuing a basic need, aggressive yet honest enough to simply present the need to be fulfilled. I give him my e-mail. So that’s it, a man saw me down the street and wants to paint me. We talk about it and I’m going back home nervous. So very nervous.

Two hours later, I’ve received an email. I’ve read it carefully. There is simply nothing quite unexpected to understand: he insisted on painting me, he needed to do so. His look leaded him to touch my back. My back to the e-mail. The e-mail to my messenger. The messenger to the skype. And the skype leaded me to the subway, on the way to his place with all the doubts within me.

Then the fairy tale starts: a breathtaking building in the heart of Tribeca. A swinging door. Two doormen. Four elevators. 17 floors. 2 dogs waiting at the door. Some huge Windows. 40 paintings on the floor. 70 brushes.7 sculptures and a standing man staring at me. Still his eyes are blue. He welcomes me and followed by his dogs I walk down the aisle all the way to the living room where he lives, surrounded by paintings, brushes, paint tubes and sculptures precisely untidy. I sit down on a black-haired sofa. It’s warm. He covers it with a sheet. I undress myself and the trip begins.

You can probably guess the end. While he painted me, I could see the canvas and it’s progress. I was mesmerized. Then I’ve said to him that rather than finishing it in just two hours, as agreed beforehand, he could and should do it slowly, until he got the results he wanted and I wanted, I would certainly be pleased. He said to me that in four three-hour sessions he would be done. First one down. Three to go. At the end of the day, I still have two weeks ahead in New York city and I’ve already been so many times in here, that the idea of an stranger touching my back, the blue eyes, the e-mail, the messenger and the skype flatters me and I want him to end his work well. Hopefully he’ll give it to me, but sounds like something hard. He sells similar paintings for $5.000. No way!

Anyway, we left it here. When I left his house the painting looked like this...

"Public Profiles" - Documentary from Magus Pictures on Vimeo.

CIRCUS OZ - MADRID

ENGLISH VERSION BELOW

Sóc a Madrid i estic produint per primer cop Circ. Una molt bona proposta de la companyia Australiana "Circus Oz" i que està a Madrid amb el seu espectacle "See it to believe it" del 4 al 27 de Març al Teatro Circo Price.. 

L’espectacle és tant bo com accidentat, fet que m'ha portat a un seguit de reunions tenses, visites inesperades a hospitals i tensos assajos continus que han aconseguit fer-me perdre la capacitat de gaudir del Circ, d'ells mateixos, de la ciutat i que han acabat per fer-me posar d'esquena a les adversitats.

Però, tot comença i tot acaba, i sembla que ara estem en aquest punt. Ara que ja portem dues setmanes des de l'estrena no sé jo si som a temps de remuntar la taquilla amb una afluència massiva d'espectadors, que ara si poden dir en veure-ho que és un espectacle rodó.

M'és difícil explicar millor la vàlua de l’espectacle ja que no sóc (tot i apassionar-me) un entès en Circ, així doncs que valoreu vosaltres mateixos....

I mai millor dit: "Passin, passin i vegin...".

ENGLISH

Right now, I’m in Madrid producing for my very first time a Circus show. It’s quite an amazing show from an Australian company, “Circus Oz” whose show “See it to believe it” will be at Madrid’s Teatro Circo Price from March 4th to March 27th.

The performance itself is as good as unfortunate, and therefore I’ve suffered some tense meetings, unexpected visits to hospitals and continuous rehearsals that led myself to a place where I am unable to enjoy the Circus, enjoy their company or the city and at the end of the day, I haven’t been able to deal with all of it as I would do otherwise.

Yet, everything starts and comes to an end, and looks like we are almost there. There have been two weeks since the opening, yet I’m not quite sure whether we will be able to overcome the lack of sales even if we happen to recruit an abnormal number of visitors somehow. It’s funny though, since from now on the show will definitely be all right.

It gets hard to me to explain the precise value of the show as I am no expert in Circus, but I’m passionate about it, so I guess the best you can do is watch it for yourselves.

It's a real shame that everything led me to this place where I wasn't able of enjoying  the warmth and love I feel for all and each one of them.

So, “Come on in, and join us…”