JOAN ARQUÉ: HO TORNO A DIR; EL LLOC NO EL SÉ NI M'IMPORTA

Estimat Joan, amic de l’ànima, anyorat company....avui m'ha arribat per "WhatsApp" un missatge amb un poema, no tinc clar si l'ha escrit el que me l'enviava o si l'ha tret d'algun lloc; tampoc vull saber-ho, m'està bé!

El fet és que li he volgut respondre amb la mateixa moneda.Volia escriure-li un poema....m'ha sortit del cor! Pensant-hi, me n’he adonat que només hi ha un poema que em sé i sempre em sabré de “pe a pa”...i aquest poema me'l vas ensenyar tu...

Joan Arqué i Solà

Ara deu fer ja uns 16 anys, cada dia quan venies a recollir-me a casa per anar al Col.legi, em despertaves cridant des del carrer recitant-me aquest poema a viva veu i jo desde el tercer pis et sentia i et cridava: "ja baixo!" i així ho feies dia rere dia, més o menys a la mateixa hora, amb el mateix to, despertant-me a mi i a tot el veînat de ben segur, tant com cridaves segur que despertaves els veïns del principal, del primer i del segon pis!

Recordo perfectament com baixava corrents les escales encara amb les lleganyes als ulls i tu des del cotxe em pitaves. Assegut al teu cotxe blanc; mirant-me, em senyalaves i em deies: Ei! Oriol "el lloc no el sé…" i corríem emocionats a classe i repetíem un cop rere l’altre el poema dins el cotxe fins que me’l vaig aprendre de memòria.

I amic/amat Joan ara m’he quedat atrapat al valor d’aquell record, al temps que vam passar junts, el que ens vam estimar i a tot el que vam compartir, totes les nits, els dies, les carreres i passejades, tot el que ens entrava i ens sortia per tornar-nos a entrar, aquelles abraçades tant necessàries, recordo tot allò com si fós ara.... i la música que ens ho amenitzava….totes les matinades asseguts a les escales de la Catedral arreglant el món, confessant-nos amics per sempre, creant amb les mans i les paraules castells de sorra que ens feien volar…i cridàvem i corríem per la plaça recitant poemes, i anàvem a la platja i ens despullàvem després d’una nit d’alcohol i declamàvem a la mala mar la ràbia del Rei Lear: "Naturalesa, tu ets la meva Deesa...!!!", i com em feies tremolar, com tremolava quan assajàvem “El beso de la mujer araña” i jo t’havia de donar un petó… comptava les paraules que faltaven abans no arribava el moment de fer-te'l...Tan descarat com era!I tan insultantment pudorós! Eres (i ets encara) tant bon actor...prometies tantíssim! Què fort!

Setze anys Joan, d’això ja fa setze anys i ja veus, un noi que ara és més jove de lo joves que érem nosaltes m’hi ha transportat…

I és que amic Joan, estimat Joan…

CONTRALLUMS             

Miquel Martí i Pol

El lloc, no el sé. Per això mai no dic

que vagi a la segura i confereixo

tanta duresa al vent com a la pedra.

El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,

i de saber que sé tan poca cosa

n’he fet raó suficient per viure,

fona i escut, vehicle de creixença.

I creixo, i visc si fa no fa com els altres,

ni més agrest ni menys contemporani,

estinolat a la mateixa porta

que qualsevol, sempre a punt de partença.

Transcorre el temps entre els miralls i l’aigua.

Ho torno a dir: no sé el lloc, ni m’importa

No tens ni idea ara mateix com et trobo a faltar, a tu i tot allò! I a la Magalí, i el Xavi, i el Santi, i l'Olga, i la Muguet, i la Prims....us enyoro d'una manera malaltíssia avui i tants d'altres dies!