CULS / CULOS / BOTTOMS

QUÈ M'ESTÀ PASSANT?

Una dona nua. Obra els ulls i no veu res. Està asseguda al cantó d'un llit individual on s'ha despertat. Els peus descalços al terra. Dels seus peus a la paret hi ha mig metre. Sent el cops continuats d'una finestra mal tancada sobre seu. Les rajoles de l'habitació antiga són d'un blanc desgastat i humit. La tassa del water és oberta. L'aixeta goteja. El mirall de sobre la pica es trencat pel cop de puny que l'últim inquilí li va fotre en un moment de ràbia. No hi ha cap finestra. A l'esquerra hi ha un quadre del revés. Un interruptor penja en fils florits al capçal del llit. La única llum que hi ha, és la que perfila sobre seu una tanca d'un mig metre. Mira a banda i banda. Està en una habitació que no fa més de 3m x 2m. Sent una passos que s'acosten lents. Segurs. Impertinents. El mocador que té a les mans esta arrugat i xop de suor. Suor? És un mocador tacat de sang. El prém fort. Sent una terrible pressió al clatell que li corre per la columna i li provoca calfreds. Algú respira prop seu. Ho sent clarament. Té fred i li batega el cor. Nota al coll encarcarat. Darrere l'orella una gota li esta regalimant fins la clavícula. Suor? No hi para atenció. No sap on és. El llit grinyola. Quina hora és? Els passos fan mitja volta i tornen a passar sobre la tanqueta del sostre. Els sent. Encara impertinents. L'aixeta segueix gotejant al mateix ritme fa estona. El goteig continuat serà el rellotge del seu temps aquí dintre. Quant fa que és aquí? Qui l'hi ha portat? Perquè està nua? Sent una coïssor al pubis. Se'l toca. No hi té pèl. Se li posen els ulls com a plats. Es toca el cap. No hi té pel tampoc. Prém les dents. És molt fosc, gairebé no hi veu. Estira la ma darrere seu i palpa un paper. Se l'acosta per mirar si hi ha alguna cosa escrita i efectivament hi ha un paraula escrita en alguna llengua que no coneix. No coneix l'abecedari. Els passos es paren en sec. L'olor a humitat cal.la. Es recorra el cos amb les mans, nota parts mullades. El regalim de l'orella l'esta gotejant desde el mugró a la cuixa. No entén aquesta suor. Estira el peu en busca d'alguna cosa al terra. En moure'l a la dreta dona un cop a alguna cosa metàl·lica que topa amb la paret i es frena. S'ajup per recollir-ho. Palpa el terra fins que ho troba. És una navalla de barber. Li fa mal el clatell....

..........

AL TEU ABISME TEMPORAL!

Estimada Natàlia; Quan s’acaba, s’hauria d’acabar del tot. No allargar-ho. Quan   la seva ombra a la paret és la teva millor companyia. Quan el teu mal més immediat es la finestra oberta de la seva habitació, l’intercanvi de retrets, l’olor dels llençols bruts encarà de la última abraçada. Quan les veritats deixen de tenir complexa a mentida.  Quan les coses semblen el que realment són i no al que volies que fossin. Quan t’encares a la teva pròpia llum. Quan poses la radio i sona la cançó que tens de politono quan et truca. Quan t’has d’arremangar a pintar la casa per tapar tants pedaços com li has anat posant per salvar-ho. Quan has intentat durant molts anys, amb ànim absurd emmarcar-ho tot en un gest fresc per acabar-se convertint en una bassa d’oli . Quan la platja és plena d'ampolles sense missatge. Quan et mires al mirall i veus qui ets realment. Quan tornes a pujar les escales de casa i les cames defalleixen en un acte mandrós d’obrir la porta on no t’hi espera ningú. Quan només veus el punt final que no evoca cap punt suspensiu. Quan l’equipatge és farregós i en girar-te veus que les grans ales blanques en que vas aprendre a volar, s’han rovellat. Quan la fi del món t’ha agafat ballant una música que ja fa temps ha deixat de sonar. Quan no saps ni com ni quan, ni si va ser ahir o serà demà. Quan ser valent vagi només a càrrec d’un mateix i sense cap premeditació ni estratègia ni depengui de ningú.  Quan aprendre a sopar sol cada dia pugui acabar sent un plaer. Quan saps que el rellotge seguirà marcant la mateixa hora i el calendari seguirà durant molt de temps senyalant el mateix dia. Quan l’any que vas néixer queda massa prop del dolor i massa lluny de la innocència que tot ho fa oblidar. Quan el cor se t’ha passat de moda. Quan el fred et cala per sempre a les venes. Quan l’artrosi de l’ànima deixa d’empitjorar per apal.lancar-se al còmode hàbit del present. Quan el preu del patiment és confronta amb la soledat de sentir-se un soldat que es defensa de la seva pròpia trinxera. Quan ja no pots batallar amb ningú més que amb els teus deures i la teva monotonia. Quan la teva boca assedegada et promet un got d’aigua buit. Quan et doblegues al desig adolescent amb el bagatge d'una dona madura. Quan esperes que el sol surti per un altre cantó i tot canviï d’una vegada..... Aleshores Natàlia pensa en el que diu aquell home tant savi i que tant ens agrada: “Cuando las noches se conviertan definitvamente en noches de boda y las lunas en lunas de miel”, serà llavors Natàlia quan podràs tornar a començar a ser franca. Només aleshores podras tornar a volar!

LOS PRÍNCIPES AZULES DESTIÑEN / ELS PRÍNCEPS BLAUS DESTENYEIXEN

VERSIÓ EN CATALÀ A BAIX

Este verano, como todos los veranos de mi vida, me fui unos días a Cadaqués, cuando estoy allí mi vida transcurre entre Port d’Hoguer y Sa Conca, principalmente es en esta playa donde me pasan las cosas que más curiosas cada vez que estoy allí.

Pues bien, uno de estos días mientras tomaba el sol vi llegar a una chica de ojos azules. Recuerdo que cuando llegó con su cesto de paja me fijé inmediatamente en ella. Bajaba sonriendo mientras escuchaba música. Tenia algo que me gustaba desde la distancia. Vendría a ser lo que Albert Espinosa proclama en su libro “El mundo amarillo”: un amarillo mío –amarilla en este caso- sin haber cruzado una sola palabra con ella y sin saber absolutamente nada de su vida, la chica me fascinaba sospechosamente. Me fije donde se situaba en la cala. La buscaba con la mirada. Ella iba a su rollo...sacó la toalla, un mp3, se desnudó tímidamente y mientras seguía buscando en su cesto se sentó con los pies colgando  de la roca. Siguió buscando dentro del cesto hasta que sacó un libro, un libro pequeño, muy pequeño, parecía un juguete... Empezó a leérselo y no levantó la cabeza hasta que se lo terminó. No tuve tiempo ni de irme a bañar, que ya guardaba el libro que se terminaba de leer para sacar otro. Este era mas grande pero más fino. Ahora si podía ver que no era un libro, era un cuento. Un cuento para niños. Bordee  unos metros las rocas para pasar delante suya y poder ver que estaba leyendo exactamente. Solo puede ver que la cubierta era amarilla. Nada más. Seguí unos metros más y me puse en la orilla dispuesto a saltar al agua. La tenia justo detrás. Pensé: se habrá fijado en mi? Seguro que me esta mirando! Fingí encontrar el agua fría al poner el pie y así poder llamar un poco su atención. Seguro que me estaba mirando; una mujer siempre se fija más allá cuando pretende no ser vista sin dejar de estar pendiente, siempre espera otro momento para sacar sus conclusiones y no ser descubierta. Los hombres miramos recto. Las mujeres de la misma manera que hablan, no lo hacen en línea recta. Ellas lo hacen todo en todas direcciones. Conté a tres, me giré y …..zás! Me estaba mirando! Conjugué a la perfección  la impresión al tocar el agua con el pié con el profundo suspiro al cruzar nuetras miradas. Me lo notó? –me pregunté. Seguro! Le hice una especie de mueca y ella me contestó con una media sonrisa. Me lancé al agua y nadé unos metros  mar adentro. De vez en cuando me paraba flotando y buscaba su mirada desde la orilla, y nada, ella seguía cabizbaja pasando páginas mientras con la mano se enredaba el pelo rubio como el oro.

Al salir del agua, me la miré mucho más descaradamente y nada de nada. Yo llevaba toda la seguridad cubridora que llevan los hombres cuando se sienten acorralados e indefensos. Pasé delante suya y sin apenas levantar la cabeza le dije: hello! Di por supuesto que rubia y con los ojos azules era extranjera, y va y la tía me dice un: Hola, que tal! Que me dejó descolocado! No le presté atención y ahora ya nervioso me dirigí a mi toalla.

Me pase un buen rato mirándola. Me pase casi casi cuatro horas observándola, y ella, ni caso. Cuando el sol empezaba a hundirse en el mar la chica se vistió  y se marchó. Al pasar por mi lado me miró e hizo una pequeña reverencia con la cabeza medio sonriendo en señal de despedida.

Pocos minutos más tarde me fui yo!

Caminando por el camino de tierra en dirección a la explanada donde siempre aparco mi moto, me encontré en el suelo un libro. Un cuento. Amarillo. Pensé que seria el libro que ella estaba leyendo en la playa. Fijo que lo era. Hacia una tarde espléndida, así que abrí el cuento me senté a lo alto de una roca para terminar de ver como desaparecía el sol mientras leía el cuento amarillo con el murmuro del mar de fondo como banda sonora. El cuento del titulo fascinante. El cuento amarillo de la chica amarilla del pelo amarillo, del mundo amarillo. Un cuento que habla de príncipes azules como tu o como yo que destiñen. Un cuento de pocas páginas y de grandes verdades.

Y el cuento decía lo siguiente:

Esperaba mi príncipe azul pero nunca llegaba.
-Los principies azules no existen – decían unos. 
–Los príncipes azules destiñen -Decían otros –El que tenga que ser para ti, nadie no podrá robártelo – decía mamá. Mientras tanto las películas y los cuentos estaban llenos de príncipes maravillosos. Y yo continuaba esperando… Y aparecían príncipes y más príncipes… pero ninguno era azul y ninguno me daba felicidad. Así que un buen día dejé de esperar – No necesito ningún príncipe! – Me dije. Y entonces ocurrió una cosa mágica. Mi corazón empezó a llenarse y a expandirse, parecía que tenia alas! Y de repente, me di cuenta que todo aquel tiempo el amor había estado dentro de mi y yo no lo había visto ni oído porque estaba “esperando”. En ese preciso momento, me enamoré de mi misma! Y entonces apareciste! Y tu no eras azul, ni perfecto, ni verde, ni amarillo, ni rojo… eras de todos los colores, eras maravillosamente imperfecto, eras de carne y huesos! Y no me dabas la felicidad sino que multiplicabas lo que yo ya sentía! Y eras tierno, y dulce, y me llamabas príncesa. Y yo me sentía la princesa más afortunada del mundo, de la tierra y del universo, porque finalmente había encontrado a mi príncipe. Prííííííííííííííncipe!

VERSIÓ EN CATALÀ

Aquest estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a Cadaquès, quan hi vaig la meva vida transcórrer entre Port d’Hoguer i Sa Conca, bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més m’agraden.

Doncs bé, un d’aquests dies mentre prenia al sol vaig veure arribar una noia d'ulls blaus. Recordo que quan va arribar amb el seu cistell de palla m'hi vaig fixar immediatament. Baixava somrient mentre escoltava música. Tenia alguna cosa que m'agradava des de la distància. Vindria a ser el que l'Albert Espinosa en diu en el seu llibre "El món groc": un groc meu –groga en aquest cas- Sense haver creuat una paraula amb ella ni saber res de la seva vida m’encantava i m'agradava sospitosament. Vaig fixar-me on es posava. La buscava amb la mirada. Ella anava a la seva…. Va treure la tovallola, un mp3, es va despullar tímidament i mentre seguia buscant al cistell es va asseure amb els peus penjant de la roca. Seguia buscant dintre el cabàs fins que va treure un llibre, un llibre petit, molt petit, semblava un joguet…. Se’l va començar a llegir. No va aixecar el cap fins que no se’l va haver acabat. No vaig tenir temps ni d’anar-me a fer un bany, que ja guardava el llibre que s’havia acabat de llegir i seguidament en treia un altre. Aquest era més gran, però més prim. Ara si podia veure que no era un llibre, era un conte. Un conte per nanos. Vaig vorejar uns metres les roques per passar davant seu i veure que llegia exactament. Només vaig veure que la portada era groga. Res més que això. Vaig seguir una mica més i em vaig disposar a tirar-me. La tenia al darrera. Vaig pensar: s’ha fixat en mi! Segur que m’està mirant! Vaig fer veure que l’aigua era massa freda i una mica de temps per cridar la seva atenció. Segur que m’estava mirant: una dona sempre es fixa més enllà, sempre espera un altre moment per treure les seves conclusions i no ser vista. Els homes mirem recte. Les dones de la mateixa manera que parlen, no ho fan en via recte. Les dones ho fan tot en totes direccions. Vaig comptar a tres i em vaig girar i…zas! M’estava mirant! Vaig conjugar-ho molt bé al moment que posava el peu per mesurar la temperatura de l’aigua per fer un gran sospir. M’ho havia notat? Segur.  Li vaig fer una espècie de ganyota i ella em va esboçar una rialla. Em vaig llençar a l’aigua i vaig nedar uns metres endins. De tant en quant em parava i dissimuladament mirava si em seguia mirant. I no. Ja no. Capbaixa seguia passant pàgines mentre amb l’altre mà s’enredava els seus cabells rossos com l’or.

En sortir de l’aigua, me la vaig mirar molt més descaradament i res de res. Jo portava tota la seguretat cobridora que porta un home quan ja es veu sense escapatòria i se li desmunta el tinglado. Vaig passar per davant i li vaig dir: Hello!, vaig donar per suposat que rossa i amb els ulls blaus era estrangera, i va i la tia em diu un: Hola, que tal! que em deixa estorat! No paro i segueixo fins la meva tovallola.

Vaig passar-me hores mirant-me-la. Vaig passar-me 4 hores mirant-me-la. I ella, ni cas. Quan el sol ja començava a amagar-se la noia es va vestir i va marxar. Al passar pel meu costat va mirar-me i va fer un cop de cap mig somrient en senyal d’adéu.

Pocs minuts després vaig marxar jo!

Caminant pel camí de carro en direcció a l’esplanada on hi deixo sempre la moto, em vaig trobar al terra un llibre. Un conte. Groc. Vaig pensar que seria el llibre que ella llegia a la platja. Segur que ho era. Feia una tarda fascinant i em vaig asseure a una roca per acabar de veure com s’acabava de pondre el sol mentre em llegia el conte groc amb la remor del mar com a banda sonora. El conte del títol fascinant. El conte groc de la dona groga dels cabells grocs. Del món grog. Un conte que parla de prínceps blaus com tu o com jo que destenyeixen. Un conte de poques pàgines i de grans veritats.

I el conte deia així: 

Esperava el meu príncep blau però mai no arribava.

-Els prínceps blaus no existeixen - deien uns.

-Els prínceps blaus destenyeixen - deien els altres.

-El que hagi de ser per a tu, ningú no te'l prendrà - deia la mare.

Mentrestant les pel.lícules i els contes eren plens de prínceps meravellosos. I jo continuava esperant....
I apareixien prínceps...
i més prínceps...
però cap era blau i cap em donava felicitat.
Així que un bon dia vaig deixar d'esperar.
-No necessito cap príncep! - Em vaig dir.
I llavors va succeir una cosa màgica. El meu cor va començar
a omplir-se i a expandir-se, semblava que dugúes ales!
I, de sobte, em vaig adonar que tot aquell temps l'amor
havia estat dins meu i jo no l'havia vist ni sentit
perquè estava "esperant".
En aquell precís moment em vaig enamorar de mi mateix!
I aleshores vas aparèixer tu! I tu no eres blau, ni perfecte, 
no eres verd, ni groc, ni vermell...
Eres de tots els colors, eres meravellosament imperfecte,
eres de carn i ossos! I no em donaves la felicitat, sinó que multiplicaves el que jo ja sentia! I eres tendre i dolç, i em deies príncep. I jo em sentnia el príncep més afortunat del món, de la terra i de l'univers, perquè, finalment, havia trobat el meu príncep!
Prííiiiinceeeeeeeeeeeeppppp!!!!!!

MARCEL: CORRE QUE VAS TARD!

En Marcel és un cas, un cas com un cabàs! quan les coses li interessen seria capaç de vendre-li unes ulleres a un cec. A vegades no toca ni quarts ni hores. Però fa molt de riure i li passen coses que normalment quan s’expliquen sonen a mentida. És un tiu que vol fer-ho tot, i tot tot, no és pot fer!

M’explico.

En Marcel ja ha plantat uns quants arbres, ha escrit un llibre  i a l’espera de trobar alguna dona suficientment pacient com per aguantar, dia si dia també el soroll que fa, s’ha decantat per donar el seu amor a la mare ciència i que sigui ella qui seleccioni on i a quin cony s’ha de fecundar el fill que mai veurà. Fet pel qual, en convertir-se en donant d’amor universal li demanen un seguit de proves, entre elles un seminograma - i s'embotxaca 50 euros per la donació-

Doncs bé! Tenia hora per aquest mati per fer la donació.  I es clar, les recollides de mostres es fan de 8h a 10h. Quina merda d’horari és aquest per recollir proves d’aquest tipus!! El Marcel per aquestes coses és més del moment de la digestió o de ja ben entrada la matinada……Per raons que ara si venen al cas, aquest matí havia de pelar-se-la abans de les 10 de matí. 

Desde ahir ja s’ho havia planejat tot bé. S’aixecaria, aniria a la feina a recollir l’ordinador on hi té la carpeta “X” i aniria a corre-cuita a estimular-se al WC del carrer Manso on ha d’entregar el potet esterilitzat ple d’amor. En aixecar-se ha preferit fer-ho a casa, amb la tranquil·litat del cafè, el cigarret i el ciberpornoespai que tantes hores bones li regala. El fet, es que entre els nervis, el ritme frenètic del canell, el potet esterilitzat, la punteria necessària i tot plegat se li ha oblidat comprovar si tenia controlat el full de petició de la prova. Pel que desprès d’haver col·locats els aproximadament sis mil milions de Marcelets al pot ha trucat al CAP on li han dit que havia de passar a recollir la petició impresa abans d’anar a entregar les proves, ja que sinó no li agafarien. I aquí a començat el periple!

Amb un pudor impropi ha embolcallat el potet i s’ha llançat a la voràgine de la ciutat per fer el recorregut necessari en el menys temps possible. Només tenia 30 minuts per fer l’entrega. Tant d’amor no pot estar fora del seu cabestre per ser analitzat correctament.

Sacseja. Apunta. Encerta. Tanca el pot. Cuina. Paper de plata en ma. Bossa, Jaqueta, Candau. Casc i moto enllà esquivant vianants de 3 en 3 en 2 minuts era al seu CAP on ha recollit el document per poder entregar-ho i corrents corrents ara ja com un míssil cap a Manso a entregar-ho. Tot enfilant carrer Muntaner, fent ziga-zagues entre cotxes i sobrepassant la velocitat permesa un home ben uniformat de tons blaus el para i li diu: Papers de la moto!

Aquí ha aparegut el gran moment! Amb una credibilitat que espanta, sense apagar la moto ni treure’s el casc a fotut la mà a la bossa on hi porta els papers que li demanen i enlloc dels papers li ha donat un potet encara calentó mentre li explicava la història….el policia que se li escapava el riure per sota el nas, ha intentat fer un últim intent d’exigència en nombrar-li un seguit de coses que s’estava saltant del codi viàri: anava a més de 50km/h, pel carril Bus, passant-se els semàfors en vermell…. Suposo que en veure-li la cara al Marcel mentre es tornava a guardar el potet, li ha tocat l’ombro i li ha dit, va que ja hi ets gairebé. Però vigila!

Així doncs que ha arribat a temps i ha pogut entregar la mostra amb suposo encara alguns milions de Marcelets movent cua!

Ara, només l’atzar si li dona el vist-i-plau a l’analítica possibilitarà una fecundació apropiada kilòmetres enllà!

JO, ME, MYSELF ON THE DANCE FLOOR

OFÈLIA: EL MITE DE LA HISTÈRIA FEMENINA