He tornat de dos mesos de ser fora, en una producció duríssima primer i en una de còmoda després. I m’he reincorporat a la feina i, per aquelles coses que passen a vegades, en quatre dies he anat a parat al tros més preuat de la meva vida, el meu passat de fa 16 anys: abans d’ahir vaig fer-ho amb un amic (un Joan Arqué imprescindible) i avui amb un ex company de feina… de la meva feina més dura i hostil que mai he fet, una feina que no en va em va fer obrir els ulls a una nova realitat desconeguda per mi si més no. I on vaig veure les coses més inimaginables que mai havia vist abans. No fa falta explicar-ho. Els que em coneixeu bé ja sabeu on treballava.I tothom té un passat....
El fet és que avui el meu ciberespai tant íntim ha anat a parar al seu ciberespai. Al seu món imaginari, el seu i el meu. La proximitat de la xarxa i les noves tecnologies que apropen la pell com apropen els records, el món on ens acabem comportant com l’improperi de l’inconcient ens ordena i que tan ràpidament feliç i lliures ens fa sentir. Quan tota la testosterona es posa en fila i t’empeny més a servir que no a solidaritzar-te. Em refereixo a quan t’aixeques dempeus i sembles més un soldat que presenta armes que no un home gris que segueix buscant com sortir ara mateix d’aquest moment tant feixuc entre papers i mails en un intent vacu de justificar la feina….no sé si m’explico?
Com un llamp! Com un home míssil propulsat per la curiositat de qui es pregunta: que li haurà passat a aquest tiu en aquests 16 anys? m’he presentat en un ”sant-i-amén” al Carrer Diputació on m’esperava un altre soldat amb l’espasa estesa i una copa de vi a la mà!
He estat tan orella com he pogut. M’he esforçat per esquivar la voluptuositat del seu perfecte i tirà canó d’atac que insultament m’apuntava a matar. M’he sentit valent i àgil: com fer en 2 minuts un “very best” dels meus últims 16 anys dissimulant les ganes que les hormones colpejants acaben ofegant i arrimant el seny més a l’esteticisme menys pràctic que al fet més carnal i pràctic? Doncs, ho he fet! En minut i mig, tenia tot explicat, resumit i ja, no sé com, anava més còmode vestit! Vestit?
Ens hem mirat, lluny i fons, més enllà dels colors que puc definir. Hem compartit l’òpera que ens va unir al seu moment, ell amb la seva Damrau jo amb la meva Caballé. Ell amb el seu esteticisme Brasileny jo amb el meu minimalisme Català. I ens tornàvem a mirar….les ganes de parlar no ens permetien traspassar la ratlla de la hostilitat. Feia 16 anys que no ens fèiem/vèiem, ell en tenia 23. Jo 25. Ara jo sóc qui sóc i sóc com sóc, ell ara és més gran i més contemporani, més valent i més guapo….molt molt guapo! Ell la seva història jo la meva. Jo una història fácil, ell una història tremenda. D’aquelles que ningú vol explicar dues vegades.
Un tiu lluitador. Un tiu tenaç. Un home com Déu mana. Un home que ja se m’escapa… un home que mira bé i de veritat, que toca i palpa. Un home que sap com va això de viure i amb un gest t’hi fa partícep. Un home lliure. Un gran home...què cony!
És tard. Sóc feliç. Retrobo un v/bell amic i vull que els ulls se m’acluquin….me’n vaig a dormir encara amb l’arma a punt….shhh! Ara vull silenci i un to de música que m’acompanyi a la nova realitat del demà! Avui no necessito un somni eròtic!
Gràcies home innombrable! Gràcies confident inalterable! Ara ja no em cou... Per avui ja he tencat el meu cercle. Bona nit.
