DID I TELL YOU I'M NOT AFRAID ANYMORE?

Am I scared? Right now I am not scared. Are you scared? Well, if you are, let me just tell you that you are for the same reasons that I am. I am scared that future weekends won’t be even a shadow of this last one, that they will limit the option of being as free as you/I want. From now on everything is losing. Everything is less. Who said the world is just made for the brave ones? Yes, indeed, I don’t forget it –I don’t forget you-: the world if full of self-satisfied, …., courageous people, whose hearts are fullfilled (don’t you worry about sex, I have already been served). I’ve no idea whether I’ll prefer missing you again or having you again. I don’t know whether I’ll like looking for you again, or having you for the first time.

My hands have never been on your hands, my voice has never been silent, and my lack of conformism will make you go away; I am a coward and I am scared… I haven’t even told you yet, but my wise grandma used to say to me that I am a bird of the forest, not a bird in a cage, because I am scared of commitment – I’m letting you know right now-. Just like Buenafuente said: I want you to love me and to be in love with me, but in some hidden way I can’t perceive. You know what I mean?

This last weekend I have flown like I haven’t flown in ages (yet I’ve spent my life on planes): Barcelona – Madrid - Damascus – Madrid – Rome – Barceloneta – Madrid – Barcelona… And I wasn’t scared. But living without fear scares the shit out of me. We get used to live in fear, and when it is not there anymore then it is as if it couldn’t be right. Where are you, my enemy? It is as if the past had not been hurtful enough to get to you and have an impulse. Today I feel no rage, as if  my vains were bloodless. But I am just nobody without blood, that is not me. I lose direction and I smile because I just can’t believe it

As healthy as that, and as corrupted as the most perverse mind could imagine, I wanna thank you.

What a fucking awesome weekend have you offered me!

Thank you.

T'HE DIT QUE NO TINC POR?

Por? Ara mateix no tinc por. Tens por? doncs si la tens, deixa'm dir-te que la por que tens tu és la mateixa que tinc jo. La por de que els caps de setmana que pugin venir no puguin fer mai ombra aquest cap de setmana passat, limiten l'opció de poder seguir sent una mica més lliure del que realment vols/vull. D'aqui en endevant tot és perdre. Tot és menys. Qui va dir-me que el món era fet de valents? Si, és clar, no l'oblido -t'oblido-: de valents amb la panxa plena i el cor servit -del sexe no te'n preocupis; vaig servit-! No sé si m'agradarà més seguir trobant-te a faltar com fins ara o tornar-te a tenir, no sé si m'agradarà buscar-te de nou o tenir-te per primer cop. Les meves mans no han estat mai les teves, la meva veu no ha estat mai silenciosa i la meva disconformitat et farà marxar; soc covard i poruc.... no t'ho he dit mai encara, però, la meva sàvia avia sempre m'ha dit que sóc ocell de bosc que no de gàbia! per por a comprometre’m -això t'ho dic jo ara-! Com diu el Buenafuente: Jo vull que m'estimis i estiguis enamorat de mi però que no se't noti! No se si m'explico?

Aquest cap de setmana he volat com feia temps no ho feia (i això que la meva vida passa bastant dintre dels avions) : Barcelona - Madrid- Damasco -Madrid - Roma - Madrid - Barceloneta - Madrid -Barcelona....i no he tingut por! I viure sense por m'espanta. Ens acostumen a viure amb por i quan no la tens sembla que no pot ser!

On ets enemic?. Sembla que el passat no m'hagi fet prou mal com per recórrer a tu i tenir impuls. Avui no tinc ràbia i sembla que no em passi sang per les venes. I jo sense sang no soc ningú, no sóc jo..... perdo la direcció i se m'esboça un somriure d'incredulitat.

Tant sà com això i tant corrupte com la ment més perversa vulgui imaginar-se et dono les gràcies.

Quim cap de setmana m'has regalat collons!

Gràcies

JO, ME, MYSELF -THE WAY I SEE MYSELF-

ENGLISH & SPANISH VERSION BELOW

No tinc hipoteca. Soc puntual. No tinc patins –ni els vull-. No tinc fregidora. Tinc 1 Imac, 1 Mackbook, 2 Ipod, 1 Iphone4 i 2 Blackberry. No tinc Ipad –encara-. El meu matalàs no és pikolin. Tinc una foto original de Mapplethorpe. No tinc acne – peque no toca als 41 anys-. Tinc una feina que m’apasiona. No tinc dutxa. –tinc banyera-. Tinc sempre Ibuprofens a mà. Tinc 5 ex, però, només 1 compta per mi. No tinc una casa a Cadaquès, algún dia la tindré sense dubte. Per mi 1 + 1 mai han fet dos, sinó les coses m'haguessin anat d'una altra manera. No tinc temps a perdre. Tinc ganes de tenir més ganes de llegir. Nespresso va canviar la meva vida -whatelse- No tinc cap disc de Raphael. Tinc tota la discografia de Pat Metheny. No he fet la comunió -gràcies a Déu- No he estat objector, ni he fet la mili, però, he pelat més de 500kg. de patates. Sóc obsessiu. L’Artur Martorell és la meva religió. Tinc tota la col·lecció de Tintin en francès. He estudiat, per lo tant he suspès. He escrit un llibre que encara no he publicat. El meu CD es "Köln Concert" de Keith Jarrett. Tornaria avui mateix a l'últim dimecres que vaig veure "Vacaciones en el Mar" a casa els avis. Col·lecciono “El petit príncep” en totes les llengües possibles. He plorat veient “Un lugar en el mundo” i seguiré fen-t’ho cada cop que la miri. Només 1 persona m'hagués estalviat a la meva vida. Esquiar em fa sentir ocell. He aterrissat a Buenos Aires en un avió sense rodes. He pujat gairabé a 500 avions. He fet 35 programes de radio amb amor, pudor i moltes hores teclejant, en và! Veig al meu germà molt menys del que voldria. He passejat sol. M’han humiliat. No he mirat mai a través d’un microscopi. He passat un cap de setmana a la Provença amb Philip Glass. He somniat. M’he adormit unes quantes vegades. Fes veure que no m'estimes i em tindras. Soc puntual. Tinc sexe a diari, amb tu o amb la mà dreta. Vull tenir un fill amb els ulls blaus com els de la meva -imprescindible- mare. No he estat mai a Grenlàndia. Me les he menjat doblegades –literalment-. El compromís em mata. No vull acabar sol. 3 nebots que son els meus pulmons. He portat en una bossa de plàstic del Carrefour 4 milions de pessetes assegut en un tren direcció Valencia. M’agradaria aprendre més ràpidament. No m’agrada patir. M'agraden les pomes amb una mossegada a la butxaca. M’agradaria compartir una mirada intensa amb un home realment lliure. He estat amb Annie Leibovitz . Vaig conèixer de petit a un pastor (en Tino) a Grèixer que em va commoure. Vull el cap de Sabina i el nas de Suskind.Un setembre a Menorca. No m’agrada que em toquin la panxa. Si és Armani, és el que vull tot i no poguer-ho pagar. No m’agraden les navalles. Una nit sencera escoltant l'intermezzo de "Cavalleria Rusticana" un cop rer un altre assegut devant del mar. M’agrada la gent que porta les mans a les butxaques i el cap baix. La vida sense música no té sentit, la música sense vida tampoc. M’he abraçat a Mistislav Rostropovich i em vaig quedar atrapat a ell. Tinc por de trencar-me el canell dret. El "Zoo d'en Pitus" a un pam del llit. Prefereixo la humilitat a la intel.lectualitat. He carregat un Stradivarius amb uns quants de cents de mils de pessetes dintre amagats. Vull esriure més i millor del que escric. Lluitant encara a diari perque el meu pare deixi de ser un referent. M’agradaria conèixer-te personalment. Pornografia gay a dojo. No m'agrada tenir fred als peus. Aquí només hi ha escrita 1 mentida. Vaig estar a una conferència de Thomas Kuhn on no vaig entendre res. He tingut una converça absurda amb Sam Mendes. Vull més flors a casa meva. San Francisco d'Asis no ho sé, San Francisco ciutat cada dia abans de tancar els ulls. 5 dits a cada ma. 7 diòptries a cada ull. Una fortuna gastada amb lentilles. M’agraden les mirades que s’amaguen sota unes ulleres de sol. 20.000 km. recorreguts en moto per Barcelona –hi ha unes quantes multes que ho poden demostrar- 1300 CD –bàsicament d’òpera- Més de 1000 llibres. 77 kg. 20 cm d’amor entre les cames. 08006 de codi postal. 6 anys a la UB repartits en 2 carreres inacabades. He fet escultura a La Massana. 1 any a Califòrnia. 11 operacions a les cames. No tinc gos ni en vull, amb un Galgo a casa ja n’hi ha prou.. 42 de peu. 9 rellotges. 1.000.000 de gràcies (la majoria donades en persona i amb el cor a la mà)

ENGLISH VERSION

I ain’t (got) a mortgage. I’m punctual. I’m always on time. I ain’t got skaterollers – don’t want them either. I ain’t got a fryer. I’ve got and iMac, a MacBook, two iPods, an iPhone 4, and 2 BlackBerrys. I ain’t got and iPad – yet. My mattress ain’t Pikolin. I’ve got an original photo by Mapplethorpe. I ain’t got acne – 41 isn’t the time for it.  I’m really passionate about my job. I ain’t got a shower, i’ve got a bathtub. I always keep Tylenol handy.  I’ve got five ex-bfs, although only one really counts for me. I ain’t got a place in Cadaquès. Yet. I will some day. For me, one plus one never equaled two. Things would’ve come out differently otherwise.  I ain’t got no time to waste. I look forward to looking forward to wanting to read. Nespresso changed my life – What else? I ain’t got no record by Raphael. I’ve got the complete works by Pat Metheny. I haven’t been given communion. I’m obsessive. Artur Martorell is my religion. I’ve got all Tintin’s comic books in french. I’ve been to college, therefore I’ve failed. I wrote a book I never published. My album is Keith Jarrett’s “Köln Concert”. I wouldn’t hesitate in going back TODAY to the last Wednesday I saw “The Love Boat” at my grandpas’.  I collect Le Petit Prince in all lenguages I could.  I cried watching “A place in the world” by Aristarain, and I will always cry whenever I watch it again.  In my whole life, there’s only one person I would’ve skipped over.  Skiing makes me feel like a real bird. I landed in Buenos Aires in a plane without wheels. I’ve been in almost 500 planes. I’ve done 35 radio shows with love, modesty, and many hours typing, in vain! I see my brother much less than I’d like to. I’ve taken walks alone. I’ve been humiliated. I’ve never looked through a microscope. I’ve spent a weekend in Provence with Philip Glass. I’ve dreamed and I'll keep doing it all my life. I’ve slept in a few times. Make it look you don’t love me and you’ll have me. I am punctual / I’m always on time. I have sex daily, with you or my right hand. I wanna have a baby with blue eyes, like the eyes of my –indispensable– mother. I’ve never been to Greenland. I’ve eaten them bent, literally. Commitment kills me. I don’t wanna end my life alone. I’ve got three nephews, and they are my lungs. I carried fourty thousand dollars in a plastic bag, sitting on a train to Valencia. I’d like to be a faster learner. I don’t like suffering. I like to carry bitten apples in my pocket telling me what's happening in the worls around me. I’d like to share an intense look with a really free man. I’ve been with Annie Leibovitz. When I was a child, I met a shepperd once (Tino), and I was really enthused.

 I want Dylan’s mind, and Suskind’s nose. A September in Menorca. I don’t like being touched in the belly.  If it’s Armani, I want it, even when I can’t pay it. I don’t like pocketknives. One night sitting in front of the sea, listening over and over again to the Intermezzo of Mascagni's Cavalleria Rusticana. Never met Andrea yet but I will never leave him when I will.

I like people with their hands in their pockets and their heads down. Life without music is meaningless. Music without life is too. I hugged Mistislav Rostropovich and got united to him forever. I’m scared of breaking my right wrist. “Zoo d’en Pitus” right by my bed since I was a child.

I prefer humbleness to intellectuality. I’ve carried a Stradivarius with some hundred thousand dollars inside. I wanna write more and better than I do. I still fight daily in order to stop my father from being a reference. I’d like to meet you personally. Lots of gay pornography, I don’t like getting my feet cold. I’ve only written one lie here. I’ve been to a talk by Thomas Kuhn and I didn’t get a thing. I had an absurd conversation with Sam Mendes. I want more flowers at home. I don’t know about Saint Francis d’Assissi. I do know about San Francisco, every day, shortly before falling asleep. Five fingers in both hands. Seven dioptries in both eyes. A fortune spent on contacts. I like those looks hidden behind sunglasses. 20,000 kilometers riding my scooter in Barcelona – some fines can verify this. 1,300 CDs, mostly operas. More than one thousand books. 77 kilograms (170 pounds). 20 centimeters (8 inches) of love between my legs.

08006 as a zip code. Six years at the University of Barcelona, distributed in two unfinished degrees. I studied sculpture in La Massana. One year in California. 11 surgery operations in my legs. I ain’t got no dog, nor I want it. One Galgo (Greyhound) at home is enough. 9.5 feet size.  Nine watches. A million thanks, most of them given in person and with all of my heart.

VERSIÓN ESPAÑOLA

No tengo hipoteca. Soy puntual. No tengo patines –ni los quiero- No tengo freidora. Tengo 1 IMac, 1 MacBook, 2 Ipod, 1 IPhone4 i 2 Blacberry. No tengo IPad –todavía- Mi colchón no es Pikolin. Tengo una foto original de Mapplethorpe. No tengo acné –porque a los 41 años-. Tengo un trabajo que me apasiona. No tengo ducha – tengo bañera- Tengo siempre Iboprufenos a mano. Tengo 5 ex, pero, solo 1 cuenta para mi. No tengo una casa en Cadaques, algún dia la tendré sin duda alguna. Para mi 1 + 1 nunca fueron 2, de haber sido así todo me hubiera ido diferente. No tengo tiempo que perder. Tengo ganas de tener más tiempo para leer. Nespresso cambió mi vida –whatelse- No tengo ningún disco de Raphael. Tengo toda la discográfica de  Pat Metheny. No he hecho la comunión –gracias a Dios-  No he sigo objetor, ni he hecho la mili, pero, he pelado más de 500kg. de patatas. Soy obsesivo El Artur Martorell (mi colegio) es mi religión. Tengo toda la colección de Tintín en francés. He estudiado, por lo tanto he suspendido. He escrito un libro que todavía no he publicado. Mi disco es “Köln Concert” de Keith Jarrett. Volvería hoy mismo al último miércoles que vi “Vacaciones en el mar” en casa de mis abuelos. Colecciono “El Principito” en todas las lenguas posibles. He llorado viendo “Un lugar en el mundo” y seguiré haciéndolo cada vez que la vuelva a ver. Solo 1 persona me hubiera ahorrado en mi vida. Esquiar me convierte en pájaro. Aterricé en Buenos Aires en un avión sin ruedas. He subido en más de 500 aviones. He hecho 35 programas de radio con amor, pudor y un montón de horas tecleando palabras en vano! Veo a mi hermano mucho menos de lo que quisiera. He paseado solo. Me han humillado. Nunca mire a través de un microscopio. He pasado un fin de semana en la Provenza con Philip Glass. He soñado. Me dormí unas cuantas veces. Nunca perdí un avión. Haz ver que no me quieres y me tendrás. Soy puntual. Tengo sexo a diario, contigo con  la mano derecha. Quiero tener un hijo con los ojos azules como los de mi –imprescindible- madre. Nunca estuve en Groenlandia. Me las comí dobladas –literalmente- El compromiso mata mi ilusión. No quiero terminar solo. 3 sobrinos que son mis pulmones. He cargado en una bolsa del Carrefour 4 millones de pesetas en un tren dirección a Valencia. Me gustaría aprender más rápidamente. No me gusta sufrir. Me gustan las manzanas mordidas en mi bolsillo. Me gustaría cruzar una mirada intensa con un hombre realmente libre. He estado con Annie Leibovitz. Conoci de pequeño un pastor (Tino) en Grèixer –Pirineo Catalán- que me conmovió. Quiero la cabeza de Sabina y la nariz de Suskind. Un setiembre en Menorca. No me gusta que me toquen la barriga. Si es Armani és lo que quiero aunque no pueda pagarlo. No me gustan las navajas. Una noche entera escuchando el Intermezzo de “Cavalleria Rusticana” una vez tras otra sentado en la orilla del mar. Me gusta la gente que lleva las manos en los bolsillos cabizbajos. La vida sin música no tiene sentido la música sin vida tampoco. Me abracé a Mistislav Rostropovich i me quedé enganchado a él de por vida. Tengo medio de romperme la muñeca derecha. El “Zoo d’en pitus” a un palmo  de mi cama. Prefiero la humildad a la intelectualidad. He cargado un Stradivarius con unos cuantos cientos de miles de pesetas dentro. Quiero escribir más y mejor de lo que escribo. Luchando a diario para que mi padre deje de ser un referente. Me gustaría conocerte personalmente. Pornografía gay a tutti planee. No me gusta tener frío en los pies. Aquí solo hay escrita una mentira. Estuve en una conferencia de Thomas Kuhn donde no entendí nada. Tuve una conversación absurda con Sam Mendes. Quiero más flores en mi casa. San Francisco de Asís no sé, San Francisco ciudad cada día antes de cerrar los ojos. 5 dedos en cada mano. 7 dioptrías en cada ojo. Una fortuna gastada en lentillas. Me gustan las miradas que se esconden detrás de unas gafas de sol. 20.000km recorridos en moto por Barcelona –hay unas cuantas multas que lo pueden demostrar- 1300 CD –mayoritariamente ópera- Más de 1000 libros. 77kg. 20 cm de amor entre las piernas. 08006 de código postal. 6 años en la Universidad de Barcelona repartidos en dos carreras inacabadas.  Estudié escultura en La Massana. 1 año en California. 11 operaciones en mis piernas. No tengo perro ni quiero, con un Galgo en casa ya hago. 42 de pié. 9 relojes. 1.000.000 de gracias (la mayoría dadas en persona y con el corazón en la mano)

ODA AL MEU LLIT

Llit. Tinc un llit de humors i de colors. Que bé s’hi dorm al meu llit. Té molts anys, però, quan hi agafo la posició adequada es que em transporto….tant em vaig transportar ahir a la nit, que em vaig anar adormint mentre pensava amb les històries que hi han passat.

La llum de l'habitació

El meu llit deu tenir uns 10 anys i té tants anys com records, i ha (han) passat de tot. Si el llit parles podria explicar tantes coses! tantes com podria explicar el gos que no tinc: no has pensat mai els que teniu gos tot el que ha vist i mai delatarà? Doncs jo que no tinc gos si tinc l’habitació plena de  fotos, fotos d’amics que m’estimo molt especialment: la Càrol Saliner, l’Àngel Dominguez (com no!!!), el Jordi Cervera, la Montse Vilalta, la Rosa Manaut, la Lolo Noguera, el Jordi Alsina, la Sandra Casals (obviamente!), el Mistislav Rostropovich (que ja m’explicaràs!), el Txuss Martín, el Carles Cucurella,  en Pau, en Nil i la Noa (els meus nebots!) i el meu pare i la meva mare –psicològicament analitzable- aquests dos últims que són aquells que mai haurien de veure el que hi passa i a qui tinc allà omnipresents –serà perquè ho han fet molt bé i a modus d’homenatge em fan grata companyia-. El fet és que molts cops em trobo fent coses d’aquelles que un fa a la seva habitació i segons com estàs col·locat de sobte et trobes amb la mirada d’un d’ells que fixament et mira i se m’esbossa un somriure en un moment que millor obvio!

Al meu llit hi he tingut grans moments i no em refereixo només a grans moments sexuals. Hi he pres decisions importants, hi he rigut i hi he plorat, hi he escrit escoltant música i en silenci, hi he llegit, hi he passat hores d’insomni escoltant ara la radio ara la tv, hi he rigut i m’he desesperat, hi he xatejat i m’han ensenyat països i situacions llunyanes amb la webcam i hi he conegut gent que mai he vist encara. Al meu llit hi he après moltes coses, jo solet i amb companyia....al llit, al meu llit. Llit de tots. 

ON DEUS PARAR ARA GREG? AVUI T'ENYORO

A mi els esports mai m'han interessat massa. En tot cas, els pocs que ho han fet són els esports individuals, mai els de grup. Potser va lligat a la meva manera de viure. Sóc un tio molt individualista. Detesto donar explicacions. Si algú me les ha demanat a la vida directament he mentit. Per sistema.

El fet és que de petit m'apassionava l'escalada (per herència del meu pare), l'esquí, la natació, l'esgrima, la gimnàstica, el patinatge i el salt de trampolí. Aquest últim era, amb diferència, el que més m'agradava de tots. Em va començar a agradar en el moment en què vaig veure saltar a Greg Louganis als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984. Jo tenia 14 anys -ho recordo perfectament perquè va ser el mateix estiu en què vaig perdre la virginitat amb una noia (recordes Marta?) a Cadaqués-. Recordo l'impacte que em va crear quan el vaig veure. Va ser com el meu primer enamorament... enamorament que va durar fins als següents Jocs Olímpics de Seül. Recordo l'agressivitat i la incomoditat amb què se t'instal·la un sentiment com aquest quan tot just comences a explorar-te en la pròpia intimitat i te n'adones que, quan et toques, recorres a imatges que no són les correctes. O almenys no en aquell moment. O no eren les mateixes imatges en què pensaven el Pau, el Manel, el Xavi o l'Àlex. Els meus íntims amics a aleshores.

En aquells Jocs Olímpics hi havia els que saltaven amb el magnetisme alemany, la raça mexicana, la bellesa canadenca, el coratge britànic, la disciplina xinesa i, després.....després hi havia Greg Louganis. Era perfecte. Ho era tant en l'execució del salt com amb el seu cos i el seu físic. Tenia la bellesa que només et proporciona la barreja de races d'una mare maorí (de Samoa) i un pare caucàsic (de Suècia).

 Greg Louganis va convertir (ara en sóc conscient) el salt de trampolí en un esport visible. Es va convertir en un referent com anteriorment havia passat amb Mark Spitz i les seves 8 medalles d'or als Jocs Olímpics de Munic el 1972 o també, no fa massa més de 2 anys, amb Michael Phelps als Jocs Olímpics de Pequín el 2008. 

En tot això, ara he descobert que Greg era un l'home amb molts "issues". El van abandonar, el van adoptar uns americans d'origen Grec. A l'escola va ser un desastre, s'encallava, tenia greus problemes de comunicació i els seus companys de classe se'n mofaven d'ell constantment. El patiment va arribar a tal extrem que un dia parlant amb un mestre li va dir que ell podria ensenyar-los als seus companys que podia ser un gran ballerí, un gran atleta potser. I així va ser, va començar a impartir tantes hores com li deixava l'estudi a l'entrenament, un entrenament que el poraria a l'èlit de la competició.

Però això, no va acabar aqui, pocs anys despres, Greg escriu la seva autobiografia on reconeix la seva homosexualitat i fa públic que és portador dels anitcosos del SIDA, cosa que l'aparta inmediatament de la competició profesional ja que tots els seus sponsors l'abandonen, tots menys Speedo. Però, en no ser suficient, deideix aprofitar el moment i retirar-se de la competició per dedicar-se a fer d'altres coses.

Greg Louganis em va calar. Em vaig empapar. I el vaig fer el meu còmplice durant molt de temps. Avui l'he retrobat i pensant-hi li he volgut dedicar tots aquests pensaments que em desperta. Pensar en ell es recordar l'inici del moment més tràgic de la meva vida.....i ell en va formar la part més balsàmica

Gràcies Greg.

I HEART NEW YORK - UNS VENEN D'ALTRES SE'N VAN

Faré un acte d'honestadat ara meteix.


La meva vida és basicament emocional, hi té poca cabuda la racionalitat; em significa un esforç que per bé o no haig de fer de tant en quant. I aquests dies (com tantes altres vegades) a New York, estan sent basicament uns dies d'això, de viure a pura pell... Entenc que a la vida no et passen coses perquè si, les provoquem nosaltres mateixos, sinó no ho entenc. Sóc i seré sempre pura viceralitat....m'ho demana la vida tant com m'ho demana NY.


No crec en el destí, dic que no hi crec perque no vull creure-hi o, provablement, perque mai he entès aquesta frase: "El destí està escrit!" A la merda: jo vull creure que cada día intervinc en el que em passarà! Sinó quin coi de sentit té aquest joc tant al.lucinant de viure? Les coses no passen perquè si. No, senyor; t'ho juro.

Vaig decidir venir a New York en un moment determinat, per unes causes determinades que dos setmanes abans d'agafar l'avió ja s'havien esveit. Intentaria un cop fos aqui, buscar la sombra del que va ser llum i apropar-hi les mans. Les meves mans han posat tantes coses al seu lloc en el passat, que....


La vida és un constant de pujades que després baixen, un llibre plé de pàgines blanques i negres, un rellotge que marca un ritme deconegut; el temps que sense saber ben bé perque a New York és viu a un ritme frenètic. Aqui tot passa. Aqui tot hi té cabuda. Aqui les coses poden ser "yin" sense el "yang" i poden ser "yang" sense "yin" i tenen el seu sentit quan les complementes en cada situació. Però, és tot tant vital, que no s'enten sense viure-ho. Aleshores, t'asseus, després d'haver-ho viscut i intentes posar-li un nom i l'emoció et venç; sense raó, i acabes per encaixar-ho a la memòria. T'aixeques del sofà aliè on has descansat. Dorms al llit aliè on has somniat Menges a restaruants alièns on t'has etipat i folles a racons més aliens encara amb hostes hinòspits que et tracten com un rei. New York podria ser perfectament una gran mentida on tot pot passar. New York és una droga (dura... i pura). Fa molts anys vaig viure a San Francisco, i tot i ser una ciutat preciosa (i per mi intocable), mai li arribarà a la sola de la sabata a New York.


Avui marxa un (el Jordi), demà en vindrà un altra (aixxx...) això és també le que té aqusta ciutat. És una ciutat de trànsit, així s'accepta i s'estima, però, sembla ser una ciutat que viu un constant dol en aquest sentit. Ningú que hi viu ho porta bé ni ho accepta. Tothom se'n queixa.....i l'acaba convertint en melangia. És la ciutat dels "hola" i els "adeu". Exactament el que a mi m'agrada: retrobades i despedides, que no fan res més que probocar-te una anyorança constant. Soc un puto nostàlgic jo, pel que aquesta ciutat em va que ni pintada.


Avui em tocarà compartir un dol. Avui estic super enèrgic. Ho faré bé. Ser ser una bona espatlla pels meus amics quan em necessites (tot i que a vegades tamble els hi lio uns "Cristos" de tres parells de collons -Deu ser per lo emocional, què sé jo?!?!-


Això és tot. Si hi havia inspiració en aquest escrit acaba d'abandonar-me. Miro el rellotge i son les 4:09pm.


Adeu

ONU, METROPOLITAN OPERA HOUSE & BROOKLYN

Cada dia és així a New York. No paren de passar-hi coses. M'enamora. Avui és dia de opera al Met, veuré "Carmen" de Bizet. Això serà d'aqui una estona. Ara estic a casa.


Avui he caminat bastant, he passat el mati a les Nacions Unides, amb en Francesc, un amic que viu aqui fa 18 anys i en fa 18 que treballa a la ONU. Tenir un amic a l'ONU, és, sense cap mena de dubte, una influència. L'últim cop que ens vam veure amb ell va ser a Jerusalem, on també em va fer una visita guiada per la ciutat dels conflictes. Em fa flipar Jerusalem, tot sigui dit! Va ser un guia al.lucinant -en Francesc també és un tiu al.lucinant!-


Ara dutxa i amb el metro cap el MET. A veure Carmen, que tot sigui dit, no és una òpera que m'agradi especialment, però, quan es va a New York, m'agrada anar al MET a veure una òpera. M'agrada l'òpera, i molt....

Carmen al Metropolitan, ni fú ni fà, correcte...tampoc sóc un entès; segons el meu criteri: Ni bons cantants -exepte el Don José i la Micaela-, ni espectacular escenografia -que t'havies de prendre una biodramina per no marajar-te-, ni un vestuari cridaner, ni maquillatge -ni amb els binòcles el percebies-, ni postisseria....per mi només l'orquestra ha estat a l'alçada. Però, ja us dic, no sé música, només una opinió en comparativa amb totes les òperes que he vist a la meva vida, que no han estat poques. I, ja ho vaig dir, Carmen no ha estat mai una òpera que em tiri massa, de Bizet sempre m'agradarà més "Els Pescadors de Perles".


Això va ser ahir i això altra és ara i avui:


És dia de viure/veure Brooklyn. Hem quedat amb dos amics del Carles que viuen aqui i també són de Barcelona: Marc Balcells - per rostir-lo-,  Marc Tió -per menjar-se'l- Dos Marcs brutals. Grans Marcs. Ens han fet una visita guiada per el barri....jo  m'he deixat guiar!


Pim, pam i se'ns ha fet l'hora de sopar. Hem sopat a un Thai. Al Village. Després copeta i jo he marxat....els damés han continuat.


"Quina merda d'escrit avui, sorry!"

NEW YORK: T'ho dec Branden C. Wallace (My painter now)

Catalan version below

BRANDEN WALLACE - The painter (now my friend!)

New York also happens to be a wide range of colours. It’s an impossible game to classify. The story is like living on a scary movie. A thriller.  An uncertain film. But among those that end well.

I walk. It’s cold. It’s a sunny day. I look up, while I walk down. Someone is checking me out, I can feel it. It must be a man. I sense him about 50 meters away. A stranger is coming. He is mature and walks proudly. He has a nice look on his face. He walks those very last 25 meters staring at my face. He keeps his eyes right on my eyes. Right when he gets 3 steps further, he looks down and walks by me. Only 10 steps after my back is touched by someone’s hand. It’s him. He scares me and as I turn to see him I also scare him. His eyes are blue. He is the sort of man with a mysterious halo around him: ”I’d like to paint you…you have something I want” he says. Right there. Nothing more, nothing less. A sugarless question pursuing a basic need, aggressive yet honest enough to simply present the need to be fulfilled. I give him my e-mail. So that’s it, a man saw me down the street and wants to paint me. We talk about it and I’m going back home nervous. So very nervous.

Two hours later, I’ve received an email. I’ve read it carefully. There is simply nothing quite unexpected to understand: he insisted on painting me, he needed to do so. His look leaded him to touch my back. My back to the e-mail. The e-mail to my messenger. The messenger to the skype. And the skype leaded me to the subway, on the way to his place with all the doubts within me.

Then the fairy tale starts: a breathtaking building in the heart of Tribeca. A swinging door. Two doormen. Four elevators. 17 floors. 2 dogs waiting at the door. Some huge Windows. 40 paintings on the floor. 70 brushes.7 sculptures and a standing man staring at me. Still his eyes are blue. He welcomes me and followed by his dogs I walk down the aisle all the way to the living room where he lives, surrounded by paintings, brushes, paint tubes and sculptures precisely untidy. I sit down on a black-haired sofa. It’s warm. He covers it with a sheet. I undress myself and the trip begins.

You can probably guess the end. While he painted me, I could see the canvas and it’s progress. I was mesmerized. Then I’ve said to him that rather than finishing it in just two hours, as agreed beforehand, he could and should do it slowly, until he got the results he wanted and I wanted, I would certainly be pleased. He said to me that in four three-hour sessions he would be done. First one down. Three to go. At the end of the day, I still have two weeks ahead in New York city and I’ve already been so many times in here, that the idea of an stranger touching my back, the blue eyes, the e-mail, the messenger and the skype flatters me and I want him to end his work well. Hopefully he’ll give it to me, but sounds like something hard. He sells similar paintings for $5.000. No way!

 

Anyway, we left it here. When I left his house the painting looked like this...

BRANDEN C.WALLACE - El pintor

New York també és una gamma de colors. És un pantone inclassificable. La història és de pel.lícula. De nervis. De pors. De dubtes. Però d'aquelles que acaben bé. 

Passejo. Sota el fred. Vora el sol. Miro amunt, mentre camino avall. Algú em mira, ho noto. Deu ser 1 home. El prevec a 50 metres. S'acosta 1 desconegut. És gran i camina segur. Té 1 mirada tendre. Els últims 25 els camina mirant-me de front. Aguanta la mirada. 3 passes abans de creuar-me, dubta, abaixa la mirada i em traspassa amb 1 cop d'ull. Se'm creua. 10 passes més tard algú em toca l'espatlla. És ell. M'espanta i en girar-me; l'espanto. Té 1 mirada blava. És 1 home.... com ho diria: hi ha personatges que envoltats d'1 misteri obscur et paren pel carrer, t'espien, et cacen i et deixen caure 1 titular tal com: I'd like to paint you....you have something I want! Tal qual. Sense més. Amb la irreverència de la necessitat i amb l'agressivitat de la sinceritat de qui desitja materialitzar la seva necessitat primària. Li he donat el meu mail. Doncs això, un home que m'ha vist pel carrer vol pintar-me. N'hem parlat i he marxat cap a casa nerviós! Molt nerviós.

2 hores més tard, he rebut 1 mail. L'he llegit detalladament. No hi havia massa res a entendre que no m'esperes: insistia en pintar-me!, necessitava pintar-me (textualment escrit). De la mirada al toc a l'espatlla. De l'espatlla  al mail. Del mail al msn.  Del msn a l'skype. De l'skype al metro.... i amb metro a casa seva -amb totes les pors al cos (obviament!)-.

Aquí ha començat la màgia: 1 edifici espectacular de Tribeca. 1 porta giratòria. 2 porters. 4 ascensors. 17 pisos. 2 gossos a la porta esperant. 1 enormes vidrieres. 40 quadres pel terra. 70 pinzells. 7 escultures i 1 home dempeus que em mira. Encara amb mirada blava. Em dóna la benvinguda i acompanyat pels dos gossos enfilo al passadís que em porta al menjador, on hi viu, envoltat de quadres, pinzells, tubs de pintura i escultures mal repartides en un desordre super estètic. M'assec a un sofà de pell negre. Està calent. El tapa amb un llençol.

Em despullo i comença el viatge.

D'aquí al final ja us el podeu imaginar. Mentre em pintava, tenia el quadre en diagonal i podia veure el que anava fent. M'ha i m'he flipat. Aleshores li he dit, que si en lloc d'acabar-ho en 2 hores -tal i com m'havia dit que duraria- volia i podia fer-ho ben fet i fer les sessions que calguessin fins que ell n'estigués satisfet (i jo també!), per mi seria un plaer. M'ha dit que en 4 sessions de 3 hores ho tindria. N'hem fet una. Me'n queden tres. A la fi i al cap, encara em queden 2 setmanes a New York i a New York ja hi he estat tantes vegades que m'agrada la idea que l'home del toc a l'espatlla, el de la mirada blava, el mail, el msn, i l'skype acabi de fer bé la seva feina. I a veure si amb una mica de sort aconsegueixo que me'l regali. Serà difícil. Ven els quadres de la mida que està fent el meu a 5000 $. No way!

En fi. Ens hem quedat aquí. I quan he marxat de casa seva. El quadre estava així:

                                 

El pintor: Branden Charles Wallace

http://www.brandenwallace.com/mywork.html

....continuarà!

NEU A NEW YORK

M'acabo de despertar i neva. Desde el llit veig l'Empire States i  entre  l'edifici i jo hi veig caure la neu, i presenteixo el fred que deu fotre. 

El Marcelo esta al menjador acabant l'entrevista que d'aqui 1hora  els hi ha de fer a  l'Angelina Jolie i el Johnny Deep  ja que presenten la última pel.lícula que han fet junts. El Marcelo em diu que la va veure ahir i és un desastre; la pel.lícula vull dir, l'Angelina és un bombó , és clar! 

Rumio que vull fer. No sé. Vaig a esmorzar i m'ho penso.

Segueix nevant, però no cuallarà. Neva poc.

NEW YORK

NEW YORK

Acabo d'obrir un ull. Son les 6:45 del mati, és a dir, tinc jet lag, sinó evidentment no estaria despert. No hi ha ni un núvol. El cel és d'un blau que tira enrera. Fred, fa molt de fred. New York a l'hivern té un algo que no té a l'estiu.

Estic assegut al sofà, picant tecles sobre l'ordinador a casa del Marcelo i tinc enfront meu un Empire States omnipresent que em recorda on sóc. New York. Aquesta ciutat que tant atrapa. El cel es blau encara i té pinta de ser-ho durant tot el dia. M'hauré descuidat els núvols a Barcelona.

Em dutxo i aniré a esmorzar al lloc que més m'agrada de NY.

Ipod, Iphone, MacBook i jo ens enfrontem al gèlid fred d'un mati Novayorquès solitari en direcciò incerta. Sé on vull anar, però, no em situo ara mateix. Surto de casa i enfilo Saint Marks Place direcció la 6 Av. en busca del meu lloc: el "Grey Dog".

Estic al "Grey Dog", el bar on m'agrada anar a esmorzar cada cop que soc a New York -cada 2 x 3- ....com m'agrada aquest bar. Estic assegut, fotent-me un "Eggs any style" amb un café. Sona Neil Young. El "eggs" ja me'ls he fotut i el café va baixant. I penso: Com m'agrada New York a l'hivern. Vull acabar-me d'una vegada el llibre del Roger Tartera "El Rus. La mort del pronom feble", l'arrossego ja fa temps i aquests dies a New York serà el moment de fer-ho. Ja no sona Neil Young.

Ok. Recullo tot: Ipod, Iphone i MacBook i marxo en direcció al Soho. Vull comprar-me alguna cosa al Macstore!                                                                                                        

Doncs; "donde dije digo, digo Diego", finalment he anat al "Century 21" i com no, m'hi he deixat ja un troç de VISA. Necessari? Evidentment NO. Però és un lloc que m'exalta. Sóc compulsiu.

Dos hores més tard he enfilat Downtown amunt fins a la 5 Av. amb la 17th on hi ha la botiga de CD que més magrada de New York. Cada any m'hi deixo un dineral comprant-me totes les òperes que previament m'he estudiat a Barcelona i porto detalladament l'òpera que em compraré. Ara me n'haig de comprar 18. Una pasta. He fet una ullada per sobre, hi havia molta gent i les banquetes per accedir a les estanteries més altes estaven totes ocupades i com que m'hi agrada estar-m'hi estona buscant i rebuscant, he decidit marxar i he anat a picar algu al bar de devant, coneguda Bakery: The City Bakery on s'hi van rodar varies escènes de la imprescindible "Sex and the city". No hi he vist la Carry Bradshow. 

Ara ja a casa. Faré temps. He quedat per sopar amb la Valentina i el Marcello que estan currant a New York 15 dies amb el Peter Greenaway i demà ja marxen cap a Milà. Em porten al Perbacco, un Italia estupendo de l'East Village. Sopem mentre ens abracem i riem. Feia dos anys que no ens veiem. I parlem i parlem i els hi els poso al dia de la meva vida. Dos ampolles de un vi boníssim després ens dirigim dos carrers més amunt  a un Bar Gay on m'hi esperen els altres dos amics que han quedat per sopar amb uns altres quatre amics i com que jo també porto dos amics, al final som 9 amics disposats a beure, ballar i riure.

Tota l'estona estic pensant amb "Rent". El musical. El meu musical. Transcorrer en aquest barri i no recordo si hi havia estat abans tant conscientment.

Dos gintònics després, cansat del Bar gay -no he estat mai un home de ghettos- marxo a casa a dormir. 2 ampolles d'un vi boníssim italià  i 2 gintònics dificulten un pèl l'entrada de la clau al pany. Estic mort. Realment cansat. M'estiro al llit comodíssim del Marcelo, em poso "Cavalleria Rusticana" de fons i no ha acabat encara la "obertura" que ja dormo com un tronc.

Em desperto. He passat mala nit. L'estomac i el cap m'ho fan evident. Als 40 anys les nits no se'm fan ja tant facilment recuperables. Una dutxa i dos cigarrets després ja estic caminant per Saint Marks Place per anar a fer el café de rigor. M'assec i agafo el New York Times. El fullejo i el deixo. No m'ha agradat mai aquest diari, no ja pel que hi diu -que la meitat no entenc res- sinó perquè se'm fa incòmode, és gran i de fulles massa primes. Fora. De cami a casa, em paro a una flosisteria a comprar un ram de gerveres. Una casa amb flors sempre és més casa, més maca i més còmode. No és una pregunta, és una afirmació!

Com que no estic molt fi, vaig a casa a estirar-me una estona. I, al cap d’un parell d’hores em truquen. Ja era hora, és la trucada que més deitjava tenir. No em trobo massa bé però m’espavilo, m’aixeco i enfilo 2av avall direcció Soho, per trobar-me amb qui vull trobar-me. Estem una estona a casa el seu tiu –està instal.lat un dies allà- i anem a menjar alguna cosa pel voltant. Demà anirem al cinema i em tallarà el cabell. Tinc tantes ganes de tot això..... buf!

     ...continuarà

ROBERT MAPPLETHORPE - BIOGRAPHY

Robert Mapplethorpe was born in 1946 in Floral Park, Queens. Of his childhood he said, "I come from suburban America. It was a very safe environment and it was a good place to come from in that it was a good place to leave."


In 1963, Mapplethorpe enrolled at Pratt Institute in nearby Brooklyn, where he studied drawing, painting, and sculpture. Influenced by artists such as Joseph Cornell and Marcel Duchamp, he also experimented with various materials in mixed-media collages, including images cut from books and magazines. He acquired a Polaroid camera in 1970 and began producing his own photographs to incorporate into the collages, saying he felt "it was more honest." That same year he and Patti Smith, whom he had met three years earlier, moved into the Chelsea Hotel. Mapplethorpe quickly found satisfaction taking Polaroid photographs in their own right and indeed few Polaroids actually appear in his mixed-media works. In 1973, the Light Gallery in New York City mounted his first solo gallery exhibition, "Polaroids." Two years later he acquired a Hasselblad medium-format camera and began shooting his circle of friends and acquaintances—artists, musicians, socialites, pornographic film stars, and members of the S & M underground. He also worked on commercial projects, creating album cover art for Patti Smith and Television and a series of portraits and party pictures for Interview Magazine.


In the late 70s, Mapplethorpe grew increasingly interested in documenting the New York S & M scene. The resulting photographs are shocking for their content and remarkable for their technical and formal mastery. Mapplethorpe told ARTnews in late 1988, "I don't like that particular word 'shocking.' I'm looking for the unexpected. I'm looking for things I've never seen before … I was in a position to take those pictures. I felt an obligation to do them." Meanwhile his career continued to flourish. In 1977, he participated in Documenta 6 in Kassel, West Germany and in 1978, the Robert Miller Gallery in New York City became his exclusive dealer.


Mapplethorpe met Lisa Lyon, the first World Women's Bodybuilding Champion, in 1980. Over the next several years they collaborated on a series of portraits and figure studies, a film, and the book, Lady, Lisa Lyon. Throughout the 80s, Mapplethorpe produced a bevy of images that simultaneously challenge and adhere to classical aesthetic standards: stylized compositions of male and female nudes, delicate flower still lifes, and studio portraits of artists and celebrities, to name a few of his preferred genres. He introduced and refined different techniques and formats, including color 20" x 24" Polaroids, photogravures, platinum prints on paper and linen, Cibachome and dye transfer color prints. In 1986, he designed sets for Lucinda Childs' dance performance, Portraits in Reflection, created a photogravure series for Arthur Rimbaud's A Season in Hell, and was commissioned by curator Richard Marshall to take portraits of New York artists for the series and book, 50 New York Artists.

That same year, in 1986, he was diagnosed with AIDS. Despite his illness, he accelerated his creative efforts, broadened the scope of his photographic inquiry, and accepted increasingly challenging commissions. The Whitney Museum of American Art mounted his first major American museum retrospective in 1988, one year before his death in 1989.


His vast, provocative, and powerful body of work has established him as one of the most important artists of the twentieth century. Today Mapplethorpe is represented by galleries in North and South America and Europe and his work can be found in the collections of major museums around the world. Beyond the art historical and social significance of his work, his legacy lives on through the work of the Robert Mapplethorpe Foundation. He established the Foundation in 1988 to promote photography, support museums that exhibit photographic art, and to fund medical research in the fight against AIDS and HIV-related infection.