Por? Ara mateix no tinc por. Tens por? doncs si la tens, deixa'm dir-te que la por que tens tu és la mateixa que tinc jo. La por de que els caps de setmana que pugin venir no puguin fer mai ombra aquest cap de setmana passat, limiten l'opció de poder seguir sent una mica més lliure del que realment vols/vull. D'aqui en endevant tot és perdre. Tot és menys. Qui va dir-me que el món era fet de valents? Si, és clar, no l'oblido -t'oblido-: de valents amb la panxa plena i el cor servit -del sexe no te'n preocupis; vaig servit-! No sé si m'agradarà més seguir trobant-te a faltar com fins ara o tornar-te a tenir, no sé si m'agradarà buscar-te de nou o tenir-te per primer cop. Les meves mans no han estat mai les teves, la meva veu no ha estat mai silenciosa i la meva disconformitat et farà marxar; soc covard i poruc.... no t'ho he dit mai encara, però, la meva sàvia avia sempre m'ha dit que sóc ocell de bosc que no de gàbia! per por a comprometre’m -això t'ho dic jo ara-! Com diu el Buenafuente: Jo vull que m'estimis i estiguis enamorat de mi però que no se't noti! No se si m'explico?
Aquest cap de setmana he volat com feia temps no ho feia (i això que la meva vida passa bastant dintre dels avions) : Barcelona - Madrid- Damasco -Madrid - Roma - Madrid - Barceloneta - Madrid -Barcelona....i no he tingut por! I viure sense por m'espanta. Ens acostumen a viure amb por i quan no la tens sembla que no pot ser!
On ets enemic?. Sembla que el passat no m'hagi fet prou mal com per recórrer a tu i tenir impuls. Avui no tinc ràbia i sembla que no em passi sang per les venes. I jo sense sang no soc ningú, no sóc jo..... perdo la direcció i se m'esboça un somriure d'incredulitat.
Tant sà com això i tant corrupte com la ment més perversa vulgui imaginar-se et dono les gràcies.
Quim cap de setmana m'has regalat collons!
Gràcies
Ni dos dies, ni sis mesos, ni tota una eternitat. El cas és que no sé quan fa que ens coneixem tu i jo; no sóc capaç de recordar-ho, i és possible que fins i tot encara no ho hagi viscut, però sento la comoditat del que coneixem, el desig del que ens manca, la por del que ens sobta. Per primera vegada, i creu-me que això no és reciprocitat, sento que m’interessa de forma sana un home. Sense obsessions ni miraments, sense funambilismes ni trucs, simplement un home. Un home que té una dimensió desconeguda que m’intriga. Un home que sap com robar-me un somriure amb molta traça. Un home que em llegeix el pensament sense saber-ho. I per primera vegada també, sento que no tinc pressa. No vull córrer per arribar abans a un punt del camí que desitjo. No vull passar les pàgines de la història més ràpid per saber quin serà el final, vull escriure-les amb tu. Vull que definim la nostra història amb el pas ferm i sense pressa, que sigui el que sigui, que no sigui el que no pugui ser.
ResponEliminaTu tens por del compromís i és comprensible. També en tinc jo. Molta. I és una por lícita, despietada i fosca que t’arrossega cap endins i sucumbeixes, però aquest cop no està alerta, no m’espanta, perquè sé que arribem on arribem, la història la escriurem junts.
Vull donar-te les gràcies. Les gràcies per fer-me sentir especial durant aquests moments que compartim. Per sentir-me desitjat, comprès i amparat. Tu dius que jo t’he regalat un bon cap de setmana i tu a mi les ganes d’escriure. Tu a mi les ganes de tocar. Tu a mi les ganes de sentir.
Gràcies a tu.