LA DONA DEL CISTELL DE LLIBRES

Aquell estiu, com tants estius a la meva vida, me’n vaig anar uns dies a Cadaqués. Encara ara, quan hi vaig, la meva vida transcorre entre Port d’Hoguer i Sa Conca. Bàsicament és en aquesta cala on em passen les coses que més m’agraden. A Sa Conca, a les roques, em passen coses des de ben petit, des que vaig veure la senyora del cistell ple de llibres.

Un dia era amb la mare a Sa Conca i va aparèixer la senyora del cistell ple de llibres, i es va instal·lar a prop nostre. A partir d’aquell dia sempre la tenia relativament a prop i sempre la veia amb contes a la mà, llegint en veu alta. Sola. Nua. Asseguda amb els peus penjant de la roca, recargolant-se els rissos rossos. De tant com m’hi fixava cada dia, al final ella també es va començar a fixar en mi. Jo m’asseia cada cop més a prop d’ella per sentir la seva veu. Ella ho notava i no m’hi feia sentir incòmode. Fins que un dia em vaig trobar assegut just darrere seu, mentre ella llegia un llibre. Llegia alguna cosa sobre una nena que vivia en un amfiteatre i que anava molt bruta i despentinada, però que era molt intel·ligent. Era una nena amb un do: sabia escoltar. I hi havia uns homes grisos que fumaven cigars i que eren banquers del temps.

Quan vaig sentir això del temps, de mesurar el temps per fer les coses, que tot es mesura en temps, vaig pensar en quan a l’Artur Martorell em feien llegir en veu alta i comptaven les paraules que llegia per minut. Sempre era el que menys paraules llegia. Sempre era el pitjor. Aquest pànic que em toqués llegir em va fer avorrir la lectura, la vaig avorrir fins a aquell dia a la platja. A partir d’aleshores tot va canviar.

La senyora del cistell de llibres em tenia ben enganxat amb la nena de l’amfiteatre. La nena protagonista tenia el do de saber escoltar i era el que jo feia, amagat rere la senyora. Escoltar. Escoltar i voler saber més.

Així doncs, un dia em vaig asseure darrere d’ella i vaig veure que llegia un altre llibre. Havia deixat al costat del cistell ple de llibres el que m’anava llegint a trossos cada dia, i en vaig poder veure el títol. Aquest cop no el llegia en veu alta i això em va fer posar nerviosíssim... Jo volia escoltar-la, jo volia ser la nena que tenia el do d’escoltar i era el que havia fet tots aquells dies, necessitava escoltar la seva veu per aprendre, per saber la història que llegia. Vaig acostar-m'hi més, fins que amb el genoll gairebé li tocava l’esquena. Necessitava sentir-la i volia demanar-li que m'acabés de llegir el llibre. Ella em mirava de reüll, però no em deia res.

Es va aixecar per anar-se a banyar i, en fer-ho, em va mirar i em va dir: --Arrisca't a perdre la por! Si vols saber com acaba, agafa el llibre i llegeix-te’l, és meravellós i aprendràs molt! Te’l regalo! Ep! I no deixis mai d’escoltar, que això ho has fet molt bé!

Uau!!! Quina revelació vaig tenir: aprendràs molt! Aprendré molt? I jo sabia escoltar! No sabia que amb els llibres, encara que siguin històries de ficció, s’aprèn molt, i vaig tenir una curiositat tremenda per saber com acabava la història. Vaig agafar el llibre, vaig anar al costat de la mare, que prenia el sol com un llangardaix, i vaig voler explicar-li la història. La mare em va escoltar. Uau! La mare també escoltava! La noia del cistell també escoltava! I jo volia saber fins quan i com era capaç d’escoltar la nena de l’amfiteatre!

HOMES QUE NO PLOREN

Hi ha homes que es peguen i ens peguen, hi ha homes que no existeixen perquè no troben el seu espai, homes que criden i s’esbarallen, hi ha homes que respiren de pulmons que no son seus, hi ha homes que s’ofeguen intentant convences de que algun dia ensenyaran la seva vulnerabilitat , hi ha homes que amaguen la veritat més apassionant, hi ha homes que roben sentiments aliens, hi ha homes que volen comprar-te perquè no saben el valor de les coses, hi ha homes que es venen perquè estan absolutament perduts, hi ha homes que només recorden on eren i mai més podran tornar, hi ha homes que menteixen convencent-se que diuen la veritat, hi ha homes que prefereixen no parlar, hi ha homes que no entenen; i jo a vegades crec que estic amb aquests, amb els homes que sense entendre a voltes aposten fort i s’arrisquen a estimar, a plorar, a agafar-te fort i llegir-te un sentiment en un moment dins d’un cotxe mentre t’agafen la ma. També hi ha aquest homes. I en som molts, moltíssim.

Poso la televisió i definitivament no només penso que el que hi fan no m’interessa sinó que quan em toca mirar-me el meravellós món de la publicitat i m’hi haig de veure reflectit tampoc parlen de mi. Parlen de que la publicitat a la televisió es sexista envers a les dones. Sexista envers a les dones ho es, i crec que ho és tant com sexista ho es envers als homes. I dic sexista si sexisme és atorgar rols depenent del sexe de les persones. Moltes vegades podem veure anuncis sexistes que utilitzen un estereotip d’home: brutu, fort, aventurer, arriscat… Aquest es un retrat sesgat dels homes que la publicitat ens dona i que retalla moltíssimes de les qualitats meravelloses que els homes tenim, com la tendresa i la sensibilitat…

Ara mateix no em ve al cap, cap anuncia on els homes plorin o tinguis morenes.

Jo no sóc prou gran ni prou capaç, ni fanfarró ni mordaç, em crec amic i company, de poques sol·licituds i menys reconeixements. Sóc un home com puc, bonament, sense pretensions. Sóc un home tal qual. Això sí, molt allunyat del que em diu la televisió que represento.

Jo ploro amb tota la masculinitat del món.

JUAN MUÑOZ, EL POETA DE L'ESPAI O L'ESCULTOR QUE EXPLICAVA CONTES

Juan Muñoz

...al principi em preocupava més quan la gent deia  que la meva obra era com la de un narrador de contes, que lo meu era més literatura que art. I haig de dir-vos que ja no m’ha deixat de preocupar mai més...potser és el que sempre he volgut, explicar històries...

Així comença el reportatge que han fet aquesta nit a TV2 sobre Juan Muñoz, un dels escultors que més m’agrada i segueixo des de fa uns anys. 

El vaig conèixer passejant per la Barceloneta un fred dia d’hivern del 2009 quan vaig topar amb una peculiar escultura rodejada de dos arbres davant d’un mar ferotge.

Final de la Baraceloneta

Deia de si mateix que era “un mag que enganyava al públic amb realitats fictícies” i “un narrador d'històries, un constructor de metàfores en forma d'escultura”. Era un paio molt curiós i polifacètic que també es va interessar per altres tipus de creació, creacions de caràcter auditiu, es va arriscar a produir treballs radiofònics, entre els que cal destacar: A Man in a Room, Gambling (un home en una habitació, apostant), programa que es recolzava en la seva pròpia narració de trucs de cartes.

Towards the shadow

Muñoz tot i viure en plé bullici cultural al seu Madrid natal, no es va deixar atrapar per la “movida Madrileña” i les seves corrosives ressaques, i se'n va anar a Londres, on va trobar terreny abonat a la seva vocació artística i on va conèixer la dona amb la qual tindria dos fills abans de morir primerenca i abruptament.

La seva vídua, la també reconeguda artista peninsular Cristina Iglesias, es va mobilitzat per convertir aquella retrospectiva en alguna cosa més que un esdeveniment cultural, per convertir-lo en un reconeixement -per una vegada ni tardà ni gasiu- en un retrobament festiu , en una abraçada amb vocació d'etern.

Hanging figure

Juan Muñoz és un referent en la renovació de l'escultura contemporània internacional. Des de 1984, data de la seva primera exposició individual a Madrid, fins a 2001 en què realitza la seva última obra, li permeten crear un corpus artístic sòlid i resistent. Les seves figures tenen una presència física extraordinària i en elles el silenci i la solitud adquireixen un protagonisme especial –és el que jo vaig sentir aquell dia  a la platja de la Barceloneta contemplant l'escultura de la platja, solitud i silenci-

Entre les primeres figures de Muñoz, apareixen els acròbates de fusta amb membres articulats, petites ballarines de mans en forma de campana o estatuetes assegudes sobre bancs de cartró dotades de veus mecàniques. Al començament dels noranta l'artista comença a treballar en una sèrie de "escenes de conversa", que per a alguns s'han convertit en les seves obres més emblemàtiques. També apareix amb freqüència en l'obra de Juan Muñoz el mirall, com a instrument recurrent per expressar alteritat. La seva obra mestra i final, aquella en què es va deixar, literalment, la vida -la va acabar poc abans de morir per a la Sala de Turbines de la Tate Modern-, «Double Bind", no es va poder veure a Bilbao ni tampoc a Madrid per la seva gran mida i difícil ubicació. Es va pensar fins i tot instalar a l'estació d'Atocha, però la idea va quedar descartada... per causes pressupostàries, dic jo!

First banister

Comença representant escales, balcons i baranes que, fora de context, desafien la percepció. Passa d'aquí a les figures congelades en actitud d'abstracció o intercanvi, sorpreses amb la boca oberta o amb gestos a mig fer, la qual cosa afegeix una quietud colpidora i literal al silenci de les seves converses. Al començament dels anys noranta, Juan Muñoz va començar a produir obres de caràcter "narratiu" -trencant els límits de l'escultura tradicional-, instal·lacions de figures de mida lleugerament inferior al natural en interacció mútua distribuïdes en ambients tant tancats com oberts, que conviden l'espectador a relacionar-s'hi. Va realitzar les figures monocromàtiques, gris plom o color cera, principalment en paper maixé, resina i finalment bronze.

Listening figure

Poc abans de morir, d'una aturada cardíaca provocat per un aneurisma d'esòfag i una hemorràgia interna als 48 anys d'edat a la seva casa d'estiu a Santa Eulària des Riu, Eivissa, el 28 d'agost de 200, Muñoz que acabava de rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques l'any 2000, havia decidit bolcar-se més en el dibuix i l'escriptura; desaccelerant així el ritme dels últims temps.

Crec que a aquest home la postmodernitat li semblava “ La Caputxeta vermella” i la seva crisi actual un “Llop” molt ferotge però tendre. Descansi en pau, ens va deixar alguna cosa meravellosa, d'això no en tinc cap dubte!

Per si voleu saber-ne més, aqui teniu el link del programa que s'ha emès avui:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-juan-munoz-poeta-del-espacio/1144975/

Many times

LA MILENA I LA GRANOTA

Recordo quan era petit que hi havia a la classe paral·lela de l’escola una nena que la mestra dia si dia també agafava dels peus a la noia i se la penjava a l’esquena boca avall. Mai vaig entendre quin era el problema que tenia aquella nena. No podria dir ni quanta estona s’hi estava boca avall. Només recordo que la Milena, així es deia, portava uns ferros a l’esquena que se li aguantaven a la cintura i li estiraven el coll. Era una cosa ben estranya.

Era una nena preciosa, rossa, amb els ulls blaus, tímida, molt tímida, a mi m’agradava molt i sempre buscava el camí per apropar-m’hi ja que els altres nens de la classe li feien una mica el buit.

Un dia recordo que estàvem als pins (la meva escola tenia un pati molt gran que diferenciàvem amb els pins, les herbes, la pista, l’era i el parc)  i jugàvem a futbol amb els de la meva classe. La vaig veure dempeus  a la piscina abandonada que hi havia a l’escola mirant com una granota saltava de cantó a cantó cercant un mosquit despistat.

Vaig deixar de jugar a futbol -jo era molt dolent- i me’n vaig anar corrents a parlar amb ella. Em vaig posar darrera seu i li vaig tocar l’espatlla. Ella es va girar i em va convidar a contemplar la granota i amb una veu tímida em va dir: saps que les granotes són els animals que més m’agraden? Jo vaig aixecar les espatlles en un gest d’incomprensió i li vaig dir: Per què? Ella ferma i segura i sense cap timidesa em va dir que el que més els hi envejava era que podien saltar!

Saltar? La vaig mirar i vaig entendre que amb tots aquells ferros que portava a l’esquena segur que ella no podia fer-ho. Llavors li vaig proposar de fer una cosa. L’ajudaria a treure-li els ferros de l’esquena, la posaria de cap per avall aguantant-la pels turmells i podria agafar la granota que saltava prop d’on érem.

Se’n va anar rera una petita caseta blanca abandonada -el que antigament devia ser els vestidors- on va treure’s els ferros i va venir cap a mi mig encorbada. Tan homenàs com era jo, vaig fer força per posar-la de cap per avall i entrar-la una mica a la piscina perquè arribes a tocar la granota tot esperant que no saltés cap un altre cantó. La Milena era més petita però tot i així pesava un munt per mi, havia de fer molt d’esforç per aguantar-la i molt just arribàvem a la granota. L’agafava pels turmells i els mitjons feien que em patinés. Ella era a punt d’agafar la granota que restava immòbil, que em vaig desequilibrar i vam caure els dos a l’aigua. Jo em vaig sentir culpable i vaig voler salvar-la com si no sabes nedar. Vam agafar-nos a la barana i plens de llot i verdet com anàvem vaig fer-li un petó que ella em va tornar. En fer-li el petó vaig veure que sobre el cap i duia la granota que fixament em mirava. No li vaig dir res i vam sortir de l’aigua. Ens vam asseure dins la caseta abandonada i li vaig dir que tanqués els ulls. Amb la mà vaig agafar la granota i li vaig posar als morros demanant-li que obrís els ulls a la vegada que vaig assegurar-li que algun dia ella també podria saltar com les granotes i com jo i córrer i ballar i seria feliç com tots els d’altres nens.

La vam acariciar, la granota anava tant llardosa com nosaltres i la vam deixar marxar fent saltirons fins a l’aigua de nou. Nosaltres ens vam aixecar. La vaig ajudar a posar-se els ferros i vam preparar-nos la mentida pels mestres. Ella havia caigut i jo l’havia volgut ajudar. Així ho vam explicar i així s’ho van creure.

ALTER EGO

Estava atrafegat i no parava de sonar el telèfon. Despenjo!

-Si? –Responc bruscament.

-Marc, hauries de baixar a l’entrada, hi ha un noi que demana parlar amb tu! Diu que és important! Molt important!

-Digue-li que no puc ara, que tinc molta feina. Haig d’acabar el mail amb tota la documentació per enviar a l’ajuntament sobre els cursos de narrativa i se m’acaba el termini a les dues, i son les dotze. – Insisteixo mentre segueixo teclejant com un desesperat a l’ordinador.

-Marc, insisteix molt en que és molt molt important! – Faig un sospir, guardo el document i responc.

-Ok. Baixo i aprofito per fer una cigarreta!

Baixo amb pressa els esglaons fins a la planta de baix on hi ha un noi molt jove amb un look desmenjat que m’espera capbaix mentre es rosega les ungles. M’hi apropo i em presento dient-li si podem sortir fora per fer una cigarreta recalcant-li que només tinc cinc minuts per ell.

Aixeca la vista, em mira de front i ja veig que el que m’ha de dir durarà més de cinc minuts. Creuo els braços en una actitud poc receptora mentre l’escolto. Te un timbre de veu clar i calmat. I em diu:

-Hola em dic Joan, sé que tu ets el director del centre i que vas ser tu qui va organitzar l’any passat el concurs de “Bandes sonores” del Festival de curtmetratges – Me’l miro estranyat! No se per on pot anar la conversa!- El cas és que sóc el germà del Pere, un dels nois que s’hi va presentar i necessito que em facis un favor.

-Si. Què? – Dic entre encuriosit i mal educat.

-El meu germà, en Pere, fa tres mesos ha tingut un accident de moto i ha estat en un coma profund. Fa tres setmanes ha despertat. Ha tornat en sí i no recorda res de la seva vida, no sap ni qui és, ni qui som, ni que ha fet, ni si ha estimat o a ha robat... No recorda res. Res. Els metges ens han reunit a la família i ens han dit que l’hem d’ajudar a recordar i que qualsevol informació que puguem donar-li del seu passat pot ajudar-lo.-Segueix parlant -Recordo que l’any passat em parlava molt d’aquest concurs que vau organitzar de “Bandes sonores” per a curtmetratges i recordo que em comentava les hores que s’hi havia passat intentant composar- Va fer un silenci i va seguir mirant-me als ulls fixament-  El fet és que ell no recorda res i vull demanar-te si hi ha la possibilitat d’aconseguir la música que ell us va enviar per fer-li escoltar. Forma part del seu passat més inmediat i el pot ajudar.

-Hòstia! – em va sortir del cor i em vaig veure la feinada que això podia significar per mi en aquell precís moment; mentre rumiava. Vaig continuar –Si es clar. Però, m’hauries de dir quin era el seu pseudònim. Totes les músiques ens van arribar amb un pseudònim, i es van gravar en un CD que hauria de buscar i recordo que vaig escriure-hi el nom de les músiques i els pseudònims, no els noms reals, i no sé on pot estar aquest CD. – Jo encara no havia acabat la frase que ell ja treia el mòbil aixecant la mirada en direcció oposada mentre marcava el número d’algú que li pogués donar una pista sobre quin pseudònim podia haver utilitzat.

Vaig enfilar escales a munt, vaig asseure’m a l’ordinador i vaig obrir la carpeta del 2010 per poder imprimir el document amb el nom dels participants. Mentre s’imprimia vaig aixecar-me i vaig començar a regirar CD’s a l’estanteria del meu despatx on hi guardava les memòries dels anys anteriors. El vaig trobar a la vegada que ell entrava al meu despatx. Vaig agafar el CD i el full de la impressora amb la llista de pseudònims per donar-li a veure si algun li sonava.

Va agafar el full. Va asseure’s i va començar a llegir. Movent el cap a dreta i esquerra. Negava en silenci cada nom. Res li era familiar. Es va aixecar i va demanar-me si podia emportar-se la llista i el CD. Potser posant-li les músiques podia recordar quina era la seva. Igual si ensenyava la llista de pseudònims a la família alguns els hi podria sonar. Vam intercanviar telèfons. Em va donar les gràcies i va marxar. Jo em vaig asseure pensatiu a la taula. La història no m’havia deixat gents indiferent. Gents ni mica. Vaig intentar oblidar-la per uns moments i omplir els impresos que havia d’enviar per mail a l’ajuntament abans no fos tard.

A les dues i un minut, just després d’haver-lo enviat vaig aixecar-me de la taula, vaig agafar una cigarreta i vaig baixar als jardins del Centre Cívic per donar-hi voltes al que m’havia explicat el Joan i d’alguna manera com poder esbrinar quin era la seva “Banda sonora”.  

Vaig posar-me les mans a les butxaques i em vaig asseure al banc de l’entrada, al costat del cendrer. Al moment d’asseure’m em va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Vaig deixar la cigarreta al cendrer i em va tornar a sonar el mòbil. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Per sistema no agafo els números desconeguts. Vaig agafar la cigarreta del cendrer, vaig fer una calada. Va tornar a sonar el mòbil. El tenia a la mà, vaig girar-lo i hi deia: Oleguer. El meu germà. Vaig penjar.

Vaig apagar la cigarreta i de sobte em va venir al cap que el meu germà també s’havia presentat al concurs de “Bandes sonores” de l’any passat. Vaig marcar el seu telèfon i vaig interpel·lar-lo abans que ell digués res preguntant-li, quin era el pseudònim amb el que ell s’havia presentat l’any passat al concurs. Alter Ego, em va dir. Me’l vaig apuntar en un paper i vaig pujar a dalt a tornar-me a imprimir la llista de pseudònims. Vaig començar a llegir-los un per un en veu baixa: Martí l’Humà, Lo pelat, El Torero català, El solitari, Ankor Wat, El fals Jablonsky, Alter Ego, L’ull glauc, El gos lligat, Reina Elisenda. Vaig començar a repetir els noms un cop rere un altre intentant buscar una pista. Era del tot impossible, no tenia cap informació d’aquest tal Pere. No sabia ni com era, ni qui era, ni que tocava, ni quants anys tenia, ni què li agradava.... No podia ajudar-los de cap manera.

Seguia llegint els noms en veu baixa que em va tornar a sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla: número privat. Vaig despenjar:

-Qui ets? – Vaig dir bruscament. Van penjar.

Mentrestant, a la Vall d’Hebron el Joan posava al seu ordinador el CD amb la música de les “Bandes sonores” i li donava els auriculars al seu germà Pere. Prem el play i comença a sonar al cap de l’amnèsic les deu músiques. El Joan se’l mira atentament. Vol veure-hi alguna reacció. Passen els minuts. Sonen les cançons. En un moment donat mentre sona la “Banda sonora” del Fals Jablonsky, li cauen dues llàgrimes que li llisquen per les galtes i que van a morir al coixí blanc, però no diu res. Segueix escoltant emocionat. L’ha reconegut? El Fals Jablonsky era la seva, i amb la música li ha vingut la seva vida en un mirall de milions d’imatges? Li han vingut tots els records de la persona que mai li ha agradat ser?

Segueix escoltant, quan escolta la “Banda sonora” de l’Alter Ego, es treu un auricular i li diu al seu germà. Aquesta, aquesta és la meva. Ja ho recordo tot. Ara sé qui sóc.

Certament, ho recorda tot, recorda tot el que ha estat i no vol ser mai més. En Pere ha trobat el seu Alter Ego i a partir d'ara  aprofitarà per ser un altre. Un nou Pere paral.lel. Un home lliure. El seu propi Alter Ego.

MARGARITA BLUE - MY FLOWER, MY PLACE

...la mirada que feia de les coses petites, coses GRANS!

Necessitava feina. Del que fos. Casualment, un amic deixava una feina de cambrer en un restaurant i em va dir si jo la volia. Sense pensar-m’ho li vaig dir que si. Vaig fer l’entrevista i l’endemà mateix vaig començar. Poc sabia jo que aquella feina acabaria significant tant per mi. Era un restaurant de colors i sensacions, de miralls mal col·locats a tort i a dret, amb llums d’intensitats irregulars que a banda i banda il·luminaven les cares de la gent bonica que entrava a sopar o a oblidar, gent que es deixava transportar. Llum que sortia de bombetes que portaven ales blanques, llums que volaven i et portaven a algun lloc i que a mi em van acabar atrapant per sempre.

Al fons del restaurant, hi havia un petit escenari amb taules que tan aviat es treien com es posaven segons l’actuació del dia, presidit per una gran cortina de vellut de colors, de retalls de teatres antics, que emmarcarien durant quatre anys la meva passió per aquell lloc. Lloc on hi vaig conèixer el bo i millor de Barcelona i que em va modificar per sempre més. Vaig arribar i em vaig posar el primer dia un davantal que m’havia de fer llarga companyia i que encara avui guardo a casa. Soc fetitxista, que hi farem! Tenir coses al present que han format part del meu passat em fa sentir viu i em recorda on he estat, on he viscut i, el més important, el que he sentit.

El bar va ser un icona del moment a la ciutat comtal. Un bar on hi venia gent ben estranya. Hi veia gent que, asseguts a la barra, es passaven hores escrivint davant una cervesa; d’altres dibuixaven al revers de les estovalles de paper fisonomies que després guardàvem i en fèiem exposicions, amb una polaroid captàvem dia sí dia també la gent que ens estimava i estimàvem, gent que venia a demanar-nos si podien venir a cantar, si podíem penjar una tela al sostre i fer-nos espectacles de trapezi, els mateixos cambrers hi feien monòlegs –la majoria volien ser actors-, homes que, convertits en dones, ens feien celebrar amb copa de cava inclosa “boleros” tristíssims mentre apreníem a riure’ns de nosaltres mateixos... Celebràvem l’arribada de la primavera fent concursos de petons sobre una chaise longue que jo i la Mati havíem d’anar a buscar a un pis perdut a la Plaça Reial i carregar-la pel carrer. Quan arribava l’estiu i la sang començava a bullir-nos, organitzàvem estriptis al restaurant, que omplien vessar el local i que casualment els mateixos clients esperaven any rere any per venir a participar-hi. Encara em faig creus quan penso en el dia que em vaig quedar despullat sobre la barra on vaig rebre els primers aplaudiments de la meva vida.

Vivíem i sentíem, ens hi implicàvem i l’emoció ens feia a vegades perdre el Nord d’on érem. Sort en teníem de l’Emma i el Willy, que ens posaven al nostre lloc de tant en tant! Érem molts i vam ser amics, érem molts els que hi treballàvem i els que hi venien; es va crear una màgia, servíem copes i plats mentre intercanviàvem telèfons i petons, érem tan amics els cambrers com ho érem amb els de la cuina, el de manteniment i els que arribaven per primer cop amb timidesa per fer-hi una actuació a vegades irrellevant però que sempre celebràvem amb passió. El Margarita Blue va convertir-se en una forma de viure durant un temps a la meva vida. Era una manera de pensar, de sentir, de passar-s’ho bé i de carregar les piles.

 Ara ja fa deu anys que no hi treballo, la meva vida ha anat per altres llocs, però el Margarita Blue per mi és com Cadaqués: estigui trist o content, sempre em dóna el que espero. M’emociona i m’asserena.

El Margarita sempre serà un referent per mi, bé sigui per ballar, per cantar, per riure o per estimar, el Margarita és el Margarita, sigui red, green or blue, el Margarita ja no és només una flor. El Margarita sóc jo!

ARTUR MARTORELL - LA MEVA ESCOLA

Escola Artur Martorell de Badalona

Escrit a Josep Maria Damas - 8 Setembre 2008 

Això ho vaig escriure un dia que sense voler vaig anar a parar al blog del meu mestre d'infantesa

...i tres anys despres ha tornat a mi!

Hola Josep Maria o Pepote, com et deiem o et diuen encara no ho se. Quina anyorança haver trobat aquest bloc on parles del meu passat (http://jdamper.blogspot.com/2008/09/1983-2008-emocionant-carta-de-lex.html), del que soc, del que visc, del que sento, de la força que veu crear en tots nosaltres.

Si pugues sentar-vos a tots en fila els que em veu ensenyar a l'Artur Martorell, com ançà, ens feieu sentar a nosaltres, per dir-vos la bona feina que veu fer us en ferieu creus.

Ceràmica de l'edifíci de primera etapa

Penso tant i tant en vosaltres, en la paciència, en la voluntat, en l'esforç, en la lluita que veu fer, que en cops de nostàlgia, agafo el cotxe (visc a Barcelona) i me'n vaig a donar una volta per la meva escola, i camino per les herbes, pels pins, per la pista, per l'era i pel parc i em transporta a una música, a plors i somnriures, a braços trencats i a ulleres perdudes, a bates de colors, a flautes, guitarres i melodiques, a dossiers, a tubs d'assaig i als imprescindibles "temes d'actualitat", em transporta a Llach, a Mª del Mar Bonet i a Lennon (com vaig sentir un 9 de descembre del 81, la mort d'un cantant que en prou feines sabia que havia cantat amb The Beatles i em feia sentir gran), enrera quedava com a fet diferencial uns Ara va de Bó tant imprecindibles així com un Xesco Boix que en hores de dutxa corrents cap a la feina en l'actualitat encara em regalo de tant en tant.

Anna Babra 1980

Quan obria la porta aquell temut Ricard Rodón que em el seu terenà tant particular entrava a la classe omplint de respecte i silenci unes arrels quadrades, que encara ara, no arribo a entendre. Mai va ser lo meu las matemàtiques, ell ho deu recordar, de mi com de tants altres.

On es la Carme Martinez, que tan amigablament entrava a classe amb una complicitat que et feia omplir de proximitat tots els afers al.lucinants que amagava la natura. I a sobre vem tenir la sort de que ens toques com a acompanyant al viatge de fi de curs a Menorca al 83!

Anna Babra, Andreu Casadevall, Carme Martinez
Naveta des Tudons (Menorca 1983)

I la Núria Orriols, que tanta impaciència tenia en fer-me col.locar bé els dits per fer sonar un "Fa" impossibible de rescar en unes cordes que dia si dia també li tocaba afinar en una guitarra barata que els meus pares em feien cuidar com si d'un Stradivarius es tractes.... I la pel.licula que vem grabar amb ella en una ruinosa (moderníssima en el seu moment) camara de filmar una ultrarealista visió de "Les joies de la Castafiore" en la que jo feia el paper mes estrafelari (com m'agradava difressar-me!!!)

I quan tocaba gimnas, amb l'Andreu Casadevall (abans ho haviem fet amb el Toni Fogué) aqui si podia marcar la diferència, corria bé, saltava bé, i jugava bé... era lo facil i no m'havien de cridar massa l'atenció com en la resta de hores lectives.

També la Rosa Maria Puntacq, molt imprecindible dels meus inicis la recordo, i l'anyoro tant com els altres, la Rosa Maria Sadurní, la Maria Bizet, la Maria Angels Pijoan (que ens va explicar un conte imprecindíble que ara explico als meus nevots i que sempre em fa pensar en ella quan feiem 3er d'EGB)...

Anna Babra 1979 (jo li vaig fer la foto)

I l'Anna Babra, aquestes son i seran sempre les meves paraules majuscules, pel davant i pel darrera, per haver arribat abans d'hora i per haver-me col.locat en el meu lloc sense haver-me aixecat mai la veu. Amb aquella poca alçada i amb aquella tremenda credibilitat, amb aquells texans de "pata de elefante",els Royal Crown fumats de dos en dos i aquella trepidant llibreta de notes, tant ordenada obligada a cobrir-se de colors i números flatxetes amunt i flatxetes avall....

Amics, estimats, el que veu arriscar no ho se, el que veu procurar tampoc, però, el que heu aconseguit en nosaltres, i ho puc extendre no només als de la promoció del 83 sinó a tants d'altres, es un record, una fortalesa i una manera de pensar/actuar que ens ha servit molt moltissim a la vida en tots els seus àmbits. Veu fer i vem ser una escola diferencial i només el temps i la distància t'ho deixen veure com m'ho han fet veure a mi.

Us anyoro i us penso... i us admiro!

Josep Maria Damas