JUAN MUÑOZ, EL POETA DE L'ESPAI O L'ESCULTOR QUE EXPLICAVA CONTES

Juan Muñoz

...al principi em preocupava més quan la gent deia  que la meva obra era com la de un narrador de contes, que lo meu era més literatura que art. I haig de dir-vos que ja no m’ha deixat de preocupar mai més...potser és el que sempre he volgut, explicar històries...

Així comença el reportatge que han fet aquesta nit a TV2 sobre Juan Muñoz, un dels escultors que més m’agrada i segueixo des de fa uns anys. 

El vaig conèixer passejant per la Barceloneta un fred dia d’hivern del 2009 quan vaig topar amb una peculiar escultura rodejada de dos arbres davant d’un mar ferotge.

Final de la Baraceloneta

Deia de si mateix que era “un mag que enganyava al públic amb realitats fictícies” i “un narrador d'històries, un constructor de metàfores en forma d'escultura”. Era un paio molt curiós i polifacètic que també es va interessar per altres tipus de creació, creacions de caràcter auditiu, es va arriscar a produir treballs radiofònics, entre els que cal destacar: A Man in a Room, Gambling (un home en una habitació, apostant), programa que es recolzava en la seva pròpia narració de trucs de cartes.

Towards the shadow

Muñoz tot i viure en plé bullici cultural al seu Madrid natal, no es va deixar atrapar per la “movida Madrileña” i les seves corrosives ressaques, i se'n va anar a Londres, on va trobar terreny abonat a la seva vocació artística i on va conèixer la dona amb la qual tindria dos fills abans de morir primerenca i abruptament.

La seva vídua, la també reconeguda artista peninsular Cristina Iglesias, es va mobilitzat per convertir aquella retrospectiva en alguna cosa més que un esdeveniment cultural, per convertir-lo en un reconeixement -per una vegada ni tardà ni gasiu- en un retrobament festiu , en una abraçada amb vocació d'etern.

Hanging figure

Juan Muñoz és un referent en la renovació de l'escultura contemporània internacional. Des de 1984, data de la seva primera exposició individual a Madrid, fins a 2001 en què realitza la seva última obra, li permeten crear un corpus artístic sòlid i resistent. Les seves figures tenen una presència física extraordinària i en elles el silenci i la solitud adquireixen un protagonisme especial –és el que jo vaig sentir aquell dia  a la platja de la Barceloneta contemplant l'escultura de la platja, solitud i silenci-

Entre les primeres figures de Muñoz, apareixen els acròbates de fusta amb membres articulats, petites ballarines de mans en forma de campana o estatuetes assegudes sobre bancs de cartró dotades de veus mecàniques. Al començament dels noranta l'artista comença a treballar en una sèrie de "escenes de conversa", que per a alguns s'han convertit en les seves obres més emblemàtiques. També apareix amb freqüència en l'obra de Juan Muñoz el mirall, com a instrument recurrent per expressar alteritat. La seva obra mestra i final, aquella en què es va deixar, literalment, la vida -la va acabar poc abans de morir per a la Sala de Turbines de la Tate Modern-, «Double Bind", no es va poder veure a Bilbao ni tampoc a Madrid per la seva gran mida i difícil ubicació. Es va pensar fins i tot instalar a l'estació d'Atocha, però la idea va quedar descartada... per causes pressupostàries, dic jo!

First banister

Comença representant escales, balcons i baranes que, fora de context, desafien la percepció. Passa d'aquí a les figures congelades en actitud d'abstracció o intercanvi, sorpreses amb la boca oberta o amb gestos a mig fer, la qual cosa afegeix una quietud colpidora i literal al silenci de les seves converses. Al començament dels anys noranta, Juan Muñoz va començar a produir obres de caràcter "narratiu" -trencant els límits de l'escultura tradicional-, instal·lacions de figures de mida lleugerament inferior al natural en interacció mútua distribuïdes en ambients tant tancats com oberts, que conviden l'espectador a relacionar-s'hi. Va realitzar les figures monocromàtiques, gris plom o color cera, principalment en paper maixé, resina i finalment bronze.

Listening figure

Poc abans de morir, d'una aturada cardíaca provocat per un aneurisma d'esòfag i una hemorràgia interna als 48 anys d'edat a la seva casa d'estiu a Santa Eulària des Riu, Eivissa, el 28 d'agost de 200, Muñoz que acabava de rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques l'any 2000, havia decidit bolcar-se més en el dibuix i l'escriptura; desaccelerant així el ritme dels últims temps.

Crec que a aquest home la postmodernitat li semblava “ La Caputxeta vermella” i la seva crisi actual un “Llop” molt ferotge però tendre. Descansi en pau, ens va deixar alguna cosa meravellosa, d'això no en tinc cap dubte!

Per si voleu saber-ne més, aqui teniu el link del programa que s'ha emès avui:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-juan-munoz-poeta-del-espacio/1144975/

Many times

LA MILENA I LA GRANOTA

Recordo quan era petit que hi havia a la classe paral·lela de l’escola una nena que la mestra dia si dia també agafava dels peus a la noia i se la penjava a l’esquena boca avall. Mai vaig entendre quin era el problema que tenia aquella nena. No podria dir ni quanta estona s’hi estava boca avall. Només recordo que la Milena, així es deia, portava uns ferros a l’esquena que se li aguantaven a la cintura i li estiraven el coll. Era una cosa ben estranya.

Era una nena preciosa, rossa, amb els ulls blaus, tímida, molt tímida, a mi m’agradava molt i sempre buscava el camí per apropar-m’hi ja que els altres nens de la classe li feien una mica el buit.

Un dia recordo que estàvem als pins (la meva escola tenia un pati molt gran que diferenciàvem amb els pins, les herbes, la pista, l’era i el parc)  i jugàvem a futbol amb els de la meva classe. La vaig veure dempeus  a la piscina abandonada que hi havia a l’escola mirant com una granota saltava de cantó a cantó cercant un mosquit despistat.

Vaig deixar de jugar a futbol -jo era molt dolent- i me’n vaig anar corrents a parlar amb ella. Em vaig posar darrera seu i li vaig tocar l’espatlla. Ella es va girar i em va convidar a contemplar la granota i amb una veu tímida em va dir: saps que les granotes són els animals que més m’agraden? Jo vaig aixecar les espatlles en un gest d’incomprensió i li vaig dir: Per què? Ella ferma i segura i sense cap timidesa em va dir que el que més els hi envejava era que podien saltar!

Saltar? La vaig mirar i vaig entendre que amb tots aquells ferros que portava a l’esquena segur que ella no podia fer-ho. Llavors li vaig proposar de fer una cosa. L’ajudaria a treure-li els ferros de l’esquena, la posaria de cap per avall aguantant-la pels turmells i podria agafar la granota que saltava prop d’on érem.

Se’n va anar rera una petita caseta blanca abandonada -el que antigament devia ser els vestidors- on va treure’s els ferros i va venir cap a mi mig encorbada. Tan homenàs com era jo, vaig fer força per posar-la de cap per avall i entrar-la una mica a la piscina perquè arribes a tocar la granota tot esperant que no saltés cap un altre cantó. La Milena era més petita però tot i així pesava un munt per mi, havia de fer molt d’esforç per aguantar-la i molt just arribàvem a la granota. L’agafava pels turmells i els mitjons feien que em patinés. Ella era a punt d’agafar la granota que restava immòbil, que em vaig desequilibrar i vam caure els dos a l’aigua. Jo em vaig sentir culpable i vaig voler salvar-la com si no sabes nedar. Vam agafar-nos a la barana i plens de llot i verdet com anàvem vaig fer-li un petó que ella em va tornar. En fer-li el petó vaig veure que sobre el cap i duia la granota que fixament em mirava. No li vaig dir res i vam sortir de l’aigua. Ens vam asseure dins la caseta abandonada i li vaig dir que tanqués els ulls. Amb la mà vaig agafar la granota i li vaig posar als morros demanant-li que obrís els ulls a la vegada que vaig assegurar-li que algun dia ella també podria saltar com les granotes i com jo i córrer i ballar i seria feliç com tots els d’altres nens.

La vam acariciar, la granota anava tant llardosa com nosaltres i la vam deixar marxar fent saltirons fins a l’aigua de nou. Nosaltres ens vam aixecar. La vaig ajudar a posar-se els ferros i vam preparar-nos la mentida pels mestres. Ella havia caigut i jo l’havia volgut ajudar. Així ho vam explicar i així s’ho van creure.

ALTER EGO

Estava atrafegat i no parava de sonar el telèfon. Despenjo!

-Si? –Responc bruscament.

-Marc, hauries de baixar a l’entrada, hi ha un noi que demana parlar amb tu! Diu que és important! Molt important!

-Digue-li que no puc ara, que tinc molta feina. Haig d’acabar el mail amb tota la documentació per enviar a l’ajuntament sobre els cursos de narrativa i se m’acaba el termini a les dues, i son les dotze. – Insisteixo mentre segueixo teclejant com un desesperat a l’ordinador.

-Marc, insisteix molt en que és molt molt important! – Faig un sospir, guardo el document i responc.

-Ok. Baixo i aprofito per fer una cigarreta!

Baixo amb pressa els esglaons fins a la planta de baix on hi ha un noi molt jove amb un look desmenjat que m’espera capbaix mentre es rosega les ungles. M’hi apropo i em presento dient-li si podem sortir fora per fer una cigarreta recalcant-li que només tinc cinc minuts per ell.

Aixeca la vista, em mira de front i ja veig que el que m’ha de dir durarà més de cinc minuts. Creuo els braços en una actitud poc receptora mentre l’escolto. Te un timbre de veu clar i calmat. I em diu:

-Hola em dic Joan, sé que tu ets el director del centre i que vas ser tu qui va organitzar l’any passat el concurs de “Bandes sonores” del Festival de curtmetratges – Me’l miro estranyat! No se per on pot anar la conversa!- El cas és que sóc el germà del Pere, un dels nois que s’hi va presentar i necessito que em facis un favor.

-Si. Què? – Dic entre encuriosit i mal educat.

-El meu germà, en Pere, fa tres mesos ha tingut un accident de moto i ha estat en un coma profund. Fa tres setmanes ha despertat. Ha tornat en sí i no recorda res de la seva vida, no sap ni qui és, ni qui som, ni que ha fet, ni si ha estimat o a ha robat... No recorda res. Res. Els metges ens han reunit a la família i ens han dit que l’hem d’ajudar a recordar i que qualsevol informació que puguem donar-li del seu passat pot ajudar-lo.-Segueix parlant -Recordo que l’any passat em parlava molt d’aquest concurs que vau organitzar de “Bandes sonores” per a curtmetratges i recordo que em comentava les hores que s’hi havia passat intentant composar- Va fer un silenci i va seguir mirant-me als ulls fixament-  El fet és que ell no recorda res i vull demanar-te si hi ha la possibilitat d’aconseguir la música que ell us va enviar per fer-li escoltar. Forma part del seu passat més inmediat i el pot ajudar.

-Hòstia! – em va sortir del cor i em vaig veure la feinada que això podia significar per mi en aquell precís moment; mentre rumiava. Vaig continuar –Si es clar. Però, m’hauries de dir quin era el seu pseudònim. Totes les músiques ens van arribar amb un pseudònim, i es van gravar en un CD que hauria de buscar i recordo que vaig escriure-hi el nom de les músiques i els pseudònims, no els noms reals, i no sé on pot estar aquest CD. – Jo encara no havia acabat la frase que ell ja treia el mòbil aixecant la mirada en direcció oposada mentre marcava el número d’algú que li pogués donar una pista sobre quin pseudònim podia haver utilitzat.

Vaig enfilar escales a munt, vaig asseure’m a l’ordinador i vaig obrir la carpeta del 2010 per poder imprimir el document amb el nom dels participants. Mentre s’imprimia vaig aixecar-me i vaig començar a regirar CD’s a l’estanteria del meu despatx on hi guardava les memòries dels anys anteriors. El vaig trobar a la vegada que ell entrava al meu despatx. Vaig agafar el CD i el full de la impressora amb la llista de pseudònims per donar-li a veure si algun li sonava.

Va agafar el full. Va asseure’s i va començar a llegir. Movent el cap a dreta i esquerra. Negava en silenci cada nom. Res li era familiar. Es va aixecar i va demanar-me si podia emportar-se la llista i el CD. Potser posant-li les músiques podia recordar quina era la seva. Igual si ensenyava la llista de pseudònims a la família alguns els hi podria sonar. Vam intercanviar telèfons. Em va donar les gràcies i va marxar. Jo em vaig asseure pensatiu a la taula. La història no m’havia deixat gents indiferent. Gents ni mica. Vaig intentar oblidar-la per uns moments i omplir els impresos que havia d’enviar per mail a l’ajuntament abans no fos tard.

A les dues i un minut, just després d’haver-lo enviat vaig aixecar-me de la taula, vaig agafar una cigarreta i vaig baixar als jardins del Centre Cívic per donar-hi voltes al que m’havia explicat el Joan i d’alguna manera com poder esbrinar quin era la seva “Banda sonora”.  

Vaig posar-me les mans a les butxaques i em vaig asseure al banc de l’entrada, al costat del cendrer. Al moment d’asseure’m em va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Vaig deixar la cigarreta al cendrer i em va tornar a sonar el mòbil. Hi deia: número desconegut. Vaig penjar. Per sistema no agafo els números desconeguts. Vaig agafar la cigarreta del cendrer, vaig fer una calada. Va tornar a sonar el mòbil. El tenia a la mà, vaig girar-lo i hi deia: Oleguer. El meu germà. Vaig penjar.

Vaig apagar la cigarreta i de sobte em va venir al cap que el meu germà també s’havia presentat al concurs de “Bandes sonores” de l’any passat. Vaig marcar el seu telèfon i vaig interpel·lar-lo abans que ell digués res preguntant-li, quin era el pseudònim amb el que ell s’havia presentat l’any passat al concurs. Alter Ego, em va dir. Me’l vaig apuntar en un paper i vaig pujar a dalt a tornar-me a imprimir la llista de pseudònims. Vaig començar a llegir-los un per un en veu baixa: Martí l’Humà, Lo pelat, El Torero català, El solitari, Ankor Wat, El fals Jablonsky, Alter Ego, L’ull glauc, El gos lligat, Reina Elisenda. Vaig començar a repetir els noms un cop rere un altre intentant buscar una pista. Era del tot impossible, no tenia cap informació d’aquest tal Pere. No sabia ni com era, ni qui era, ni que tocava, ni quants anys tenia, ni què li agradava.... No podia ajudar-los de cap manera.

Seguia llegint els noms en veu baixa que em va tornar a sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla: número privat. Vaig despenjar:

-Qui ets? – Vaig dir bruscament. Van penjar.

Mentrestant, a la Vall d’Hebron el Joan posava al seu ordinador el CD amb la música de les “Bandes sonores” i li donava els auriculars al seu germà Pere. Prem el play i comença a sonar al cap de l’amnèsic les deu músiques. El Joan se’l mira atentament. Vol veure-hi alguna reacció. Passen els minuts. Sonen les cançons. En un moment donat mentre sona la “Banda sonora” del Fals Jablonsky, li cauen dues llàgrimes que li llisquen per les galtes i que van a morir al coixí blanc, però no diu res. Segueix escoltant emocionat. L’ha reconegut? El Fals Jablonsky era la seva, i amb la música li ha vingut la seva vida en un mirall de milions d’imatges? Li han vingut tots els records de la persona que mai li ha agradat ser?

Segueix escoltant, quan escolta la “Banda sonora” de l’Alter Ego, es treu un auricular i li diu al seu germà. Aquesta, aquesta és la meva. Ja ho recordo tot. Ara sé qui sóc.

Certament, ho recorda tot, recorda tot el que ha estat i no vol ser mai més. En Pere ha trobat el seu Alter Ego i a partir d'ara  aprofitarà per ser un altre. Un nou Pere paral.lel. Un home lliure. El seu propi Alter Ego.

MARGARITA BLUE - MY FLOWER, MY PLACE

...la mirada que feia de les coses petites, coses GRANS!

Necessitava feina. Del que fos. Casualment, un amic deixava una feina de cambrer en un restaurant i em va dir si jo la volia. Sense pensar-m’ho li vaig dir que si. Vaig fer l’entrevista i l’endemà mateix vaig començar. Poc sabia jo que aquella feina acabaria significant tant per mi. Era un restaurant de colors i sensacions, de miralls mal col·locats a tort i a dret, amb llums d’intensitats irregulars que a banda i banda il·luminaven les cares de la gent bonica que entrava a sopar o a oblidar, gent que es deixava transportar. Llum que sortia de bombetes que portaven ales blanques, llums que volaven i et portaven a algun lloc i que a mi em van acabar atrapant per sempre.

Al fons del restaurant, hi havia un petit escenari amb taules que tan aviat es treien com es posaven segons l’actuació del dia, presidit per una gran cortina de vellut de colors, de retalls de teatres antics, que emmarcarien durant quatre anys la meva passió per aquell lloc. Lloc on hi vaig conèixer el bo i millor de Barcelona i que em va modificar per sempre més. Vaig arribar i em vaig posar el primer dia un davantal que m’havia de fer llarga companyia i que encara avui guardo a casa. Soc fetitxista, que hi farem! Tenir coses al present que han format part del meu passat em fa sentir viu i em recorda on he estat, on he viscut i, el més important, el que he sentit.

El bar va ser un icona del moment a la ciutat comtal. Un bar on hi venia gent ben estranya. Hi veia gent que, asseguts a la barra, es passaven hores escrivint davant una cervesa; d’altres dibuixaven al revers de les estovalles de paper fisonomies que després guardàvem i en fèiem exposicions, amb una polaroid captàvem dia sí dia també la gent que ens estimava i estimàvem, gent que venia a demanar-nos si podien venir a cantar, si podíem penjar una tela al sostre i fer-nos espectacles de trapezi, els mateixos cambrers hi feien monòlegs –la majoria volien ser actors-, homes que, convertits en dones, ens feien celebrar amb copa de cava inclosa “boleros” tristíssims mentre apreníem a riure’ns de nosaltres mateixos... Celebràvem l’arribada de la primavera fent concursos de petons sobre una chaise longue que jo i la Mati havíem d’anar a buscar a un pis perdut a la Plaça Reial i carregar-la pel carrer. Quan arribava l’estiu i la sang començava a bullir-nos, organitzàvem estriptis al restaurant, que omplien vessar el local i que casualment els mateixos clients esperaven any rere any per venir a participar-hi. Encara em faig creus quan penso en el dia que em vaig quedar despullat sobre la barra on vaig rebre els primers aplaudiments de la meva vida.

Vivíem i sentíem, ens hi implicàvem i l’emoció ens feia a vegades perdre el Nord d’on érem. Sort en teníem de l’Emma i el Willy, que ens posaven al nostre lloc de tant en tant! Érem molts i vam ser amics, érem molts els que hi treballàvem i els que hi venien; es va crear una màgia, servíem copes i plats mentre intercanviàvem telèfons i petons, érem tan amics els cambrers com ho érem amb els de la cuina, el de manteniment i els que arribaven per primer cop amb timidesa per fer-hi una actuació a vegades irrellevant però que sempre celebràvem amb passió. El Margarita Blue va convertir-se en una forma de viure durant un temps a la meva vida. Era una manera de pensar, de sentir, de passar-s’ho bé i de carregar les piles.

 Ara ja fa deu anys que no hi treballo, la meva vida ha anat per altres llocs, però el Margarita Blue per mi és com Cadaqués: estigui trist o content, sempre em dóna el que espero. M’emociona i m’asserena.

El Margarita sempre serà un referent per mi, bé sigui per ballar, per cantar, per riure o per estimar, el Margarita és el Margarita, sigui red, green or blue, el Margarita ja no és només una flor. El Margarita sóc jo!

ARTUR MARTORELL - LA MEVA ESCOLA

Escola Artur Martorell de Badalona

Escrit a Josep Maria Damas - 8 Setembre 2008 

Això ho vaig escriure un dia que sense voler vaig anar a parar al blog del meu mestre d'infantesa

...i tres anys despres ha tornat a mi!

Hola Josep Maria o Pepote, com et deiem o et diuen encara no ho se. Quina anyorança haver trobat aquest bloc on parles del meu passat (http://jdamper.blogspot.com/2008/09/1983-2008-emocionant-carta-de-lex.html), del que soc, del que visc, del que sento, de la força que veu crear en tots nosaltres.

Si pugues sentar-vos a tots en fila els que em veu ensenyar a l'Artur Martorell, com ançà, ens feieu sentar a nosaltres, per dir-vos la bona feina que veu fer us en ferieu creus.

Ceràmica de l'edifíci de primera etapa

Penso tant i tant en vosaltres, en la paciència, en la voluntat, en l'esforç, en la lluita que veu fer, que en cops de nostàlgia, agafo el cotxe (visc a Barcelona) i me'n vaig a donar una volta per la meva escola, i camino per les herbes, pels pins, per la pista, per l'era i pel parc i em transporta a una música, a plors i somnriures, a braços trencats i a ulleres perdudes, a bates de colors, a flautes, guitarres i melodiques, a dossiers, a tubs d'assaig i als imprescindibles "temes d'actualitat", em transporta a Llach, a Mª del Mar Bonet i a Lennon (com vaig sentir un 9 de descembre del 81, la mort d'un cantant que en prou feines sabia que havia cantat amb The Beatles i em feia sentir gran), enrera quedava com a fet diferencial uns Ara va de Bó tant imprecindibles així com un Xesco Boix que en hores de dutxa corrents cap a la feina en l'actualitat encara em regalo de tant en tant.

Anna Babra 1980

Quan obria la porta aquell temut Ricard Rodón que em el seu terenà tant particular entrava a la classe omplint de respecte i silenci unes arrels quadrades, que encara ara, no arribo a entendre. Mai va ser lo meu las matemàtiques, ell ho deu recordar, de mi com de tants altres.

On es la Carme Martinez, que tan amigablament entrava a classe amb una complicitat que et feia omplir de proximitat tots els afers al.lucinants que amagava la natura. I a sobre vem tenir la sort de que ens toques com a acompanyant al viatge de fi de curs a Menorca al 83!

Anna Babra, Andreu Casadevall, Carme Martinez
Naveta des Tudons (Menorca 1983)

I la Núria Orriols, que tanta impaciència tenia en fer-me col.locar bé els dits per fer sonar un "Fa" impossibible de rescar en unes cordes que dia si dia també li tocaba afinar en una guitarra barata que els meus pares em feien cuidar com si d'un Stradivarius es tractes.... I la pel.licula que vem grabar amb ella en una ruinosa (moderníssima en el seu moment) camara de filmar una ultrarealista visió de "Les joies de la Castafiore" en la que jo feia el paper mes estrafelari (com m'agradava difressar-me!!!)

I quan tocaba gimnas, amb l'Andreu Casadevall (abans ho haviem fet amb el Toni Fogué) aqui si podia marcar la diferència, corria bé, saltava bé, i jugava bé... era lo facil i no m'havien de cridar massa l'atenció com en la resta de hores lectives.

També la Rosa Maria Puntacq, molt imprecindible dels meus inicis la recordo, i l'anyoro tant com els altres, la Rosa Maria Sadurní, la Maria Bizet, la Maria Angels Pijoan (que ens va explicar un conte imprecindíble que ara explico als meus nevots i que sempre em fa pensar en ella quan feiem 3er d'EGB)...

Anna Babra 1979 (jo li vaig fer la foto)

I l'Anna Babra, aquestes son i seran sempre les meves paraules majuscules, pel davant i pel darrera, per haver arribat abans d'hora i per haver-me col.locat en el meu lloc sense haver-me aixecat mai la veu. Amb aquella poca alçada i amb aquella tremenda credibilitat, amb aquells texans de "pata de elefante",els Royal Crown fumats de dos en dos i aquella trepidant llibreta de notes, tant ordenada obligada a cobrir-se de colors i números flatxetes amunt i flatxetes avall....

Amics, estimats, el que veu arriscar no ho se, el que veu procurar tampoc, però, el que heu aconseguit en nosaltres, i ho puc extendre no només als de la promoció del 83 sinó a tants d'altres, es un record, una fortalesa i una manera de pensar/actuar que ens ha servit molt moltissim a la vida en tots els seus àmbits. Veu fer i vem ser una escola diferencial i només el temps i la distància t'ho deixen veure com m'ho han fet veure a mi.

Us anyoro i us penso... i us admiro!

Josep Maria Damas

EL AMOR Y LA LOCURA

Cuentan que una vez se reunieron en un lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los hombres.

Cuando EL ABURRIMIENTO había bostezado por tercera vez, LA LOCURA, como siempre tan loca, les propuso: ¿Jugamos al escondite?

LA INTRIGA levantó la ceja intrigada, y LA CURIOSIDAD, sin poder contenerse preguntó: ¿al escondite? ¿Y cómo es eso?

Es un juego - explicó LA LOCURA- , en que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón mientras vosotros os escondeis, y cuando yo haya terminado de contar, el primero de vosotros que encuentre ocupará mi lugar para continuar el juego.

EL ENTUSIASMO bailó secundado por LA EUFORIA.

LA ALEGRÍA dio tantos saltos que terminó por convencer a LA DUDA, e incluso a la APATÍA, a la que nunca interesaba nada.

Pero no todos quisieron participar, LA VERDAD prefirió no esconderse ¿para qué? Si al final siempre la hallaban, la SOBERBIA opinó que era un juego muy tonto (en el fondo lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella) y LA COBARDIA prefirió no arriesgarse...

Uno, dos, tres... comenzó a contar LA LOCURA.

La primera en esconderse fue LA PEREZA, que como siempre se dejó caer tras la primera piedra del camino.

La FE subió al cielo y LA ENVIDIA se escondió tras la sombra del TRIUNFO que con su propio esfuerzo había logrado subir a la copa del árbol más alto.

LA GENEROSIDAD casi no alcanzaba a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos ...que si un lago cristalino , ideal para LA BELLEZA, que si la rendija de un árbol, perfecto para LA TIMIDEZ, que si el vuelo de una ráfaga de viento, magnífico para LA LIBERTAD. Así terminó por ocultarse en un rayito de Sol.

EL EGOISMO en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio, ventilado, cómodo... pero sólo para él.LA MENTIRA se escondió en el fondo de los océanos (mentira, en realidad se escondió detrás del arcoiris) y LA PASIÓN Y EL DESEO en el centro de los volcanes.

EL OLVIDO... se me olvidó donde se escondió...pero eso no es lo importante.

Cuando LA LOCURA contaba 999.999, EL AMOR aún no se había encontrado sitio para esconderse, pues todo se encontraba ocupado...hasta que encontró un rosal y enternecido decidió esconderse entre sus flores.

Un millón, - contó LA LOCURA- y comenzó a buscar.

La primera en aparecer fue LA PEREZA sólo a tres pasos de una piedra.

Después se escuchó a LA FE discutiendo con DIOS en el cielo sobre teología y a LA PASIÓN y EL DESEO los sintió en el vibrar de los volcanes.

En un descuido encontró a LA ENVIDIA y claro, pudo deducir donde estaba EL TRIUNFO.

AL EGOISMO no tuvo ni que buscarlo, el sólo salió de su escondite, había resultado ser un nido de avispas.

De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió LA BELLEZA y con la DUDA resultó más fácil todavía pues la encontró sentada sobre una cerca sin decidir aún de que lado esconderse.

Así fue encontrando a todos, EL TALENTO entre la hierba fresca, a LA ANGUSTIA en una oscura cueva, a LA MENTIRA detrás del arcoiris (mentira, si ella estaba en el fondo del océano) y hasta EL OLVIDO...que ya se le había olvidado que estaban jugando al escondite, pero sólo EL AMOR no aparecía por ningún sitio, LA LOCURA buscó detrás de cada árbol, cada rio del planeta, en la cima de las montañas y cuando estaba por darse por vencida divisó un rosal y las rosas... y tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas, cuando de pronto un doloroso grito se escuchó. Las espinas había herido en los ojos AL AMOR; LA LOCURA no sabía que hacer para disculparse, lloró, imploró, pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.

Desde entonces, desde que por primera vez se jugó al escondite en la tierra...el amor es ciego…y la locura siempre le acompaña.

Mario Benedetti

LA MÀQUINA DE PLORAR / LA MÁQUINA DE LLORAR

VERSIÓN EN ESPAÑOL AL FINAL

Ahir em va costar moltíssim dormir, vaig estar una bona estona donant voltes al llit pensant en la Bruna, la meva filla, fa cosa d’uns mesos que sense cap raó aparent li ha donat per plorar. Tot el dia plora, plora per tot, des de que es desperta fins que se’n va a dormir, no fa res més: plora perquè no vol cordar-se les sabates, plora perquè no vol rentar-se les dents, plora perquè no vols posar-se la roba que li diem, plora perquè no vol esmorzar, plora perquè no vol anar a l’escola, a l’escola es veu que també plora però plora menys i quan torna a casa per la tarda, segueix amb la plorera que ha deixat al matí, i aleshores plora perquè no vols banyar-se, plora perquè no vol sopar, plora perquè no vol dormir.

La Bruna és el que els grans en diem una ploramiques, i segons com t’ho miris això pot ser bo, perquè no és una nena que plori tot el dia seguit sense parar, només ho fa a estones molt curtes d’un manera molt intensa, però, tot el dia això si, la Bruna plora de “miques” en “miques”. Tanta plorera està acabant amb la paciència que durant l’embaràs vaig comprometre’m a tenir, sempre he estat un home de poca paciència, dic poca per no dir gents.

Un dia, va arribar a les meves mans el conte de “Els Aprofits”, i aquell mateix vespre mentre sopava vaig decidir explicar-li la història d’aquells personatges màgics que sempre estan contents i saben treure profit de tot. Aprofiten les coses que la gent llença, per fer-se les cases, els vestits, les joguines, les màquines, i com que ho aprofiten tot, aprofiten fins i tot, i bàsicament, els ploramiques, ja que van descobrir que amb els seus plors i les seves rebequeries i cops de peu, podien fer funcionar tots els aparells bàsics del seu món com: la torradora del pa, la màquina de crispetes, la fàbrica de fer piruletes i fins i tot podien fer funcionar la fira de la Festa Major. Però, qui volia conèixer a “Els Aprofits” i anar al seu món primer havia de deixar de plorar a casa i a l’escola i aprendre a plorar rient amb la Maquina de plorar content, i aquesta màquina te l’havien de fer arribar els mateixos Aprofits en persona mentre dormies, i això no era gents fàcil, ja que ells només en donaven una per país. Es a dir, nomes 243 nens aconseguien a l’any una màquina de plorar a tot el món....

Mentre li explicava el conte mirant-me embadalida, alguna cosa va calar en la Bruna que li va fer menjar-s’ho tot sense plorar ni fer marranades. Vam acabar, i sense dir ni “mu” va rentar-se les dents, es va posar el pijama i ella soleta se’n va anar a dormir.

Esgotat vaig asseure’m al sofà a llegir una estona i llegint, llegint, em va venir la gran idea: Perquè no feia realitat el conte dels Aprofits i construïa jo mateix la Maquina de fer plorar! D’un salt, vaig anar a l’estudi amb un paper, un llapis, una regla, un compàs i la calculadora, amb la ferma intenció de dissenyar la preuadíssima màquina. Vaig començar a fer garagots amunt, ratlles avall, cercles i a posar números en totes direccions intentant pensar com desenvolupar la idea. Volia construir-la aquella mateixa nit per poder-li deixar al costat del llit, i així quan es llevés seria el primer que veuria.

Havia de ser una màquina que et fes plorar pel sol gust de fer-ho, però, que no fos per tristesa, ni com a resultat de cap tipus de frustració ni rebequeria. Que et fes plorar mentre et cordaves les sabates, mentre et rentaves les dents, mentre et vesties, mentre esmorzaves, mentre anaves a l’escola, mentre erets a l’escola, mentre et dutxaves, mentre sopaves, mentre dormies, una maquina que et fes plorar sempre que tu volguessis i que no interrompis la comunicació amb els de l’entorn per culpa del plor.

Vaig sortir al pati i vaig anar al taller on hi tenia tots els trastos i les eines. Vaig agafar una roda, la cadena de la bicicleta, un embut del vi, dos coladors, un sifó vell, dues canonades de plom, un petit ventilador, un motoret de moldre cafè, un tros de roba negre, el martell, uns claus, uns quants cargols, un quilo de cebes i em vaig tancar fins que no la vaig tenir enllestida. Se’m van fer les 5 de la matinada quan en silenci vaig entrar a la seva habitació i li vaig deixar al costat del seu llit amb una nota on hi deia:

Bruna, sembla ser que avui ha estat el teu

dia de sort! has estat seleccionada entre tots

els nens i nenes del teu país per aconseguir

la màquina de plorar, però, recorda que a

partir d'avui només has de plorar de riure

com nosaltres, sinó ens l'endurem!

Els Pròfits

Me’n vaig anar a dormir esgotat...

L’endemà al matí, el crit de la meva filla a l’obrir els ulls em va fer llevar de cop i anar corrents a la seva habitació. A l’obrir la porta la vaig veure dempeus sobre el llit, amb les dues mans tapant-se la boca i amb els ulls oberts com a taronges. En veure’m va saltar als meus braços entre contenta i espantada de no saber que fer amb tanta sort com havia tingut de ser l’escollida. Se m’abraçava arrapada amb força mentre jo notava que s’aguantava les ganes de plorar.

L’efecte que va tenir en ella sentir-se afortunada va donar uns resultats que no m’esperava. Jo li vaig dir que anés a rentar-se la cara i les dents mentre jo em llegia el llibre d’instruccions de com funcionava la Màquina de plorar content. Ella va sortir en direcció al bany i jo que vaig seguir-la silenciosament pocs segons després, va entrar i va tancar, vaig posar l’orella a la porta i vaig sentir com arrossegava l’escaleta que utilitzava per arribar a la pica per veure’s al mirall i poder-se rentar, vaig ajupir-me per mirar pel forat del pany i la vaig veure com parlant-se a si mateixa al mirall es prometia deixar de plorar per sempre més i així poder anar algun dia aviat al país del Aprofits per aprendre a plorar quan toca.

Així va fer-ho, d’aquell dia en endavant poques vegades fora de lo normal l’he sentit plorar. I el més curiós de tot es que l’altre dia, a la seva festa d’aniversari, vaig escoltar com li explicava el conte a un amic seu a qui li ha promès donar-li la Maquina de plorar.

Tenir fills té això, que sense que siguis capaç de preveureu durant l’embaràs se t’exercita un setè sentit, el sentit de la imaginació que és tant abismal com pot arribar a ser el de nenes com la Bruna.

EN ESPAÑOL

LA MAQUINA DE LLORAR

Ayer me costó mucho dormirme, estuve un mucho rato dando vueltas en la cama pensando en Bruna, mi hija, hace ya unos meses que sin razón aparente llora por cualquier cosa. Todo el día llora, llora por todo, desde que se levanta hasta que se acuesta, no hace más que llorar: llora porque no quiere abrocharse los zapatos, llora porque no quiere lavarse los dientes, llora porque no quiere ponerse la ropa que le decimos, llora porque no quiere desayunar, llora porque no quiere ir al colegio, en el colegio parece que también llora aunque menos, pero cuando vuelve a casa por la tarde, sigue con el llanto que olvidó al irse por la mañana y entonces llora porque no quiere bañarse, no quiere cenar, no quiere dormir.

Bruna es lo que los mayores llamamos una llorona, y según lo mires puede ser hasta bueno, porque no llora todo el día, llora a ratos cortos pero de una forma intensa. Tanta llorera esta terminando con la paciencia que durante el embarazo me comprometí a tener, siempre he estado un hombre con poca paciencia, por no decir que nunca la tuve.

Un día, llegó a mis manos el cuento de “Los provechos”, y aquella misma noche mientras cenábamos decidí contarle la historia de aquellos personajes mágicos que siempre están contentos y saben sacar provecho de todo. Aprovechan las cosas que la gente tira para hacerse sus casas, sus vestidos, sus juguetes, sus máquinas y como lo aprovechan todo, lo que más saben aprovechar son a los llorones, ya que descubrieron que con sus llantos y sus rabietas y coces, podían hacer funcionar todos los aparatos necesarios en su mundo: la tostadora del pan, la maquina de hacer palomitas, la fábrica de hacer piruletas y hasta podían utilizar sus llantos para hacer funcionar la feria durante las Fiestas del pueblo. Pero, quienes quisieran conocer a “Los Provechos” e ir a ver su mundo feliz debían dejar de llorar en casa y en el colegio y aprender a llorar riendo con la Maquina de llorar, y esta máquina sólo podían traértela ellos mismos en persona mientras dormías, cosa que era muy difícil que pudiera pasar ya que sólo daban una maquina por país. O sea, solo 243 niños en todo el mundo podían tenerla cada año.

Mientras le iba contando el cuento ella me miraba embobada. Algo caló en Bruna que le hizo comerse todo sin llorar ni hacer cochinadas. Acabamos de cenar y sin decir ni “mu” se lavó los dientes, se puso el pijama y se acostó solita.

Agotado me senté al sofá a leer un rato y leyendo, leyendo, me vino la gran idea: Porque no hacia realidad el cuento de Los Provechos y construía yo mismo la Máquina de llorar? De un salto me fui al estudio, cogí un papel, un lápiz, una regla, un compás y la calculadora, con la firme intención de diseñar la preciadísima máquina. Empecé a hacer garabatos arriba, líneas abajo, círculos en desorden y a poner números y más números en todas direcciones intentando pensar como desarrollar el objeto imaginario. Quería construirla aquella misma noche para poder dejársela al lado de su cama, y que al levantarse fuera lo primero que vería.

Tenia que ser una maquina que te hiciera llorar por el solo gusto de hacerlo, pero, que no fuera por tristeza, ni como resultado de ningún tipo de frustración ni rabieta. Que te hiciera llorar mientras te abrochabas los zapatos, mientras te lavabas los dientes, mientras te vestías, mientras desayunabas, mientras ibas al colegio, mientras estabas en el colegio, mientras te duchabas, mientras cenabas, mientras dormías, una maquina que te hiciera llorar siempre que quisieras y que no interrumpiese la comunicación con tu entorno por culpa de las lágrimas.

Salí al patio y fui al taller donde tenia todo de trastos y herramientas. Cogí una rueda, una cadena de bicicleta, un embudo de vino, dos coladores, un sifón viejo, dos tuberías de plomo, un pequeño ventilador, un motorcito de molinillo eléctrico, un trozo de ropa negra, un martillo, unos clavos, unas cuantas tuercas, un quilo de cebollas y me encerré hasta que no la tuve terminada. Se me hicieron las 5 de la mañana que en silencio fui a su habitación y se la dejé al lado de la cama con una pequeña nota que decía:

Bruna, parece ser que hoy es tu día de suerte! Has sido seleccionada entre todos los niños y niñas de tu país para tener la máquina de llorar, pero, recuerda que a partir de hoy solo podrás llorar de la risa como nosotros, de no ser así nos la tendremos que llevar

                     Los Provechos

Me fui a la cama muerto....

La mañana siguiente por la mañana, el grito de mi hija al abrir los ojos hizo que me levantara de sopetón y fuera a su habitación. Al abrir la puerta la vi de pié encima de la cama, con las dos manos tapándose la boca y con los ojos abiertos como naranjas. Al verme, saltó a mis brazos entre contenta y asustada de no saber que hacer con tanta suerte como sabia acababa de tener por haber sido la elegida. Se me abrazó aferrándose fuertemente mientras yo notaba como se aguantaba el llanto.

El efecto que tubo en ella, sentirse tan afortunada dio un resultado que no esperaba. Le dije que fuera a lavarse la cara y los dientes mientras yo leía el libro de instrucciones del funcionamiento de la Máquina de llorar. Salió corriendo dirección al baño y yo la seguí silenciosamente pocos segundos después, entro y se cerró, puse la oreja junto la puerta y oí como movía el taburete que utilizaba para llegar al lavamanos y poder verse al espejo mientras se lavaba, me agaché y mire por el agujero de la cerradura y la vi como se hablaba a si misma al espejo jurándose dejar de llorar por siempre jamás para así poder ir algún día cercano al país de Los Provechos para aprender a llorar cuando toca.

Así lo hizo, desde aquél día en adelante pocas veces la vi llorar fuera de lo normal. Y lo más curioso es que el otro día, en su fiesta de cumpleaños, oí como le contaba a un amiguito suyo que le daría la Maquina de llorar y que ya vería lo bien que le iría.

Tener hijos tiene estas cosas, que sin ser capaz de preverlo durante el embarazo, se te ejercita un séptimo sentido, el sentido de la imaginación, sentido que es tan abismal como puede llegar a ser el de niñas maravillosas como Bruna.