MARGARITA BLUE - MY FLOWER, MY PLACE

...la mirada que feia de les coses petites, coses GRANS!

Necessitava feina. Del que fos. Casualment, un amic deixava una feina de cambrer en un restaurant i em va dir si jo la volia. Sense pensar-m’ho li vaig dir que si. Vaig fer l’entrevista i l’endemà mateix vaig començar. Poc sabia jo que aquella feina acabaria significant tant per mi. Era un restaurant de colors i sensacions, de miralls mal col·locats a tort i a dret, amb llums d’intensitats irregulars que a banda i banda il·luminaven les cares de la gent bonica que entrava a sopar o a oblidar, gent que es deixava transportar. Llum que sortia de bombetes que portaven ales blanques, llums que volaven i et portaven a algun lloc i que a mi em van acabar atrapant per sempre.

Al fons del restaurant, hi havia un petit escenari amb taules que tan aviat es treien com es posaven segons l’actuació del dia, presidit per una gran cortina de vellut de colors, de retalls de teatres antics, que emmarcarien durant quatre anys la meva passió per aquell lloc. Lloc on hi vaig conèixer el bo i millor de Barcelona i que em va modificar per sempre més. Vaig arribar i em vaig posar el primer dia un davantal que m’havia de fer llarga companyia i que encara avui guardo a casa. Soc fetitxista, que hi farem! Tenir coses al present que han format part del meu passat em fa sentir viu i em recorda on he estat, on he viscut i, el més important, el que he sentit.

El bar va ser un icona del moment a la ciutat comtal. Un bar on hi venia gent ben estranya. Hi veia gent que, asseguts a la barra, es passaven hores escrivint davant una cervesa; d’altres dibuixaven al revers de les estovalles de paper fisonomies que després guardàvem i en fèiem exposicions, amb una polaroid captàvem dia sí dia també la gent que ens estimava i estimàvem, gent que venia a demanar-nos si podien venir a cantar, si podíem penjar una tela al sostre i fer-nos espectacles de trapezi, els mateixos cambrers hi feien monòlegs –la majoria volien ser actors-, homes que, convertits en dones, ens feien celebrar amb copa de cava inclosa “boleros” tristíssims mentre apreníem a riure’ns de nosaltres mateixos... Celebràvem l’arribada de la primavera fent concursos de petons sobre una chaise longue que jo i la Mati havíem d’anar a buscar a un pis perdut a la Plaça Reial i carregar-la pel carrer. Quan arribava l’estiu i la sang començava a bullir-nos, organitzàvem estriptis al restaurant, que omplien vessar el local i que casualment els mateixos clients esperaven any rere any per venir a participar-hi. Encara em faig creus quan penso en el dia que em vaig quedar despullat sobre la barra on vaig rebre els primers aplaudiments de la meva vida.

Vivíem i sentíem, ens hi implicàvem i l’emoció ens feia a vegades perdre el Nord d’on érem. Sort en teníem de l’Emma i el Willy, que ens posaven al nostre lloc de tant en tant! Érem molts i vam ser amics, érem molts els que hi treballàvem i els que hi venien; es va crear una màgia, servíem copes i plats mentre intercanviàvem telèfons i petons, érem tan amics els cambrers com ho érem amb els de la cuina, el de manteniment i els que arribaven per primer cop amb timidesa per fer-hi una actuació a vegades irrellevant però que sempre celebràvem amb passió. El Margarita Blue va convertir-se en una forma de viure durant un temps a la meva vida. Era una manera de pensar, de sentir, de passar-s’ho bé i de carregar les piles.

 Ara ja fa deu anys que no hi treballo, la meva vida ha anat per altres llocs, però el Margarita Blue per mi és com Cadaqués: estigui trist o content, sempre em dóna el que espero. M’emociona i m’asserena.

El Margarita sempre serà un referent per mi, bé sigui per ballar, per cantar, per riure o per estimar, el Margarita és el Margarita, sigui red, green or blue, el Margarita ja no és només una flor. El Margarita sóc jo!

ARTUR MARTORELL - LA MEVA ESCOLA

Escola Artur Martorell de Badalona

Escrit a Josep Maria Damas - 8 Setembre 2008 

Això ho vaig escriure un dia que sense voler vaig anar a parar al blog del meu mestre d'infantesa

...i tres anys despres ha tornat a mi!

Hola Josep Maria o Pepote, com et deiem o et diuen encara no ho se. Quina anyorança haver trobat aquest bloc on parles del meu passat (http://jdamper.blogspot.com/2008/09/1983-2008-emocionant-carta-de-lex.html), del que soc, del que visc, del que sento, de la força que veu crear en tots nosaltres.

Si pugues sentar-vos a tots en fila els que em veu ensenyar a l'Artur Martorell, com ançà, ens feieu sentar a nosaltres, per dir-vos la bona feina que veu fer us en ferieu creus.

Ceràmica de l'edifíci de primera etapa

Penso tant i tant en vosaltres, en la paciència, en la voluntat, en l'esforç, en la lluita que veu fer, que en cops de nostàlgia, agafo el cotxe (visc a Barcelona) i me'n vaig a donar una volta per la meva escola, i camino per les herbes, pels pins, per la pista, per l'era i pel parc i em transporta a una música, a plors i somnriures, a braços trencats i a ulleres perdudes, a bates de colors, a flautes, guitarres i melodiques, a dossiers, a tubs d'assaig i als imprescindibles "temes d'actualitat", em transporta a Llach, a Mª del Mar Bonet i a Lennon (com vaig sentir un 9 de descembre del 81, la mort d'un cantant que en prou feines sabia que havia cantat amb The Beatles i em feia sentir gran), enrera quedava com a fet diferencial uns Ara va de Bó tant imprecindibles així com un Xesco Boix que en hores de dutxa corrents cap a la feina en l'actualitat encara em regalo de tant en tant.

Anna Babra 1980

Quan obria la porta aquell temut Ricard Rodón que em el seu terenà tant particular entrava a la classe omplint de respecte i silenci unes arrels quadrades, que encara ara, no arribo a entendre. Mai va ser lo meu las matemàtiques, ell ho deu recordar, de mi com de tants altres.

On es la Carme Martinez, que tan amigablament entrava a classe amb una complicitat que et feia omplir de proximitat tots els afers al.lucinants que amagava la natura. I a sobre vem tenir la sort de que ens toques com a acompanyant al viatge de fi de curs a Menorca al 83!

Anna Babra, Andreu Casadevall, Carme Martinez
Naveta des Tudons (Menorca 1983)

I la Núria Orriols, que tanta impaciència tenia en fer-me col.locar bé els dits per fer sonar un "Fa" impossibible de rescar en unes cordes que dia si dia també li tocaba afinar en una guitarra barata que els meus pares em feien cuidar com si d'un Stradivarius es tractes.... I la pel.licula que vem grabar amb ella en una ruinosa (moderníssima en el seu moment) camara de filmar una ultrarealista visió de "Les joies de la Castafiore" en la que jo feia el paper mes estrafelari (com m'agradava difressar-me!!!)

I quan tocaba gimnas, amb l'Andreu Casadevall (abans ho haviem fet amb el Toni Fogué) aqui si podia marcar la diferència, corria bé, saltava bé, i jugava bé... era lo facil i no m'havien de cridar massa l'atenció com en la resta de hores lectives.

També la Rosa Maria Puntacq, molt imprecindible dels meus inicis la recordo, i l'anyoro tant com els altres, la Rosa Maria Sadurní, la Maria Bizet, la Maria Angels Pijoan (que ens va explicar un conte imprecindíble que ara explico als meus nevots i que sempre em fa pensar en ella quan feiem 3er d'EGB)...

Anna Babra 1979 (jo li vaig fer la foto)

I l'Anna Babra, aquestes son i seran sempre les meves paraules majuscules, pel davant i pel darrera, per haver arribat abans d'hora i per haver-me col.locat en el meu lloc sense haver-me aixecat mai la veu. Amb aquella poca alçada i amb aquella tremenda credibilitat, amb aquells texans de "pata de elefante",els Royal Crown fumats de dos en dos i aquella trepidant llibreta de notes, tant ordenada obligada a cobrir-se de colors i números flatxetes amunt i flatxetes avall....

Amics, estimats, el que veu arriscar no ho se, el que veu procurar tampoc, però, el que heu aconseguit en nosaltres, i ho puc extendre no només als de la promoció del 83 sinó a tants d'altres, es un record, una fortalesa i una manera de pensar/actuar que ens ha servit molt moltissim a la vida en tots els seus àmbits. Veu fer i vem ser una escola diferencial i només el temps i la distància t'ho deixen veure com m'ho han fet veure a mi.

Us anyoro i us penso... i us admiro!

Josep Maria Damas

EL AMOR Y LA LOCURA

Cuentan que una vez se reunieron en un lugar de la tierra todos los sentimientos y cualidades de los hombres.

Cuando EL ABURRIMIENTO había bostezado por tercera vez, LA LOCURA, como siempre tan loca, les propuso: ¿Jugamos al escondite?

LA INTRIGA levantó la ceja intrigada, y LA CURIOSIDAD, sin poder contenerse preguntó: ¿al escondite? ¿Y cómo es eso?

Es un juego - explicó LA LOCURA- , en que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón mientras vosotros os escondeis, y cuando yo haya terminado de contar, el primero de vosotros que encuentre ocupará mi lugar para continuar el juego.

EL ENTUSIASMO bailó secundado por LA EUFORIA.

LA ALEGRÍA dio tantos saltos que terminó por convencer a LA DUDA, e incluso a la APATÍA, a la que nunca interesaba nada.

Pero no todos quisieron participar, LA VERDAD prefirió no esconderse ¿para qué? Si al final siempre la hallaban, la SOBERBIA opinó que era un juego muy tonto (en el fondo lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella) y LA COBARDIA prefirió no arriesgarse...

Uno, dos, tres... comenzó a contar LA LOCURA.

La primera en esconderse fue LA PEREZA, que como siempre se dejó caer tras la primera piedra del camino.

La FE subió al cielo y LA ENVIDIA se escondió tras la sombra del TRIUNFO que con su propio esfuerzo había logrado subir a la copa del árbol más alto.

LA GENEROSIDAD casi no alcanzaba a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos ...que si un lago cristalino , ideal para LA BELLEZA, que si la rendija de un árbol, perfecto para LA TIMIDEZ, que si el vuelo de una ráfaga de viento, magnífico para LA LIBERTAD. Así terminó por ocultarse en un rayito de Sol.

EL EGOISMO en cambio encontró un sitio muy bueno desde el principio, ventilado, cómodo... pero sólo para él.LA MENTIRA se escondió en el fondo de los océanos (mentira, en realidad se escondió detrás del arcoiris) y LA PASIÓN Y EL DESEO en el centro de los volcanes.

EL OLVIDO... se me olvidó donde se escondió...pero eso no es lo importante.

Cuando LA LOCURA contaba 999.999, EL AMOR aún no se había encontrado sitio para esconderse, pues todo se encontraba ocupado...hasta que encontró un rosal y enternecido decidió esconderse entre sus flores.

Un millón, - contó LA LOCURA- y comenzó a buscar.

La primera en aparecer fue LA PEREZA sólo a tres pasos de una piedra.

Después se escuchó a LA FE discutiendo con DIOS en el cielo sobre teología y a LA PASIÓN y EL DESEO los sintió en el vibrar de los volcanes.

En un descuido encontró a LA ENVIDIA y claro, pudo deducir donde estaba EL TRIUNFO.

AL EGOISMO no tuvo ni que buscarlo, el sólo salió de su escondite, había resultado ser un nido de avispas.

De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió LA BELLEZA y con la DUDA resultó más fácil todavía pues la encontró sentada sobre una cerca sin decidir aún de que lado esconderse.

Así fue encontrando a todos, EL TALENTO entre la hierba fresca, a LA ANGUSTIA en una oscura cueva, a LA MENTIRA detrás del arcoiris (mentira, si ella estaba en el fondo del océano) y hasta EL OLVIDO...que ya se le había olvidado que estaban jugando al escondite, pero sólo EL AMOR no aparecía por ningún sitio, LA LOCURA buscó detrás de cada árbol, cada rio del planeta, en la cima de las montañas y cuando estaba por darse por vencida divisó un rosal y las rosas... y tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas, cuando de pronto un doloroso grito se escuchó. Las espinas había herido en los ojos AL AMOR; LA LOCURA no sabía que hacer para disculparse, lloró, imploró, pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.

Desde entonces, desde que por primera vez se jugó al escondite en la tierra...el amor es ciego…y la locura siempre le acompaña.

Mario Benedetti

LA MÀQUINA DE PLORAR / LA MÁQUINA DE LLORAR

VERSIÓN EN ESPAÑOL AL FINAL

Ahir em va costar moltíssim dormir, vaig estar una bona estona donant voltes al llit pensant en la Bruna, la meva filla, fa cosa d’uns mesos que sense cap raó aparent li ha donat per plorar. Tot el dia plora, plora per tot, des de que es desperta fins que se’n va a dormir, no fa res més: plora perquè no vol cordar-se les sabates, plora perquè no vol rentar-se les dents, plora perquè no vols posar-se la roba que li diem, plora perquè no vol esmorzar, plora perquè no vol anar a l’escola, a l’escola es veu que també plora però plora menys i quan torna a casa per la tarda, segueix amb la plorera que ha deixat al matí, i aleshores plora perquè no vols banyar-se, plora perquè no vol sopar, plora perquè no vol dormir.

La Bruna és el que els grans en diem una ploramiques, i segons com t’ho miris això pot ser bo, perquè no és una nena que plori tot el dia seguit sense parar, només ho fa a estones molt curtes d’un manera molt intensa, però, tot el dia això si, la Bruna plora de “miques” en “miques”. Tanta plorera està acabant amb la paciència que durant l’embaràs vaig comprometre’m a tenir, sempre he estat un home de poca paciència, dic poca per no dir gents.

Un dia, va arribar a les meves mans el conte de “Els Aprofits”, i aquell mateix vespre mentre sopava vaig decidir explicar-li la història d’aquells personatges màgics que sempre estan contents i saben treure profit de tot. Aprofiten les coses que la gent llença, per fer-se les cases, els vestits, les joguines, les màquines, i com que ho aprofiten tot, aprofiten fins i tot, i bàsicament, els ploramiques, ja que van descobrir que amb els seus plors i les seves rebequeries i cops de peu, podien fer funcionar tots els aparells bàsics del seu món com: la torradora del pa, la màquina de crispetes, la fàbrica de fer piruletes i fins i tot podien fer funcionar la fira de la Festa Major. Però, qui volia conèixer a “Els Aprofits” i anar al seu món primer havia de deixar de plorar a casa i a l’escola i aprendre a plorar rient amb la Maquina de plorar content, i aquesta màquina te l’havien de fer arribar els mateixos Aprofits en persona mentre dormies, i això no era gents fàcil, ja que ells només en donaven una per país. Es a dir, nomes 243 nens aconseguien a l’any una màquina de plorar a tot el món....

Mentre li explicava el conte mirant-me embadalida, alguna cosa va calar en la Bruna que li va fer menjar-s’ho tot sense plorar ni fer marranades. Vam acabar, i sense dir ni “mu” va rentar-se les dents, es va posar el pijama i ella soleta se’n va anar a dormir.

Esgotat vaig asseure’m al sofà a llegir una estona i llegint, llegint, em va venir la gran idea: Perquè no feia realitat el conte dels Aprofits i construïa jo mateix la Maquina de fer plorar! D’un salt, vaig anar a l’estudi amb un paper, un llapis, una regla, un compàs i la calculadora, amb la ferma intenció de dissenyar la preuadíssima màquina. Vaig començar a fer garagots amunt, ratlles avall, cercles i a posar números en totes direccions intentant pensar com desenvolupar la idea. Volia construir-la aquella mateixa nit per poder-li deixar al costat del llit, i així quan es llevés seria el primer que veuria.

Havia de ser una màquina que et fes plorar pel sol gust de fer-ho, però, que no fos per tristesa, ni com a resultat de cap tipus de frustració ni rebequeria. Que et fes plorar mentre et cordaves les sabates, mentre et rentaves les dents, mentre et vesties, mentre esmorzaves, mentre anaves a l’escola, mentre erets a l’escola, mentre et dutxaves, mentre sopaves, mentre dormies, una maquina que et fes plorar sempre que tu volguessis i que no interrompis la comunicació amb els de l’entorn per culpa del plor.

Vaig sortir al pati i vaig anar al taller on hi tenia tots els trastos i les eines. Vaig agafar una roda, la cadena de la bicicleta, un embut del vi, dos coladors, un sifó vell, dues canonades de plom, un petit ventilador, un motoret de moldre cafè, un tros de roba negre, el martell, uns claus, uns quants cargols, un quilo de cebes i em vaig tancar fins que no la vaig tenir enllestida. Se’m van fer les 5 de la matinada quan en silenci vaig entrar a la seva habitació i li vaig deixar al costat del seu llit amb una nota on hi deia:

Bruna, sembla ser que avui ha estat el teu

dia de sort! has estat seleccionada entre tots

els nens i nenes del teu país per aconseguir

la màquina de plorar, però, recorda que a

partir d'avui només has de plorar de riure

com nosaltres, sinó ens l'endurem!

Els Pròfits

Me’n vaig anar a dormir esgotat...

L’endemà al matí, el crit de la meva filla a l’obrir els ulls em va fer llevar de cop i anar corrents a la seva habitació. A l’obrir la porta la vaig veure dempeus sobre el llit, amb les dues mans tapant-se la boca i amb els ulls oberts com a taronges. En veure’m va saltar als meus braços entre contenta i espantada de no saber que fer amb tanta sort com havia tingut de ser l’escollida. Se m’abraçava arrapada amb força mentre jo notava que s’aguantava les ganes de plorar.

L’efecte que va tenir en ella sentir-se afortunada va donar uns resultats que no m’esperava. Jo li vaig dir que anés a rentar-se la cara i les dents mentre jo em llegia el llibre d’instruccions de com funcionava la Màquina de plorar content. Ella va sortir en direcció al bany i jo que vaig seguir-la silenciosament pocs segons després, va entrar i va tancar, vaig posar l’orella a la porta i vaig sentir com arrossegava l’escaleta que utilitzava per arribar a la pica per veure’s al mirall i poder-se rentar, vaig ajupir-me per mirar pel forat del pany i la vaig veure com parlant-se a si mateixa al mirall es prometia deixar de plorar per sempre més i així poder anar algun dia aviat al país del Aprofits per aprendre a plorar quan toca.

Així va fer-ho, d’aquell dia en endavant poques vegades fora de lo normal l’he sentit plorar. I el més curiós de tot es que l’altre dia, a la seva festa d’aniversari, vaig escoltar com li explicava el conte a un amic seu a qui li ha promès donar-li la Maquina de plorar.

Tenir fills té això, que sense que siguis capaç de preveureu durant l’embaràs se t’exercita un setè sentit, el sentit de la imaginació que és tant abismal com pot arribar a ser el de nenes com la Bruna.

EN ESPAÑOL

LA MAQUINA DE LLORAR

Ayer me costó mucho dormirme, estuve un mucho rato dando vueltas en la cama pensando en Bruna, mi hija, hace ya unos meses que sin razón aparente llora por cualquier cosa. Todo el día llora, llora por todo, desde que se levanta hasta que se acuesta, no hace más que llorar: llora porque no quiere abrocharse los zapatos, llora porque no quiere lavarse los dientes, llora porque no quiere ponerse la ropa que le decimos, llora porque no quiere desayunar, llora porque no quiere ir al colegio, en el colegio parece que también llora aunque menos, pero cuando vuelve a casa por la tarde, sigue con el llanto que olvidó al irse por la mañana y entonces llora porque no quiere bañarse, no quiere cenar, no quiere dormir.

Bruna es lo que los mayores llamamos una llorona, y según lo mires puede ser hasta bueno, porque no llora todo el día, llora a ratos cortos pero de una forma intensa. Tanta llorera esta terminando con la paciencia que durante el embarazo me comprometí a tener, siempre he estado un hombre con poca paciencia, por no decir que nunca la tuve.

Un día, llegó a mis manos el cuento de “Los provechos”, y aquella misma noche mientras cenábamos decidí contarle la historia de aquellos personajes mágicos que siempre están contentos y saben sacar provecho de todo. Aprovechan las cosas que la gente tira para hacerse sus casas, sus vestidos, sus juguetes, sus máquinas y como lo aprovechan todo, lo que más saben aprovechar son a los llorones, ya que descubrieron que con sus llantos y sus rabietas y coces, podían hacer funcionar todos los aparatos necesarios en su mundo: la tostadora del pan, la maquina de hacer palomitas, la fábrica de hacer piruletas y hasta podían utilizar sus llantos para hacer funcionar la feria durante las Fiestas del pueblo. Pero, quienes quisieran conocer a “Los Provechos” e ir a ver su mundo feliz debían dejar de llorar en casa y en el colegio y aprender a llorar riendo con la Maquina de llorar, y esta máquina sólo podían traértela ellos mismos en persona mientras dormías, cosa que era muy difícil que pudiera pasar ya que sólo daban una maquina por país. O sea, solo 243 niños en todo el mundo podían tenerla cada año.

Mientras le iba contando el cuento ella me miraba embobada. Algo caló en Bruna que le hizo comerse todo sin llorar ni hacer cochinadas. Acabamos de cenar y sin decir ni “mu” se lavó los dientes, se puso el pijama y se acostó solita.

Agotado me senté al sofá a leer un rato y leyendo, leyendo, me vino la gran idea: Porque no hacia realidad el cuento de Los Provechos y construía yo mismo la Máquina de llorar? De un salto me fui al estudio, cogí un papel, un lápiz, una regla, un compás y la calculadora, con la firme intención de diseñar la preciadísima máquina. Empecé a hacer garabatos arriba, líneas abajo, círculos en desorden y a poner números y más números en todas direcciones intentando pensar como desarrollar el objeto imaginario. Quería construirla aquella misma noche para poder dejársela al lado de su cama, y que al levantarse fuera lo primero que vería.

Tenia que ser una maquina que te hiciera llorar por el solo gusto de hacerlo, pero, que no fuera por tristeza, ni como resultado de ningún tipo de frustración ni rabieta. Que te hiciera llorar mientras te abrochabas los zapatos, mientras te lavabas los dientes, mientras te vestías, mientras desayunabas, mientras ibas al colegio, mientras estabas en el colegio, mientras te duchabas, mientras cenabas, mientras dormías, una maquina que te hiciera llorar siempre que quisieras y que no interrumpiese la comunicación con tu entorno por culpa de las lágrimas.

Salí al patio y fui al taller donde tenia todo de trastos y herramientas. Cogí una rueda, una cadena de bicicleta, un embudo de vino, dos coladores, un sifón viejo, dos tuberías de plomo, un pequeño ventilador, un motorcito de molinillo eléctrico, un trozo de ropa negra, un martillo, unos clavos, unas cuantas tuercas, un quilo de cebollas y me encerré hasta que no la tuve terminada. Se me hicieron las 5 de la mañana que en silencio fui a su habitación y se la dejé al lado de la cama con una pequeña nota que decía:

Bruna, parece ser que hoy es tu día de suerte! Has sido seleccionada entre todos los niños y niñas de tu país para tener la máquina de llorar, pero, recuerda que a partir de hoy solo podrás llorar de la risa como nosotros, de no ser así nos la tendremos que llevar

                     Los Provechos

Me fui a la cama muerto....

La mañana siguiente por la mañana, el grito de mi hija al abrir los ojos hizo que me levantara de sopetón y fuera a su habitación. Al abrir la puerta la vi de pié encima de la cama, con las dos manos tapándose la boca y con los ojos abiertos como naranjas. Al verme, saltó a mis brazos entre contenta y asustada de no saber que hacer con tanta suerte como sabia acababa de tener por haber sido la elegida. Se me abrazó aferrándose fuertemente mientras yo notaba como se aguantaba el llanto.

El efecto que tubo en ella, sentirse tan afortunada dio un resultado que no esperaba. Le dije que fuera a lavarse la cara y los dientes mientras yo leía el libro de instrucciones del funcionamiento de la Máquina de llorar. Salió corriendo dirección al baño y yo la seguí silenciosamente pocos segundos después, entro y se cerró, puse la oreja junto la puerta y oí como movía el taburete que utilizaba para llegar al lavamanos y poder verse al espejo mientras se lavaba, me agaché y mire por el agujero de la cerradura y la vi como se hablaba a si misma al espejo jurándose dejar de llorar por siempre jamás para así poder ir algún día cercano al país de Los Provechos para aprender a llorar cuando toca.

Así lo hizo, desde aquél día en adelante pocas veces la vi llorar fuera de lo normal. Y lo más curioso es que el otro día, en su fiesta de cumpleaños, oí como le contaba a un amiguito suyo que le daría la Maquina de llorar y que ya vería lo bien que le iría.

Tener hijos tiene estas cosas, que sin ser capaz de preverlo durante el embarazo, se te ejercita un séptimo sentido, el sentido de la imaginación, sentido que es tan abismal como puede llegar a ser el de niñas maravillosas como Bruna. 

FROM MY EARS TO MY TRAIN TRACKS - ENCORES BY KEITH JARRETT

Catalan / English / Spanish version

Aquest video el vaig fer un dia gris, tan gris com va ser aquell viatge en tren, un dia que vaig veure dos sols.

I made this video in a foggy day, that day I was blue as it was the train, a day I saw two suns on the way.

Este video lo hice un día gris, tan gris como fue el viaje en tren, un día en que vi dos soles.

Keith Jarrett's Encore from Sun Bear Concerts. Japan 1976

OTRO PERFIL/ ANOTHER PROFILE / UN ALTRE PERFIL

CATALAN & ENGLISH VERSION BELOW

Soy como soy y hago lo que quiero cuando puedo… también soy vicioso en la cama, harto de perfiles vacíos de palabras y llenos de fotografías auto-masturbatorias y complacientes que se hace uno mismo en pelotas delante de un espejo con el imprescindible Iphone. Si eres uno de estos, puedes dejarlo aquí mismo. Gracias y suerte.

Soy curioso. Follable más allá de un destino en común. Follamos si quieres y nos apetece, pero, ante todo sé persona. Me comprometo a tratarte como un rey si no tienes alma de esclavo. No me seducen para nada muñecos de gimnasio que mantienen el color del verano en invierno y el calor del Polo Norte cuando te acarician. No compro pliegues de almas acomplejadas que intentan ser lo que nunca serán. Huyo de los que crean problemas que ellos mismos pretenden resolver. No a los chulos indefensables. Ni a homofóbicos casados que justificar su masculinidad paseándose en coche por la Casa de Campo buscando la felación sin condón de un travesti que intenta huir de su realidad teniendo más cojones que el cerebro acomplejado del que paga. Ni la gente que se odia por ser gay, ni los que en serlo se adoran a más no poder. Gente humana. Articulada. Con la vida solucionada si puede ser. Con inquietudes. Capacidad de sentir y de escuchar más allá de sus propias palabras. Con instinto animal si hace falta, pero disfrazado de sentido común y respeto. Abierto a todo: ceniza o diamante, a lo que es polvo de verdad o polvo de estrellas, no a lo que es polvorín. Los chicos malos son bienvenidos si lo juegan bien y con honradez. Pero, para mi, los buenos, si son buenos, siempre tienen más morbo: por lo que abstenerse  los terroristas sentimentales, sin imaginación y pornógrafos en busca de orgasmos emotivos. Sólo me enamoro de quien tiene los Santos cojones de sentir las cosas. Todo el resto es polla – más preciada que apreciada- bienvenidas todas, las pollas amuebladas de cabeza o las cabezas amuebladas de polla, si no mienten, ni se mienten. 

Por si acaso, ahí va mi decálogo +1:

1-  Yo también he sufrido y no por ello me convertí en un hijo de puta. Por lo tanto, espero lo mismo alejándome de victimismos.

2-  Si prefieres un montón de mierda bien escogida a un obra maestra, no eres mi tipo.

3-  Una buena polla, puede ser un detallazo, pero, no deja de ser un detalle al fin y al cabo.

4-  Hacen falta más huevos para querer que para follar.

5-  Entre Blancanieves y un “putón verbenero” hay toda una gradación, así que deja de portarte como tal, sólo porque tu príncipe azul que terminará destiñendo como todos, viene con retraso.

6-  Ya que no pienso amueblarte con mis fantasmas evita convertir esto en una sesión de espiritismo. Tu y yo deberíamos ser suficientes.

7-  El contrario del amor no es el odio, es el miedo.

8-  Mis verdades están escritas, raramente dichas.

9-  Si tu única preocupación es no sufrir o no hacer sufrir, eres sencillamente anémico, por lo que paso!

10- La amistad no es una segunda rebaja del amor. Así que piensa en lo que dices cuando lo dices. Yo no siempre soy capaz de hacerlo y a veces me arrepiento. Intenta hacerlo tu.

10+1- A la que me saques el argumento de la libertad para seguir follándote medio mundo mientras estés conmigo, me iré corriendo (y solo!). Lo respeto, pero no estoy por maricas inmersos en el proceso de la autoafirmación. La libertad es libertad de escoger alguna cosa, no es libertad de no escoger nada y vivir en un ámbito post adolescente picando de flor en flor.

Tranquilo, puedo ser muy paciente si me gustas y me interesas. Espero que tu también puedas serlo. De paso déjame decirte que los que se definen en sus perfiles como: “art fags”, “show Queens”, “gay-listers”, circuit boys”, etc… hasta el día de hoy, para mi no han sido más que el ejemplo de perfil basura tipo: perfectamente fracasado, muy mal educado y muy cobarde. Acostumbrados a insultar porque si y después a bloquearte para que no puedas replicar. Si eres uno de ellos, puedes ir a otro perfil y ya de paso, vete a la mierda, no vaya a ser que me bloquees y no pueda decírtelo. No quiero aguantar más que lo estrictamente necesario.

Ultimo pensamiento del día:

Creo que en general el amor, cuando es de verdad, os da asco. Solo podéis valorarlo cuando es de mentira. Podéis seguir con vuestro propio juego expiatorio, y buscar con frustración a vuestros verdugos, que al fin y al cabo sólo deben cumplir con una única misión: la de no quereros. Conmigo lo tendréis peor, porque conozco la diferencia entre el amor y la mierda, y porque no soy verdugo de nadie, ni de mi mismo.

Aunque no lo pereza aquí hay escrito más amor que sombras. Os aseguro que eso es lo que hay. Por si acaso no quedó claro, y como dice Sabina:

…en mi casa no hay nada prohibido


pero no vayas a enamorarte,


con el alba tendrás que marcharte,


para no volver
, olvidando que me has conocido y


que una vez estuviste en mi cama…


hay caprichos de amor que una hombre


no debe tener…

Maricón de barrio o gay con VISA, pero auténtico y con ganas.

ENGLISH VERSION

What I am is what I am and I do what I want when I can… I’m mischievous in bed, but easily bored by all those self-centered profiles, empty of content but full of masturbatory nude photos taken in front of a mirror with the inescapable iPhone. If you are one of them, you can leave right here right now. Thanks and goodbye.

I’m full of curiosity. Fuckable beyond a common destiny. Let’s fuck if we must, but above all, please be a person. I promise I’ll treat you like a king if you don’t have the soul of a slave. I’m not seduced by gym dummies who keep the color of August during the winter, but have the warmth of the North Pole when they touch you. I don’t buy bundles of self-conscious souls, frightened of what hasn’t happened. I run away from those who create problems they wanna solve. I say no to indefensible showoffs. And to married homophobes who enjoy driving around cruising areas looking for condomless blowjobs from transsexuals who try to escape their realities, but have more balls than the bent down lives of the payers. I say no to those who hate themselves for being gay, and to those who adore themselves for being gay. Human beings, please? Articulate. With a figured out life if possible. Full of interests too. Able to feel and to listen beyond their own words. With animal instinct if necessary, but under the form of common sense and respect. Open to everything: ashes or diamonds, dust or stardust, but not starburst. Bad boys are welcome if they play well and honestly. But to me, the good guys, if they are good, have far more appeal: so please if you’re an emotional terrorist, if you lack imagination, or if you are nothing but a pornographer in search of an emotional orgasm, just keep away, okay? Do not trespass. I only fall for those who have the balls to FEEL. All the rest is just cock – immediate rush, but no real appreciation. I welcome you all, cocks endowed with a mind, and minds endowed with a cock, but only if they don’t lie to others or to themselves.

Just in case, here you have my Decalogue plus one:

1- I have suffered as well, but that didn’t turn me into a son of a bitch. I hence expect the same, and reject victimism.

2- If you prefer a bunch of well-chosen rubbish over a masterpiece you’re not my type.

3- A good cock can be a great point but at the end of the day is just another point.

4- You need more balls to love than to fuck.

5- Between Snow White and a slut there are many interesting gradations. So stop acting slutty only because your prince charming, who’ll end up less charming than you thought, is late.

6- I won’t fill you up with my ghosts, so don't be complicated. You and I should be good enough.

7- The opposite of love isn’t hate. It’s fear.

8- My truths are written, rarely stated out loud.

9- If your only concern is not to suffer, and not to cause suffering, then you’re anemic and I simply pass.

10- Friendship isn’t just the love on sale. So think twice before you talk. I don’t always do that myself and I often end up regretting it. So please you try to do it, ok?

10+1- As soon as you bring up your freedom to keep fucking around, I will run away (alone!). I respect you, but I’m not into faggots immersed in their self-affirmation process. Freedom is the freedom to choose something, not the freedom to choose nothing and to  fuck around in an eternal post-teenager state.

Relax, I can be very patient if I like you or I’m interested. I hope you are too. In passing, let me also tell you that those who define themselves as "type of gay man" like "Art fags", "show queens", "gay-listers", "circuit boys", etc...

 and the like, are nothing but the perfect example of garbage of the type “a perfect loser, stupid and a coward”. They get used to calling you names out of envy, and then they block you out so that you can’t reply. If you are of that kind of scumbag, please go look somewhere else, and go fuck yourself. Let me tell you this before you block me out leaving me without my right to answer. My own problems are enough.

Last thought of the day:

In general, I think that real love grosses you all out. You can only value it when it’s fake. Please! But, hey,  you can continue with your atonement program while you get frustrated looking for your executioner and trying to meet the easy requirement of not loving yourselves. With me, you’ll have it more complicated, though, because I know the difference between love and shit, and because I’m not anybody´s executioner, not even my own.

There is more love than shadows here. Maybe it doesn’t look like it, but I assure you this is what there is. But, you know, just in case it is not clear enough, let me say it with the words of Sabina, a Spanish songwriter: “in my house, nothing is forbidden, but don’t come here to fall in love, because you’ll have to leave at dawn, never to return, to forget that you ever met me and once were in my bed. There are love cravings a man can’t simply allow himself to have...”

Street faggot, or gay with a VISA, eager and authentic.

VERSIÓ EN CATALÀ

Sóc com sóc i faig el que vull quan puc… i també sóc viciós al llit, avorrit dels perfils buits de paraules i plens de fotografies auto-masturbatòries i complaents que es fa un mateix en pilotes davant d’un mirall amb l’imprescindible Iphone. Si ets d’aquesta mena ho pots deixar aquí mateix. Gràcies i adéu.

Sóc curiós. Follable més enllà d’un destí en comú. Follem si s’escau, però, abans de res sigues persona. Em comprometo a tractar-te com un rei si no tens ànima d’esclau. No em sedueixen ninots de gimnàs que mantenen el color de l’Agost a l’hivern i la calor del Pol Nord quan et toquen. No compro feixos d’ànimes acomplexades pel que encara no ha passat. Fujo dels que creen problemes que ells mateixos volen resoldre. No als xulos indefensables. Ni als homofòbics casats que disfruten passejant-se amb cotxe pel Camp del Barça, buscant la fel·lació sense condó d’un travesti que intenta fugir de la seva realitat i té més collons que la vida doblegada del que paga. Ni la gent que s’odia per ser gay, ni els que en ser-ho s’adoren a més no poder. Gent humana. Articulada. Amb la vida solucionada si pot ser. Amb inquietuds. Capacitat de sentir i d’escoltar més enllà de les seves pròpies paraules. Amb instint animal si fa falta, però disfressat de sentit comú i respecte. Obert a tot: cendra o diamant, al que és pols de veritat o pols d’estrelles, però no al que és polvorí. Els nois dolents són benvinguts si ho juguen bé i amb honradesa. Però per mi, els bons, si són bons, sempre tenen més morbo: per tant que s’abstinguin els terroristes sentimentals, embotits, sense imaginació i pornògrafs en busca d’orgasmes emotius. Només m’enamoro de qui té els collons de sentir les coses. Tota la resta es polla –més preciada que apreciada- benvingudes totes, les polles moblades de cap i els caps moblats de polles, si no menteixen, ni es menteixen.

Per si de cas, vet aquí el meu decàleg + un:

1- Jo també he patit, i no m’he tornat un fill de puta. Per tant, espero el mateix i fujo de victimismes.

2- Si prefereixes un munt de deixalles ben escollides a una obra mestra no ets el meu tipus.

3- Una bona polla pot ser un detallàs, però no deixa de ser un detall al cap i a la fi.

4- Fan falta més collons per estimar que per follar.

5- Entre la Blancaneus i el “putón verbenero” hi ha moltes gradacions interessants. Així que deixa de portar-te com a tal només perquè el teu príncep blau, que finalment acabarà destenyint com tots els altres, ve amb retard.

6- Ja que no penso moblar-te amb els meus fantasmes evita convertir això en una sessió d’espiritisme. Tu i jo hauríem de ser suficients.

7- El contrari de l’amor no és l’odi. És la por.

8- Les meves veritats estan escrites, rarement dites.

9- Si la teva única preocupació és no patir ni fer patir, ets senzillament anèmic i aleshores passo!

10- L’amistat no és una segona rebaixa de l’amor. Així que pensa en el que dius quan ho dius. Jo no sempre ho faig i sovint me’n penedeixo. Intenta fer-ho tu.

10+1- A la que em treguis l’argument de la llibertat per seguir follant-te mig món mentre estiguis amb mi, marxaré corrents (i sol!). Et respecto, però no estic per mariques inmersos en el procés d’afirmació. La llibertat és llibertat d’escollir alguna cosa, no és llibertat de no escollir res i viure en un àmbit post-adolescent jugant a ser “tasta olletes”.

Tranquil, puc ser molt pacient si m’agrades i m’interesses. Espero que tu també puguis ser-ho. De passada deixa’m dir-te que els que es defineixen: els homes “art fags”, “show queens”, “gay-listers”, "circuit boys", etc... son els exemples perfectes de perfil deixalles tipus: perfectament fracassat, molt mal educat i molt covard. Acostumats a insultar perque sí i després a bloquejar-te perquè no puguis replicar. Si ets com ells, ves a un altre perfil i ja de passada, ves a la merda, no sigui que em bloquegis i no t’ho pugui dir. No vull més coses al pap, no estic per anar emmagatzemant més merda.

Últim pensament del dia:

Crec que en general l’amor, quan és de veritat, us fa fàstic. Només el podeu valorar quan és de mentida. Podeu seguir amb el vostre programa d'expiació, i buscar amb frustració els vostres botxins, que al cap i a la fi senzillament heu de complir amb el fàcil requisit de no estimar-vos. Amb mi ho tindreu pitjor, perquè conec la diferència entre l’amor i la merda, i perquè no soc el botxí de ningú ni tan sols de mi mateix.

Aquí hi ha més amor que ombres. Potser no ho sembla, però us asseguro que és el que hi ha. Però per si de cas no ha quedat clar, et dic el que diu Sabina: a casa meva no hi ha res prohibit, i per tant no vinguis a enamorar-te, ja que a l'alba hauràs de marxar per no tornar, oblidant que m'has conegut i que una vegada vas estar al meu llit, hi ha capricis a l'amor que un home no ha de tenir...

Maricón de carrer o gay amb VISA, però amb ganes i de veritat.