EL NEN DE L'ARBRE

Recordo molt més la seva olor que les seves paraules. No tenia paraules, no les tenia, de la mateixa manera que no les demanava. Recordo haver-lo vist molts cops de lluny i un sol cop de prop, el record encara m’espanta.

Jo devia tenir vuit anys que jugava amb els meus mal amics al carrer Gessamí, davant de casa la meva tieta; l' Agnès. Jo li deia tieta, però de fet, era la meva tieta àvia, la germana de la mare del meu pare, la germana soltera. La germana rara a la que tots sempre havíem acudit quan hi havia problemes, sobretot econòmics. Ella sempre ens donava, ens donava molt més del que mai preguntava.


 Vivia sola en una casa gegant, una casa enorme, fonda, fosca, freda, una casa on m’hi havia estat moltes hores i a la que hi coneixia tots els racons. Tots menys un: l’habitació negre! Així la vaig batejar. L'habitació negre. Era l’habitació on la tieta ens hi tenia prohibit l’accés. Mai vam preguntar-nos perquè, ho sabíem, ho acceptàvem i no hi entràvem.

El fet, és que els meus pares a força d’intentar-ho mai es podien fer càrrec de mi, en part pels diners que no tenien, en part perque no m'entenien, jo sempre vaig pensar que en part m'enviaven a casa l'Agnès perquè em prenien per boig; i jo sempre vaig creure que a la tieta també li tenien per boja. Devien pensar que entre bojos ens enteniem i en part tenien raó... la tieta i jo mai ens vam preguntar res i sempre ens vam entendre. En vam entendre totes les vegades menys una, o al menys només n'hi ha una que jo no vaig entendre.

Cada dia em llevava a les cinc del matí per anar a ajudar el pare a descarregar els carros carregats de menjar que arribaven a Mercat abans ell no anés a l’escorxador i jo a col·legi. Odiava al pare, l’odiava perquè cada dia després d' ajudar-lo, m’obligava a recollir les fruites i verdures del terra del Mercat per portar-los-hi a la mare. Anava a casa a corre cuita per una drecera intentant amagar-me, sempre anava amb un jaç carregat de menjar que en prou feines podia amb ell. Quan arribava a casa amb un sal feia un cop al pica porter i marxava corrents deixant el jaç amb les verdures i fruites brutes i mig podrides a la porta. Marxava corrents i de lluny a vegades, em girava per veure a la mare com ho agafava i tot prest, tancava la porta intentant no ser vista. Ens avergonyiem tots de tot i tot de tots.

Aleshores, era quan em sentia realment lliure i alliberat i corrents me n’anava a jugar al carrer Gessamí. Davant la casa de la tieta Agnès, esperant que no hi haguessin els meu mal amics i poder fer al que a mi m'agradava.

La tieta, una vegada va deixar diners als meus pares per pagar-me un metge que pogués diagnosticar-me el que em passava. Jo era rar: No parlava. Sempre estava sol. M’agradava imitar a la gent que no em veia. No m’agradava compartir amb ningú. Ni jugar amb els altres nens. Només volia jugar a ser gran. Jo sol. Em podia passar hores agenollat al terra jugant amb un pal sense cap finalitat. Em deien que tenia una mirada rara, que no veia però traspassava. Jo només volia ser alt, i per ser-ho sempre m’enfilava als arbres per tenir un altre perspectiva del meu entorn. Allà dalt era feliç. Sol. Allà els nens no em tiraven pedres i allà era quan em sentia el rei del meu món inferior. Quan els meu bons amics eren els ocells que em cantaven i no em preguntaven ni em tiraven pedres. Tots els de baix eren els meus vassalls. Tots menys un: el Moll.

De dalt de l’arbre era quan millor podia contemplar-lo. El veia sempre d’esquena i mig ajupit. Tocant potets de vidre delicadíssims i pesant sorres a daurades balances a la llum d’una espelma. Estava a una habitació fosca. De dia i de nit sempre era fosca. Jo només li veia mig perfil il·luminat per la llum d’una espelma. Tenia el cabell blanc, sempre el portava mullat, de tant en quant amb els dits bruts s’apartava els cabells que li tapaven la visió del que feia. Tenia un nas prominent on s'hi recolzaven unes petitíssimes ulleres ovalades. Devia tenir les faccions molt marcades, les tenia o així m’agradava imaginar-m’ho!

Un dia d’hivern, devien ser quarts de nou del vespre i que feia un vent que espantava, estava enfilat a l’arbre mentre contemplava al Sr. Moll –moll pel cabell mullat, mai vaig saber el seu nom real- i no sé per quina estranya raó va girar-se en direcció la finestra i la va mig obrir. Vaig fer un sospir que em va sobresaltar per por de ser descobert i amb les mans em vaig tapar els ulls -si jo no el veia, ell tampoc em devia veure a mi- No el vaig arribar a veure bé. Les cortines de fil que hi havia mai m’ho permetien. L’intuïa més que el veia. En fer-ho, una forta olor va embolcallar-me. Vaig estirar el coll tancant els ulls mentre intentava reconèixer aquella olor tant rara; tant poc familiar: feia olor a silenci. La mateixa olor que devia fer jo: olor a soledat!Em vaig quedar atrapat a aquella olor per sempre més. Ara estic convençut que l’home em va veure enfilat a l’arbre en front la seva finestra. Era hivern, no hi havia ni una fulla. En aquella plaça només hi érem: una font sola, un arbre sol, el Sr. Moll sol i jo sol.

Seguia amb els ulls tancats intentant averiguar quina olor era aquella que sortia d’aquella casa. Sense obrir els ulls intentant buscar una imatge vaig treure’m de la butxaca un pot de vidre que havia robat de la casa del vidre del carrer Castanyet. Vaig aixecar-me dempeus fent equilibris sobre la branca estirant el pot el més a prop possible de la finestra per agafar quanta més essència millor. Vaig fer una embranzida amb el braç fent mitja circumferència intentant omplir-lo d’olor. Vaig tapar el pot immediatament i em vaig asseure amb els peus penjant contemplant el senyor del cabell blanc, del cabell moll. mentre amb les dues mans apretava amb força el pot sobre el meu cor. Havia reptat una olor amiga. Una sola olor a soledat.

Tres setmanes més tard, després de passar una bronquitis aguda, vaig córrer cap al carrer Gessamí per pujar a l’arbre amb l’excusa d’anar a dutxar-me a casa la tieta Agnès. Vaig arribar i la plaça era buida. Feia un dia radiant, en arribar-hi vaig esboçar un somnriure quan vaig poder sentir l’olor que desprenia encara la finestra. Vaig grimpar a l’arbre i em vaig asseure pacient. La finestra seguia oberta, més oberta. No hi havia cap penombra a dintre. No hi havia espelma. Van passar dues hores i res. El Sr. Moll no apareixia. 


Vaig baixar i vaig anar a trucar a casa la tieta. No responia. Jo tenia una clau de casa seva i vaig obrir la porta timidament. Vaig pujar les escales des del pati interior i vaig veure un refiló de llum que sortia de la cuina. Vaig empènyer la porta i vaig entrar. Vaig cridar-la; no responia. Vaig anar obrint totes les portes, una per una amb por, la cridava, totes em grinyolaven, no hi era i vaig trobar-me davant la porta de l’habitació negre. Vaig trucar-hi, vaig cridar-la, no va respondre ningú, vait tornar a cridar-la, vaig mirar a banda i banda i vaig empènyer la porta. En fer-ho un cop fort em va tirar enrere fent una tombarella fins deixar-me estirat bocaterrosa al mig del passadís. 


La porta, es va obrir de cop pel corrent d’aire i vaig sentir el soroll d’una corda grinyolar i els cops de vent que feien picar la finestra. Vaig anar aixecant el cap, poc a poc, lentament, i vaig veure les balances sobre la taula, amb un munt de pols incolora dintre cada balança. Rere la taula hi havia un cadira amb un pot inmens i buit segellat. Al terra una perruca blanca i unes ulleres ovalades amb els vidres trencats. El soroll insistent d’una corda grinyolant molestava...

A QUÈ FEIEN OLOR ELS NÚVOLS AQUELL DIA?

Això ho vaig escriure el 2 de Febrer de 2010 i avui m’ho he trobat ordenant escrits. Sorprès de llegir-ho sóc incapaç de recordar que passava pel meu cap, o a quin moment dur em referia... ja veus! Capacitat de resiliència i oblidar el mal deu ser una cosa que em defineix...suposo!

A la vida, tant ràpidament he pujat al pic més alt, com he cregut baixar a l'infern. Ho he fet amb la mateixa facilitat amb la que decideixo moltes nits, jugar a estimar-me, mitjançant l'efecte unilateral de qui pren la decisió de mirar si el wi-fi li arriba amb prou força a l'habitació per autocomplaure's lamentant-se dels braços i la saliba que no ha catat aquella nit. 

Quan prefereixo ser la copa de cava on hi dormen els núvols que s'evaporen sense deixar rastre ni olor, a al got de duralex que mai es trenca però constantment patina de les mans . Quan m'enganyo perquè m'enganyen i m'ho crec. Quan defenso el que no és meu ni de l'altre. Quan llegeixo el que vull creure’m i sé, de sobres, no és cert de cap de les maneres.

L'altre dia vaig llegir que Epicuri deia: "l'home hauria de tenir sota el seu control la font del plaer i del dolor”. Més que el plaer, és el dolor el que desperta la saviesa a l'home. No en tinc cap dubte. Jo no se si el dolor a mi em desperta massa res, perquè només em provoca una pressa segadora per allunyant-me’n. Prescindeixo de la raó que mai he tingut i el mal m’acaba portant a camins inesperats, on m'hi enlluerna un sol diferent. La saviesa es modifica, però no s’emmagatzema, no jo al menys… o no en sóc conscient.

Doncs bé, ara tinc pressa, molta pressa, pressa per sortir d'aquest moment que em toca viure i que et prometo no depèn de mi, i en no dependre-hi perdo la força de mirar el punt direccional que em senyala on és la sortida. És allò de: "ara no veig la llum al final del camí". Em diuen que camini per sortir-ne i jo que mai he estat obedient, ara SI camino i amb més ganes que mai. 

Fa gairebé 20 anys que tinc 20 anys i els danys col·laterals del que em passa fa asseure'm ara sense arrogància i veure que això va en serio, que la vida és un joc quan tot va bé i la butxaca és plena. Que quan van "baldades" ens hi hem de posar en serio i de cara.

Doncs au! som-hi, posem-nos-hi de cara!

Tot el que tinc al pap a dir-hi, m'ho haig de callar ara! Haig d'esperar a que les aigües tornin a la seva tranquil·litat i dir-ho amb serenitat. Avui com sempre no se si seré capaç…

Merda! No tinc wi-fi a l’habitació! A què deuen fer olor els núvols avui?

EL PERFUM DE MADAME CHARLEROI

Arribaven tard, un xofer va baixar ràpidament per obrir-li la porta a Madame Charleroi. Una elegantíssima dona de 96 anys, va baixar del cotxe amb dificultat recolzant-se a la porta, duia un barret vermell que cobria el seu cabell blanc com el sucre. Es posà dempeus davant la font aixecant el cap mirant la vella mansió mentre es s’ajustava els guants blancs de pell i es col·locava bé les perles a les orelles , va fer un sospir i abaixant el cap va dirigir-se lentament a l’escalinata d’accés al porxo, al arribar al primer esglaó va aturar-se, va treure de la bossa de ma un petit potet de vidre glaçat amb una fragància, va desenroscar en cura el tap i se’n va posar mig tremolosa als canells mentre dues infermeres, que ella va aturar, s’apropaven a ajudar-la a pujar les escales. Va guardar  el potet dintre la bossa de vellut morada y la va posar al bolso de Chanel.

A la part posterior del cotxe, el xofer carregava com podia les tres maletes Louis Vuitton i el gramòfon de l’anciana aristòcrata mentre amb les dents sostenia una carta que entregaria al director, qui molt amablement saludava a la senyora al replà de l’entrada.

Agafant-la del braç, el doctor arrugant el nas es dirigeix dintre l’estància  mentre es posa les ulleres per llegir la carta que li ha donat el xofer. L’acompanyen dues passes rere seu, les dues infermeres.

La que havia estat una casa senyorial, amb els anys s’havia convertit en una residència decrèpita gestionada per unes administracions públiques que feia més de tres dècades que no hi invertien un cèntim. Les antigues parets que havien estat blanques, i que van acostumar-se durant molts anys a lluir un groc esmorteït van acabar cobertes de verdet, fet que desprenia una forta olor a humitat i que et feia calar un fred als óssos incomodíssim. Mentre caminaven, creuaven passadissos quilomètrics on no hi caminava ningú. Les portes a les estàncies comunes eren obertes de bat a bat en espera de ventilacions inexistents que portessin aires nous. Al final de l’últim passadís, una immensa vidriera de mil vitralls il·luminava la silenciosa comitiva al ressò dels talons de l’elegant senyora, que en silenci i resignada, seguia caminant silenciosa. Una veu antiga anunciava pels altaveus mentre s’acoblava en aguts insuportables, l’arribada de la nova inquilina a la vegada que hi sonaven els primers compassos del Sarabande de Handel, més dignes d’una marxa fúnebre que d’una benvinguda.

Van aturar-se davant d’una porta, blanca, on tres números daurats que feien poc menys d’un pam, i que havien deixat de brillar ja feia temps, indicaven l’habitació on s’hi estaria fins els seus últims dies.

Va entra-hi i va demanar si la podien deixar sola una estona. Va col·locar el gramòfon sobre la calaixera, va treure un pesat disc negre i el va posar, era l’òpera “Lucia de Lammermoor” i en sonar les primeres notes del meravellós sextet “Chi mi frena in tal momento” va fer el gest de sortir al balcó, un cop fora va agafar-se als barrots blancs mig rovellats on una jardinera amb uns geranis marcits intentaven sobreviure entre dos dits de terra seca. Va mirar a dreta i esquerra posant-se les mans a les butxaques de l’abric vermell que encara no s’havia tret, es recolzà a la paret del balcó i aixecant el cap en direcció al sol va treure el petit potet de vidre glaçat; se’l va acostar al nas i mentre tancava els ulls, va olorar amb tota la parsimònia del món el preuat potet al ritme d’un “fortísimo” final d’ària.

A l’olorar amb els ulls clucs, li vingueren tots els records de palaus d’anys ençà, a l’obrir-los, la trista realitat li cremà l’ànima en veure’s allà dintre, sola; coneixia perfectament el significat de tot allò. S’havia resistit al seu fill amb un sòlid exèrcit de raons a no anar-hi, però l’expropiació del seu Palau a les vores del Loira, per una nefasta gestió del patrimoni en mans del seu fill Bernard, no li havia deixat altra opció. Fill que, per altra banda, la única vegada que la va anar a veure a la Residència va ser el dia que va anar a firmar la seva acte de defunció.

Des del dia que va entrar, no va haver-hi un dia que no pensés en la seva mare i en la seva àvia, dues dones distingides de l'aristocràcia francesa, descendents de la família d’Anjou. Mare que li havia regalat a principis del 1900 un flascó de colònia que sempre la va acompanyar dins una bossa de vellut morat i que en aquell precís moment reconeixia com a única i exclusiva bíblia del seu passat.

Havia estat educada com a comtessa, fins i tot, quan el títol familiar de la seva casa s’havia convertit en el record d’altres temps, però que gràcies al seu matrimoni pactat amb un anglès de fortuna i noblesa reconeguda, va poder mantenir l’accés al luxe, a les comoditats, a les festes, a les joies i a una vida plena de res i faltada de tot.

Aquests eren els records que venien a rescatar-la en aquest moment per alliberar-la de la crua realitat. Els espais silenciosos, cossos immòbils amb una mirada perduda, i la olor, aquella olor, aquella insuportable olor, estranya química resultant de la humitat, l’orina i les plantes marcides…. i la por, l'olor de la por a la mort.

Madame Charleroi cada dia, després d’esmorzar, es tancava a la seva habitació, s’asseia al rònic balancí que li havien col·locat davant del balcó i cara al sol es gronxava en una espera pacient. Mentre s’impulsava a cop de taló i amb els ulls tancats es refugiava als seus records i quan notava que se li esbossava un somriure, aprofitava el moment, obria la petita bossa de vellut morat que penjava del braç i hi treia el petit potet de vidre glaçat on només hi quedaven unes gotetes. Perfum que era la seva biografia.

A poc a poc la seva vida es va anar apagant a ritme de balancí. Un matí, Madame Charleroi ja no va voler aixecar-se. Al notar la seva absència al menjador a l’hora de l’esmorzar una infermera va dirigir-se a la seva habitació a buscar-la, va obrir la porta 313 y la va veure estirada al seu llit, quan es va acostar per ajudar-la a llevar-se va veure el petit potet de vidre glaçat rodolar sobre els llençols fins que va caure al terra. Al trencar-se en mil bocins, el tap va rodolar fins als seus peus i mentre ella s’ajupia a recollir-ho una immensa, dolça i profunda olor es va apoderar de les parets de l’habitació, olor que va anar-se multiplicant a cada pas que feia abans no la va tocar, una intensíssima barreja d’olor a roure, gessamí, violes i cautxú va transformar per uns moments la trista i solitària estància en un cambra reial digna d’una comtessa.

La infermera va agenollar-se i va començar a recollir els bocins de vidre escampats pel terra, es va apropar a ella, va agafar la bosseta on hi guardava el preciat perfum i va posar els vidres dintre, li va posar la bosseta entre les mans, mentre amb l’altre li tancava els ulls, fent-li un petó al front i cobrint-la amb el llençol blanc.

El metge, acompanyat del seu fill Bernard va entrar tres hores més tard per certificar la defunció.

L’endemà, Madame Charleroi enrotllada amb un llençol blanc era enterrada al petit cementiri que tenien a la residencia, amb les mans embenades, mans que desprenien encara aleshores una distingida olor. La olor de la soledat.

PÀGINA RERE PÀGINA, CAPITOL RERE CAPITOL, LLIBRE RERE LLIBRE

Sempre asseguda al balancí, a la galeria, poques vegades aixecava la mirada dels llibres. Gronxant-se lleugerament amb els peus, devorava llibre rere llibre. L’àvia era i és una dona de cap petó, de poques paraules, d’algunes mirades i de molts fets. Algun cop l’havia enganxat controlant-me de reüll mentre jo dibuixava al terra, estirat, amb la capsa de colors oberta mentre mirava la parra de vinya que teníem al jardí. Era de molts verds diferents, i aquells verds jo no els tenia a la caixa, i això em posava nerviosíssim. Al costat meu tenia la pila de llibres que l’àvia deixava dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Era una pila intocable. No ens els deixava moure d’allà ni canviar-ne l’ordre, mai vaig entendre el perquè. Jo sempre me’ls mirava i cada dia els comptava i cada cop que ho feia n'hi havia un més.

A les nits, després que la mare vingués a fer-me un petó de bona nit, entrava l’àvia, silenciosa, amb un gest de complicitat i un somriure als llavis i em llegia un conte.

De molt petit eren contes i a mida que em vaig anar fent gran va anar substituint els contes per llibres que em llegia a capítols. M’encantava. A l’avia li agradava molt llegir i no només li agradava llegir sinó que quan me’ls llegia hi posava una intencionalitat que convertia les nits abans d’anar a dormir en una cosa terriblement apassionant. Dia rere dia. Mes rere mes. Any rere any. No recordo ara que em fallés cap dia. Ella sempre hi era, ella sempre em llegia, ella sempre era l'última de donar-me la bona nit, però mai em feia un petó. No recordo exactament quan va acabar el ritual de l’àvia, però ho devia fer d’alguna manera que jo no me’n vaig adonar i que tampoc vaig trobar a faltar. No ho sé!

Els anys han anat passant. Quan això passava ella en devia tenir 60. Ara han passat 30 anys. Jo ja fa anys que no visc a casa els pares. Quan hi vaig, ja no sempre la veig asseguda al balancí. La veig més al jardí tallant les fulles seques de la vinya o a la primavera contemplant com brota el raïm mentre ella s’aguanta amb el caminador.

Ara ja fa temps que, quan hi vaig, no veig créixer la seva pila de llibres. Ella no diu res, però, no li deu agradar no veure créixer la seva pila. Ara ja no pot comptar el pas del temps. Els llibres han estat sempre el seu rellotge. Jo he comptat els anys en mesos, ella ho ha fet sempre en pàgines, en capítols i en llibres.

Ara m’adono que li dec molt a l’àvia: li dec moltes hores, li dec moltes mirades, mirades que ella ha anat perdent per culpa de l’edat. Ara ella en té 90 i vull ajudar-la a seguir comptant el temps a la seva manera: amb llibres. M’ho he arreglat a la feina sense problemes. A partir d’ara, les meves tardes seran de l’àvia. Aniré a ajudar-la a fer créixer la seva pila i li llegiré, com ella havia fet abans per mi, un capítol cada dia.

Arribo a casa els pares. L’avia seu al balanci, mentre recolza el cap mirant la vinya com creix. No em sent que m’assec al seu costat. No em mira directament. Segueix mirant el jardí mentre es posa les ulleres. Ella sap el que vaig a fer. Li poso a la falda un llibre que li he comprat. L’obre amb tranquil·litat i me’l dona. No pregunta. No responc. Obro la primera pàgina i em poso a llegir. Dues hores més tard, tanco el llibre i faig el gest de marxar. En marxar, m’agafa del braç i astorat me la miro quan em fa abaixar-me i a cau d’orella em dóna les gràcies i en fa un petó. L'àvia dels no petons i dels fets, m’ha fet un sentit petó.

Ara més que mai, m’adono del que significa l’àvia per mi. L’àvia de la vinya, l’àvia de la pàgina rere pàgina, capítol rere capítol, llibre rere llibre. L’àvia del petó.

QUÈ FARIA SENSE VOSALTRES?

Ara us juro que ja res és culpa meva! Ahir vaig arribar a casa tard, bastant tard, culpa dels meus amics socials, tant socials com generosos! Ara ja no sóc ningú sense ells!

Quina gran nit ahir! nits com aquestes son les que fan llevar-me amb la boca seca, la llengua aspre i els records absents d'alguns moments. Em llevo amb boca de cendrer. La nevera mai suficientment a prop d'aigua freda. Quan cada petita sensació estan sol es converteix en un "llatigaço" a la médula que em fulmina al cap. De tornada al llit, entro al bany de cortesia per agafar un Iboprufé -sé que demà ho agrairé-. Passo pel menjador i mig tembalejant-me veig de reull el cendrer plé a bessar de "colilles"i la paperina oberta al costat del bitllet de 50€ recargolat brut de sang.

Obro la finestra i em tiro al llit. Veig que al coixií hi ha sang, no faig cas. Fot molta podor a tabac. Estiro la ma buscant la companyia que no existeix. Tinc el nas absolutament embussat. M'adormo.

Prou! Estic cansat de dir que avui és l'últim dia. Estic fart de que cada ahir acabi sent un demà, sense passar per un ara seré. Que tot va començar fa 10 anys a una cuina en broma per probar-ho i ara em paso el dia lidiant amb les meves frustracions xupant targetes agenes, perque la meva ja no dona de sí. Buscant el mateix telèfon cada divendres a la tarda, per assegurar-me un cap de setmana prometedor que sempre acaba per regala-se’m igual d'hostil i solitari i que ja fa temps no em puc costejar. Viure unes hores edicitves i falsament felices que acaben pesant com a lloses la resta de la setmana, setmanes que acaben sent mesos que destrocen el meu empeny i s'esnifen la meva força de voluntat. Segueixo baixant escales que cada cop costen més de pujar. No puc mantenir aquest ritme de vida. Els amics ara em costegen el meu final. Sense ells el futur no té sentit i s'acaba, amb ells també. Quan estic sol lluito contra deserts plens de serps que em segueixen. Forats negres que m'imantan al lloc sense retorn. 

I a mi ara qui em treu d'aqui? Qui és el meu amic? Qui sóc jo? On està aquell noi que li agradava caçar papallones de petit? Que lluny queda aquella cuina i aquells amics! Qui cony m'estima? Jo us asseguro que no!

Hòstia! perdó! Si avui no he dormit a casa. Precisament a això em refereixo quan parlo de nits socials que em maten! Que no sé ara ja ni on sóc i no sé si seré a temps de saber-ho mai!

Jugo a la vida com la visc, com me la vec, com me l'esnifo. Amb intensitat. I no sóc feliç perque això tampoc ho he escollit jo! No sóc ni capaç ni valent ni madur suficientment com per responsabilitzar-me d’això. 

EL TRÈBOL DE QUATRE FULLES

Ja no plou. Surto de la feina a quarts de 8 del vespre i me’n torno cap a casa, caminant amb el cap baix i les mans a les butxaques. El cel esta d’un color gris que espanta però ja no plou ni xispeja. Avui no ha estat un gran dia. En arribar al portal de casa hi veig al terra una ferradura de cavall. A la ciutat. Perdona? Que hi fot una ferradura aquí? L’agafo i la pujo a casa. No sé perquè ho faig però vaig llegir un dia no sé on que si et trobes una ferradura et dona bona sort! I avui necessito que les últimes hores del dia no em passi res més. M’explico?

Aquest matí m’he despertat a quarts de nou  i no sé perquè avui en llevar-me del llit he posat el peu esquerra abans que el dret i en sortir de la dutxa he patinat i en recolzar-me al mirall que tinc per afaitar-me s’ha caigut i s’ha trencat en mil bocins, he sortit a la terrassa a buscar l’escombra per recollir-ho i resulta que plou a bots i barrals, sortint de casa agafo la bufanda que li penja un fil i el paraigües L’obro abans de sortir per saber que no esta trencat –mal fet, mai s’ha d’obrir un paraigües dins a casa- abans de sortir vaig a la cuina a buscar les tisores per tallar el fil de la bufanda i em trobo les tisores al terra obertes. Fantàstic doncs! En sortir al carrer, premo el botó per obrir-lo i surt disparat fins al mig carrer on hi passa un moto per sobre que el destrossa. El recullo del terra i vaig a tirar-lo al container de davant de casa on hi ha 3 gats negres esgarrapant una bossa de deixalles. Molt maco! 3 gats negres que se’m creuen. Vaig apanyat avui! No tinc paraigües així doncs que em mullaré! Enfilo corrents carrer avall cap a la feina intentant amagar-me sota els balcons per no arribar xop…. veig que s’han posat d’acord les hidroelèctriques avui per arreglar la llum del carrer, pel que està ple d’escales que es recolzen als edificis i que inevitablement no puc evitar passar per sota si no vull mullar-me. Fot fred. Vaig a cordar-me l’abric, que casualment li falten 3 dels 4 botons que té i ja se sap “Botón no abochado, frio asegurado”….segueixo corrent fins el kiosk el kiosker està cobran a un home amb una mirada estranya, que en marxar es despedeix educadament de mi i me n’adono que no té cap mirada estranya, senzillament és “tuerto” , sospiro un moment i m’espero una estona per resguardar-me abans de seguir, pel que aprofito per comprar l’Ara i donar-li un cop d’ull. Com que vaig corrent, segur estic trepitjant totes les juntures de les rajoles del carrer que també m’auguraran un dia ben completet! Arribo a la feina i en engegar l’ordinador se’m queda bloquejat. Buf! Avui no és un bon dia, ja ho estic veient!

Passo el mati fent feina com bonament puc fins l’hora de dinar. Segueix plovent. Decideixo quedar-me a dinar a la feina. Sol. Poso restes que tinc a la nevera d’altres dies a escalfar al microones i... se’n va la llum! Com no? No esperava menys avui! Trec un enciam i em faig una amanida, no hi ha sal al despatx, casi que millor, millor no tenir tractes amb la sal avui. Mentre dino aprofito per llegir-me el diari, miro la portada i hi veig el millor: Dimarts 13 d’Abril 2011. No hi ha llum encara pel que no em puc fer cap café: tampoc podré relacionar-me amb le marro que podria portar-me una mica de bona sort! La tarda transcorre avorrida amb trucades i més trucades per acabar d’enllestir un projecte farregòs que vull treure’m de sobre aviat fins que se m’han fet les 7.

Se m’han fet quarts de vuit i m’aixeco de la taula. Decideixo marxar. Em despedeixo dels meus companys quan torna la llum. En baixar de l’escala em trobo un nen d’uns 8 anys que espera l’ascensor. Em mira. Me’l miro. Estira el braç cap a mi i em diu: Ho vols? Et donarà sort! Jo avui no la necessito! I em dona un trèvol de 4 fulles que s’ha trobat al jardí de l’escola. Li donc un petó que ell m’agraeix amb un somriure i li toco el cap mentre salto al carrer per posar-me les mans a les butxaques i abaixant el cap enfilo cap a casa.

Barcelona també es maca quan es grisa. Especialment quan et trobes amb un nen que et regala generosament una flor!

AMORS PROHIBITS

Els amants - Magritte

Hola Mercè, avui faig 36 anys. Avui fa tants anys que et vaig tenir com tants anys fa que t’he perdut. I ara em véns al cap. De la mateixa manera com mai te n’he pogut fer fora.

Recordo quan obries la porta de la classe amb la presència etèria dels teus 46 anys, jo t’observava amb la estúpida impertinència dels meus 17. Entraves d’il·legal per quedar-te tatuada per sempre més a la meva vida… Tu ens llegies Papasseit i el seu ”Poema de la rosa al llavis", ens parlaves de Narcís Oller i ens feies referència al seu llibre “Pilar Prim”. Era lectura obligatòria a COU. Però el que no sabies llavors, era que el Prim Pilar d’aquell meu moment vital acabaries sent tu. No saps tot el que em regalaves: la teva mirada, la teva pau. El teu lila anestesiant... i és que sempre anaves de lila.

Quell any una moto em va robar un amic i el dolor que va calar-me a l’ànima  va fer que li escrigués una poesia inspirada en tu que mai va arribar enlloc.

Un dia que estaves distreta a classe, et vaig ficar la poesia entre les pàgines del llibre que tenies sobre la taula. Vas acabar la classe. Vas guardar-te les ulleres i vas marxar.

Al cap de dos dies tornàvem a tenir literatura catalana i tu vas entrar com sempre. De lila. De pau. De cor i de cap. En acabar la classe , em vas citar al teu despatx.

Ara sóc incapaç de recordar què vaig sentir. La meva panxa emmagatzemava tota la meva inocència i vitalitat. I només esperava poder trobar-te a soles i imaginar el joc carnal d’arrencar-te el lila per convertir-te en blanca virginal.

Et volia dins meu mentre tu xuclaves la meva energia encara adolescent. Jo volia ser tu. Tu no sé què volies ser. M’impregnava de la teva presencia i em vaig enamorar bojament de tu.

Aquell any va passar ràpid i la nostra furtivitat va desaparèixer per sempre més entre parets i passadissos que ara són la meva realitat. Recordo les mirades quan ens creuàvem pel passadís.Jo volia ser dona per entrar al teu lavabo en furtivitat. Tu volies ser home per veure’m estoic apuntant-te visceralment.

Ara només sóc capaç de recordar un petó. Va haver-hi molt més, ho sé! Ho he hagut d’ esborrar per sobreviure a tu. Tu no havies de fer-ho. Era il·legal. T’ho jugaves tot i ho vaig callar.

Ara que ja han passat 18 anys i puc dir-ho, escriure-ho i deixar que flueixi  fora de la meva presó per alliberar-me’n d’una vegada. Mercè, ara ja no sé on pares Ara en deus tenir 65 i jo 36. Ara jo sóc al teu lloc. Ara t’entenc més i millor.

Ara torno a voler ser dona per entrar on no puc entrar perquè no vull fer la teva il·legalitat.

Mercè ajuda’m ara, no puc contenir l’amor per aquesta noia adolescent que acabo de citar al meu despatx –que abans era el teu-  del mateix institut.  Ja no puc ser el teu blanc virginal perquè tu me’l vas robar!

PER LA NIT DIGUE'M: LAMARA VILLA

Va tancar la porta, em va mirar pel retrovisor i amb una veu rovellada em va dir que el portés a l’avinguda Tibidabo de Barcelona mentre seguia parlant per l’Iphone. Vaig recollir-lo a un poble del Bages i fins que no el vaig deixar no va penjar la trucada. Es mirà el rellotge impúdicament i va posar la bossa Louis Vuitton al seu costat mentre el sentia disculpar-se pel retard. Em va demanar que pugés els vidres, engegués l’aire condicionat i anés el més ràpid possible. Estava assegut rere meu, notava com es movia però no el podia veure bé. Era un home jove i anava “trajat”, guapo, molt guapo i molt elegant. Enclenxinat. Feia una olor seca. Neta.  Devia haver passat la trentena feia ben poc.

Vaig sentir una cremallera que es baixava ràpidament. El sentia respirar amb neguit mentre seguia parlant en francès. Em va demanar si podia posar la musica més forta –no devia voler que escoltés la conversa- Vaig notar la calor dels seus peus sota el meu seient. De la bossa va començar a treure roba, que s’anava posant a la vegada que s’anava traient la que portava i l’anava guardant arrugada. No veia bé el tipus de roba que es posava, però, era ben diferent de la que es treia.

Va treure una caixa. Vaig sentir com es queixava intentant pujar-se una cremallera incomodíssima. Va posar-se del reves per poder estirar les cames mentre es posava unes mitges de xarxa. Va guardar la caixa.

Jo agafat al volant, pitjava gas a fons mentre esperava impacient arribar per veure’l dret vestit fora del cotxe. El noi va treure un mirall de la bossa. Seguia parlant amb una tal Chantal. Mhum! Mhum! Li sentia dir constantment mentre s’acabava de perfilar els llavis.

Vaig mirar pel retrovisor i no aconseguia veure’l bé, ell tampoc m’ho posava fàcil. De sobte em va demanar que frenés una mica que no aconseguia enganxar-se bé les pestanyes postisses. Va guardar el maquillatge a la bossa d’on va treure una perruca. Es va posar de genolls al cotxe passant el cap entre els seients del davant mentre s’enganxava bé la curta caballera amb clips. Va fer un cop de cap enrere. Va treure una caixeta amb joies i es va posar unes arracades i un collaret que brillava com si fossin diamants reals.

Vaig fer un cop de volant i vaig començar a enfilar Balmes amunt. Seguia assentint amb el cap alternan’t-ho amb uns: Mhum, Mhum... Jo començava a patir, perquè no era conscient de quan li faltava per acabar la transformació. Ell va notar el meu estat dubitatiu i va passar la ma entre els seients indicant-me la direcció que havia de seguir: recte recte! A l’encreuament amb Mitre va treure d’una funda uns guants negres i unes ulleres de sol de pasta negre.

Vam arribar a la porta d’una antiga i meravellosa casa envoltada de jardí on hi havia un majordom esperant a la porta. Em va demanar que puges el taxi 50 metres més a munt perquè li havia de fer un favor.

Vaig fer-ho. Va baixar del cotxe. Va venir a la meva finestra i se’m va posar de d’esquena mentre em demanava si li podia pujar la cremallera del vestit de vellut blau que portava. Va fer un pas endavant va posar-se les mans a la cintura encaixant-se el vestit dissimulant-hi les arrugues i va ajupir-se per posar-se les costures de les mitges rectes. Es va girar cap a mi, va obrir la bossa d’on hi va treure un moneder de Prada preciós i 100€, a la vegada que em donava les gràcies a cops de cap mentre corria direcció la gran porticada de la mansió on l’esperava el majordom. Majordom que va aixecar-me la ma en senyal de reclam. Un nou servei semblava m’esperava de la mateixa casa. En guardar-me els 100€ a la meva bitlletera va caure’m entre les cuixes una targeta. La vaig agafar amb la ma i la vaig llegir. Hi posava amb una lletra antiga i molt recargolada dues paraules i un telèfon. De nom Lamara de cognom Villa. I a sota amb lletra més petita hi suggeria: Amb qui vols sopar aquesta nit? Punyetero! Vaig pensar aixecant una cella en senyal de complicitat tardana. Se’m va dibuixar un somriure i vaig decidir prescindir del suposat nou client i prement gas a fondo, mentre pujava la música de la radio em va sortir en veu alta Lamaravilla, Lamaravilla!

EL CEMENTIRI DEL CÓLERA

Frederic

Molts dies en llevar-me baixava a casa l’avia, que vivia sota casa el pares a jugar . Recordo aquell dia que vaig agafar del calaix més gran de la calaixera que presidia el menjador dels avis, un munt de fotos de color antic salmonat per mirar-me-les detingudament. M’encantava mirar fotos i imaginar-me les històries de familiars passats. Rere cada foto hi havia la data.

Hi havia fotos del segle passat. En moltes de les fotos hi havia el mateix home, un home recolzat a la proa d’un vaixell on darrera hi deia: “Frederic, tornant de Cuba 1870”. Ni havia varies d’ell. Amb un posat seriós i un vestit blanc posava conqueridor amb el braç estirat senyalant en direcció la seva estimada Barcelona imagino. En moltes fotos sortia el Frederic acompanyat de negres culgrosses amb mocadors al cap. Fumant-se un puro immens al Malecón. Assegut a una barra de bar amb un Ron a la ma brindant per tots nosaltres suposo. Totes eren del mateix any, i en el 90% de les fotos hi sortia el Frederic.

Aquell dia m’havia llevat amb ganes de treure’m una espina, i en descobrir la cara del Frederic vaig saber el què.

Jo em deia Frederic, com s’hi havia dit ell també, el de Cuba, el germà bessó del meu besavi, qui havia mort el 1870 durant l’epidèmia de febre groga que va aparèixer al barri mariner de La Barceloneta a causa de l’arribada d’un vaixell infectat que provenia de Cuba. Epidèmia que malgrat els esforços de les autoritats, es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona, i que no només va acabar amb moltíssim gent sinó que va fer emigrar a 11.000 veïns del barri a pobles del Vallés. Pobles del Vallés on s’hi van establir els meus avis, i on encara hi visc jo. Imagino que per això quan sóc a la Barceloneta m’hi sento a casa. Perquè jo sóc d’allà.

Aquell dia, li vaig demanar a la mare si em podia acompanyar a un lloc, havia sentit molts diumenges assegut a casa els avis mentre menjàvem, com sovint parlaven del cementiri del còlera a Tiana on hi havia enterrat el Frederic.

Cementiri del Cólera - Tiana

Així doncs la mare va agafar el cotxe i quan vam arribar-hi vaig anar un moment al bosc a fer un pipi i de passada recollir unes flors per posar-li a la tomba. Pensava que em trobaria la seva tomba, sola i única de marbre blanc, amb un bust seu al capdamunt amb el braç estirat assenyalant la seva Barceloneta estimada, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que no era un cementiri de tombes, era una fossa comú on hi havia enterrades cents de persones que van morir durant aquella epidèmia.

Vaig sanglotar i em vaig agafar a la mare en saber-ho. No em podia fer a la idea del que era una fossa comú.

La mare va explicar-me històries del Frederic i va començar a dir-me amb totes les coses en que jo mi semblava. Totes les coses que jo ja sabia perquè sempre els avis feien referència a ell cada cop que jo feia coses dolentes.

Vaig aixecar-me i sense saber massa bé que fer amb el ram, vaig dirigir-me sobre una gran pedra rodona en forma de pedra de molí i la vaig deixar allà.

Vaig girar-me a buscar la mare i li vaig donar les gràcies per haver-m’hi portat. La mare, generosa com era, aquell dia em va portar a la Barceloneta i em va ensenyar d’on provenia jo i a quina casa de mariners havíen viscut.

Va ser un dia màgic on em vaig conèixer unamica més mitjançant els carrers, parets i olors que havien deixat els meus avantpassats a la Barceloneta.