EL PERFUM DE MADAME CHARLEROI

Arribaven tard, un xofer va baixar ràpidament per obrir-li la porta a Madame Charleroi. Una elegantíssima dona de 96 anys, va baixar del cotxe amb dificultat recolzant-se a la porta, duia un barret vermell que cobria el seu cabell blanc com el sucre. Es posà dempeus davant la font aixecant el cap mirant la vella mansió mentre es s’ajustava els guants blancs de pell i es col·locava bé les perles a les orelles , va fer un sospir i abaixant el cap va dirigir-se lentament a l’escalinata d’accés al porxo, al arribar al primer esglaó va aturar-se, va treure de la bossa de ma un petit potet de vidre glaçat amb una fragància, va desenroscar en cura el tap i se’n va posar mig tremolosa als canells mentre dues infermeres, que ella va aturar, s’apropaven a ajudar-la a pujar les escales. Va guardar  el potet dintre la bossa de vellut morada y la va posar al bolso de Chanel.

A la part posterior del cotxe, el xofer carregava com podia les tres maletes Louis Vuitton i el gramòfon de l’anciana aristòcrata mentre amb les dents sostenia una carta que entregaria al director, qui molt amablement saludava a la senyora al replà de l’entrada.

Agafant-la del braç, el doctor arrugant el nas es dirigeix dintre l’estància  mentre es posa les ulleres per llegir la carta que li ha donat el xofer. L’acompanyen dues passes rere seu, les dues infermeres.

La que havia estat una casa senyorial, amb els anys s’havia convertit en una residència decrèpita gestionada per unes administracions públiques que feia més de tres dècades que no hi invertien un cèntim. Les antigues parets que havien estat blanques, i que van acostumar-se durant molts anys a lluir un groc esmorteït van acabar cobertes de verdet, fet que desprenia una forta olor a humitat i que et feia calar un fred als óssos incomodíssim. Mentre caminaven, creuaven passadissos quilomètrics on no hi caminava ningú. Les portes a les estàncies comunes eren obertes de bat a bat en espera de ventilacions inexistents que portessin aires nous. Al final de l’últim passadís, una immensa vidriera de mil vitralls il·luminava la silenciosa comitiva al ressò dels talons de l’elegant senyora, que en silenci i resignada, seguia caminant silenciosa. Una veu antiga anunciava pels altaveus mentre s’acoblava en aguts insuportables, l’arribada de la nova inquilina a la vegada que hi sonaven els primers compassos del Sarabande de Handel, més dignes d’una marxa fúnebre que d’una benvinguda.

Van aturar-se davant d’una porta, blanca, on tres números daurats que feien poc menys d’un pam, i que havien deixat de brillar ja feia temps, indicaven l’habitació on s’hi estaria fins els seus últims dies.

Va entra-hi i va demanar si la podien deixar sola una estona. Va col·locar el gramòfon sobre la calaixera, va treure un pesat disc negre i el va posar, era l’òpera “Lucia de Lammermoor” i en sonar les primeres notes del meravellós sextet “Chi mi frena in tal momento” va fer el gest de sortir al balcó, un cop fora va agafar-se als barrots blancs mig rovellats on una jardinera amb uns geranis marcits intentaven sobreviure entre dos dits de terra seca. Va mirar a dreta i esquerra posant-se les mans a les butxaques de l’abric vermell que encara no s’havia tret, es recolzà a la paret del balcó i aixecant el cap en direcció al sol va treure el petit potet de vidre glaçat; se’l va acostar al nas i mentre tancava els ulls, va olorar amb tota la parsimònia del món el preuat potet al ritme d’un “fortísimo” final d’ària.

A l’olorar amb els ulls clucs, li vingueren tots els records de palaus d’anys ençà, a l’obrir-los, la trista realitat li cremà l’ànima en veure’s allà dintre, sola; coneixia perfectament el significat de tot allò. S’havia resistit al seu fill amb un sòlid exèrcit de raons a no anar-hi, però l’expropiació del seu Palau a les vores del Loira, per una nefasta gestió del patrimoni en mans del seu fill Bernard, no li havia deixat altra opció. Fill que, per altra banda, la única vegada que la va anar a veure a la Residència va ser el dia que va anar a firmar la seva acte de defunció.

Des del dia que va entrar, no va haver-hi un dia que no pensés en la seva mare i en la seva àvia, dues dones distingides de l'aristocràcia francesa, descendents de la família d’Anjou. Mare que li havia regalat a principis del 1900 un flascó de colònia que sempre la va acompanyar dins una bossa de vellut morat i que en aquell precís moment reconeixia com a única i exclusiva bíblia del seu passat.

Havia estat educada com a comtessa, fins i tot, quan el títol familiar de la seva casa s’havia convertit en el record d’altres temps, però que gràcies al seu matrimoni pactat amb un anglès de fortuna i noblesa reconeguda, va poder mantenir l’accés al luxe, a les comoditats, a les festes, a les joies i a una vida plena de res i faltada de tot.

Aquests eren els records que venien a rescatar-la en aquest moment per alliberar-la de la crua realitat. Els espais silenciosos, cossos immòbils amb una mirada perduda, i la olor, aquella olor, aquella insuportable olor, estranya química resultant de la humitat, l’orina i les plantes marcides…. i la por, l'olor de la por a la mort.

Madame Charleroi cada dia, després d’esmorzar, es tancava a la seva habitació, s’asseia al rònic balancí que li havien col·locat davant del balcó i cara al sol es gronxava en una espera pacient. Mentre s’impulsava a cop de taló i amb els ulls tancats es refugiava als seus records i quan notava que se li esbossava un somriure, aprofitava el moment, obria la petita bossa de vellut morat que penjava del braç i hi treia el petit potet de vidre glaçat on només hi quedaven unes gotetes. Perfum que era la seva biografia.

A poc a poc la seva vida es va anar apagant a ritme de balancí. Un matí, Madame Charleroi ja no va voler aixecar-se. Al notar la seva absència al menjador a l’hora de l’esmorzar una infermera va dirigir-se a la seva habitació a buscar-la, va obrir la porta 313 y la va veure estirada al seu llit, quan es va acostar per ajudar-la a llevar-se va veure el petit potet de vidre glaçat rodolar sobre els llençols fins que va caure al terra. Al trencar-se en mil bocins, el tap va rodolar fins als seus peus i mentre ella s’ajupia a recollir-ho una immensa, dolça i profunda olor es va apoderar de les parets de l’habitació, olor que va anar-se multiplicant a cada pas que feia abans no la va tocar, una intensíssima barreja d’olor a roure, gessamí, violes i cautxú va transformar per uns moments la trista i solitària estància en un cambra reial digna d’una comtessa.

La infermera va agenollar-se i va començar a recollir els bocins de vidre escampats pel terra, es va apropar a ella, va agafar la bosseta on hi guardava el preciat perfum i va posar els vidres dintre, li va posar la bosseta entre les mans, mentre amb l’altre li tancava els ulls, fent-li un petó al front i cobrint-la amb el llençol blanc.

El metge, acompanyat del seu fill Bernard va entrar tres hores més tard per certificar la defunció.

L’endemà, Madame Charleroi enrotllada amb un llençol blanc era enterrada al petit cementiri que tenien a la residencia, amb les mans embenades, mans que desprenien encara aleshores una distingida olor. La olor de la soledat.

PÀGINA RERE PÀGINA, CAPITOL RERE CAPITOL, LLIBRE RERE LLIBRE

Sempre asseguda al balancí, a la galeria, poques vegades aixecava la mirada dels llibres. Gronxant-se lleugerament amb els peus, devorava llibre rere llibre. L’àvia era i és una dona de cap petó, de poques paraules, d’algunes mirades i de molts fets. Algun cop l’havia enganxat controlant-me de reüll mentre jo dibuixava al terra, estirat, amb la capsa de colors oberta mentre mirava la parra de vinya que teníem al jardí. Era de molts verds diferents, i aquells verds jo no els tenia a la caixa, i això em posava nerviosíssim. Al costat meu tenia la pila de llibres que l’àvia deixava dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Era una pila intocable. No ens els deixava moure d’allà ni canviar-ne l’ordre, mai vaig entendre el perquè. Jo sempre me’ls mirava i cada dia els comptava i cada cop que ho feia n'hi havia un més.

A les nits, després que la mare vingués a fer-me un petó de bona nit, entrava l’àvia, silenciosa, amb un gest de complicitat i un somriure als llavis i em llegia un conte.

De molt petit eren contes i a mida que em vaig anar fent gran va anar substituint els contes per llibres que em llegia a capítols. M’encantava. A l’avia li agradava molt llegir i no només li agradava llegir sinó que quan me’ls llegia hi posava una intencionalitat que convertia les nits abans d’anar a dormir en una cosa terriblement apassionant. Dia rere dia. Mes rere mes. Any rere any. No recordo ara que em fallés cap dia. Ella sempre hi era, ella sempre em llegia, ella sempre era l'última de donar-me la bona nit, però mai em feia un petó. No recordo exactament quan va acabar el ritual de l’àvia, però ho devia fer d’alguna manera que jo no me’n vaig adonar i que tampoc vaig trobar a faltar. No ho sé!

Els anys han anat passant. Quan això passava ella en devia tenir 60. Ara han passat 30 anys. Jo ja fa anys que no visc a casa els pares. Quan hi vaig, ja no sempre la veig asseguda al balancí. La veig més al jardí tallant les fulles seques de la vinya o a la primavera contemplant com brota el raïm mentre ella s’aguanta amb el caminador.

Ara ja fa temps que, quan hi vaig, no veig créixer la seva pila de llibres. Ella no diu res, però, no li deu agradar no veure créixer la seva pila. Ara ja no pot comptar el pas del temps. Els llibres han estat sempre el seu rellotge. Jo he comptat els anys en mesos, ella ho ha fet sempre en pàgines, en capítols i en llibres.

Ara m’adono que li dec molt a l’àvia: li dec moltes hores, li dec moltes mirades, mirades que ella ha anat perdent per culpa de l’edat. Ara ella en té 90 i vull ajudar-la a seguir comptant el temps a la seva manera: amb llibres. M’ho he arreglat a la feina sense problemes. A partir d’ara, les meves tardes seran de l’àvia. Aniré a ajudar-la a fer créixer la seva pila i li llegiré, com ella havia fet abans per mi, un capítol cada dia.

Arribo a casa els pares. L’avia seu al balanci, mentre recolza el cap mirant la vinya com creix. No em sent que m’assec al seu costat. No em mira directament. Segueix mirant el jardí mentre es posa les ulleres. Ella sap el que vaig a fer. Li poso a la falda un llibre que li he comprat. L’obre amb tranquil·litat i me’l dona. No pregunta. No responc. Obro la primera pàgina i em poso a llegir. Dues hores més tard, tanco el llibre i faig el gest de marxar. En marxar, m’agafa del braç i astorat me la miro quan em fa abaixar-me i a cau d’orella em dóna les gràcies i en fa un petó. L'àvia dels no petons i dels fets, m’ha fet un sentit petó.

Ara més que mai, m’adono del que significa l’àvia per mi. L’àvia de la vinya, l’àvia de la pàgina rere pàgina, capítol rere capítol, llibre rere llibre. L’àvia del petó.

QUÈ FARIA SENSE VOSALTRES?

Ara us juro que ja res és culpa meva! Ahir vaig arribar a casa tard, bastant tard, culpa dels meus amics socials, tant socials com generosos! Ara ja no sóc ningú sense ells!

Quina gran nit ahir! nits com aquestes son les que fan llevar-me amb la boca seca, la llengua aspre i els records absents d'alguns moments. Em llevo amb boca de cendrer. La nevera mai suficientment a prop d'aigua freda. Quan cada petita sensació estan sol es converteix en un "llatigaço" a la médula que em fulmina al cap. De tornada al llit, entro al bany de cortesia per agafar un Iboprufé -sé que demà ho agrairé-. Passo pel menjador i mig tembalejant-me veig de reull el cendrer plé a bessar de "colilles"i la paperina oberta al costat del bitllet de 50€ recargolat brut de sang.

Obro la finestra i em tiro al llit. Veig que al coixií hi ha sang, no faig cas. Fot molta podor a tabac. Estiro la ma buscant la companyia que no existeix. Tinc el nas absolutament embussat. M'adormo.

Prou! Estic cansat de dir que avui és l'últim dia. Estic fart de que cada ahir acabi sent un demà, sense passar per un ara seré. Que tot va començar fa 10 anys a una cuina en broma per probar-ho i ara em paso el dia lidiant amb les meves frustracions xupant targetes agenes, perque la meva ja no dona de sí. Buscant el mateix telèfon cada divendres a la tarda, per assegurar-me un cap de setmana prometedor que sempre acaba per regala-se’m igual d'hostil i solitari i que ja fa temps no em puc costejar. Viure unes hores edicitves i falsament felices que acaben pesant com a lloses la resta de la setmana, setmanes que acaben sent mesos que destrocen el meu empeny i s'esnifen la meva força de voluntat. Segueixo baixant escales que cada cop costen més de pujar. No puc mantenir aquest ritme de vida. Els amics ara em costegen el meu final. Sense ells el futur no té sentit i s'acaba, amb ells també. Quan estic sol lluito contra deserts plens de serps que em segueixen. Forats negres que m'imantan al lloc sense retorn. 

I a mi ara qui em treu d'aqui? Qui és el meu amic? Qui sóc jo? On està aquell noi que li agradava caçar papallones de petit? Que lluny queda aquella cuina i aquells amics! Qui cony m'estima? Jo us asseguro que no!

Hòstia! perdó! Si avui no he dormit a casa. Precisament a això em refereixo quan parlo de nits socials que em maten! Que no sé ara ja ni on sóc i no sé si seré a temps de saber-ho mai!

Jugo a la vida com la visc, com me la vec, com me l'esnifo. Amb intensitat. I no sóc feliç perque això tampoc ho he escollit jo! No sóc ni capaç ni valent ni madur suficientment com per responsabilitzar-me d’això. 

EL TRÈBOL DE QUATRE FULLES

Ja no plou. Surto de la feina a quarts de 8 del vespre i me’n torno cap a casa, caminant amb el cap baix i les mans a les butxaques. El cel esta d’un color gris que espanta però ja no plou ni xispeja. Avui no ha estat un gran dia. En arribar al portal de casa hi veig al terra una ferradura de cavall. A la ciutat. Perdona? Que hi fot una ferradura aquí? L’agafo i la pujo a casa. No sé perquè ho faig però vaig llegir un dia no sé on que si et trobes una ferradura et dona bona sort! I avui necessito que les últimes hores del dia no em passi res més. M’explico?

Aquest matí m’he despertat a quarts de nou  i no sé perquè avui en llevar-me del llit he posat el peu esquerra abans que el dret i en sortir de la dutxa he patinat i en recolzar-me al mirall que tinc per afaitar-me s’ha caigut i s’ha trencat en mil bocins, he sortit a la terrassa a buscar l’escombra per recollir-ho i resulta que plou a bots i barrals, sortint de casa agafo la bufanda que li penja un fil i el paraigües L’obro abans de sortir per saber que no esta trencat –mal fet, mai s’ha d’obrir un paraigües dins a casa- abans de sortir vaig a la cuina a buscar les tisores per tallar el fil de la bufanda i em trobo les tisores al terra obertes. Fantàstic doncs! En sortir al carrer, premo el botó per obrir-lo i surt disparat fins al mig carrer on hi passa un moto per sobre que el destrossa. El recullo del terra i vaig a tirar-lo al container de davant de casa on hi ha 3 gats negres esgarrapant una bossa de deixalles. Molt maco! 3 gats negres que se’m creuen. Vaig apanyat avui! No tinc paraigües així doncs que em mullaré! Enfilo corrents carrer avall cap a la feina intentant amagar-me sota els balcons per no arribar xop…. veig que s’han posat d’acord les hidroelèctriques avui per arreglar la llum del carrer, pel que està ple d’escales que es recolzen als edificis i que inevitablement no puc evitar passar per sota si no vull mullar-me. Fot fred. Vaig a cordar-me l’abric, que casualment li falten 3 dels 4 botons que té i ja se sap “Botón no abochado, frio asegurado”….segueixo corrent fins el kiosk el kiosker està cobran a un home amb una mirada estranya, que en marxar es despedeix educadament de mi i me n’adono que no té cap mirada estranya, senzillament és “tuerto” , sospiro un moment i m’espero una estona per resguardar-me abans de seguir, pel que aprofito per comprar l’Ara i donar-li un cop d’ull. Com que vaig corrent, segur estic trepitjant totes les juntures de les rajoles del carrer que també m’auguraran un dia ben completet! Arribo a la feina i en engegar l’ordinador se’m queda bloquejat. Buf! Avui no és un bon dia, ja ho estic veient!

Passo el mati fent feina com bonament puc fins l’hora de dinar. Segueix plovent. Decideixo quedar-me a dinar a la feina. Sol. Poso restes que tinc a la nevera d’altres dies a escalfar al microones i... se’n va la llum! Com no? No esperava menys avui! Trec un enciam i em faig una amanida, no hi ha sal al despatx, casi que millor, millor no tenir tractes amb la sal avui. Mentre dino aprofito per llegir-me el diari, miro la portada i hi veig el millor: Dimarts 13 d’Abril 2011. No hi ha llum encara pel que no em puc fer cap café: tampoc podré relacionar-me amb le marro que podria portar-me una mica de bona sort! La tarda transcorre avorrida amb trucades i més trucades per acabar d’enllestir un projecte farregòs que vull treure’m de sobre aviat fins que se m’han fet les 7.

Se m’han fet quarts de vuit i m’aixeco de la taula. Decideixo marxar. Em despedeixo dels meus companys quan torna la llum. En baixar de l’escala em trobo un nen d’uns 8 anys que espera l’ascensor. Em mira. Me’l miro. Estira el braç cap a mi i em diu: Ho vols? Et donarà sort! Jo avui no la necessito! I em dona un trèvol de 4 fulles que s’ha trobat al jardí de l’escola. Li donc un petó que ell m’agraeix amb un somriure i li toco el cap mentre salto al carrer per posar-me les mans a les butxaques i abaixant el cap enfilo cap a casa.

Barcelona també es maca quan es grisa. Especialment quan et trobes amb un nen que et regala generosament una flor!

AMORS PROHIBITS

Els amants - Magritte

Hola Mercè, avui faig 36 anys. Avui fa tants anys que et vaig tenir com tants anys fa que t’he perdut. I ara em véns al cap. De la mateixa manera com mai te n’he pogut fer fora.

Recordo quan obries la porta de la classe amb la presència etèria dels teus 46 anys, jo t’observava amb la estúpida impertinència dels meus 17. Entraves d’il·legal per quedar-te tatuada per sempre més a la meva vida… Tu ens llegies Papasseit i el seu ”Poema de la rosa al llavis", ens parlaves de Narcís Oller i ens feies referència al seu llibre “Pilar Prim”. Era lectura obligatòria a COU. Però el que no sabies llavors, era que el Prim Pilar d’aquell meu moment vital acabaries sent tu. No saps tot el que em regalaves: la teva mirada, la teva pau. El teu lila anestesiant... i és que sempre anaves de lila.

Quell any una moto em va robar un amic i el dolor que va calar-me a l’ànima  va fer que li escrigués una poesia inspirada en tu que mai va arribar enlloc.

Un dia que estaves distreta a classe, et vaig ficar la poesia entre les pàgines del llibre que tenies sobre la taula. Vas acabar la classe. Vas guardar-te les ulleres i vas marxar.

Al cap de dos dies tornàvem a tenir literatura catalana i tu vas entrar com sempre. De lila. De pau. De cor i de cap. En acabar la classe , em vas citar al teu despatx.

Ara sóc incapaç de recordar què vaig sentir. La meva panxa emmagatzemava tota la meva inocència i vitalitat. I només esperava poder trobar-te a soles i imaginar el joc carnal d’arrencar-te el lila per convertir-te en blanca virginal.

Et volia dins meu mentre tu xuclaves la meva energia encara adolescent. Jo volia ser tu. Tu no sé què volies ser. M’impregnava de la teva presencia i em vaig enamorar bojament de tu.

Aquell any va passar ràpid i la nostra furtivitat va desaparèixer per sempre més entre parets i passadissos que ara són la meva realitat. Recordo les mirades quan ens creuàvem pel passadís.Jo volia ser dona per entrar al teu lavabo en furtivitat. Tu volies ser home per veure’m estoic apuntant-te visceralment.

Ara només sóc capaç de recordar un petó. Va haver-hi molt més, ho sé! Ho he hagut d’ esborrar per sobreviure a tu. Tu no havies de fer-ho. Era il·legal. T’ho jugaves tot i ho vaig callar.

Ara que ja han passat 18 anys i puc dir-ho, escriure-ho i deixar que flueixi  fora de la meva presó per alliberar-me’n d’una vegada. Mercè, ara ja no sé on pares Ara en deus tenir 65 i jo 36. Ara jo sóc al teu lloc. Ara t’entenc més i millor.

Ara torno a voler ser dona per entrar on no puc entrar perquè no vull fer la teva il·legalitat.

Mercè ajuda’m ara, no puc contenir l’amor per aquesta noia adolescent que acabo de citar al meu despatx –que abans era el teu-  del mateix institut.  Ja no puc ser el teu blanc virginal perquè tu me’l vas robar!

PER LA NIT DIGUE'M: LAMARA VILLA

Va tancar la porta, em va mirar pel retrovisor i amb una veu rovellada em va dir que el portés a l’avinguda Tibidabo de Barcelona mentre seguia parlant per l’Iphone. Vaig recollir-lo a un poble del Bages i fins que no el vaig deixar no va penjar la trucada. Es mirà el rellotge impúdicament i va posar la bossa Louis Vuitton al seu costat mentre el sentia disculpar-se pel retard. Em va demanar que pugés els vidres, engegués l’aire condicionat i anés el més ràpid possible. Estava assegut rere meu, notava com es movia però no el podia veure bé. Era un home jove i anava “trajat”, guapo, molt guapo i molt elegant. Enclenxinat. Feia una olor seca. Neta.  Devia haver passat la trentena feia ben poc.

Vaig sentir una cremallera que es baixava ràpidament. El sentia respirar amb neguit mentre seguia parlant en francès. Em va demanar si podia posar la musica més forta –no devia voler que escoltés la conversa- Vaig notar la calor dels seus peus sota el meu seient. De la bossa va començar a treure roba, que s’anava posant a la vegada que s’anava traient la que portava i l’anava guardant arrugada. No veia bé el tipus de roba que es posava, però, era ben diferent de la que es treia.

Va treure una caixa. Vaig sentir com es queixava intentant pujar-se una cremallera incomodíssima. Va posar-se del reves per poder estirar les cames mentre es posava unes mitges de xarxa. Va guardar la caixa.

Jo agafat al volant, pitjava gas a fons mentre esperava impacient arribar per veure’l dret vestit fora del cotxe. El noi va treure un mirall de la bossa. Seguia parlant amb una tal Chantal. Mhum! Mhum! Li sentia dir constantment mentre s’acabava de perfilar els llavis.

Vaig mirar pel retrovisor i no aconseguia veure’l bé, ell tampoc m’ho posava fàcil. De sobte em va demanar que frenés una mica que no aconseguia enganxar-se bé les pestanyes postisses. Va guardar el maquillatge a la bossa d’on va treure una perruca. Es va posar de genolls al cotxe passant el cap entre els seients del davant mentre s’enganxava bé la curta caballera amb clips. Va fer un cop de cap enrere. Va treure una caixeta amb joies i es va posar unes arracades i un collaret que brillava com si fossin diamants reals.

Vaig fer un cop de volant i vaig començar a enfilar Balmes amunt. Seguia assentint amb el cap alternan’t-ho amb uns: Mhum, Mhum... Jo començava a patir, perquè no era conscient de quan li faltava per acabar la transformació. Ell va notar el meu estat dubitatiu i va passar la ma entre els seients indicant-me la direcció que havia de seguir: recte recte! A l’encreuament amb Mitre va treure d’una funda uns guants negres i unes ulleres de sol de pasta negre.

Vam arribar a la porta d’una antiga i meravellosa casa envoltada de jardí on hi havia un majordom esperant a la porta. Em va demanar que puges el taxi 50 metres més a munt perquè li havia de fer un favor.

Vaig fer-ho. Va baixar del cotxe. Va venir a la meva finestra i se’m va posar de d’esquena mentre em demanava si li podia pujar la cremallera del vestit de vellut blau que portava. Va fer un pas endavant va posar-se les mans a la cintura encaixant-se el vestit dissimulant-hi les arrugues i va ajupir-se per posar-se les costures de les mitges rectes. Es va girar cap a mi, va obrir la bossa d’on hi va treure un moneder de Prada preciós i 100€, a la vegada que em donava les gràcies a cops de cap mentre corria direcció la gran porticada de la mansió on l’esperava el majordom. Majordom que va aixecar-me la ma en senyal de reclam. Un nou servei semblava m’esperava de la mateixa casa. En guardar-me els 100€ a la meva bitlletera va caure’m entre les cuixes una targeta. La vaig agafar amb la ma i la vaig llegir. Hi posava amb una lletra antiga i molt recargolada dues paraules i un telèfon. De nom Lamara de cognom Villa. I a sota amb lletra més petita hi suggeria: Amb qui vols sopar aquesta nit? Punyetero! Vaig pensar aixecant una cella en senyal de complicitat tardana. Se’m va dibuixar un somriure i vaig decidir prescindir del suposat nou client i prement gas a fondo, mentre pujava la música de la radio em va sortir en veu alta Lamaravilla, Lamaravilla!

EL CEMENTIRI DEL CÓLERA

Frederic

Molts dies en llevar-me baixava a casa l’avia, que vivia sota casa el pares a jugar . Recordo aquell dia que vaig agafar del calaix més gran de la calaixera que presidia el menjador dels avis, un munt de fotos de color antic salmonat per mirar-me-les detingudament. M’encantava mirar fotos i imaginar-me les històries de familiars passats. Rere cada foto hi havia la data.

Hi havia fotos del segle passat. En moltes de les fotos hi havia el mateix home, un home recolzat a la proa d’un vaixell on darrera hi deia: “Frederic, tornant de Cuba 1870”. Ni havia varies d’ell. Amb un posat seriós i un vestit blanc posava conqueridor amb el braç estirat senyalant en direcció la seva estimada Barcelona imagino. En moltes fotos sortia el Frederic acompanyat de negres culgrosses amb mocadors al cap. Fumant-se un puro immens al Malecón. Assegut a una barra de bar amb un Ron a la ma brindant per tots nosaltres suposo. Totes eren del mateix any, i en el 90% de les fotos hi sortia el Frederic.

Aquell dia m’havia llevat amb ganes de treure’m una espina, i en descobrir la cara del Frederic vaig saber el què.

Jo em deia Frederic, com s’hi havia dit ell també, el de Cuba, el germà bessó del meu besavi, qui havia mort el 1870 durant l’epidèmia de febre groga que va aparèixer al barri mariner de La Barceloneta a causa de l’arribada d’un vaixell infectat que provenia de Cuba. Epidèmia que malgrat els esforços de les autoritats, es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona, i que no només va acabar amb moltíssim gent sinó que va fer emigrar a 11.000 veïns del barri a pobles del Vallés. Pobles del Vallés on s’hi van establir els meus avis, i on encara hi visc jo. Imagino que per això quan sóc a la Barceloneta m’hi sento a casa. Perquè jo sóc d’allà.

Aquell dia, li vaig demanar a la mare si em podia acompanyar a un lloc, havia sentit molts diumenges assegut a casa els avis mentre menjàvem, com sovint parlaven del cementiri del còlera a Tiana on hi havia enterrat el Frederic.

Cementiri del Cólera - Tiana

Així doncs la mare va agafar el cotxe i quan vam arribar-hi vaig anar un moment al bosc a fer un pipi i de passada recollir unes flors per posar-li a la tomba. Pensava que em trobaria la seva tomba, sola i única de marbre blanc, amb un bust seu al capdamunt amb el braç estirat assenyalant la seva Barceloneta estimada, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que no era un cementiri de tombes, era una fossa comú on hi havia enterrades cents de persones que van morir durant aquella epidèmia.

Vaig sanglotar i em vaig agafar a la mare en saber-ho. No em podia fer a la idea del que era una fossa comú.

La mare va explicar-me històries del Frederic i va començar a dir-me amb totes les coses en que jo mi semblava. Totes les coses que jo ja sabia perquè sempre els avis feien referència a ell cada cop que jo feia coses dolentes.

Vaig aixecar-me i sense saber massa bé que fer amb el ram, vaig dirigir-me sobre una gran pedra rodona en forma de pedra de molí i la vaig deixar allà.

Vaig girar-me a buscar la mare i li vaig donar les gràcies per haver-m’hi portat. La mare, generosa com era, aquell dia em va portar a la Barceloneta i em va ensenyar d’on provenia jo i a quina casa de mariners havíen viscut.

Va ser un dia màgic on em vaig conèixer unamica més mitjançant els carrers, parets i olors que havien deixat els meus avantpassats a la Barceloneta.

DEIXARÉ D'ARRIBAR SEMPRE A LA MATEIXA HORA

Obro la porta del portal de casa escoltant “Una furtiva lágrima” a tot drap a l’iPhone, suposo que intento evitar el coi de violí. Pujo a l’ascensor, cada dia a la mateixa hora, cada dia em toca pujar-hi amb el mateix veí. El Raimon. El conec. El tinc vist des de fa sis any. Els anys que fa que visc on visc. El conec molt més bé del que ell es pensa, no pel que haguem parlat cada vegada que pujo en un metre quadrat quatre pisos. El conec per què l’escolto quan camina sobre meu, quan obre la finestra i sento la música que li agrada i l’emissora que escolta, sento com li parla a la seva filla -la del violí-, com desafortunadament es pregunta moltes nits pel seu càncer que intenta dissimular amb una gorra que li tapa els cabells que ja no té. La seva educació tardana l’obliga a obviar i a presentar-se’m ferm i poc màrtir. Jo el sento plorar (que no és poc!). Plorar i grinyolar amb la seva dona. El sento cobrir de silenci el seu gest més indefens cada cop que estima la seva dona, dona que no hi he vist mai a l’ascensor. Se’m presenta educat sempre, impecable sempre. Net. Polit. Té els ulls tristos i el somriure extens. Té les ganes que ja no li pertoquen.

Si algun dia arribo abans d’hora i ell no està esperant l’ascensor el trobo a faltar. No m’agrada no poder fer el meu diagnòstic cada dia. El seu diagnòstic acaba sent l’allegro andante de la seva filla rascant un violí. Jo ja sé si ha tingut o no un bon dia en veure’l. El seu to de veu m’ho imprimeix d’entrada, la música del després m’ho corrobora en un tempo incomprès per mi. És la seva filla. Toca el violí perquè li agrada o perquè l’obliguen? No ho sé! Però a mi m’està torturant cada vespre de 8 a 9.

Sempre em pregunta per la meva feina. Sembla que realment li importa el que faig. A mi m’acomplexa aquest senyor. Només em sento còmode quan pugem ell, jo i la seva filla, la del insofrible violí. Una noia que enamora quan no té un violí a la mà. Una noia amb ganes de viure i amb una vitalitat que exaspera.

Fa dies que no el veig. Em preocupo per ell. Però no puc preguntar a ningú de l’escala. Tots ens portem catalanament bé, però no podem preguntar-nos coses d’aquest tipus. Cadascú viu a casa seva i ningú fa preguntes privades sobre els altres. És una escala meravellosament correcta i prudentment incisiva, però incòmoda de mena. Tots ens saludem però gairebé mai ens fem preguntes. “Sí, sí, esclar, l’estiu, l’hivern, plou, neva” i poca cosa més! I jo en sé tantes coses. Els escolto tantíssim!

Són quarts de 8, obro la porta del portal i et veig. M’agafa una eufòria en veure’t tot i saber que no creuaré cap paraula amb tu. Estàs d’esquena. Tan prudent com sempre. Veig que avui no tens un mal dia, Raimon, només noto que avui tens el pitjor dia de la teva vida. “Per què? Què coi et passa?” -em pregunto!

L’endemà al matí em desperto d’hora perquè no paro de sentir cops a l’escala, portes i ascensors amunt i avall. Cops de fusta al terra just sobre meu. Què coi hi deu passar avui aquí sobre?

Jo no sóc gents xafarder! Però si no tinc les respostes a les meves preguntes les vaig a buscar. Avui fot un dia de merda. Un dia gris. Fastigosament incòmode. Em llevo, em dutxo, faig un cafè i surto a comprar el diari. Premo el botó de l'ascensor. Baixo. Un cop a baix, obro la porta del portal i veig un cotxe negre. Llarg i negre. Dintre no hi ha ningú. Davant seu dempeus hi ha el Raimon, que veu com treuen una caixa llarga i fosca. Sense creu. Plora perquè s’hi veu a dins? Plora perquè s’ha mort el del 1r-2a que és el seu cunyat? Plora perquè la mort l’impressiona? No.

Treuen la caixa i ell s’hi acosta. Amb el pes impossible del dolor hi posa a sobre el violí de la seva filla. Jo me’l miro amb uns ulls oberts com plats. Torna a pujar. Se m’acosta i no sé què preguntar-li. “Que ha passat?”. Em toca l’espatlla i em diu: “Jordi, la Clara ha mort!”.

La Clara del coi de violí ha mort. Qui s’ho podia pensar. Trobo a faltar la impertinència d’una noia que aprenia a tocar el violí. Ja no el tocarà mai més. Ella no tocarà el violi, el Raimon no es posarà mai més la gorra i jo intentaré deixar d’arribar sempre a la mateixa hora.

PARE, TU TAMBÉ ETS GRAN!

En Marcel està mirant per la finestra del menjador com en Marc, el seu germà corre pel camp d’òmfals darrera una papallona quan de reüll veu com el seu pare deixa l’embolcall de plàstic del paquet de Ducados al costat del cendrer, s’acosta dissimuladament, l’agafa i d’una corredissa se’n va a la seva habitació. Tanca la porta, treu una caixa de sabates que guarda sota el llit i hi posa dintre el plàstic. Ensenya les dents de tant com somriu. Tira tots els plàstics a sobre la catifa i veu que en té molts. L’avi els hi guarda tots...i com que l’avi fuma com un carreter n’hi ha donat moltíssim!

-145,146,147,148,149...

El pare el sent comptar des de el menjador.

- 150, 151, 152, 153,154 i 155! En tinc 155 pare, ja en tinc 155! 155! Ja en tinc 155!!!! Crida mentre surt corrents de l’habitació fent ziga-zagues pel passadís en direcció a la porta d’entrada. Salta i riu emocionat mentre es gronxa agafat a les cortines de plàstic de l’entrada al jardí on hi ha els gronxadors.

La mare està acabant de fer el dinar. La Meteque de Moustaky acompanya al pare mentre llegeix i en Marc, el germà d’en Marcel s’entreté encara saltant pel vell mig del camp darrera una papallona que sembla se li resisteix! La mare surt d’una revolada de la cuina i els crida a tots per dinar.  Avui hi ha mongeta tendra, cosa que fa posar de morros els nanos.

-Marcel que fas amb aquests plàstics que comptes cada dia? He sentit que ja en tens 155, no?

-Si, si...ja en tinc 155! Una cosa pare, tu quan creus que pesen aquests 155 plàstics de tabac?

-Que quan pesen 155 plàstics d’un paquet de tabac? Doncs no deuen pesar ni un gram Marcel!

-Una cosa pare i quants grams són 1 kg? Pregunta en Marcel mentre aparta la mongeta del plat per atipar-se només de patates.

-Un kg. son 1000 grams!

-Una cosa pare, i aleshores quant falta per tenir un Kg.!

-Perquè vols un Kg. de plàstics de paquets de tabac? Això et costarà moltíssim Marcel. No veus que no pesen gents! Ni tots els plàstics dels paquets de puros que es fuma l’Andreu, ni amb els que es fumen tots els habitants de Cànoves....en tindries prou!

En Marcel tira la forquilla al plat enfadat. El Marc segueix menjant amb la parsimònia que el caracteritzarà tota la seva vida.

-Però perquè vols un kg. de plàstics de paquets de tabac? –Pregunta el pare amb cara de no entendre res.

-Perquè amb els de la meva classe estem recollint tots els plàstics que podem i hem de recollir-ne un kg.

-Però perquè els recolliu –Insisteix el pare.

-Perquè quan tinguem un kg. ens ha dit el Jaume que ens regalaran una cadira de rodes!

En sentir això al pare li cau la forquilla al plat i amb la seriositat que sempre el caracteritza li diu:

-Una cadira de rodes?!?!?!? I perquè la voleu la cadira de rodes? – Se’l mira més intensament i com qui parla amb un adult li diu:

-Com vols que una tabacalera us regali una cadira de rodes a canvi d’un kg. d’embolcalls de plàstic de tabac? Pensa una mica amb el que dius, home! Que ja ets gran!

Al Marcel s’entristeix de cop. Havien quedat amb el Manel, la Clara, l’Alex, el Xavi i el Pau que portarien la cadira de rodes a la platja i la posarien de cadira de timó de la Filomena –una barca abandonada a la platja de Badalona on anaven a jugar quan sortien de l’escola-

Van acabar de sopar i se’n van anar de pet al llit.

El pare, l’endemà es va aixecar d’hora per anar a Barcelona a treballar com feia encara durant el mes de Juliol. El Marcel, estava emocionat imaginant-se la festa d’aniversari. En dues setmanes feria 10 anys.

Va caure la tarda i va arribar al pare a la vegada que el Marc arribava de Can Cavaller, el Mas del costat on hi anaven a buscar la llet. El pare venia molt seriòs. S’adreçà dins la casa a parlar amb la mare, en Marc feia els últims passos d’equilibri per no vessar la lletera. La mare, ulls humits, boca closa a la cuina, el sopar l’espera.

S’asseuen tots quatre a taula i el pare, que és ben poc amic de les corbes els hi diu directament als nanos:

-Us haig de dir una cosa.  En Marcel i en Marc se’l miren amb els ulls oberts com a plats. -Sabeu que l’avi Lluís no es trobava molt bé aquests dies, oi? – Els nanos assenteixen amb el cap. – Doncs just després de dinar s’ha trobat tant malament que s’ha quedat adormit i ja no s’ha volgut despertar! I se n’ha anat al cel – El pare no sap com sortir massa bé del moment. En Marcel s’avança.

-S’ha adormit per sempre? Ha anat al cel? – Diu arronsant les espatlles.

- Exactament. Ha marxat al cel! Mentre la mare abaixa el cap i en sanglotar fent una cullerada de sopa se’n va a la cuina. En Marc fa més cara de preocupar-se per l’avia.

Acaben de parlar una mica de tot plegat mentre els hi intenten alleugerir cap possible preocupació explicant-los-hi que no ha patit, que l’aniran a acomiadar al cementiri i l’enterraran en un parell de dies i que això són coses que passen a la vida i que tots acabem marxant...uns més d’hora i uns altres més tard. El pare vol sortir d’una manera atípica per ell i els hi diu:

-L’avi ha estat un bon home i ha treballat molt. Tant cansat estava de treballar que ha decidit adormir-se per sempre i no tornar a despertar.

En Marcel se’l mira bocabadat i aleshores és ell qui li diu al seu pare:

-Com vols que un bon home si ha sigut super bó i ha treballat tant en el que li agrada estigui cansat i vulgui dormir tota la vida.  Com és possible que l’enterrin i després marxi al cel si li posen terra a sobre? - Pensa una mica amb el que dius, home! Que tu també ets gran!

En Marcel, s’aixeca de la taula i se’n va a la seva habitació a recollir la caixa de sabates amb els 155 embolcalls de plàstic dels paquets de tabac que durant tant de temps havia estat recollint i es dirigeix a la cuina on la mare dissimulant la tristesa de la mort del pare, es dona mitja volta per posar-se a rentar els plats, que sent com sota seu, en Marcel, obre la porta de les deixalles i diu::

-Avi, el pare diu que has marxat al cel i jo sé que no es veritat. Però no li tinguis en compte, els grans sempre volen explicar-nos les coses lògiques com a contes i ells no paren de fer-ne de il·lògiques! Però, jo ara per ara, prefereixo tirar tots els plàstics de tabac que ha estat el que t’ha posat malalt i t’ha fet morir. A més a més, per la Filomena hi posarem un tamboret que sense rodes ens anirà millor per portar el vaixell quan hi hagi mala mar!

HAS MIRAT AIXÍ ALGÚN COP?

Si has mirat o t'han vist mirar així algún cop, sempre ho podràs dir

WHERE BAD TASTE AND ENLIGHTENMENT COLLIDE www.luriddings.com (traducció literal: ESGARRIFÒS)

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.